Num 116. Diagnòstics

 

L’home era estranger. Equatorià, em sembla.

Duia una bata blanca sense cordar i les ulleres li feien un cec al nas. Era xato de mida, amb la pell olivada. Superava, segur, la cinquantena.

Avui ja no em sembla gran la gent d’aquesta edat.

Mentre escrivia la recepta assegut d’esquena nostre, jo sentia la remor de gent esperant a l’altra banda. Plors, estossecs, altres nens malalts.

I la meva coseta petita ple de granets des dels dits del peu al naixement del front.

Tremolava. Somicava i se m’arraulia perquè el veia venir amb la capa blanca i el con de mirar les orelles. Jo li demanava,  fluixet, que es posés tranquil, que no li passaria res.

Se m’havien anat les angunies de l’estona abans. El senyor de veu de tele-novela ens havia de salvar.

 

-          tenemos que darle antihistamínico para rebajarle la inflamación alérgica del antibiótico.

 

Cada vegada que vaig a urgències penso dues coses:

L’una, quina sort que tinc de viure a la part del món civilitzat que em permet disposar d’un metge les 24h del dia.

L’altre, que no hi tornaré.

Però, amb quatre, sempre hi ha la urgència que em fa incomplir la promesa.

 

-          El único inconveniente de este medicamento es que provoca somnolencia, le hará dormir más.

 

Inconveniente?

 

Vaig anar-me’n de la consulta amb el bebè embolicadet.

Vaig acomiadar-me somrient a les mirades preguntones dels que feien cua pel doctor.

Vaig pujar al cotxe amb la  il·lusió de pensar que,  potser,  aquell medicament em regalaria la possibilitat de dormir la nit sencera.

Com fa molt que no faig.  D’una tirada.

Segueix nens malalts | Comentaris (2)