Reina Real Defensas: Propóleo vitamina c-jalea real-equinácea-liquen de Islandia.

El senyor farmacèutic de la farmàcia Bausili de Santa Margarita de Montbui (en faig publicitat perquè crec que s´ho mereix), aquell bon home,  es va compadir de mi i em va fer comprar unes ampolletes màgiques que avui (desprès de mes de 4 mesos d’experimentació) puc dir que han canviat la meva vida.

I no crec que sigui casualitat.

La mitjana de baixes infantils a casa meva estava en dues setmanals: Infeccions respiratòries, bucals, de laringe, mals d’orella, diarrees…de tot, em tingut de tot. Els petits ho passaven als grans i a l’inrevés .

De la setmana d’incubació a la setmana d’antitèrmics i de la dels antitèrmics  a la de l’antibiòtic.

Un fart.

Fins que un dia, a l’entrar a la farmàcia que us dic es va fer la llum.

Al principi vaig arrufar el nas; 15 euros la caixa.(¿?) Però ell va insistir tan segur i convençut i a mi em feia tanta falta que em parlessin amb convenciment i seguretat que em vaig escurar les butxaques amb l’amenaça de tornar a visitar-lo si les seves previsions no es complien.

Doncs s’han complert. Ostres s´hi s´han complert.

Fa uns vuit dies que  hi vaig anar a donar-li les gràcies.

Vaig aparcar el cotxe i vaig baixar només per dir-li. Va quedar ben parat; ell i la gent que esperaven tanda. Crec que se li van pujar els colors i tot. I això que vaig estar-me’n de fer-li un petó!

S’han posat malalts, es clar. Però no ha fet falta ni un sol antibiòtic més perquè les seves defenses ho han pogut superar soles. Tenen més gana, la cara els fa millor to, estan com més espavilats, menys decaiguts. Per mi ha estat miraculós.

Si ho voleu provar…..a la capçalera de l’article us poso la descripció que hi diu a la caixeta.

Son unes ampolletes de vidre i jo n´hi aboco el contingut de mitja per cadascú  a cada biberó del matí.

A part dels 15 euros, poc hi perdreu.

L’article d’avui el dedico a la Gisela.

De fet, el que us diré,  surt quasi més de la seva boca que de la meva, tot i que jo segueixo sempre els seus consells.

Combatre la febre sol ser una de les preocupacions freqüents quan tenim nens petits. Sabem que és una símptoma però ens espanten les conseqüències de patir febres molt altes perquè hem sentit mil histories que ens venen al cap insistentment. A més, que coi, ens alteren els plors i ens angoixa saber que no estan sans. Hem de fer un esforç per mantenir el cap clar i més encara si ens “ataquen” a dues bandes.

El primer que em de saber es que,  la febre, ajuda a curar. Han de tenir febre. Si un nen malalt el mantenim contínuament “afebril”  impedim que la malaltia es resolgui en el seu curs natural  i de passada l’intoxiquem.

Amb nens de més d´any i mig, la febre,  s’ha de controlar a partir dels 38.5.

Quan ja ets una mare experta els termòmetres no et calen. En tindràs prou amb posar els llavis damunt les temples o el front. També tocant-los les mans i els peus perquè se solen posar molt freds. El remei de la Gisela i  el meu , consisteix en tenir un potet a casa amb una barreja d’alcohol alcanforat i oli d’oliva (3 d’alcohol x 2 d’oli.).

Fes-los fregues als peuets amb la barreja per mirar de fer-los entrar el calor i, amb paciència, aconseguiràs rebaixar-los unes quantes dècimes sense necessitat de medicament. Mentre, posa’ls hi un drapet moll al front. Mulla’l i escalfa’l un moment al microones per tal que no els faci tanta impressió. Desprès el pots seguir mantenint moll sense haver de treure’l anant-hi afegint aigua al damunt.

Us ho explico perquè crec que és bo per tots no abusar de la química.

Ho comparteixo perquè a mi em va bé  i a la Gisela també.

I,  si més no, com diu la Bet, a males, et manté distreta, derives la preocupació, mentre esperes a que es facin les quatre hores de rigor per poder donar-li de nou l’antitèrmic.

L’home era estranger. Equatorià, em sembla.

Duia una bata blanca sense cordar i les ulleres li feien un cec al nas. Era xato de mida, amb la pell olivada. Superava, segur, la cinquantena.

Avui ja no em sembla gran la gent d’aquesta edat.

Mentre escrivia la recepta assegut d’esquena nostre, jo sentia la remor de gent esperant a l’altra banda. Plors, estossecs, altres nens malalts.

I la meva coseta petita ple de granets des dels dits del peu al naixement del front.

Tremolava. Somicava i se m’arraulia perquè el veia venir amb la capa blanca i el con de mirar les orelles. Jo li demanava,  fluixet, que es posés tranquil, que no li passaria res.

Se m’havien anat les angunies de l’estona abans. El senyor de veu de tele-novela ens havia de salvar.

-          tenemos que darle antihistamínico para rebajarle la inflamación alérgica del antibiótico.

Cada vegada que vaig a urgències penso dues coses:

L’una, quina sort que tinc de viure a la part del món civilitzat que em permet disposar d’un metge les 24h del dia.

L’altre, que no hi tornaré.

Però, amb quatre, sempre hi ha la urgència que em fa incomplir la promesa.

-          El único inconveniente de este medicamento es que provoca somnolencia, le hará dormir más.

Inconveniente?

Vaig anar-me’n de la consulta amb el bebè embolicadet.

Vaig acomiadar-me somrient a les mirades preguntones dels que feien cua pel doctor.

Vaig pujar al cotxe amb la  il·lusió de pensar que,  potser,  aquell medicament em regalaria la possibilitat de dormir la nit sencera.

Com fa molt que no faig.  D’una tirada.

Intentar que els bessons no s’encomanin es quasi, quasi, tan difícil i esgotador com omplir un cistell d’aigua.

Hauríem de fer coses que les mares de bessons no fan:

Repartir les farinetes des de plats diferents, amb culleres independents.

Posar-los a dormir en habitacions separades.

A banyar a dues tandes.

Distingir i intransferir les seves joguines, els seus xumets, els biberons, la roba…. ufff. Tanta feina!

A la conclusió que he arribat és que si no pots amb l’enemic…

Ja no només no ho evito, sinó què, ho provoco. Tant com puc.

Més que res per que costa molt  que es posin malalts al mateix temps. Acostumen a empalmar.

Així doncs, la mitjana està sobre els quinze dies per malaltia. Això es molt temps. La meitat d’un mes.

Per acabar fins el “gorro”. Segrestada a casa de dia i amb tortures insomnes de nit.

Per tant, com més aviat comencem, més aviat acabarem.

Sona malament, però, és per mi un triomf escoltar-los estossegar a la una.

Ah, però, no s’hi val a confinar-se, també aquí hi ha escrita la excepció.

En alguna situació, per més que traspassi mocs, per sorpresa meva, sense explicació, el cistell s’acaba omplint:

El Jaume va passar la varicel·la amb nou mesos i la Judit amb 6 anys.

Mira per on.

Compte.

Es un any especialment dolent pels refredats i just comencem.

Vigileu amb els antibiòtics, si no son necessaris,  poden fer molt de mal.

Els metges, també s’equivoquen, són humans, i de vegades actuen empesos per les desesperacions de les mares.

Recuperem això també de la nostra infància.

Feu memòria.

Quan la febre ens feia guardar llit i no hi havia constipat que no tingués els seus tres dies de pujada i uns altres tres de baixada.

Tornàvem fortes les defenses.

L’antibiòtic era per casos extrems.

Només s’avisava al practicant, amb les seves xeringues de vidre que fèiem bullir,  quan el metge venia, al cap de 8 dies, amb el maletí de pell i li demanava a la mare una cullera que ens entatxonava fins a fer-nos estossegar.

La immensa majoria vam sobreviure.

Sé que amb dos petits i malalts una corre el risc de tornar-se boja. Però si som pacients i provem a que es refacin sols, el proper cop el seu cos respondrà millor.

De veritat.