Num 177. l´escena
La iaia Minga en duia agafada del canell. Em tibava travessant la plaça de la Bomba de camí a la casa.
Veia voleiar la bata blava i les cames seques i masegades fent passes llargues en unes sabates balderes que no podia atrapar. La pols de terra eixuta s’aixecava empesa pel ventet dolç de finals d’estiu: al nostre davant i al nostre darrera i per sota de dues orenetes cridaneres que jugaven.
Els seus ulls de bruixa em van mirar poc abans de posar la clau al pany i fer-me passar escales amunt i jo em vaig quedar quieta, esperant que tanqués. Els cabells vermells i aquelles celles pintades a pols amb un llapis negres, i la boca vermella de llavis amples i prims.
- Au puja, puja.
Va estendre la mà amb els dits ossuts com branquillons i jo em vaig encarar esglaons enllà, amb una maneta repenjada a la paret, amb els narius plens d´olor a ranci.
La casa de la iaia no feia mai olor a menjar.
No tenia les escalforetes ni els raconets de les cases acollidores. La casa era com ella, distant i útil. Solament tant útil com fos necessari. Ni més ni menys.
- Tira, tira.
Poc abans de l’habitació de l’avi hi havia el menjador. En dic menjador perquè disposava d’un moble llarg, dels que servien per guardar vaixelles i una taula amb cadires.
No recordo haver-la fet servir, la taula. Perquè? si teníem el bar.
La iaia vivia pel bar i en el bar hi vivíem aquells que ens estàvem amb ella. Un bar, a peu de carretera. Un bar que li va costar la salut i on, a copia de temps, hi va anar fent clots per amagar tot allò que ella li demanava a la vida.
Abans de creuar la porta vaig girar el cap.
Sobre l’aparador una ràdio antiga que no es podia tocar i la nina del temps. Una senyora de tacte rugós que no feia més d’un pam i que canviava de color segons es preveia que faria.
- Es blava, iaia. Que potser vol dir que nevarà?
- Nevar? Au va, entra. Ves a veure l’avi.
L’avi Jaume jeia estirat en un llit que a mi em va semblar immens. Ni el mar era tan ample com aquell llit. Els llençols feien ones blanques a tort i a dret i al final de tot, en el horitzó del capçal, l’avi era un ser diminut pintat del mateix color que la roba que l’arropava.
- Vine, Anna, vine.
Però a mi em va fer por.
Ni les seves llàgrimes moribundes, ni les paraules que m’arribaven del seu alè tan dèbil.
On era l´escuradents?
Els meus pares van sortir de sobte de darrera les cortines del balcó, on havien estat des del principi, esperant, suposo, que la meva reacció fos un altre.
Es van enfadar amb mi.
El pare, la persona a qui jo més estimava al món, imagino que pres del dolor de veure agonitzar el seu de pare, estava terriblement disgustat pel meu menyspreu.
No es van parar un moment a mirar com era el mon des de la meva alçada, ni des dels meus ulls sense filtres.
En els seus darrers dies, poc abans que morís.
Va ser així com li vaig dir adéu, sense saber-ho.
Em vaig fer un tip de plorar.
Primer pel mal de l’ira inexplicable dels adults i desprès, quan ho vaig entendre, per la meva falta de valor.
Ara, estic segura que, ell, algú infinitament tan bo, no m’ho pot tenir en compte i el meu pare, sabeu? El meu pare, avui, ni tan sols recorda l’escena.
Coses importants en un moment donat.
Coses punyents que desapareixen sense deixar-ne rastre.
Es curiòs, fa tres dies que vaig anar a Copons, per casualitat, desprès de tant anys…. Del bar de la meva iaia, del bar de la Minga, no en queden ni els fonaments.
Em sap greu no haver-hi estat quan el van enderrocar.
Estic segura que de parar l’orella, d’entremig les pedres, s’hi hagués pogut escoltar la veu de la iaia.
I la del avi.
I la meva, quan només era una mico filós que corria entre les taules amb els genolls pelats i amb el nas ple de mocs.
Segueix innocentades | Comentari (1)Num 139. En totes les èpoques, els nens son nens. (continuació i final)
Ens hem adonat que el meu germà s’ofegava per l’aparició inexplicable d’un ronc. A mi m’ha semblat l’esbufec d’una bestioleta. Un bitxet amagat a les prestatgeries del fons.
La mare, empesa per l’instint, és qui primer fa el pas per veure que hi ha a l’armariet. La seguim de prop, la clienta i, desprès, jo.
Em venen ràpids i mals pensaments, i si és una rata? Ui quin fàstic!
- Verge santíssima!!
Criden les dues a la vegada i, tot seguit, fan una barrera inexpugnable al meu davant. (Aquestes son les grans desavantatges de ser petita, no et tenen per res). Quan aconsegueixo fer-me pas entremig del seu “cuixam” veig el nen “moratat”, amb la boca fent una O, embotida de “kikos”.
Estossega sense ànsia i en dispara dos de cop. Per la comissura li regalima un suquet taronja.
L’una li pica l’esquena, l’altra li posa els dits per buidar-lo i, en el moment més interessant, perdo la visió, s’ha fet fosc; el cul enorme de la senyora m’ha deixat cega. Em desespero perquè no em deixen mirar, me’l tapen. Casum l’olla!!. Casum l´olla!!! Pivoto com una puça neguitosa. Que estarà passant? Estic que no visc fins que el raciocini se m’imposa i m’enfilo a una cadira. Ara si!!!. Ara!! M’he alçat com un bolet, el meu platet volador i jo.
- Qui el va matricular!!!.
Crida angoixada la mare. Esta molt nerviosa. El nen ja no estossega, plora, però la mare no es posa tranquil·la, pel to amb que parla sé que en passa una de grossa.
- Calma, no perdem els nervis. Implora la clienta - Agafa’l i portal a urgències. Ja em quedo jo amb la nena.
A urgències, perquè? Em pregunto. No hi veig pas sang. Només es blat de moro!! A que ve tant escàndol.
I aleshores es quan el meu germà aixeca el cap i em mira. I ho entenc tot:
Te el nas com un globus per inflar i ple de grumolls. Una muntanyeta, una mena de turonet, una protuberància granulosa que dobla la seva grandària normal. Un mini cogombre boterut de color violeta i brillant.
- Conxis, que burro! Penso. –Però, com se li ha ocorregut?
Entre les dues no son capaces de treure-li. Se’ls ha ficat a pressió. Se´ls ha entatxonat. Estic segura que, una mica més, i li haguessin sortit pels llagrimalls.
- Coi de canalla!! Sospira la clienta.- Ves, ves, porta’l!.
La mare s’atabala i quasi que em fa caure a mi i a l’arbust que duc al la closca. Menys mal que, per extensió lateral, m’equilibra. Ni em veu. Busca les claus i la bossa i la “cartilla”. Li dona les gracies tres vegades. Ai que se’n va! D’una revolada es penja el nen al coll. S´en van?
- Que marxes, mama? I tant !. Ja se’n ha anat. – Però… i jo?- Mamaaaaa, i jo?
Ohhh. S´ha oblidat de mi.
- Au vine, bufona, m’explica la dona amb la cara rodona i amorosa.- La mare tornarà de seguida. Vine que jugarem. Et faré una cua, a veure si, mentrestant, podem endreçar una miqueta tot aquest batibull que t´has fet al cap.
Segueix innocentades | Comentari (0)Num 138. En totes les èpoques, els nens son nens. (continuació)
Aliè a les conversacions incoherents dels adults i, evidentment, forà als meus pensaments sobre els rinxols, el meu germà petit, decideix abandonar el caos que acabava d’espargir per investigar un temptador armariet al costat d´on es pengen el pentinadors.
La mare i la senyora no deixen de parlar, les sento de lluny, a tres kilòmetres de les meves cabòries, fent bromes que no entenc sobre l’home vestit de blanc, un cantant, que surt retratat a la revista.
M’he posat perfum de mostra, d’un tipus diferent a cada galta i m’he tret les gometes per raspallar un cabell que ara sembla electrocutat.
Amb la ratlla al mig, per efecte de les trenes i “l´arrissament”, el pèl es manté perpendicular al meu cos. Me l’esclafo pressionant, creuant el braços damunt del cap però no hi ha manera, a la que els retiro es tornen a aixecar. Crec que si em llencés d’un primer pis em serviria de planejador. Igual, si. Soc una escarola en expansió horitzontal.
Amb aquestes estic quan d’esquitllada veig el nen: Ostres! Ha trobat una bossa de “xuxes”.!
Jo i el meu platet volador, un perímetre cranial que ara fa quasi un metre, fem un saltiró i anem a veure que en pesquem.
No les hi puc prendre totes, m’amenaça fent caure els ulls i torçant la boca, plorarà i me les carregaré. Al final, si no vull quedar-me sense, millor li negocio els dos xiclets a canvi d’una bossa de “kikos” que no m’agraden gaire.
- Ja estàs, maca. Diu la mare a la clienta mentre li passa un plomall ple de talc a les espatlles. – guapíssima!
En sap un munt de pentinar. Totes queden encantades i paguen sense queixes. Me’n sento orgullosa.
Es diuen adéu, però, de sobte, la dona gira el cap, buscant-me. Com que sé la que m´espera, em protegeixo; soc, just al darrera de la mare.
Quina mala sort! m’ha vist. M´ha vist i per uns segons no se’n sap avenir del meu matoll
– Oh, però quina mata de pel te aquesta criatura!!
Per desgracia meva, li dura poc l’espant.
De seguida decideix acostar-s’hi. Remena per sota i m’enxampa una galta. De la espessigada, que la duré calenta tota la tarda.
(continua)
Segueix innocentades | Comentari (0)Num 104. Onze anys i tres mesos
A mi em va venir quan tenia onze anys i tres mesos, exactament. Sobre les 9 del vespre.
No es que recordi el minut concret, ja seria la pera!, el que recordo és el moment precís en que la meva mare ho va descobrir.
Jo estava al llit, llegint.
Era una nena, que sabia!! Tampoc ningú em va explicar res.
En aquell temps i en la meva família aquestes coses no s’explicaven i les meves amiguetes d´escola, si cap, encara eren més ingènues que jo.
No havia vist, en la vida, una compresa. Ni sabia per a que servia i molt menys podia suposar que sagnar era normal. La sang sempre vol dir mal o malaltia.
Va entrar en la meva habitació i, tancant la porta amb calma, s’hi va repenjar d’esquena com impedint que ningú més pogués passar. Va quedar uns segons muda, amb uns ulls i amb una cara que no sabria definir; com si de sobte acabés de saber que qui s’estirava al llit era algú desconegut.
Ella, aleshores, per a mi, ja era molt gran. Tenia trenta vuit anys. La meva edat. Fa riure.
De la butxaca de la bata es va treure unes calces i alçant el braç em va preguntar:
- Anna, són teves aquestes calces?
El meu caparró es va bloquejar. Quina escena més surrealista.
Jo sabia que eren brutes quan les vaig llençar a rentar. Una taqueta marronosa que vaig prendre, em perdonareu, per un llepet. No n’hi havia per tant. A tothom li pot passar.
- son teves o no?
De qui sinó?.
La meva germana feia dos talles menys i ella, tres talles més. Ja no hi havia mes dones a casa.
-Ai filla meva que t’ha vingut la pepa!!!
I se’m va llençar al coll somiquejant.
M’asfixiava. Amb les calces en un puny, com un trofeu, em va petonejar de dalt a baix.
O el que em passava era molt greu o, la pobra, s’havia tornat boja.
Se les va tornar a desar i tal com va entrar, va sortir de nou sense més explicacions, deixant-me allà astorada i més espantada del que mai havia estat.
Uns minuts més tard va venir el meu pare. Vermell i suat com un dimoni.
Carretejava una pila de llibres que va escampar al meu damunt. Em va ensenyar fotos de plantes i insectes i em va explicar com feien les abelles per reproduir-se. Si no s’hi va passar una hora poc va faltar.
Desprès la mare va treure el cap, “xistosa”, amb un somriure d’orella a orella. Em va deixar unes “gasetes” com diu ella, i em va recitar un llistat del que no podia fer mentre tingues la “pepa”.
Quan van tancar el llum em feia mal el pit de l’angoixa.
No havia entès res.
L’únic que sabia és que alguna cosa important m’havia fet diferent als seus ulls.
Que havia de guardar secret.
Que hauria de vigilar més amb no sé molt bé què i que aquella setmana m’estava prohibit anar a la piscina.
Segueix innocentades | Comentari (1)Num.77 Fama..”y a bailaaar”
Va ser intentant fer la vertical per demostrar a la meva filla gran les dots que tinc de gimnasta que tan bona reputació em van donar a EGB, quan, desprès del impuls, un, dos, tres, braços enlaire genoll dret aixecat, em van fallar els “amortiguadors”.
L’efecte rebot, l´ elasticitat, la molla dels bíceps o ves a saber ,”toing, poff” que no sé que els va passar als braços però se’m van ”enxofar” com dos “palotes sabor fresa” i del castanyot, no t’ho perdis, per poc hi deixo tres dents i un tros de llengua i tot.
Directament ”empotrada” a la paret del pati.
Uns segons de “descol.loque “.No es per riure. Com la Marta quan baixa el Dragon Kan i diu que se li mou el cervell. Que no hi veia bé, que no sabia on era, ni com havia anat que acabés amb aquella “pose” tan miserable.
Mentre m´orientava, descargolant-me, vaig veure la nena, paralitzada, segurament espantadíssima pel que la mare acabava de fer.
Però l’amor matern traspassa el coneixement: Malgrat que, del sotrac, el sistema nerviós se m’havia malmès i, de tot el cos, nomes em notava les puntes de les orelles que em bullien com si les haguessin rostit “volta i volta”, i malgrat que, possiblement caldria un inventari per recol.locar-me els ossos, vaig ser valenta i somrient-li, amb paraules quietes i assossegades li vaig explicar:
- - En l’antiguitat, en l’època que la mama anava a collegi, la vertical es feia així.
Es va girar, va quedar quieta, es va tornar a girar, em va mirar de dalt a baix i a continuació va seguir fent les seves “rodes”, en el meu temps les laterals, sense donar-hi més importància.
Jo també al·lucinava.
Poc m’esperava aquest desenllaç quan se’m va ocórrer, però, si m’hauríeu d’haver vist uns minuts abans, es que em vaig fer la “xula” de tan creguda que estava,…serà possible…no me’n sé avenir. A veure si serà que m’haurà desequilibrat el bunyol?
Total, he agafat una por… que ara no tinc pebrots ni de apuntalar una “voltereta”. Ostriqueta, no vull ni imaginar que hagués pogut passar si se’m dona per fer “l’espagat”…
No, no. No em puc deixar perdre d’aquesta manera, m’he rovellat mes que un patinet a l´intempèrie.
S’ha acabat, i ara va en serio, al setembre començo a fer esport.
Segueix innocentades | Comentaris (3)