Anna Pujabet

Tinc tendència a associar. 

Associo llocs amb persones, olors amb presencies.

Associo de tot i sovint.

Quan veig un pinyol, per exemple, la llavor m’arrela a la mà i de seguida esdevé un arbre immens que, si el plantés, m’amagaria.

A la classe de la meva filla gran hi ha pocs matrimonis separats, per això, quan el papa i la mama  de la Emma ( que no es diu Emma) ho van decidir en ferm, hi ha haver un dalt i baix. Totes les criatures van mirar cap a casa amenaçades i escopint “ perquès? “ desoladors.

Un dia de tants en que els recullo a la porta de l’escola la Judit estava cofoia: tenia una resposta importantíssima a la butxaca. Una raó que la deixava tranqui-la i que frissava per explicar-nos.

-          Ja sé perquè els pares de l’Emma s’han separat.

Sóc adulta i he viscut suficient per entendre que això és impossible. Mai hi ha un sol motiu que es pugui dir en poques paraules i que tingui el poder de canviar extraordinàriament la teva vida. L’hauria d’haver fet callar però em podia la curiositat.

-          M’ho ha dit la Teresa (que no es diu Teresa) Ahir al vespre, mentre sopaven el seu pare li ha explicat a la seva mare:

                                     – Es clar que l´ha deixada, es grossa i lletja, molt millor la que te ara.

Tinc un hortet a casa meva.

Amb tomaqueres i enciams i carbassons. L’avi m´hi ha fet un banc i seiem plegats a l´estiu per mirar com es farceix de colors apetitosos.

L’any passat hi va néixer un pruner bord.

En reconèixer les primeres branquetes el vam polir d’herbes i li vam remoure la terra. El vaig haver de regar tantíssimes vegades perquè s’enfortís!

Primer amb una galleda xica  i desprès amb la manega.

Em divertia fer de núvol i per això hi vaig ficar el dit gros al tub de plàstic perquè ruixés com si fos aigua del cel.

Mentre alçava el braç i se m’esquitxava la cara, em va venir al cap una bestiesa:

I si aquest arbre mai no veu ploure?

A veure si al final potser acabarà creient que la pluja sóc jo!!!

(xxx)

En Bucay, que tot i ser argentí diu coses amb sentit, va fer la següent reflexió en un programa de televisió:

 Si agafem una eruga en el moment que està dins del seu capoll i la guardem amb molta cura en un potet a casa, si fem que hi conservi la temperatura adequada, l’aïllem d’agressions mediambientals i la tractem amb amor, finalment l’eruga mudarà, deixarà de ser crisàlide i es convertirà en papallona.

Però, si amb el nostre afecte i amb el desig irrefrenable de tenir-ne cura en el moment “d´eclosionar” li estalviem patiments i trenquem amb suavitat l’embolcall perquè surti, aleshores pot passar una cosa terrible:

La papallona sobreviurà però serà incapaç de volar mai.

Si una papallona no vola els seus dies al mon real estan comptats.

Diuen els etòlegs que això es degut a un efecte físic que succeeix arran de l’esforç que fa l’eruga per sortir-se´n: L’energia per rompre  l’ou proporciona al seu reg sanguini la pressió necessària per arribar a les ales i així tornar-les útils.

Vet aquí que els pot passar a les nostres larves i aquest irrefrenable esperit de protecció que patim els pares.

Hauríem de fer tots un examen de consciència per aturar-nos en algunes ocasions.

Potser l’únic que aconseguim,  moguts per l’increïble amor que els professem,  és ajudar-los a ser uns futurs adults incapaços.

De debò que aquesta vegada les pastilletes per la tiroides han estat molt efectives; m’he aprimat sis quilos sense saber com. També podria ser degut a l’estrès de l’estiu, oi?. Però, el metge diu que han estat les pastilles. Millor.

Havent passat més d’un any d’ençà de la trobada amb l’entranyable parella del primer (art. 209), a finals d’agost, vaig aconseguir cordar-me els texans sense suors. Quan me’ls ficava pels peus el bunyol es va contreure de por; N’estava segur que li tornaria a estampar el “tatoo” del botó al melic, però no. Crec que això es el millor d’estar prim; no notar la pressió.

I així vaig sortir de casa. Juvenil i formosa, lleugera, i sense nens.

Podria haver agafat les escales en comptes de l’ascensor, però, de moment, em va semblar excessiu. Tot arribarà.

Hagués pogut ser un dia bonic: El meu estat d’ànim era efervescent.

M’acompanyaven floretes de colors que feien pampallugues en cada un dels moviments i quan vaig entrar dins l’elevador emetia més llum jo que els florescents.

Res podria torbar tanta bonança. Res. Res menys la malaurada aturada de l’ascensor en el primer.

-          Bon dia.

L’home anava sol. Vaja, ell i el seu bastó.

-          Bon dia.

Em va mirar estranyat, amb uns ulls “tel.losos” de gent gran i, confós va preguntar-me:

-          Vostè no viu aquí, oi?

No em tinc per una mala persona i, de fet, no ho haig de ser perquè la pregunta em va entendrir. Pobre home. Tan que m’havia amoïnat i ell ni em reconeixia.

-          Si senyor que hi visc. Sóc la del quart, la de les bessonades.

L’aparell es vell i quan s’atura a planta baixa els amortidors van lents. Crec que tarda més en estabilitzar-se per poder obrir que no pas en recórrer una planta.

Tot aquest temps que no em va treure els ulls de sobre. Estaria processant, imagino.

No em quedava altra alternativa que esguardar pacientment i somriure-li.

-          Ahhh! (Un ah, llarg i canterell) ja se qui ets. La del quart.

Us ho dic jo, que ho he patit; la memòria i els seus lapsus són molt emprenyadors.

-          Ja se qui ets.

Li aguantava la porta per ajudar, pacient,  als seus passets que el duien a l’exterior.

-          Vols que et digui una cosa mossa?

-          Es clar home; digui, digui.

I aleshores ho va deixar caure, com una tona de fems damunt les meves precioses floretes.

-          T’has tornat a engreixar; no es bo menjar tant.

Se’m va afluixar la mà i els pantalons, reactius, es van encongir de cop.

 De nou la porta es va tancar i vaig prémer el quatre.

Ja aniria a comprar un altre dia.

Qui el va….

Tampoc em feia tanta falta.

Tinc el ferm convenciment de que ningú es dolent per naturalesa.

La maldat no és innata en l´home. No la maldat entesa com el dany fet solament per danyar. Crec que ningú neix dolent i ho crec amb seguretat, amb absoluta i indiscutible seguretat.

Cap nen es dolent i els adults que ho són o que ho som en ocasions, és perquè, de petits,  hem entès malament què i com i de quina manera es distingeix el be del mal.

Penso que quan algú actua malament en els seus motius hi ha una justificació bona amb uns fonaments mal construïts.

Sóc d´aquella gent que interpreta fins la sacietat els actes inexplicables dels altres buscant els perquès que els han dut fins allà i quan no soc capaç de comprendre desisteixo creguda de que, la raó hi és,  malgrat no l´he sabut trobar.

I perquè penso així, perquè tinc aquesta fé cega en el que som en el moment d’arribar al món, per això, sóc un defensora a ultrança de la educació infantil. De l’educació amb seny que de vegades comença en nosaltres mateixos. Arranjant allò que en la nostra pròpia infantesa vam cimentar sense orde.

Crec que la feina de pares i mares, d´aquestes i d´altres àpoques, te una importància fonamental pel futur de la espècie humana.

Molt més important que segons què.

No vull la pau del mon.

Em conformo amb que el meu veí no s’escapi corrents. Que m’esperi per pujar a l’ascensor si em sent que obro la porta del carrer.

No desitjo que s’acabin les guerres.

En tinc prou amb que el senyor del bigoti de caixa Manresa em torni el “bon dia” quan arribo.

Ni la fam.

Voldria ser comprensiva i generosa, sobretot, amb qui no és ni comprensiu ni generós.

Agraïda.

¿massa tòpic?

Doncs, demano no ser tan tossuda ni tant rancorosa, que ho soc deu ni do,  i trobar la valentia de reconèixer sense excuses quan m’equivoco.

Tenir molta paciència. Molta. Paciència amb els meus fills, amb els meus pares, el meu marit i amb el de la caixa Manresa.

Que els cotxes, a Igualada,  s’aturin en el pas de vianants.

Que no em toquin el clàxon si estaciono en doble fila i poden passar.

Que el d’hisenda em segelli si només passa un minut, o dos,  de la seva hora de plegar.

Per ara, el que em ve al cap…

Si pogués enviar una carta als reis mags de veritat hi posaria que  m’enviessin forces per dir que no ho vull sentir quan em parlen malament d´algú. Ho penso i no ho faig mai.

I  concentració. Concentració per escoltar als de casa. A tots. Des del principi fins el final, que sembla fàcil però no ho és.  A poder ser, que m’escoltin a mi també.

No espero que amb el nou any, i solament per desitjar-ho, es compleixin tots els drets universals. Espero anar-me’n a dormir sabent que no hi ha ningú en el meu carrer a qui se li vulnerin. Que entremig de tants com som no n’hi hagi que no trobin consol.

Tampoc no imploro a Deu. Si ho fes, per egoista, m’hauria de castigar.

Prego a mi mateixa tenir la voluntat de posar als altres per davant, solament en alguna de les centenars  possibilitats de ser millor persona que se m’ofereixen a diari.

I que em perdonin els que ho fan, però no trobo honest sortir al carrer amb propòsits que son fora del meu abast.

Prefereixo, honestament, arranjar minúcies, tenint fe amb la màxima que diu “ que un munt de petits fan un gran munt”.

No cal que vagis a manifestar-te pels abusos en el tercer món si no cedeixes la cadira. No ho veus com jo?

I  la pau, la fam i les guerra, no patiu que s’acabaran. Si, si, hi ha una possibilitat de canviar-ho, segur.

Tinc el ferm convenciment i els que em coneixen estan avorrits de sentir-m’ho a dir, que això i més serà possible, sempre i quan la solució comenci amb l’actitud de cadascú.