.

L´Esteban és, que jo tingui constància, el meu lector més jove (11 anys).

Ell ha estat qui m’ha fet arribar el vídeo que avui us penjo.

Va demanar-me que hi escrivís el que se m’acudís després de veure’l i a mi, m’ha semblat tan bo i tan explícit que l’únic que se m’acut afegir-hi és el títol al post i prou.

Gracies guapo. Un petonet.

.

(apunt (necessari): el post d’avui m’ha estat suggerit per un amic meu, un home)

Va, noies, alceu la mà les que esteu  lliures  de culpa. Amb sinceritat, eh?.

Qui de vosaltres no ha sofert en algun moment de la seva vida la irresistible temptació de convertir-se en l’esclava de l’home que té al costat??? N’hi ha alguna?

Esclava, amb matisos i tant! Però finalment sinònims.

Alguns ja han arribat a nosaltres amb deformacions de sèrie,  responsabilitat de les passions d´una altre dona o la propia mare però altres, pocs,  també, com el meu amic, venien amb tots els dispositius de fabrica en perfecte estat i els hi hem atrofiat amb la nostra obsessió per “fer-los feliç”.

No t’aixequis, no et moguis, no facis…. com?. Així doncs, de qui és la culpa de que no s’aixequin, no es moguin o no facin???

Us adoneu que sovint és la nostra actitud el que els confon? Com pot ser!

Quan estimes algú de debò no necessites regalar-te perquè se sàpiga. No fa falta.

 Ara bé, per entendre el concepte caldrà estimar i que t’estimin de debò,  primer, i  això, aquesta casualitat, per desgràcia,  només passa  en contades ocasions. Que hi farem. 

Rectifiqueu les que estigueu a temps, mai es massa tard del tot.

Però, bàsicament, mireu d’ensenyar a les vostres filles i fills que l’amor, senyores i senyors, no es proba amb res: Se sent i prou.

Sabeu que diu el meu pare?:

Que fan els infants? el que veuen fer als grans.

Compte !

“Vaig deixar de ser absolutament feliç el dia que vaig descobrir que aquells qui estimo són mortals”

La mort recent del pare d’una amiga, m’ha fet venir moltes angoixes, entre elles, el moment en que els meus fills grans em van preguntar i jo els vaig haver d´explicar que ens passa a les persones. Que em passarà a mi, i a ells;  allò  que ens ha de passar a tots els que un dia naixem.
Els nens, els meus i els dels altres,  s’ho pregunten. D’una manera o altra: es fan preguntes sobre la vida i la mort de ben petits. I s’ho qüestionen molt abans de que nosaltres esperem que ens ho preguntin. Abans, fins i tot, de plantejar-se com pot ser que un tronc, per Nadal, cagui regals a cops de bastó.

No deixa de ser curiós.

La mort, el final de la vida.

Que rar i dissonant en una veu fineta que encara ha de mudar. Els queda tan lluny que sembla que sigui injust haver-los d’amoïnar amb una cosa tant lletja.

Però a ells els inquieta. Volen saber. Es un misteri. Una porta fosca que s´ha obert i que els amenaça en deixar-los sols i abandonats. Ni que sigui d’aquí molt.

Si un fill únic fa les seves dissertacions al respecte en solitari, calladament, els bessons comparteixen la inquietud a veu alta, a dues veus. I les seves conclusions son un tractat filosòfic digne d’estudi.  Interessant, potser,  perquè és més fàcil entendre que els passa pel cap si el que pensen surt al descobert en un diàleg innocent.  

El que més em va sorprendre a mi va ser que, per damunt de l’estupor i el desesper de mirar de comprendre que els qui estimen un dia marxarien per no tornar, per damunt d’això,  ambdós tenien la impertorbable seguretat de que tema no els afectava personalment. Es a dir, estaven tristos perquè se´ls desfeia l’entorn però seguien  drets; convençuts de que si junts havien arribat a aquest món, també seria junts que se n’anirien. Per tant, la mort els prenia molt però no el prendria mai tot perquè sempre es tindrien l´un amb l´altre.

Quina sort, no? Quina sort tenir un germà bessó.

El Jaume i la Judit han crescut envoltats de besties. Animalons que han nascut i han mort de vegades davant dels seus ulls i, en alguns casos, també al damunt de les seves mans. N´hem parlat amb normalitat.  Han conviscut palpant el procés natural al que tot esser viu està condemnat a patir. Des que tenen us de raó.

Semblava que ho tinguessin assimilat.

A més, conten amb una fe cristiana que els dona explicacions allà on  el raciocini no hi arriba, assossegant-los.

En canvi, no n´hi va haver prou.

Malgrat tantes eines a l’abast, cap els cinc anys van viure una crisi existencial que recordo asfixiant i obsessiva. Una crisis,  sobretot per part de la nena,  que em va fer sentir culpable d’haver-los donat la vida. La vida que la vida mateixa els ha d’arravatar.

Suposo que hi te a veure la beneita intel·ligència que ens converteix en “animal superior” i suposo, com no, que jo també la deuria patir, en el meu temps.

Jo i tothom.

Qui no ha mirat de reüll el pare i la mare amb un grapat de pessics a l’estomac?

Qui no ha pensat, veient-los envellir:

Algun dia ja no els tindré, i llavors, llavors, segurament, ningú més m’estimarà tant.

En una revisió dels grans el dentista m’ha dit que l’hi haig de portar els petits.

Em pregunta si es renten les dents cada dia. Al·lucino. Que m’hagi de posar vermella perquè els grans no se les netegen bé, doncs d’acord, però amb els petits? Que diu ara aquesta dona!!

Si hi ha algun dentista per aquí, em disculparà, però no ho entenc. Entre massa i poc.

Reconec que no vaig començar a netejar les meves fins que vaig ser gran. A partir dels 12? No ho sabria dir.  Bé, periòdicament potser els 15. Que passa? Miro de ser sincera! Tampoc no em consta, ara que hi penso,  que fos una costum massa estesa. No es que vulgui disculpar-me dient això, però d´entre els meus coneguts….bé, potser tinc mala memòria.

Parlaré del que sé. Els meus pares, per exemple, jo diria que l’hàbit els va venir cap els 40 i pico llargs, i,  si els avis fossin vius no sabrien ni que fer-ne amb una eina semblant.

Serà en el meu cercle, el fet de viure a províncies,  que era mes aviat “modernet el que en tenia costum i la majoria dels que ho feien, ho feien malament.

Ara, que això ens ha estalviat alguna caries de més? Segur. No dic que no. Però el meu pare ha complert el 67 sense ni un sol “empast”  i  això que ell més aviat glopeja que no pas es raspalla.

No cal fer-ne un gra massa. Que les dents s’han de netejar, es clar! Però primer espera’t a que surtin.

Mira, nosaltres, de petits,  a casa, tampoc ens dutxàvem a diari. Si que érem marrans!! El diumenge i prou.

Comptant que no existien les tovalloletes i que quan omplíem la banyera ens hi ficaven als tres.

I, ves per on,  resulta que, avui, desprès de recomanar per  activa i per passiva els banys de cada dia doneu-nos senyor, ara  ens diuen que es perjudicial per la pell, que n’hi ha prou amb un sol cop per setmana i, a poder ser, no t’ho perdis, sense sabó. A veure qui ho entén. 

On s’ha vist!

Ma mare s’esgarrifa i això que no li he explicat encara lo del dentista.

I és que lo del dentista m’ha superat.

El que dèiem en el cap. 106, si ens ruixen perquè pugem l’escala, potser el mes coherent serà estampar-li  un mastegot al que aguanta la manega

Un dia vaig veure, no sé on, un experiment que em va fer pensar molt.

Hi tenien unes mones en un recinte tancat. Al bell mig,  una escala i a la punta de l’escala,  uns plàtans.

Cada vegada que una d’aquelles besties s’enfilava per agafar el menjar, els cuidadors la ruixaven amb aigua obligant-la a baixar.

Totes ho van provar i cap d’elles va ser capaç d’arribar-hi.  Al cap de poc o molt,  hi van desistir.

Evidentment que periòdicament els hi portaven menjar i també canviaven els plàtans quan es feien malbé. Però, al final, el que hi havia al cap damunt de l’escala era com si no hi fos.

Passat el temps, van introduir al recinte un nou individuo.

El mico, quan va veure els plàtans ni s’ho va plantejar. Fent boca, encegat, esglaons amunt.

Sabeu que va passar? La resta de mones el van escridassar i tibant-lo el van fer baixar.

Amb el nou vingut no va caldre fer servir l’aigua. Se’n va encarregar la comunitat.

L’estudi va durar anys i mai, mai més, no hi va haver una insurrecció. Cap altre va caure a la temptació. La qüestió havia esdevingut llei i la llei era inqüestionable.

Així va ser que les mones es van reproduir i van néixer també un parell de bebès que, peludets ells, corretejaven amunt i avall.

Feien les maleses que pertoquen; s’esbatussaven, es penjaven de les lianes, molestaven als adults…però, que curiós, tampoc ells van provar de trencar la llei.

Hi ha gaire diferencia amb l´home i qui diuen que és el seu antecessor? 

No sempre comprenem molt bé perquè fem el que fem.

Com  animals dotats d’una intel·ligència superior hi estem obligats a replantejar-nos-ho tot.

En aquest sentit crec que hauríem de procurar, sinó per la nostra, almenys si per la llibertat dels nostres fills i fer l’esforç de no imposar-los conceptes que hem mal après i que ens tornen porucs i manipulables.