Num 167. Excepcions (continuació i final)
2a excepció:
Observant el món…. en l´immensitat dels carrers, les platges, les piscines publiques… miris on miris….i sinó, asseu-te un momentet en un banc a les rambles de Catalunya i veuràs… que… siguin d´on siguin, nacionals o estrangeres… el prototipus fisic, més que rés el femení…, ronda, sense exageracions, la talla quaranta.
Culs com paneres i bunyolets de llargades i amplades diverses, posades per aquí i per allà…. Qui no fa malucs té poc pit i a les mamelludes se’ls veu la cama curta o son rectes i panxudes.
De ben fetes, n´hi ha quatre de contades.
I sobretot, superada la vintena d’edat, que és quan ja se té’n refot i comences a assumir que és una bestiesa estar-te’n de menjar per què et càpiguen els pantalons.
I jo penso, si el promig de vida s’apropa als vuitanta, no dic cap mentida quan afirmo que tres quartes parts de la població som més grassos que prims.
Aleshores? perquè la mida standar, la M, ha d´estar per sota de la que tenim la majoria.?
La majoria, no hi cabem a la roba que venen al Mango. Les bluses no ens faran mai el caient que els fa als maniquís….home, si no les pots cordar sense amenaça de disparar-li el segon botó.
Vet aquí l’excepció.
Comparant-nos, doncs, concloíem que tenim de més que de menys. Estem, en general, “maques” que ens dirien les avies.
Tot i així, manen les esquifides. Les que tenen més ós que tall.
I, ni que la majoria siguem com som, la seguim suant mirant d’encabir-nos la roba aquella, la que en diuen “basics” i que tots sabem que fan”bàsicament” perquè la llueixin elles:
Les nenes mones, joves i esquelètiques, que tanta enveja ens provoquen.
Segueix reflexions | Comentari (1)Num 166. Excepcions
Vet aquí que en ple desenvolupament de la meva teoria de les comparacions:
“ les comparacions ens porten a ordenar-nos, i fan que , les majories que obtenim, marquin les nostres normalitats”.
He descobert que, com tota bona regla, té les seves excepcions.
El ser humà ja ho fa això. No t´hi pots confiar.
Passo a indicar-vos les dues excepcions més significatives:
1era excepció:
Tant homes com dones tenim pèl. Claríssim.
Pèl que no necessitem per res, seqüeles dels nostres avantpassats.
Pèl que ens surt a les aixelles, les engonals, les cames…un repertori de gruixos i mides i extensions.
Hi ha homes amb més pèl que algunes dones, molts més, però, al contrari, també n´hi ha; hi ha dones que, de deixar-se anar, passarien la mà per la cara a molts homes.
Sigui com sigui, si comencem a comparar, arribarem a la fàcil conclusió de que, la majoria, som peluts.
Els d´un sexe i els de l´altre. Estem d´acord?
En canvi, la normalitat estreba en que les dones es depilin i els homes no.
Curiós. Aquí la normalitat no abasta la majoria.
Ja ho sé. Aprofito – perquè sé que hi penseu-, per dir que em rebenten, soberanament, aquests homes “mitja dona” que volten pel món.
A veure, vull dir, amb tranquil.litat, que no estic gens a favor del “metresexual”, gens!!!- que algú els digui , si us plau, que ho deixin estar-. Quina ràbia em fan!
Veja´m, homes moderns. Si ha d´haver indicis d´igualtat, el millor no es que es depileu vosaltres sinó que ho deixem de fer nosaltres.
no????
Jo diria que seria més fàcil.
( la segona excepció al proper capítol, disculpeu-me, que avui no tinc més temps…)
Perdóname Paulina que sé como odias les “continuacions”…
(continua.)
Segueix reflexions | Comentari (0)Num 162. Etiquetes
A l´E.G.B, la Riba, era la llesta de la classe. La Nieto, la més tonta.
A casa, el Marc, un deixat. La Neus, una “viva la vida” i jo, de la Verge del Puny.
El Moisés no te rés al cap, diuen, i la Carme és una santa. Santa Carme de Castellfollit.
I del fill petit de l´Ana només us diré que no en farem rés : es la pesta! Ja va néixer dolent.
Del Xavi de la Bet, com que encara no el conec molt, de moment, es un bon jan.
El Salvador, aquest si, és un pobre home i la seva dona una bruixa. Però una bruixa amb escombra i tot.
La Sonia no toca de peus a terra. Que en fa d´ anys que no hi toca! I La Isabel tampoc.
No hi toca, d’en lloc, però no te mala fe. No en té, No en té. En canvi, el seu fill, és un cap verd per culpa seva. I el marit, el marit de la Isabel, ai el marit! Un poca-solta. Un nou vingut amb “l’arreleta” del país on va néixer.
Classificacions
D´un no t´en refiïs. De l´altra, menys. Aquella si, si. Tothom ho sap, tothom ho diu. D´aquesta, en canvi, no m´en han parlat tan bé.
Prejudicis
N´hi ha per donar i per vendre. De “Sant Benitos” s´en fan a mida a cada moment.
Estic segura que no se´n salva ni l’apuntador.
Les portem enganxades. Al clatell. Son les nostres etiquetes. Algunes ni les sabem, (ui si les sabéssim!!) i les altres si, un dia ens les vam creure i ara ens ajuden a ser com som.
Compte!!
Que hi tenim tendència; a la tafaneria i a l’etiquetatge.
I encasellem indiscriminadament, començant pels propis fills:
Si el nen és desendreçat, maldestre, tossut: Es un pallús. Si li costa, si no entén. Ruuuuc. A qui haurà sortit tant ruc? Si t´esgota. Uff! No hi ha res a fer.
No hi ha res a fer?
Compte, compte, compte. Que se la creurà.
La marca que li fas, i els que t´escolten també.
I s´hi s´ho creu, ja no podrà mai deixar de ser desendreçat, maldestre i tossut.
Serà un pallús per sempre més.
Segueix reflexions | Comentaris (4)Num 154. Relacions fraternals
Entendran el que vull dir aquells a qui, com jo, els hi hagi tocat fer de germà gran.
Perquè, i sobretot si hi ha diferencia d´edat, els primers assajos a “fer de pares” els hem experimentat amb ells.
La lliçó més important que jo vaig aprendre dels meus germans petits, va ser, possiblement també la més dolorosa:
“hi ha un moment en que els nens ja no són nens”
Pot semblar una ximpleria però no ho és tant.
El poder que tens damunt un marrec de tres pams, a qui pots anul·lar amb un moviment de braç, a qui pots fer veure el inversemblant sense justificacions ni proves, aquest poder et pot fer creure omnipotent i indefinidament totpoderosa. Això si, fins el dia que, sense saber com, el marrec en qüestió et passa un pam i per sorpresa teva i seva, amb la força d´un dit en té prou per tombar-te a terra.
Quan veig els meu quatre ratolins, de vegades, en ve al cap els temps en que vaig patir els primers amotinaments dels meus germanets i això em serveix per no aprofitar-me mai de la seves desavantatges i per procurar educar-los sempre sabent que algun dia, no molt llunyà, els hi hauré de parlar sense acotar-me i mirant-los als ulls.
Segueix reflexions | Comentaris (3)Num 133. Coses que em dic
El bunyol*, que és un paràsit d’estructura amorfa que viu de mi i que porto penjat aquí, just sota el melic, esta content. Mes que content, està sobreexcitat. Es Nadal i sap, amb certesa, que l’encebaré. Te moltes possibilitats d’esdevenir un merenga abans no acabi l’any.
- Nooo!!! Crida el cervell. I em passa imatges dels meus vint anys, lluint figureta. Ui com em manipula el cervell!!! Fa trampes. Trampós!. Em diu que si m’aprimo se m’anirà el bunyol i serè mes jove i tot. Mentider.
No hi ha res a dir. El bunyol es queda amb mi fins el final. Ja fa temps que ho vaig decidir jo i ell també. Es queda.
I si el tinc arraulit i mort de fred sota el jersei bé li hauré de donar de menjar.
- Prova-ho! Acorden ordenar-me les neurones.
Ja ho he provat d’estar-me’n i les glàndules salivals em fan figa. Si passo massa dies de regim, al final, fins i tot les deposicions dels nens em fan olor de pa amb tomàquet.
Diu el cor: – menja, dona, menja. Que avui pleguen de l’escola i ja en tenim prou de saber que haurem d’estar tancats a casa vint-i-quatre hores amb ells. Almenys que les estones bones no ens les tregui ningú.
I saps que faré? Menjaré.
(*Per saber més del bunyol, llegir art.59.)
Segueix reflexions | Comentaris (2)