A casa meva s’està formant una crisàlide de tres parells de nassos.

Avui ho he vist claríssim.

La meva filla gran, la que feia olor de gominoles i que ara sembla un expenedor de pols de talc, aquesta, té una feinada de por.

La Carolina, la seva tutora, diu que s’està re-definint, que ha començat l’etapa.

Per mi, que fa un capoll. Com les erugues. (més…)

Si t’escollissin entre milions de persones per ser l’únic humà entre ells a qui permetessin tocar la cua d’un estel fugaç, al.lucinaries.
Diries: – que afortunat sóc! – Quina sort he tingut !

Et llevaries cada dia mirant-he els dits plens de lluentons i somriuries.
Somriuries perquè si.

Somriuries avui, somriuries demà, somriuries la setmana que ve i la major part dels dies del proper mes, però, al final, finalment, et vindria l’enyor.

Persistiria el record de l’instant i les ganes irrefrenables de tornar a viure el moment plaent.

I aleshores…
Aleshores ja no n’hi hauria prou amb l’estel, aleshores acabaries desitjant la lluna en un cove.

(… Perquè?)

.

 De vegades faig l’esforç per entrar darrera els seus ullets i veure el món.

Quedar-me immòbil observant petiteses extraordinàries: Una flor, una pedra, la pluja.

Intento encabir-me en el seu cos diminut de nens de dos anys per experimentar de nou en la banalitat que a ells tant els fascina.

Assajar primeres vegades de coses que a la meva edat ja no ho són.

Avui el Jaume Singla,  en una entrevista, m’ha preguntat que ha canviat de la meva manera de ser el haver-me convertit en mare.

Entre els milers de respostes possibles li he dit que m’ajuden a recordar la criatura que hi ha en mi:

Em renten la cara i em fan reconèixer l’univers que m’envolta i del que, per obvi, se m’havia tornat invisible.