Num 206. A reveure
Tinc una altra anècdota més que explicar. Una de molt graciosa, que vaig escoltar a la radio fa temps. Era l’article que venia a continuació, però no puc. No és que m’ho prohibeixi ningú sinó que em veig incapaç de trobar la mitja hora extra que requereix escriure-la.
Un any més, superada per la situació estival, entre els problemes informàtics i els nens, m’haig d’acomiadar de vosaltres fins que el setembre i la escolarització em torni a donar la llibertat de ser jo.
Agost, possiblement el mes més dur quan ets mare.
Res, des d’aquí encoratjar-vos a tots i totes els que contempleu els propers dies amb el mateix pànic que una servidora i envalentonar-vos a afrontar-los. Penseu que l’any anterior mai te a veure amb el present i el futur acostuma a ser millor, sempre.
Graveu amb vídeo que a la llarga us vindrà l’enyor. (diuen)
Un cop més, gracies per esperar-me.
Una abraçada.
Anna.
Segueix agraiments | Comentari (0)Num 205. Gracies dels altres
De les gracies infantils de persones que conec la que més original i la que més gràcia m’ha fet és la del Pere.
El Pere és el marit de la meva cosina. Un home que avui ja ha superat la quarantena però que, com tots, un dia també va ser un nen.
Estic segura que no li importarà que ho expliqui.
Els pares del Pere va anar a sopar i van deixar el nen amb la seva germana que ja era una adolescent responsable.
Van quedar sols a casa.
Un pic es va tancar la porta del carrer, ella, la nena, es va atrinxerar per escoltar musica a la seva habitació i ell, el Pere, va ser lliure per fer el que li vingués en gana. Bàsicament per fer allò que fan els nens quan se’ls ofereix ampli territori per explorar: investigar.
Investigaria l’habitació del bany.
Al bany hi havia multitud de calaixets plens de cosetes.
Hi havia, possiblement, medicaments, estris de perruqueria, de maquillatge i d’higiene personal. Peces interessantissimes. Rares, coloristes i perfumades. Esprais, colònies, tiretes, desodorants i ohhhh!!!!; un tresor.
Al Pere li va fer un pessic el cor quan va descobrir el set d’afaitat del pare.
S’enfilaria en una cadira per veure’s bé al mirall.
Sabia el que havia de fer i, imitant al seu progenitor, va començar a untar la brotxa amb l’aigua i el sabó fins que va aconseguir tenir el puny a vessar d’escuma.
Avui seria el primer cop que s’afaitaria. Havia arribat el moment.
L´ únic problema que va tenir el Pere amb tot aquest assumpte de l’afaitat va ser el pèl; va ser la falta del pèl que el va incitar a prendre una decisió precipitada.
Si no tenia pèl a les barbes quin sentit tenia procedir l’afaitat???
Es va observar bé.
De perfil i de prop per trobar un rastre vellós. Tant de prop que va “bafar “ el vidre i s’hi veia però borrós.
Un cop passada la màniga per netejar-lo, es va poder examinar de nou i va concloure que l’únic pèl que tenia a la cara, i que, per ser pèl, podria ser “afaitable” , era el de les celles.
El Pere aquell dia, tot solet, es va afaitar les celles.
Amb parsimònia i exactitud de professional.
Desprès va endreçar pulcrament i quan la seva germana el va cridar per saber que feia tanta estona sense sorolls, ell ja ho tenia enllestit i no quedaven probes materials que el delatessin.
La resta de la tarda la va passar jugant als argamboys.
Els pares van arribar just a l’hora de fer-lo anar a dormir.
El pare va preguntar a la nena que tal havia anat tot i ella va respondre amb la poca ànsia de la pubertat que “normal” , que “com sempre”.
La mare va alçar el Pere a coll i el va ficar al llit més adormit que despert.
Quan el acotxava se’l va mirar i no sabia dir molt bé que li veia. Va posar-li la ma al font i el va besar prement els llavis a les temples per notar-li la temperatura.
Quan el Pere va entrar al son profund, la veu llunyana de la mare li deia al pare:
- Ai, no sé. Per mi que alguna cosa li sortirà. Alguna cosa li ronda segur perquè fa molt mala cara.
Segueix anècdota | Comentaris (4)Num 204. Gracies meves
Vaig conèixer l’home del sac als cinc anys.
M’havien advertit; el pare m’havia advertit.
Em tenien dit que no podia obrir la porta mai, a ningú. Que d´obrir-la, només l´obrien els grans.
Ai, ai, ai!! I la curiositat què?
- cling-clong.
- Qui deu ser?
L’home del sac és un senyor malhumorat que gruny quan camina i que du una bossa que no s’acaba mai d’omplir. De nens, clar. De nens i nenes que s’ha portat malament.
- Tu l’has vist alguna vegada papa?
- I tant!
Si no t’ho menges tot, si contestes, si dius paraulotes, si crides o si et baralles.
Ves que fas que vindrà l’home del sac!!! I a qualsevol hora s’hi val, no fa altra cosa que vigilar.
- Cling-clong.
- Truqueeeeen.
De gent de color, de negres, a prop, havia tingut el patge Faruk .
Altres patges també. Per reis. Però amb un bronzejat poc natural, mal repartit. Un carbonet més de brut que de tonalitat de pell.
L’home del sac, en canvi, és xocolata amb llet, marró tot ell, i la boca li fa uns llavis com dos coixinets que serveixen, crec, que per fer perdre el coneixement abans no t’empassa.
- cling-clong.
Obriré.
De puntes i amb els dos dits més llargs arribo just al pom per tibar-lo avall. Haig de ser ràpida amb l’altra mà si no vull que se’m tanqui de nou o em pessigui les ungles.
Pesa.
Però hi tinc les dues mans dins l’escletxa i l’obertura cedeix.
- Qui hi ha?
L’home del sac va mudat.
Porta pantalons de vestir i el sac no es ben bé un sac, és més un cartera, de pell, com les sabates.
Crec que vaig deixar de bategar. De respirar, segur.
La mare em va veure a passar com un esperit. Una taca de mi, volàtil, que es va replegar en el fons, ben al fons, de l’armari del passadís.
Arronsada damunt el bagul, “enllescada” entre abrics i camises velles. Asfixiada per la falta d’oxigen i les tremolors. Imaginant que deuria passar. Que estaria passant fora.
Reien amb la boca plena, els sentia riure de mi com condemnats.
Enraonaven, com podien, entre tanta cleca i algunes paraules m’arribaven esmorteïdes per la roba.
- Deixa-la que escarmenti, deixa-la.
- Ai si. Quina gracia. Ja veus l´ impressió que li ha fet.
Segueix coses de nens | Comentari (0)Num 203. Quina gràcia.
Prou de tristeses!! Se m’han tornat a inflar les tiroides i veig melodrames arreu. Que hi són, oi? però jo els subratllo. Ai que em sap greu! Prou. Que algú m’ha dit que cada vegada que em llegeix plora i no m’agrada gens la idea de que això es converteixi en un aplec de ploramiques. Que estem envoltats de nens i els infants són l’alegria de l’horta de Sant Joan. !!!!(perdoneu els arranjaments de la traducció tan literal. Ha sortit així.)
La Mariona va anar de comunió. Com que el seu xic no pesa deu unces, l’àvia el duia penjat del coll.
En contemplar tan tremenda Mare de Deu com tenen a l’església de la Soledat va quedar meravellat:
- Qui és aquesta dona, àvia?
Sense paraules va restar la sogra, senyora devota i fervent creient que mai ha acabat de veure amb bons ulls l´actitud moderna de desatendre els hàbits religiosos dels seus fills i, per conseqüència, dels nets. Com explicar-li en un momentet, i sense fer massa xivarri, a un nen de tres anyets educat en el laïcisme qui és la Santa Mare??
- Fillet. Aquesta dona és la Mare de Deu. La Verge Maria, que és plena de gracia. Tota bondat. La mare del nen Jesús i també de totes les persones.
I si al nen se li havia despertat la curiositat religiosa en aquell moment precís, ves quina altra cosa s´ hi podia fer?
- En acabat baixarà, àvia?
- No, que dius ara? Ella sempre esta aquí i no baixa mai. Quins disbarats!!
El Miqueló se l’escoltava amb ànsia i s’esforçava per entendre.
Feia encara no quatre mesos que havia descobert com un gos de fusta cagava anisets a cop de bastó, i per dins es deia quin deuria ser el mecanisme que activés l’andròmina. Pensava que si el premi era proporcional no s’ho podia perdre. Però la Senyora Teresa el tenia agafat ben fort i li va ser impossible deslliurar-se’n per anar a fer el tafaner.
- Si no et portes bé la Mare de Deu s’enfadarà amb tu.
Coi, es pot enfadar?
S’esplaiava ella amb murmuris amenaçadors , i ell, que és més llest que la gana, la divinitat se li va anar transformant en una mena de bruixa avorrida, hipersensible i emocionalment inestable.
Va tenir por. Amb els punyets li va fer un plec al coll emmidonat i a l’avia li va venir suor.
- Miqueló que m’ofegues!!
Llarga se li va fer la cerimònia.
- Que no marxem?
- Tsst.
A mans del destí i a l’espera de que li donessin permís per escampar la boira ben lluny d’allà, el Miqueló va entaforar el nas en el clofa “enlacada” que la iaia duia al cap, va taral·lejar el sol solet per despistar-se, va cridar fluixet la mama de tant en tant, i a resguard de l’àvia, no va perdre un segon de vista la descomunal imatge que el vigilava des de l’altar.
Segueix anècdota | Comentaris (2)Num 202 Explicacions
Si no he escrit abans és, bàsicament, perquè els nens han començat les vacances.
També han passat altres coses. Varies. De diferents tipus, intensitats i formes. Per exemple; hi hagut un trasllat, una infecció bacteriana i un enterrament. Ja sé que una cosa no te res a veure amb l’altre però juntes fan el gros motiu del perquè i les cito així, de cop, per no estendrem massa.
Mireu, de totes, vull compartir l’enterrament.
Pensareu que no estic bé de cap, que sóc poc afortunada en la tria però és què, en aquesta situació en concret, vaig tenir una sensació que, tal i com em va venir, vaig pensar que l’havia d’incloure al blog.
El difunt, era un senyor, un home, un noi o un nen (depenent dels ulls que em llegeixin) que complia els 50 anys just el mateix dia que li donaven santa sepultura. No ens posarem a debatre ara quina és la edat més adequada per morir, si és que n’hi ha. Sembla mentida aquesta associació que fem, que la fem tots: quans anys tenia? Diem, per aprovar-la o no, com si la mort no fos, si no es desitja, immerescuda sempre.
El meu protagonista, era, a sobre, un individuo aparentment sà. Va morir jove, de repent i deixant desconsolada a la vídua i a les seves dues filles ja grans. Un drama. Un drama del qual vaig participar l’endemà mateix del darrer comiat.
M’acompanyava el meu germà i ambdós vam encomanar-nos aviat de tanta pena com es respirava a la casa. I la veritat es que es fa difícil, molt difícil, no preguntar-se segons què ni maleir a segons qui quan vius moments com aquests.
Però la qüestió tampoc era aquesta. No. Que la vida és una tómbola, com deia la Marisol, ja ho sabem i que la rifa està trucada, també. Que podem rumiar que no s’hagi rumiat ja des dels antics grecs? Deixem- ho estar que tampoc en traurem l’entrellat.
Del que us vull parlar, el que us vull transmetre és una sensació, la que us he citat abans: la impressió que vaig tenir em va venir al veure aquella casa plena de gent: plena, perquè la vídua és la petita de sis germans.
Allà on miressis apareixia un tiet o una tieta, un cosí o una cosina. S’abraçaven i es deien paraules dolces. S’ajudaven. L’ajudaven a ella i a les filles. Es feien costat. Fins i tot nosaltres van poder notar el consol. Més que un pis,era un cau. Un refugi d’éssers humans que compartien el dolor tan honestament que el mitigaven.
En algun moment al llarg dels dos anyets que tenen els meus petits he pensat que potser m’havia equivocat. Sé que no ho hauria de dir això. És malsonant. Però, en ocasions he passat estones fosques i he cregut que, tenir tantes criatures havia complicat la meva vida i m’havia pres la major part del meu temps en aquest món: una existència tan breu i amb prou feines tinc temps per apreciar-la!
Quan el Marc va pujar al cotxe per anar-nos de Gelida cap a Igualada, dúiem el cor en un puny. El vaig mirar d’esquitllada i em va fer sentir feliç que fos allà. Amb mi: és el meu germà. Sang de la meva sang. Part dels meus orígens.
Aleshores vaig saber que jo també tinc un clan. Una manada. I que he fet bé. Sobretot vaig saber que havia fet el correcte i per uns instants, de debò, no em va fer por res del que pogués venir.
Escolteu, des de la meva experiència haig de dir que, per tenir fills, per damunt de tot, has de ser generós. Si no ets capaç de renunciar a la prioritat del teu “jo” estranyament seràs un bon pare. Però, igualment, també afegeixo que, a la llarga, al fer balanç, cap altre cosa ens haurà compensat més.
Tot és molt efímer i escollim les opcions per treure’n el màxim profit. Lo quotidià sol estar malaguanyat. Ens emparrem per agafar la poma grossa i, al moure les branques, fem caure les petites que són menys boniques però molt més dolces i ni les veiem. No les veiem perquè no són extraordinaries.
Ser aquí és un privilegi; per curt que sigui el nostre pas. No hi ha lloc al dubte, i, com la majoria de coses bones, la vida és breu.
Ser, és millor que no ser. Així de simple.
I millor que ser, és estar acompanyat de gent que t’estimi.
Com deia no se qui…: “no le des mas vueltas, amiga. La vida solo hay que vivirla”
Segueix General | Comentari (1)