Els que no vareu venir i em pregunteu us haig de resumir que la xerrada va anar rebé.
Riudarenes és un poble encantador al qual s’arriba al final d’unes quantes “rotondas” i on abans, m’asseguren, hi havia tanta boira que feia desaparèixer edificis sencers.
El dia era clar. Feia bo, calor i tot. Però jo em penso que en tenia més que la resta perquè aquella gent desprèn un caliu immens. Em van fer sentir com a casa.
Vaig conèixer, sobretot, dones interessants. (La Bet i l´Anna en primera posició). Mares obertes de ment preocupades no solament en criar sinó també en educar, algunes d’elles, amb panxes prometedores.
Hi va haver confessions. Meves, més que res. No me’n puc estar quan noto que m’escolten tan atentament. Algunes de les mirades que m’observaven eren prou encisadores com per encantar serps perillosíssimes, no es d’estranyar doncs, que em deixés anar.
L´Anna Iglesias, tota una institució a la localitat, es va convertir en la meva parella de fet i jo penso, a hores d´ara, que me’n he enamorat de veritat. Tota ella és llum i sentit comú, vet-ho aquí perquè l’estimen tant.
Vaja, una experiència més que positiva que vam tancar assegudes en una taula i endrapant una “tarta tatin” de can Masferrer, per llepar-se els dits!!
Tant de bo se’ls acudeixi tornar-ho a repetir.
Des d´Igualada, mil petons i mil gracies a tots i totes els que us vareu apropar.
.
