Anna Pujabet

Ni que  volguéssim (i jo voldria moltes vegades) mai res es manté de la mateixa manera.

Tot canvia i és una feinada titànica i completament inútil lluitar contra això.

Les persones, les coses, els llocs. Així és la vida.

Com diu la frase de Darwin que L´Imma, el Jordi  i la Clara van compartir al Facebook: “No és la espècie més forta la que sobreviu, ni la més intel·ligent sinó aquella que respon millor al canvi”.

Ens forcen i ves que hi podem fer! Encaixar-ho tan bé com sapiguem.

La capça que conté aquest blog està a rebentar. Compto les lletres que escric perquè l’espai que queda és petitíssim.

Haig de marxar, haig de mudar-me, haig de fer trasllat.

Ho positivaré: vull marxar, vull mudar-me, vull fer el trasllat perquè del contrari hauré de deixar d’escriure i això si que no ho vull.

M’ho prenc com un moviment més en la meva agitada vida vers la millora de l’espècie. M’adapto sr. Darwin.

Amb la fortuna que (ja em va avisar la  Raquel; trobaràs la mà quan la necessitis) els amic de http://www.eiqom.com/ m’han aconseguit un apartament nou, fantàstic, ple de llum. Prometedor.  Si.

M’agradaria moltíssim convidar-vos-hi.  (Quan us vagi bé.)

Veniu, quan us sobri un ratet.

Sento que encara ens queda molt per compartir.

.

Us deixo l’adreça

www.maredebessons.com

Petonets a tots.

.

Dilluns vaig estar en un laboratori que, enfot-te´n de la sala d’experiments de l’escola del Harry Potter!

La Laia és una alquimista de lletres com n’hi ha poques i hi va convocar, en petit comitè, uns quans científics màgics amb maletes plenes d’estris per crear.

Un d’ells, en Xavier Sanjuan, fa una cosa extraordinària http://unmicrorelataldia.wordpress.com/ , vaig pensar que si es despistava li prendria el boli amb que ho escriu perquè estic convençuda que, en realitat, no és un boli sinó una vareta.

O potser no, potser és un caça papallones que serveix per caçar paraules.

M´agrada. Vaig a provar-ho jo també. Enxarxaré la ment a veure que atrapo.

En el teu honor, mestre.

Dins el laberint

“Encara m’havia de topar amb el confús Mo y respondre a la seva endevinalla perquè accedís a acompanyar-me. Sense ell, no hagués estat possible. Impossible creuar el blau desert de Mirgilió infestat de sirenes de sorra i arribar als pics verds. Si no aconseguia els pics, com accediria a a primera resposta? No, només hi havia una sortida i, amb Mo o sense,  m’hauria de costar suors i llàgrimes i tres monedes d’aigua, escapar.”

..

• No hi ha un sol nen al mon que no plori, tots ploren. (li ho comentava recentment a una espantadissa embarassada)

- Aprenentatge emocional -

• No hi ha un sol nen al mon que no es baralli, tots es barallen. (Ho parlàvem amb uns pares desesperats per les disputes dels seus fills)

–  Aprenentatge social –

• No hi ha un sol nen que no s’embruti, tots haurien d´ embrutar-se.

“Hauria d’embrutar-se”!  va ser la meva resposta davant la postura disciplinaria d´una mare que presumia de la extrema pulcritud del seu fill.

A ella, a aquesta última, li dedico el següent vídeo.

Ei, ullets inquiets!. Tots els que us veniu a passejar pels meus pensaments, ja ho sabeu que el mon és immens?

Ah! Si, es clar que ho sabeu. Ho sabem. I que fem ? Ens quedem aquí?

Malaguanyat tant i tan minuciós attrezzo.

I si improvisem dreceres? busquem camins alternatius? tracem trajectes nous?

Hi ha valls infinites darrera les parets i portes posteriors en els racons més foscos. Ho he vist.

Quan jo era petita, amb els meus germans jugàvem a investigar. I si investiguem? Si! Anem a veure que passa, no?

No cal ni preparar la bossa. He trobat universos molt pròxims que feinada tindré amb una sola vida per descobrir-los per complert. Arreu i en cadascú. Dins i fora els essers vius. Aquí i allà i al darrera i al davant. A la dreta i a l’esquerra. A sota i amunt. Amunt?

Caminant i alçant els ulls.

En el meu carrer hi ha terrats i façanes que no havia vist mai: Roba estesa que fa olor de sabó, persones que observen quietament, testos que gotegen, flors… Com pot ser? Des de quan són allà?

Milers de seqüències esperant mirades.

Anem.

Sortim.

Vivim.

Ara!

Som-hi?

La meva germana tindrà el  primer fill/a aquest estiu. Vol que el part sigui natural, sense cap mena d’anestèsia i amb la mínima intervenció humana.

Haig de reconèixer que la seva valentia m´acollona bastant, la veritat. Entre d’altres coses, potser,  perquè seré una d’aquestes mínimes presencies humanes.

Es prudent? Es lògic rebutjar la medicina en ple segle XXI?

No sé,  opineu el que vulgueu que ja sé que el tema dona per molt.

Jo només us vull dir que, tot i que d’haver pogut no sé si hagués estat capaç de fer com ella, la meva experiència m’explica que el tracte que reben les dones a la sala de part junt amb la quantitat de drogues que se’ls hi subministra te moltíssim a veure amb la seva recuperació i amb les temudes depressions post part.

Veus? Això si que no entenc com encara no se’n han adonat i com no miren de posar-hi algun tipus de remei. Esta claríssim que és del tot contranatura.

Si m’haig de posicionar, jo voto per un terme mig: Ni tant ni tant poc.

Feu una ullada al vídeo, mames, a veure reconeixeu alguns d´aquests moments.