Num 172. Jo, abans.
Sé que, per ara, el més extraordinari que he fet en la vida ha estat tenir dues bessonades. Ho sé. I això em dedico, en cos i ànima. Les vint-i- quatre hores del dia.
La casualitat ha volgut que fos mare així i aquest parell “d’anècdotes” m’han donat el títol que sustento orgullosa. Un titol que em subratlla però que, evidentment, no ho diu tot de mi.
Fa un any, la meva vida era molt diferent.
Quan el Jaume i la Judit tenien quatre mesos, incapaç de mantenir la feina per les enumerables baixes per ocupar-me’n i la impossibilitat de fer hores extres ben remunerades, vaig decidir obrir un negoci propi que em permetia treballar i estar amb ells totes les tardes.
En qüestió de, aproximadament set anys, em vaig convertir en empresària amb un grapat de gent al meu càrrec.
Recordo tenir-los als braços plorant i, amb el telèfon damunt l’espatlla, mirar d’entendre que em deien des de les botigues.
Recordo anar-me’n de fires amb el cor en un puny perquè l´un tenia febre i l´altre els llagrimalls inflamats per la conjuntivitis.
Però,
Recordo també, l’eufòria d’haver fet una bona operació, d’haver tancat un tracte immillorable i la satisfacció de baixar persianes un vint-i-quatre de desembre al vespre i que tot hagués sortit rodó.
Sabeu que tinc molt present?
Les ànsies de marxar de casa i les ànsies de tornar-hi.
I, per aquesta barreja d’ànsies, durant anys he defensat que la mitja jornada és la millor opció per la maternitat.
Desprès, ara, el meu modus vivendi s´ha modificat, demà o passat us explicaré com i perquè, però quan em pregunten sempre responc:
Tot es pot fer. Es clar que es pot fer!!
Soc una dona i la condició femenina és molt a prop de la dels superherois.
Segueix convertir-te en mare | Comentari (1)Num 171. Dóna´m la maneta
Els nens d’any i mig, dos, com ho són els meus petits, acostumen, encara, a anar amb cotxet a tot arreu.
Amb els bessons, com que, la majoria de trastos son més feixucs que els d´un de sol, si pots, ho evites.
Ja caminen, i doncs? Treure el troleibús és més emprenyador que agafar-los de la maneta i poquet a poquet, anar fent.
El problema s’esdevé, quan, el seu cervellet poc fet, té connexions irracionals i decideix, per exemple; tirar-se per terra o girar en direcció contraria.
Aquestes cosetes supèrflues, si te las fa un fill únic o el petit de més germans, potser, fins i tot fa gràcia. M’ho imagino, i sinó, en un moment donat, si te’n afartes, te’l penges del coll i per puntades de peu que doni, sempre guanyes tu.
Ara bé, si el que portes de la maneta son dos matèries grises, igualment “involucionades”, i els dona per amotinar-se a la vegada, suaràs com un vedell, encara que sigui ple hivern i faci fred. T’ho dic jo.
Mètodes per contraatacar: n’hi ha pocs.
No t’hi escarrassis a fer-los-hi entendre. Si això et tranquil·litza a tu, doncs parla tant com vulguis, però que sàpigues que no processen res del que els estàs dient. Ells estan “a lo seu” i com més t’angoixis més gràcia els farà.
Aquest son els meus trucs:
- Preveure el doble de temps per trajecte per si sorgeixen, això, imprevistos.
- No oposar resistència.
- desconnectar-te tu algunes neurones per tal de poder establir comunicació des d´un mateix nivell mental.
- No els facis xantatge (no guanyaràs per piruletes de petits i per dentistes de grans)
- Converteix el trajecte en un joc.
Quan vaig a buscar els meus fills petits a la guarderia, de vegades, sortim fent el trenet. D’altres, fem veure que som gegants i estirem molt les cames o fem peuets de formigueta que caminen molt de pressa, però, si haig de triar, el que més gracia els fa, es fer corrent un tram petit per parar en sec i desprès començar de nou.
Gracies a Deu, ja fa molt que vaig perdre el sentit del ridícul.
Per ser sincera, en els meus passejos pel·liculers , arriba un moment que ni me’n adono de que, per allà on passem, n´hi ha uns quans ulls que ens miren atònits.
Segueix trucs per distreure´ls | Comentari (1)Num 170. Més motius pels què poden plorar els nens
“Se sap que una persona és madura quan pensa abans amb els altres que amb ella mateixa.”
Això no hi dic jo, ho va dir, en una conferència, un expert.
El que si que dic jo, és que, donant per bo el pensament de l´entès, a un nen petit, lògicament immadur, no se li pot demanar que sigui generós.
No generós com ho és un adult. Un adult suposadament madur, (que no té perquè ser sinònim.)
Si jo penso amb mi abans que amb els altres, m’ha de sobrar molt com per regalar sense que em dolgui en l’ànima.
El Marc és el fill únic d’una família benestant.
És, també, net únic i nebot únic.
Els pares, gent assenyada, sabien que volia dir ostentar tants títols “únics” i ja abans de que naixes van dissenyar un “pla infalible”, perquè el nen no “s´atontès”.
Bàsicament pretenien que aconseguís fer-se gran sense convertir-se en un jove consentit, malgastador i poc agraït de la seva sort a la vida.
Per tal de estimular el seu vessant generós, cada any, de tots els regals que els reis li havien portat, el pare i la mare l’obligaven a escollir el millor, el que més il.lusió li feia, i l’endemà mateix, el duien plegats a Càrites.
De nadó, i amb la capacitat perceptiva d’una eruga, el nen ni se´n adonava de la seva gesta. L’excursió i el donatiu, que ell feia ple de “gugu tàtas” i babotes, servia més per la foto que per l’educació emocional de la criatura.
Però el pare, sobretot, estava convençut de que algunes pautes calia imposar-les com més aviat millor i així es va fer.
Cap els tres anyets, la conya del dia de reis, va començar a prendre matisos dramàtics.
Li van deixar anar amb la bicicleta d´enganxines fosforescents tot el dematí, però quan va ser el moment de sortir de casa per visitar als de Càrites, el nen va trencar a plorar i a cridar. Es va llençar al terra picant de mans i peus, sense consol.
El pare, però, no es va deixar vèncer i fent orelles sordes a l’espectacle del seu fillet, el va instruir parlant- hi amb calma. Raonant, davant les mirades compungides de la mare, de l’àvia i la tieta. Ben bé com un capellà exorcitzant un posseït.
Per ell, el patriarca de la família, la ràbia era un senyal de la naturalesa egoista de l’home que calia radicar.
Per sort, a aquesta edat, la memòria també es molt limitada i l’endemà mateix, el Marc ja no sentia cap mena d’enyorança.
Amb els anys s’hi va acostumar.
Ho va tolerar amb una elegància, pobret, que, per un temps, quasi li dono la raó al pare. El nen, amb la sana intenció d’agradar als progenitors, com tots, i sense cap mena de malícia, feia el “parabien”.
Per qualsevol que el veies de fora, entregar sense rancúnia el millor dels seus regals, la seva bona acció de cada any, era un tot un exemple d’enteresa: un comportament modèlic.
A Carites hi va anar a parar; la col·lecció de cd´s del Pingu, un balancí motoritzat, un ordinador portàtil per nens, una bicicleta i l´equip sencer del xandall del Barça amb la samarreta signada per tots els jugadors.
Quasi li dono la raó.
Vaig estar a punt de treure’m el barret per aplaudir tal alt nivell de domesticació infantil.
I ho hagués fet si no o hagués estat per la festa d’aniversari.
L’aniversari del Marc, l´any en que em va complir sis.
Amb el pastís al davant i les sis espelmes fent pampallugues, no se si per les forces mentals que hi va posar i de tant fervor com implorava perquè el seu desig es complís, no se el perquè, però, en el moment de formular-lo va prémer fort els ullets i en comptes de dir-lo per dins, el desig, li va sortir a veu alta.
A veu alta i clara.
Sense excepcions, des del pare a la tieta, de la mare a l’àvia, els cosinets i les nebodes, tothom el va sentir sense problemes.
Tothom va poder escoltar com deia, amb la seva veueta immadura:
- Si us plau, si us plau. Que no vinguin mai més els reis mags de l’orient.
Segueix coses que fem els pares | Comentari (0)Num 169. Perquè ploren els nens
“Ni que sembli increïble, la història que explicaré està basada en fets reals.”
El Pau va fer els dos anyets i a la guarderia ho van celebrar, com és costum, amb la seva corona de gomets.
Li van cantar la cançó i al pati, els grans, se li apropaven per felicitar-lo.
Era el petit reiet de la classe a qui tothom feia compliments; les mares dels altres nens, les cuineres, les senyores de la neteja.
Però el Pau no estava content.
El Pau estava trist i somicava a tothora.
La senyoreta se’l va pujar al coll pensant que potser tanta atenció l’amoïnava, i, amb ell en braços, el va dur a les altres classes del parvulari per veure si això l’animava.
Però el petit Pau, feia morrets, tombava el cap i sanglotava.
I aviat els somics es van convertir en plors.
Li van posar el termòmetre i li van estrènyer l’orella per comprobar si li feia mal.
- Potser és que te son?
Se’l passaven de mans en mans i ningú sabia el què.
Pobret Pau.
En el dia del seu aniversari i que malament ho estava passant.
Al final és va decidir trucar a casa i en un no rés l’àvia el va venir a buscar.
- No sabem que té
- Pots comptar que alguna cosa li ronda.
Quan el nen va veure l’àvia es va calmar una mica, li va repenjar el cap a l’espatlla i va fer adéu, sense esma, amb la maneta.
La senyoreta amb tots els nens al darrera se’l van quedar mirant i li van dir adéu també.
Encara li havien de cantar una vegada més. No podria ser.
Quina llàstima.
La mare havia decorat la casa amb globus i aquell vespre venia tota la família a sopar.
El banyarien i li donarien una mica de Dalsy a veure si almenys aguantava per fer-li les fotos bufant les espelmes del pastís.
- Que ha passat ? Va preguntar el pare quan el va veure.
- Tot el dia que plora. Han trucat de l’escola perquè l’anéssim a buscar.
Quina mala sort.
Amb lo guapo que estava amb la seva coroneta de rei.
Quan aquella tarda, la mare i l’àvia, van despullar el Pau, van descobrir, també, perquè plorava el nen.
Ho van descobrir, concretament, en el moment que van provar de treure-li la corona del seu dia de glòria, i es van adonar que, qui fos que hagués estat l’inconscient, li havia grapat la cartolina directament al cap.
- Qui els va matricular.
- Pobret fillet meu.
No cal que escrigui més.
No cal ni que descrigui l’expressió de la cara dels que estaven allà.
Senzillament, no hi ha paraules..
Segueix escola | Comentaris (5)Num 168. Comparacions personals
(paciència que és l’últim del tema que faig)
Les comparacions entre bessons arriben al seu màxim exponent quan, qui fa les comparacions, són ells mateixos.
Comencen plorant perquè volen la pilota de l’altre que, a més, és idèntica a la seva, i acaben mesurant la “pegadolsa” que tu, minuciosament, has tallat mil.limètricament. Rondinen, fins l’extenuació, convençuts de que, sempre, els acaba tocant el tros més curt.
Poc hi ha a fer. No seràs mai justa si els escoltes.
Posa’t la toga i pronuncia sentencies amb orelles sordes. Si t’equivoques, mala sort. El món es ple d’injustícies.
Perquè és totalment impossible; la igualtat entre humans és qüestió d’apreciacions i el comunisme està, francament, condemnat al fracàs.
T’aconsello que basis la teva lluita a fer-los entendre que són independents.
Que el que li passi al seu germà no influencia en les teves decisions.
Que no poden demanar en referència al que té o no té l’altre.
Sigues tallant. No et deixis endur el perquè a ell si i jo no. Concentra’t en el seu “no” i intenta mirar-lo, aïllant-te, com si fos fill únic.
Discuteix personalitzadament. Sense estendre’t; tots els tribunals tenen un màxim d’apel·lacions.
Fes-los veure que el món es immens i que, posats a comparar, , ells, sigui quina sigui la seva queixa, sempre formen part del grup dels afortunats.
Segueix consells | Comentaris (2)