Anna Pujabet

A mesura que els bessons creixen i les seves neurones es reprodueixen hi ha un desdoblament d’interessos. 

A la que s’apropen als tres anys, la primera persona de la seva llista de dependència es bifurca;  per una part hi ha els pares (més que res la mare) i per l’altre el seu germà bessó. Tot un intrús per nosaltres perquè ens dificulta molt el xantatge.

Si que la mama l’alimenta, el consola i el protegeix però,  cada vegada necessiten menys tantes atencions. Així que es fan grans,  mengen per costum i es posen malalts en comptades ocasions, i són més llestos, clar: els interessa alguna cosa més que sobreviure.

En canvi el seu bessó es allà, sempre.

I li fa costat en les nombroses dificultats de la vida; com, per exemple, moments de relació social, al parc o a l’escola. I també, com no, amb les seves maleses:

-          La mama haurà d’estar pendent tan si vol com si no perquè la farem tan grossa com podrem.

A la que entenen: “mellizos unidos jamas seràn vencidos”, agafa’t.

Així que si no ho promous, millor.

Desprès no diguis que no t’he avisat.

Si ens entossudim a tractar-los com si fossin un, reforcem aquest lligam i tot i que es encantador veure’ls tan units, també és perillós per la seva autonomia i, com no, per la seva educació.

(paciència que és l’últim del tema que faig)

Les comparacions entre bessons arriben al seu màxim exponent quan, qui fa les comparacions, són ells mateixos.

Comencen plorant perquè volen la pilota de l’altre que, a més, és idèntica a la seva, i acaben mesurant la “pegadolsa”  que tu, minuciosament, has tallat mil.limètricament. Rondinen, fins l’extenuació, convençuts de que, sempre,  els acaba  tocant el tros més curt.

Poc hi ha a fer. No seràs mai justa si els escoltes.

Posa’t la toga i pronuncia sentencies amb orelles sordes. Si t’equivoques, mala sort. El món es ple d’injustícies.

Perquè és totalment impossible; la igualtat entre humans és qüestió d’apreciacions i el comunisme està, francament, condemnat al fracàs.

T’aconsello que basis la teva lluita a fer-los entendre que són independents.

Que el que li passi al seu germà no influencia en les teves decisions.

Que no poden demanar en referència al que té o no té l’altre.  

Sigues tallant. No et deixis endur el perquè a ell si i jo no. Concentra’t en el seu “no” i intenta  mirar-lo, aïllant-te,   com si fos fill únic.

Discuteix personalitzadament. Sense estendre’t; tots els tribunals tenen un màxim d’apel·lacions.

Fes-los veure que el món es immens i que, posats a comparar, , ells, sigui quina sigui la seva queixa, sempre formen part del grup dels afortunats.

Tornem-hi.

Si comparar és humà, en els bessons és quasi irremeiable.

Els que no tenen bessons també ho fan, que consti, amb els nens de l´escola, dels veïns, de les amigues…, però, son menys objectius; a un se´l estimen i a l´altre no.

Amb els teus fills l´amor es divideix a part iguales i quan et sents satisfet d´un, t’amoïnes pels pocs progressos de l´altre.

La Judit va caminar abans que el Jaume i la Martina fa frases quan el Ton no diu ni mu.

Fins i tot,  les dents. Les caques. La mida de les sabates… Comparem i si els dos van a l´una, respirem tranquil·les. Ja està bé.

Esta bé igualment, però.

Cadascú necessita el seu temps de maduració. Ho he comprovat amb els grans:

Malgrat que a la nena li va costar més de construir frases coherents, ella és qui treu millor notes en llengües.

 I el nen és un bon esportista, d’excel·lent en educació física, tot i que  li va costar “penes i treballs” aguantar-se dret i ser prou valent de deixar-se anar i caminar.

Ser bessó te una pega, almenys una,  i és la de no estar mai sol.

Mai o gairebé mai.

Partint de la base que ni l’acte de néixer s’ha portat individualment, viure sempre “acompanyat” pot ser molt maco però també un “engorro” segons com.

No sé, hauríem de preguntar a bessons adults a veure que en pensen.

Segons el meu ull experimentat en criatures a parells,  us puc dir que els nens en son conscients d’això a la vora dels dos anys.

Exemple:

Vaig a comprar amb el Ton en braços. Els botiguers del carrer saben qui sóc i per tant saben qui és ell. A la segona pregunta que li fan (sinó la primera) li demanen per la seva bessona, en alguns casos, per la seva meitat.

Que processa el seu cervellet?

Ells veuen que tenen un apèndix, una prolongació de si mateixos, el seu bessó, algú que va pel món intrínsicament lligat a ell estigui o no present,  algú  que no permet que els reconeguin com éssers únics.

Bé, tant no pensen. No pensen tot el que he escrit, però si intueixen el que vull dir.

Son diferents que els altres nens i és ara, als dos anys, en que tenen coneixement d’això.

Al principi els confon. Desprès com que perceben l’admiració de la gent s’hi conformen i, normalment, cap els cinc anys, en presumeixen. I està bé, està bé,..no ens torturem. Està bé però ho hem de compensar, els hi hem d’ensenyar a existir sols.

Com era aquella dita xinesa…. “si no ets capaç d’estar-te sol amb tu mateix, no pretenguis que ho facin els altres”. Es a dir. Ningú voldrà estar amb tu si abans no saps estar-te tu amb tu mateix.

Sembla una contradicció, però farem que siguin persones més complertes si els “descomplementem”.

Fins i tot els pares que tant els volem, m’incloc, caiem tontament, a vegades,  en la temptació de convertir-los en duos; La robeta, els xumets, les motxilles de l´éscola…No vull ni imaginar-me si són idèntics!!

I és que fa gracia, coi. Ja ho sé.  Ja ho sé.

A ells, però,  aquestes cosetes els fan perdre l’oportunitat i el valor, sobretot el valor,   d’ensenyar com realment són. Recordem-ho.

Només una mare de bessons pot entendre la imperiosa necessitat d’emancipar els fills.

Que caminin aviat i sense ajuda, que mengin de tot i sols, que s’aguantin el pipi, que se sàpiguen vestir… a les mares múltiples que els nostres fills progressin ens regala llibertat. Un be molt escàs.

Com menys ajudes tenim més ràpid aprenen ells. Comprovat. Ni més ni menys intel·ligents, supervivència. I com mes nombrosos, més espavilen.  Sense dubtes, aquesta competència es bona per ells. Un assaig pel mon real.

Fa poc, una mare em feia la següent reflexió: – Les dones que teniu tants fills, per força, n´heu desatendre’n algun. I jo li vaig respondre. – A un no, a tots. En un moment o altre a tots. I es una sort que això passi.

La naturalesa es sàvia i per aquest motiu a mi m’ha donat els fills a parells. A un de sol, l’hagués malcriat. Es fàcil fer petits monstres consentits i aviciats, perquè tenim innata una actitud de protecció que si no vas saturada és gairebé impossible d’eludir.

Aquesta actitud que tan ens costa de refrenar és negativa, perjudicial per ells. La nostra missió es que siguin capaços de viure si els faltem, recordeu? volem adults resolutius i no depenents.

Disculpeu-me si ara dic una barbaritat, però, al meu parer, haurien d’estar prohibits els fills únics, en excepció, es clar,  dels casos en que no hi hagi més remei.

Em deia la Marta, mare d’un nen: – Jo hi estic molt el cas i el tracto igual que si en tingues tres. De tant en tant hi convido altres nens per compensar.

I la convivència? I l’amor dels pares, els avis, els tiets, l’amor que haurien dividir a parts iguals?

En una societat abundant com la que vivim com ens ho hem de fer per ensenyar-los a compartir, esperar el torn, cedir, barallar-se i perdonar, repartir? Com a un fill sol, si a vegades en sobra per quatre?, Com si son nens, els nostres,  envoltats de gent que te tan per donar-los?.

Ha estat la meva una família nombrosa per casualitat.

M’hagués faltat el valor per haver-ho fet expressament.

Però, paga la pena l’esforç perquè sé que pels meus fills, els seus germans, son un regal, el millor que els podia haver passat.