.

Avui he escoltat una frase a casa meva que fa molt anys vaig pronunciar jo mateixa:

-          mare, perquè m’haig de fer el llit si al vespre l’haig de desfer de nou?.

El dia que jo vaig dir això,  patia en pròpies carns els dubtes i els interrongants absurds de la meva primera adolescència. Aleshores el pare em va respondre el següent:

      -     L’has de fer perquè si et deixes endur per aquests pensaments acabaràs decidint que no cal llevar-se al matí perquè, quan es faci de nit, hauràs de dormir de nou.

I com són les coses, …

 vols creure que quan ell m’ho va dir vaig pensar, de totes, totes, que una cosa no tenia res a veure amb l’altra?

.

Sóc a quatre dies d’entrar en una etapa que desconec; L’adolescència dels meus fills.

Estic, suposo en fase 1.

Fa res debatíem tots al meu facebook si era convenient que ells en tinguessin o no i ara em trobo davant això:

- vull una paga.
- I perquè? Perquè tots en tenen. (Es clar, i doncs, la resposta del miler de dollars).

Passo de debatre si és veritat o no que tots en tenen, vull saber perquè la volen.
Perquè? No en tenen ni idea.

La meva mare, qui mai em va donar una paga, diu que si els hi dono això els ajudarà a administrar-se.
Els hi haig de donar perquè aprenguin a administrar-se? No seria millor que abans aprenguessin a guanyar-se-la.

Si, i tant!, abans han d’aprendre a guanyar-se-la. Si aprecien el què costa serà fàcil que no malgastin. Una cosa ve després de L’altre.
Però no els puc donar diners a canvi de col.laborar a casa. Això ja ho fan i ho han de seguir fent mentre visquin amb mi, forma part del tracte “família” i “comunitat” i aquestes són donacions altruistes.

Sóc incapaç de trobar la manera de remunerar-los. Per més que provo. I ells, insisteixen.
No tenen ni idea de perquè volen els diners però, en un parell o tres d´anyets, els hi sobraran motius. Els escolto perquè crec que haig d’avançar-me.

He pensat el següent:

Vaig a desglossar les despeses que tinc i posaré en una columna apart les que les corresponen a ells. Ex, material escolar, roba, metges, menjar… en trauré una quantitat i eliminaré algunes de les meves obligacions.
Jo us dono diners i vosaltres us feu carreg de tenir cobertes les vostres necessitats ( material escolar..per ex.)

Amb això n´hi hauria d’haver prou per ensenyar-los a administrar-se, no?

Ho faré així i potser mentrestant tinc sort i aconsegueixo saber com es pot fer per ensenyar a un adolescent que els diners es guanyen treballant sense que ells o els altres puguin titllar-me d’explotadora de menors.

.

Crec que haig d’escriure aquest article perquè moltes de les que em llegiu sou mares de bessons i, per tant, teniu un risc important de patir-hi alguna anomalia.

Per la meva experiència haig de dir que, per desgràcia,  el metges no associen fàcilment els símptomes d’una tiroïditis amb el mal funcionament de la tiroides ja que alguns d’aquest símptomes es confonen amb malalties  psíquiques o neuronals. Això es un gran inconvenient perquè et poden acabar tractant pel que no tens.

En el meu cas, l’única persona que va encertar el diagnòstic vaig ser jo mateixa.

Observeu-vos.

En art 37 parlo de com vaig començar el tractament pel que semblava un hipotiroïdisme transitori. Aquest estiu va fer un any que vaig deixar de prendre l´Eutirox perquè els meus nivells hormonals eren normals i estables.

El març d’enguany vaig tornar a engreixar-me.

En principi creia que era la meva bona adaptació a uns horaris més calmats amb els bebès amb més d´un anyet, però el que va inquietar no van ser els quilos de més, que ja miraria de controlar, sinó les pèrdues de memòria; Quan els oblits es van ajuntar amb momentànies dificultats per vocalitzar em vaig espantar. Penses de tot: tumors cerebrals, alzheimer…però de nou són les tiroides.

La meva malaltia es diu “tiroïditis d´hashimoto” i l’haure de tractar de per vida.

No passa res; hi ha coses molt més greus.

El problema hagués estat no adornar-me’n i que les conseqüències i els danys esdevinguessin irreversibles.

No descuideu la vostra salut.

Em fan mal els pits i tinc el bunyol* inflamat.

Es divendres. A sobre.

Demà, festiu pels escolars. I per acabar-ho d’arreglar, els petits amb passa, enfebrats i “vomitosos”.

No tinc paciència ni per esternudar i tan sols m’acabo de llevar. A la punta del llit, el dia se’m presenta com un llarg camí d’espines, infinit, pedregós, i  ple de sorolls descontrolats i  irritants.

Si em pregunten en segones o si el to no es l’adequat, si veig que soc la única que moc el cul o si algú em fa broma del que considero molt seriós, si interpreto que  ”s´escaquejen ” mentre suo la gota grossa mirant d’arribar a tot arreu. Com jo suposi que el que se suposa no es fa, o, em miren, em toquen, em parlen amb sinuosa agressivitat, aleshores, aneu al “tanto”, que entro en contacte amb  la lava que  es remou en els meus òrgans reproductius i l erupció pot esdevenir letal en qualsevol moment.

El Ton ha queixalat la Martina, La Martina trenca el plor i sembla que no respira, la Judit ha perdut la samarreta del xandall i em segueix avisant-me,  insistint amb el palmell a l’esquena com si toques la pandereta,i,  el Jaume, ell i la seva “patxorra”; – mamaaaa !! em crida estirat al terra, tant llarg com és, per explicar-me el que els passa a cada un dels seus germans, com si jo no m’adonés!!!. Que tinc els ulls, com les mosques,  subdividits en quatre, per vigilar-los a tots a la vegada.

Estic la vorejant el  desbordament.

Si no em ve avui …..deixaré de parlar. Val més.

Amb aquesta tensió a dins se m’afluixa la llengua i si la deixo solta…, sabent que ara sé coses que, de no estar així,  normalment no les sabria, si ho dic com em ve,  rebento jo i faig malbé a qualsevol que gosi acostar-se’m

No passa res. No passa rés. Es perquè m’ha de venir.

Que la realitat està distorsionada. Es un miratge. Així que erupcioni serà més fàcil.

Miraré de recordar que l’assassinat està penat. Amunt. Al carrer,  que em toqui l’aire.

Hauré de rossegar els nens, els bebès i també  l´inflor.. Deixaré el boto descordat i ja aniré pujant els pantalons a mida que vagin caient. Tranquil·lament. Des de fora no es veu res.

Però els aparadors,  despietats,  no me’n perdonen una. De que serveixen si no es veu el que hi ha dins?

El meu ventre, fins que no buidi, torna a tenir el graciós  aspecte  d’una gestant. I el collaret tan maco i que tan bé que em queia al  mirall de l’ascensor, a la que camino, el medalló que hi penja a la punteta,  se m’emparra com una cuca al damunt del  bunyol.  

No estic d´humor.

Pobre d´aquell que se li acudeixi avui mirar- me amb “aires tendres” ,  ni d´esquitllada , el medalló.

 (*definició de bunyol art. Num.59)

Els nens arriben a aquest món armats.

En l’evolució ens van caure els ullals però ens han quedat les urpes en forma de fibló a la punta de cada dit. Les portem incorporades al néixer. No sé el mes de gestació  que es formen però em venen esgarrifances de pensar quines destroces podien haver-me fet per dins. Son perilloses perquè ells no les controlen. Quan em van portar la Judit embolicadeta que nomes se li veia la carona, semblava, ben bé, que en comptes de haver-la tret del meu ventre l’haguessin rescatat d’en mig d’uns esbarzers. Tenim les defenses de sèrie però ens falta la intel·ligència perquè aquella crivellada se l’havia fet ella mateixa.

Als petits els vaig comprar uns guants especials i ara quan em miro les fotos de l’hospital, juntets al seu bressol, semblen un parell de boxejadors apunt d’escalfar-se els morros.

Tallar-los-hi es un tràngol. No s’acaba mai. I fins que no caus que ho pots fer quan dormen has suat ja  més que un penitent.

Vint ditets esmunyedissos i desprès els dels peus. Les ungles dels peus dels meus fills són molt complicades perquè es recargolen de mala manera clavant-se a la pell. Algú va dir d’ells que : “- mas que uñas estos niños tienen mejillones.” Així que un cop per setmana em llenço a la pesca del mol·lusc.

Els hi creixen molt ràpid, no? Com aquelles sargantanes de “V” (la sèrie de tv), els hi tallaven una cama i a la que et giraves ja en tenien una altra.  Em fa el mateix efecte. A veure si serà una autodefensa natural i  ens equivoquem intercedint-hi.

Jo amb molt de gust ho deixaria estar però em fa por que l’un no li tregui l’ull a l’altre i ara que son més grandets ja han aprés a  dirigir-les cap a les parts toves de l’adversari. Que li preguntin sinó a la tieta, pobre dona, que va per aquests mons lamentant-se amb el llagrimall vermell.

Les que algun dia em salto son les dels peus.

Ara que ve l’estiu, ja no.

Desprès d’haver perdut la sabata numero sis,  (un altre misteri, i dels grossos, les desaparicions de sabates) he decidit dur-los descalços al cotxet. Des de darrera on els empenyo nomes veig els capots i desprès aquells quatre peuets arrenglerats. Perquè se’ls hi embruten tant les ungles si ni caminen? Fan belluguets amb els ditets cada un d’ells amb la seva peülla musclera.

I allà va un dit gros, mira-te’l!  vergonya em dona!  amb el  barret de mitja lluna plè de porqueria. Es que… Qualsevol que s´hi fixi…