Anna Pujabet

Si. Necessites ajuda.

Oblida-te’n dels mites. De les dones d’abans que tenien 8 fills. Es mentida. Aquelles mares abnegades vivien amb  l’avia a casa i els fills d’edats diferents s’ocupaven els uns dels altres. Procurar-te un cop de ma es molt digne. No deixis que et facin creure el contrari.

Consells:

Tu; Si no et dones uns mínims, cauràs. I cauràs per valenta que siguis. Bàsicament et convé menjar i dormir. (Sembla absurd haver de recordar les obligacions vitals).

Ells; Son mes resistents del que semblen. Escolta’ls. No son maquines. Dóna’ls-hi marge, s´estant adaptant. Fins no fa gaire ni existien….

Deixa que la mare et cuidi, que el marit et substitueixi, que la veïna els gronxi, que les amigues els alimentin, que la sogra et cuini,…

Ja ho sé. Ningú millor que tu, però sense tu també se’n sortirien. Ho dubtes?

El mal de panxa no els hi vindrà de l’aire que agafin per no inclinar bé el biberó i si no fa el rot, mala sort! Si estan sans, sobreviuran a una glopada.

Una altra cosa són les ajudes indesitjades.

Mira, fes un rètol ben gran i penja’l a l’entrada: ” sobre els meus fills, aquí mano jo”.

Que no entren al tracte? Fora!.

Sigui la cosina, la tieta o el papa de Roma. No estàs ara per a que t’hagis de contenir. Es el moment de treure el NO que et vas estalviar a l’hospital. Treu-lo que sinò et rebentarà per dins i un dia te’n aniràs per petaneres i a veure qui ho remeia.

No t’inquietis que tens l’esquer: els bebès.

Ja s’avindran a tenir-te contenta ja…

Al voltant de les 6 setmanes de vida els bessons ja es somriuen entre ells.

Es veritat. Que significa? Doncs que no tenen noció del món l’un sense l’altra.

Si es així, en el seu univers, no hi ha ni reis per fer abdicar  ni monarques repudiats, però, compte, ningú no diu que no sigui complicat governar  quan el poder es de dos a la vegada.

D’entrada, cal organitzar-se. Repartir-se les delegacions. Esperar el torn de replica i deliberar  pel consens. La unió fa la força i ho aprenen ràpid.

Amb els primers vaig pecar d’innocent, ara amb els segons pecaré també però els hi conec el joc:

Quan un plora per demanar, l’altra calla perquè sap que també n’hi haurà per ell. Quan un te gana i crida, l’altra obra la boca. Falta que et distreguis dient a un “no, això no es toca” perquè l’altra aprofiti per posar els ditets a l’endoll.

Creixen i es perfeccionen.

Si algú els dona un caramel, els dos en demanen un més pel germà (ja en tenen quatre). I si  fan una malifeta i castigues al culpable el que semblava la víctima s’amotina i les negociacions es tornen tant interminables que el càstig es mes per tu que per ells.

No. Els bessons no tenen  gelosia entre ells. Almenys no els “gelos” que jo conec, els que tan amargament vaig patir a la infància.

Que si es barallen? Doncs es clar que es barallen.

Ho fan els nens, ho fan els joves i ho fem els adults. Forma part de la convivència:

Una facultat més que ens distingeix com humans.

Dos anys desprès apareixia l’homenet de la casa.

Poca cosa. Nomes feia que ulls.

La il·lusió del pare, la immortalitat del cognom; el nen.

Com que jo ja feia temps que vivia en l’exili  i no em podia sentir mes exclosa, era absurd rebutjar-lo, al contrari, en ell vaig dipositar grans esperances.

Si el feia el meu aliat potser aconseguiria reconquerir.

Em seguia com l’alè. Era un bon nen, dòcil i inconscient al mateix temps. Conserva molt avui del que va ser, qui el coneix té fàcil descobrir el mil homes de mig metre que s’amaga en ell.

Em sembla veure encara la carona espantadissa que li va valdre el sobrenom de: “el pobret”. Així li dèiem. Li deia tothom.  Al meu germà Marc durant anys tots el cridàvem “el pobret” primer i mes tard “el xarrapetes”.

Dos contra un…

Us ho podeu imaginar.

 Descansem.

Fem un intermedi.

Recordem.

Les primeres nocions que tinc de mi, ronden els quatre anys. Molt aviat, ho sé, potser es degut  que, en aquell temps, vaig patir una terrible invasió.

Em van saquejar, destronar i desterrar:  naixia la meva germana.

No em van avisar. Ni una pista.  Com diu la Bet; abans era diferent.

De ser la princeseta a la que tots li ponien vaig passar a ser poc mes que una pidolaire. Espiava als adults; darrera les portes, sota la taula del menjador o estirada dins la banyera buida, però no se perquè?, la major part del temps m’havia tornat invisible:

• - no facis soroll que la despertaràs, dóna-li la nina, fes-li un petonet, posa-li la pipa (la pipona, tan bona, a mi me l’havien pres els reis….)

Ella tenia la culpa.

Un esser inútil i ploraner. No feia mes que maquinar com eliminar-la.

Ara ja saps, mama, de on sortien tots els trastos que trobaves al seu llitet:  la pilota, els coixins, les culleres, les sabates…..però,  oh llàstima, poques vegades li  encertava al cap.

Quina injustícia.

 Jo una indigent i el bebè, el monstre de darrera els barrots del bressol;  l’enemic.

Es que ningú no s’adonava?

Quan vaig entendre que no servia per res marranejar (aixecaven els peus per no aixafar-me) ni posar-me terriblement malalta (la mare comentava obertament : – te uns ” gelos “…!!!) aleshores vaig proposar un intercanvi:

(Al meu pare, que semblava tenir una mica mes de seny)

• - I si la bescanviem per un gat, papa? Son tan finets….i no molesten gens.

….Fins que no vaig ser major d’edat i els meus pares van deixar de mediar entre nosaltres,  no vaig saber estimar la meva germana. Malaguanyat el  temps perdut……

Els còlics són lo que a les falles la mascletà.

L’apoteosi. Un exultant final de festa.

La majoria prefereixen celebrar-ho a mitja tarda, d’altres mes “ludico-festius” ho van festejant al llarg del dia…o la nit. Jo, amb quatre, n’he tingut per tots els gustos. I, puc dir-te, que amb el pas dels anys, m’han tret de polleguera d’igual manera.

Hi ha una llegenda urbana de nens que no ho fan, però també parlen de pares que netegen, planxen, cuinen i per les nits s’aixequen a consolar els fills…ves a saber tu.

Còlics, perquè?.

La ciència te respostes vagues, diguem-ho clar: no tenen remota idea. I no  t’escarrassis que no seràs tu qui ho descobreixis. Gronxa’ls, canta, salta, balla i toca la pandereta. O, millor, queda’t amb el concepte de que no hi pots fer res. Com les hemorroides; pateix-ho en silenci, aguanta. Tres mesos (com a molt) tampoc es tan…. No t’amoïnis. La part bona es que estàs reforçant el teu sistema nerviós.

Segurament no em creuràs. Es que costa de creure que amb aquests crits no s’estiguin morint….

 Ves-te’n a urgències! Si no seràs ni la primera ni l’última… En aquest temps que vas o no vas, que on tinc la llibreta, i els bolquers, i  les tovalloletes, i un bibi per si te set…  hauràs passat una hora que,  per regla, es una tercera part de la tortura.

A la saleta d’espera estaràs acompanyada i uns quants ulls compassius et faran costat i, a més,  si et criden quan ja estàs ben encesa,  potser tindràs s la fortuna de poder-te venjar amb el pobre pediatre de guàrdia.