Num 185. Pares adolescents
Pares de quaranta anys, encara adolescents, que tracten als seus fills petits com si, els fills, ja fossin adults.
Com?
Doncs si.
No ens fem a l’idea de que estem en una altra etapa i provem de no renunciar a seguir sent joves, en tot el sentit de la paraula, perquè ens han venut que deixar de ser-ho ens desmereix.
No heu vist l’anunci? Prometo seguir sent jove. I ara, però que diuen?
Jo no. Jo soc adulta i m´ho passo teta sense haver d’estar sotmesa a tants canvis hormonals. Sense haver de fustigar-me per l’aspecte tan poc competitiu que m’ensenya el mirall.
Que tot s’arregla? I tant. A l’escorxador de bunyols et faran un ventre pla amb el mèlic apunt per posar-hi el pírcing i tot. Ara bé, t’asseguro que els vint i pocs no els tindràs mai més i si t´ho sembla es que et falla la vista o t´has donat un cop al cap mentre dormies.
Que cadascú faci el que vulgui, no seré jo qui jutgi a ningú. Faltaria més!. Però que consti que som l´exemple i poca autoritat mereix un pare o mare que s’exhibeix com un gall dindi en zel. En zel. Que els nens son petits però tontos no.
Homes i dones de la meva edat, casats i afillats, es “pavonejen” sovint a la ratlla del ridícul, sobretot ara que ve la calor.
Només ho veig jo, això?
Pares i mares que els amoïna haver de carretejar en el seu temps lliure amb tanta canalla i que son els reis dels extra escolars, com la Gemma; perquè, els nens son pesats i bruts i t’obliguen a estar-hi pendent.
Pares i mares que parlen a les seves criatures de cinc anys com si ja fossin grans i els expliquen cabòries i “intrinculis” quotidianes amb pèls i senyals perquè, segons ells, el seu nen és madur, maduríssim, i li tenen molta confiança.
El nen potser si, ara, els pares…
Segueix coses que fem els pares | Comentaris (2)Num 182. No em piquis
La majoria de pares que no ho admeten en públic, han picat o piquen, en ocasions, als seus fills.
Fa falta estar en petit comitè i en confiança perquè una ho reconegui i l’altre es vegi valenta per dir-ho també i, si la majoria és aplanant, aleshores, aquell o aquella sentenciarà que no només ho ha fet i ho fa, sinó què, a més a més, va molt bé, perquè, això, als nens, els hi convé.
I ho està dient convençut.
De fet, hi ha una màxima en psicologia que diu que tota persona que maltracta va ser, en el seu dia, maltractat. Per tant, ho pensa.
En concret els nois, ara pares, accepten sense qüestionar, que la violència que van patir de petits la mereixien perquè eren molt dolents i que, gràcies a ella, ara son homes de profit.
Per mi, es descoratjador escoltar això. I ho he sentit a dir a més d´un en distintes tertúlies disteses de sobretaula.
El que en la nostra infància era un mètode correctiu que s’aplicava a gairebé totes les cases, ara està mal vist. I es fa, però no s’explica.
Jo, de nena vaig presenciar algunes pallisses que hores d’ara costarien la presó: tinc molt present a aquell pare que colpejava sense miraments amb la sivella del cinturó l´esquena del seu fill.
Fins i tot la meva mare, que és una santa, m’havia perseguit, també, amb l’espardenya als dits però, gracies a Deu, la seva agressivitat era més còmica que una altra cosa.
Era habitual, era normal. Us en podria citar mil exemples.
Personalment, no crec que allò tingui a veure amb el que es fa ara. Les d’avui, “aquestes bufetades d´un moment donat” sortosament, no són comparables als maltractaments que va patir la canalla dels 70 o els 80.
En canvi, no deixen de ser innecessàries. Per mi, restes tercermundistes del nostre comportament social.
Els que no heu tingut fills encara estareu, fàcilment, d’acord amb mi .
Els que en tenim sabem que no es tan senzill frenar els impulsos en algunes situacions desequilibrants. Però no deixa de ser això: falta de control i impotència.
Qui pica un nen és perquè no te mes recursos i per tant, ha perdut.
Una amiga meva diu que si no he picat mai als meus fills és perquè he estat de sort amb ells, que caldrà veure que passarà amb els petits.
I, hi estic d’acord.
Ho sé. Sé que he estat de sort en tenir-los i aquest es el meu punt de partida per no haver de posar-los mai la mà al damunt. El segon, és que no vull que el seu respecte me l’hagi de guanyar a cops.
Em respectaran perquè els hi ensenyaré com fer-ho per sempre i no tan sols mentre la meva força física estigui per sobre de la seva.
Segueix coses que fem els pares | Comentaris (2)Num 170. Més motius pels què poden plorar els nens
“Se sap que una persona és madura quan pensa abans amb els altres que amb ella mateixa.”
Això no hi dic jo, ho va dir, en una conferència, un expert.
El que si que dic jo, és que, donant per bo el pensament de l´entès, a un nen petit, lògicament immadur, no se li pot demanar que sigui generós.
No generós com ho és un adult. Un adult suposadament madur, (que no té perquè ser sinònim.)
Si jo penso amb mi abans que amb els altres, m’ha de sobrar molt com per regalar sense que em dolgui en l’ànima.
El Marc és el fill únic d’una família benestant.
És, també, net únic i nebot únic.
Els pares, gent assenyada, sabien que volia dir ostentar tants títols “únics” i ja abans de que naixes van dissenyar un “pla infalible”, perquè el nen no “s´atontès”.
Bàsicament pretenien que aconseguís fer-se gran sense convertir-se en un jove consentit, malgastador i poc agraït de la seva sort a la vida.
Per tal de estimular el seu vessant generós, cada any, de tots els regals que els reis li havien portat, el pare i la mare l’obligaven a escollir el millor, el que més il.lusió li feia, i l’endemà mateix, el duien plegats a Càrites.
De nadó, i amb la capacitat perceptiva d’una eruga, el nen ni se´n adonava de la seva gesta. L’excursió i el donatiu, que ell feia ple de “gugu tàtas” i babotes, servia més per la foto que per l’educació emocional de la criatura.
Però el pare, sobretot, estava convençut de que algunes pautes calia imposar-les com més aviat millor i així es va fer.
Cap els tres anyets, la conya del dia de reis, va començar a prendre matisos dramàtics.
Li van deixar anar amb la bicicleta d´enganxines fosforescents tot el dematí, però quan va ser el moment de sortir de casa per visitar als de Càrites, el nen va trencar a plorar i a cridar. Es va llençar al terra picant de mans i peus, sense consol.
El pare, però, no es va deixar vèncer i fent orelles sordes a l’espectacle del seu fillet, el va instruir parlant- hi amb calma. Raonant, davant les mirades compungides de la mare, de l’àvia i la tieta. Ben bé com un capellà exorcitzant un posseït.
Per ell, el patriarca de la família, la ràbia era un senyal de la naturalesa egoista de l’home que calia radicar.
Per sort, a aquesta edat, la memòria també es molt limitada i l’endemà mateix, el Marc ja no sentia cap mena d’enyorança.
Amb els anys s’hi va acostumar.
Ho va tolerar amb una elegància, pobret, que, per un temps, quasi li dono la raó al pare. El nen, amb la sana intenció d’agradar als progenitors, com tots, i sense cap mena de malícia, feia el “parabien”.
Per qualsevol que el veies de fora, entregar sense rancúnia el millor dels seus regals, la seva bona acció de cada any, era un tot un exemple d’enteresa: un comportament modèlic.
A Carites hi va anar a parar; la col·lecció de cd´s del Pingu, un balancí motoritzat, un ordinador portàtil per nens, una bicicleta i l´equip sencer del xandall del Barça amb la samarreta signada per tots els jugadors.
Quasi li dono la raó.
Vaig estar a punt de treure’m el barret per aplaudir tal alt nivell de domesticació infantil.
I ho hagués fet si no o hagués estat per la festa d’aniversari.
L’aniversari del Marc, l´any en que em va complir sis.
Amb el pastís al davant i les sis espelmes fent pampallugues, no se si per les forces mentals que hi va posar i de tant fervor com implorava perquè el seu desig es complís, no se el perquè, però, en el moment de formular-lo va prémer fort els ullets i en comptes de dir-lo per dins, el desig, li va sortir a veu alta.
A veu alta i clara.
Sense excepcions, des del pare a la tieta, de la mare a l’àvia, els cosinets i les nebodes, tothom el va sentir sense problemes.
Tothom va poder escoltar com deia, amb la seva veueta immadura:
- Si us plau, si us plau. Que no vinguin mai més els reis mags de l’orient.
Segueix coses que fem els pares | Comentari (0)Num 165. Primeres comparacions
Tornem-hi.
Si comparar és humà, en els bessons és quasi irremeiable.
Els que no tenen bessons també ho fan, que consti, amb els nens de l´escola, dels veïns, de les amigues…, però, son menys objectius; a un se´l estimen i a l´altre no.
Amb els teus fills l´amor es divideix a part iguales i quan et sents satisfet d´un, t’amoïnes pels pocs progressos de l´altre.
La Judit va caminar abans que el Jaume i la Martina fa frases quan el Ton no diu ni mu.
Fins i tot, les dents. Les caques. La mida de les sabates… Comparem i si els dos van a l´una, respirem tranquil·les. Ja està bé.
Esta bé igualment, però.
Cadascú necessita el seu temps de maduració. Ho he comprovat amb els grans:
Malgrat que a la nena li va costar més de construir frases coherents, ella és qui treu millor notes en llengües.
I el nen és un bon esportista, d’excel·lent en educació física, tot i que li va costar “penes i treballs” aguantar-se dret i ser prou valent de deixar-se anar i caminar.
Segueix coses que fem els pares | Comentari (0)Num 161. A qui t´assembles tu?
Jo sóc com el meu pare. Ho diuen els meus germans i també la mare.
La Neus es “clavadeta” a la iaia Minga i la meva filla gran també.
El meu germà, diu el meu pare, que té molt del tito Manolo que era germà de la meva mare. Però ell no hi està d´acord. Ni jo.
Jo tampoc estic d´acord en assemblar-me al meu pare i a la meva germana li fa molta ràbia que la comparin amb la iaia més pintoresca de la família, però és que és igualeta, pobreta.
Al meu fill Jaume ha heretat el meu caràcter però té el físic de son pare. El meu home diu que no, que el caràcter també es d´ell.
I dels petits; la Martina és com la iaia Teresa i el Ton, per guapo, tothom se´l disputa però jo quan me´l miro hi veig al meu germà, a la seva edat
En resum, dels meus avantpassats he tret tot allò que no puc evitar de la meva manera de fer i el demès ho he après en el esforç personal per millorar.
Pel que respecte als meus nens, tot lo bo és meu i la resta a repartir.
Eh que ho fem això? I perquè?
Pengem el Sant abans de beatificar-lo.
No n´hi ha cap que no sapiguem d´on ha sortit, tard o d´hora li trobem la semblança i ja ha begut oli per la resta dels seus dies.
Imagino que aquesta deu ser una de les desavantatges més grans que hi ha pel fet de que un no hagi estat adoptat.
Segueix coses que fem els pares | Comentari (1)