Normalment estic rodejada de nens; Els meus i els altres.

També de pares i mares com jo amb els que provem de trobar,  plegats,  la manera de connectar amb els fills. Crec que el principi basic és aquest, connectar-hi.

Sovint el que em resulta més difícil és fer entendre a l’adult la simplicitat mental del nen.

A mesura que ens fem grans ho emboliquem tot de tal manera (suposo que per prevenir-nos) que ens fem incomprensibles.

.

 De vegades faig l’esforç per entrar darrera els seus ullets i veure el món.

Quedar-me immòbil observant petiteses extraordinàries: Una flor, una pedra, la pluja.

Intento encabir-me en el seu cos diminut de nens de dos anys per experimentar de nou en la banalitat que a ells tant els fascina.

Assajar primeres vegades de coses que a la meva edat ja no ho són.

Avui el Jaume Singla,  en una entrevista, m’ha preguntat que ha canviat de la meva manera de ser el haver-me convertit en mare.

Entre els milers de respostes possibles li he dit que m’ajuden a recordar la criatura que hi ha en mi:

Em renten la cara i em fan reconèixer l’univers que m’envolta i del que, per obvi, se m’havia tornat invisible.

Sóc a quatre dies d’entrar en una etapa que desconec; L’adolescència dels meus fills.

Estic, suposo en fase 1.

Fa res debatíem tots al meu facebook si era convenient que ells en tinguessin o no i ara em trobo davant això:

- vull una paga.
- I perquè? Perquè tots en tenen. (Es clar, i doncs, la resposta del miler de dollars).

Passo de debatre si és veritat o no que tots en tenen, vull saber perquè la volen.
Perquè? No en tenen ni idea.

La meva mare, qui mai em va donar una paga, diu que si els hi dono això els ajudarà a administrar-se.
Els hi haig de donar perquè aprenguin a administrar-se? No seria millor que abans aprenguessin a guanyar-se-la.

Si, i tant!, abans han d’aprendre a guanyar-se-la. Si aprecien el què costa serà fàcil que no malgastin. Una cosa ve després de L’altre.
Però no els puc donar diners a canvi de col.laborar a casa. Això ja ho fan i ho han de seguir fent mentre visquin amb mi, forma part del tracte “família” i “comunitat” i aquestes són donacions altruistes.

Sóc incapaç de trobar la manera de remunerar-los. Per més que provo. I ells, insisteixen.
No tenen ni idea de perquè volen els diners però, en un parell o tres d´anyets, els hi sobraran motius. Els escolto perquè crec que haig d’avançar-me.

He pensat el següent:

Vaig a desglossar les despeses que tinc i posaré en una columna apart les que les corresponen a ells. Ex, material escolar, roba, metges, menjar… en trauré una quantitat i eliminaré algunes de les meves obligacions.
Jo us dono diners i vosaltres us feu carreg de tenir cobertes les vostres necessitats ( material escolar..per ex.)

Amb això n´hi hauria d’haver prou per ensenyar-los a administrar-se, no?

Ho faré així i potser mentrestant tinc sort i aconsegueixo saber com es pot fer per ensenyar a un adolescent que els diners es guanyen treballant sense que ells o els altres puguin titllar-me d’explotadora de menors.

.

Penso que,

 La mateixa llavor del mal és la que s’ha inserit en el cor de nens que han esdevingut adolescents xenòfobs, racistes, o misògins.

 Nens, adolescents i finalment adults intolerants que tenen els punys plens de noves llavors per plantar.

 Compte amb el que fem, diem i ensenyem als nostres fills, perquè, no hi ha cap excusa que ho justifiqui.

 Crec que,

 De la seva capacitat empàtica només nosaltres en som plenament responsables.

Tinc tendència a associar. 

Associo llocs amb persones, olors amb presencies.

Associo de tot i sovint.

Quan veig un pinyol, per exemple, la llavor m’arrela a la mà i de seguida esdevé un arbre immens que, si el plantés, m’amagaria.

A la classe de la meva filla gran hi ha pocs matrimonis separats, per això, quan el papa i la mama  de la Emma ( que no es diu Emma) ho van decidir en ferm, hi ha haver un dalt i baix. Totes les criatures van mirar cap a casa amenaçades i escopint “ perquès? “ desoladors.

Un dia de tants en que els recullo a la porta de l’escola la Judit estava cofoia: tenia una resposta importantíssima a la butxaca. Una raó que la deixava tranqui-la i que frissava per explicar-nos.

-          Ja sé perquè els pares de l’Emma s’han separat.

Sóc adulta i he viscut suficient per entendre que això és impossible. Mai hi ha un sol motiu que es pugui dir en poques paraules i que tingui el poder de canviar extraordinàriament la teva vida. L’hauria d’haver fet callar però em podia la curiositat.

-          M’ho ha dit la Teresa (que no es diu Teresa) Ahir al vespre, mentre sopaven el seu pare li ha explicat a la seva mare:

                                     – Es clar que l´ha deixada, es grossa i lletja, molt millor la que te ara.

Tinc un hortet a casa meva.

Amb tomaqueres i enciams i carbassons. L’avi m´hi ha fet un banc i seiem plegats a l´estiu per mirar com es farceix de colors apetitosos.

L’any passat hi va néixer un pruner bord.

En reconèixer les primeres branquetes el vam polir d’herbes i li vam remoure la terra. El vaig haver de regar tantíssimes vegades perquè s’enfortís!

Primer amb una galleda xica  i desprès amb la manega.

Em divertia fer de núvol i per això hi vaig ficar el dit gros al tub de plàstic perquè ruixés com si fos aigua del cel.

Mentre alçava el braç i se m’esquitxava la cara, em va venir al cap una bestiesa:

I si aquest arbre mai no veu ploure?

A veure si al final potser acabarà creient que la pluja sóc jo!!!

(xxx)