Num 170. Més motius pels què poden plorar els nens
“Se sap que una persona és madura quan pensa abans amb els altres que amb ella mateixa.”
Això no hi dic jo, ho va dir, en una conferència, un expert.
El que si que dic jo, és que, donant per bo el pensament de l´entès, a un nen petit, lògicament immadur, no se li pot demanar que sigui generós.
No generós com ho és un adult. Un adult suposadament madur, (que no té perquè ser sinònim.)
Si jo penso amb mi abans que amb els altres, m’ha de sobrar molt com per regalar sense que em dolgui en l’ànima.
El Marc és el fill únic d’una família benestant.
És, també, net únic i nebot únic.
Els pares, gent assenyada, sabien que volia dir ostentar tants títols “únics” i ja abans de que naixes van dissenyar un “pla infalible”, perquè el nen no “s´atontès”.
Bàsicament pretenien que aconseguís fer-se gran sense convertir-se en un jove consentit, malgastador i poc agraït de la seva sort a la vida.
Per tal de estimular el seu vessant generós, cada any, de tots els regals que els reis li havien portat, el pare i la mare l’obligaven a escollir el millor, el que més il.lusió li feia, i l’endemà mateix, el duien plegats a Càrites.
De nadó, i amb la capacitat perceptiva d’una eruga, el nen ni se´n adonava de la seva gesta. L’excursió i el donatiu, que ell feia ple de “gugu tàtas” i babotes, servia més per la foto que per l’educació emocional de la criatura.
Però el pare, sobretot, estava convençut de que algunes pautes calia imposar-les com més aviat millor i així es va fer.
Cap els tres anyets, la conya del dia de reis, va començar a prendre matisos dramàtics.
Li van deixar anar amb la bicicleta d´enganxines fosforescents tot el dematí, però quan va ser el moment de sortir de casa per visitar als de Càrites, el nen va trencar a plorar i a cridar. Es va llençar al terra picant de mans i peus, sense consol.
El pare, però, no es va deixar vèncer i fent orelles sordes a l’espectacle del seu fillet, el va instruir parlant- hi amb calma. Raonant, davant les mirades compungides de la mare, de l’àvia i la tieta. Ben bé com un capellà exorcitzant un posseït.
Per ell, el patriarca de la família, la ràbia era un senyal de la naturalesa egoista de l’home que calia radicar.
Per sort, a aquesta edat, la memòria també es molt limitada i l’endemà mateix, el Marc ja no sentia cap mena d’enyorança.
Amb els anys s’hi va acostumar.
Ho va tolerar amb una elegància, pobret, que, per un temps, quasi li dono la raó al pare. El nen, amb la sana intenció d’agradar als progenitors, com tots, i sense cap mena de malícia, feia el “parabien”.
Per qualsevol que el veies de fora, entregar sense rancúnia el millor dels seus regals, la seva bona acció de cada any, era un tot un exemple d’enteresa: un comportament modèlic.
A Carites hi va anar a parar; la col·lecció de cd´s del Pingu, un balancí motoritzat, un ordinador portàtil per nens, una bicicleta i l´equip sencer del xandall del Barça amb la samarreta signada per tots els jugadors.
Quasi li dono la raó.
Vaig estar a punt de treure’m el barret per aplaudir tal alt nivell de domesticació infantil.
I ho hagués fet si no o hagués estat per la festa d’aniversari.
L’aniversari del Marc, l´any en que em va complir sis.
Amb el pastís al davant i les sis espelmes fent pampallugues, no se si per les forces mentals que hi va posar i de tant fervor com implorava perquè el seu desig es complís, no se el perquè, però, en el moment de formular-lo va prémer fort els ullets i en comptes de dir-lo per dins, el desig, li va sortir a veu alta.
A veu alta i clara.
Sense excepcions, des del pare a la tieta, de la mare a l’àvia, els cosinets i les nebodes, tothom el va sentir sense problemes.
Tothom va poder escoltar com deia, amb la seva veueta immadura:
- Si us plau, si us plau. Que no vinguin mai més els reis mags de l’orient.
Segueix coses que fem els pares | Comentari (0)Num 165. Primeres comparacions
Tornem-hi.
Si comparar és humà, en els bessons és quasi irremeiable.
Els que no tenen bessons també ho fan, que consti, amb els nens de l´escola, dels veïns, de les amigues…, però, son menys objectius; a un se´l estimen i a l´altre no.
Amb els teus fills l´amor es divideix a part iguales i quan et sents satisfet d´un, t’amoïnes pels pocs progressos de l´altre.
La Judit va caminar abans que el Jaume i la Martina fa frases quan el Ton no diu ni mu.
Fins i tot, les dents. Les caques. La mida de les sabates… Comparem i si els dos van a l´una, respirem tranquil·les. Ja està bé.
Esta bé igualment, però.
Cadascú necessita el seu temps de maduració. Ho he comprovat amb els grans:
Malgrat que a la nena li va costar més de construir frases coherents, ella és qui treu millor notes en llengües.
I el nen és un bon esportista, d’excel·lent en educació física, tot i que li va costar “penes i treballs” aguantar-se dret i ser prou valent de deixar-se anar i caminar.
Segueix coses que fem els pares | Comentari (0)Num 161. A qui t´assembles tu?
Jo sóc com el meu pare. Ho diuen els meus germans i també la mare.
La Neus es “clavadeta” a la iaia Minga i la meva filla gran també.
El meu germà, diu el meu pare, que té molt del tito Manolo que era germà de la meva mare. Però ell no hi està d´acord. Ni jo.
Jo tampoc estic d´acord en assemblar-me al meu pare i a la meva germana li fa molta ràbia que la comparin amb la iaia més pintoresca de la família, però és que és igualeta, pobreta.
Al meu fill Jaume ha heretat el meu caràcter però té el físic de son pare. El meu home diu que no, que el caràcter també es d´ell.
I dels petits; la Martina és com la iaia Teresa i el Ton, per guapo, tothom se´l disputa però jo quan me´l miro hi veig al meu germà, a la seva edat
En resum, dels meus avantpassats he tret tot allò que no puc evitar de la meva manera de fer i el demès ho he après en el esforç personal per millorar.
Pel que respecte als meus nens, tot lo bo és meu i la resta a repartir.
Eh que ho fem això? I perquè?
Pengem el Sant abans de beatificar-lo.
No n´hi ha cap que no sapiguem d´on ha sortit, tard o d´hora li trobem la semblança i ja ha begut oli per la resta dels seus dies.
Imagino que aquesta deu ser una de les desavantatges més grans que hi ha pel fet de que un no hagi estat adoptat.
Segueix coses que fem els pares | Comentari (1)Num 144. Que callis, et dic!
Trobo de molt mal gust la gent que et deixa amb la paraula a la boca.
Es un estat que m’incomoda tant que m’ofèn, em fa sentir ridícula i avorrida. I no suporto ser avorrida.
Si el motiu de que desviïn la atenció en mi la té un marrec de mig metre que interromp per fer-li saber a la mare que ha vist passar un gat i aquesta s’aixeca i se’n va per veure a on és, aleshores, a més d’avorrida i ridícula, em sento insultada.
No estic exagerant, es una actitud més comú del que creieu.
Per mi, demostra falta de tacte i d’intel·ligència, per part de l’adult, es clar, el nen, simplement es un mal educat.
Tinc quatre fills i se com els costa de controlar els impulsos. Pensen i parlen simultàniament. Si tenen set o gana, si el germà li ha pres la pilota, si s’ha embrutat la sabata o si s’han descobert una crosta.
Però han de saber que no estem a la seva disposició per atendre’ls infinitament. Ells son els últims en arribar no “la estrella invitada” del festival.
Senzillament t’excuses amb el teu interlocutor i li dius al nen:
- Ara no Pepet, la mare està parlant.
Ni que ho hagis de fer milers de vegades.
I reconec que no es fàcil perquè ni ha que son molt durs de pelar,tant, que aquests milers de vegades esdevenen milions. La meva filla gran, per exemple.
Amb deu anys, segueix encetant una conversa enmig d’una altra sense donar-se’n ni compte. L’hauria de matar perquè lo seu supera lo inconcebible, però, he optat per ignorar-la; ni la mare està parlant ni punyetes en vinagre. Com si no hi fos.
Quan se n’adona, que no sempre es immediatament, calla uns segons i tot seguit torna a parlar per demanar perdó.
El que dèiem, per totes bandes, Santa paciència s’ha de tenir!!!
Segueix coses que fem els pares | Comentaris (2)Num. 128 llibertat d´expressió
A aquestes alçades, no em veig dient-li al nen:
- No et toquis el penis, fill!!
No m’estic per punyetetes jo, sóc massa vella.
Em refereixo a la manera “correcte” de dir segons què.
A casa meva, des de anys immemorials, els nens han tingut ocellet.
Que els meus besavis ja en tenien d’ocellet!. I les besàvies…
Les braguetes s’havien de tancar, per això, per a que l’ocellet poruc no marxes volant.
(Ara ric, perquè recordo la sortida d’un senyor, amic de la família, que ja era molt gran quan jo era petita. Fa anys que va morir. Un home de pagès que sempre vestia igual. Amb una camisa ratada i els pantalons cordats a les aixelles, uns pantalons que encara tenien més anys que ell. Sempre la portava avall, la bragueta, jo crec que no tenia ni cremallera. Un dia m’hi vaig atrevir i senyalant-li l’entrecuix li vaig dir:
- se li escaparà l’ocellet!.
Em va respondre:
- No pateixis maca, que aquest sempre hi torna, hi te el niu ple d’ous.
I desprès va riure ensenyant-me les quatre dents que li quedaven.)
Els penis no volen, ai ves! Quin mal efecte!, jo, almenys, no els visualitzo pels aires.
Cada cosa a la seva mida.
Les criatures tenen ditets i peuets. Si a un bebè d’un anyet li poses mans en comptes de manetes, el descompenses.
Els gossos son “guaus” i els gats son “miaus” i ja complicarem l´ensenyament a mesura que les neurones es vagin multiplicant. No tenim homes i dones d’alçada reduïda, son nens. Nens petits.
Abans de polir les formes, l’ésser humà necessita comunicar-se. Entendre i fer-se entendre.
No es per casualitat que aquestes manipulacions infantils del llenguatge apareguin en totes les cultures del món.
Segueix coses que fem els pares | Comentari (0)