Num 205. Gracies dels altres
De les gracies infantils de persones que conec la que més original i la que més gràcia m’ha fet és la del Pere.
El Pere és el marit de la meva cosina. Un home que avui ja ha superat la quarantena però que, com tots, un dia també va ser un nen.
Estic segura que no li importarà que ho expliqui.
Els pares del Pere va anar a sopar i van deixar el nen amb la seva germana que ja era una adolescent responsable.
Van quedar sols a casa.
Un pic es va tancar la porta del carrer, ella, la nena, es va atrinxerar per escoltar musica a la seva habitació i ell, el Pere, va ser lliure per fer el que li vingués en gana. Bàsicament per fer allò que fan els nens quan se’ls ofereix ampli territori per explorar: investigar.
Investigaria l’habitació del bany.
Al bany hi havia multitud de calaixets plens de cosetes.
Hi havia, possiblement, medicaments, estris de perruqueria, de maquillatge i d’higiene personal. Peces interessantissimes. Rares, coloristes i perfumades. Esprais, colònies, tiretes, desodorants i ohhhh!!!!; un tresor.
Al Pere li va fer un pessic el cor quan va descobrir el set d’afaitat del pare.
S’enfilaria en una cadira per veure’s bé al mirall.
Sabia el que havia de fer i, imitant al seu progenitor, va començar a untar la brotxa amb l’aigua i el sabó fins que va aconseguir tenir el puny a vessar d’escuma.
Avui seria el primer cop que s’afaitaria. Havia arribat el moment.
L´ únic problema que va tenir el Pere amb tot aquest assumpte de l’afaitat va ser el pèl; va ser la falta del pèl que el va incitar a prendre una decisió precipitada.
Si no tenia pèl a les barbes quin sentit tenia procedir l’afaitat???
Es va observar bé.
De perfil i de prop per trobar un rastre vellós. Tant de prop que va “bafar “ el vidre i s’hi veia però borrós.
Un cop passada la màniga per netejar-lo, es va poder examinar de nou i va concloure que l’únic pèl que tenia a la cara, i que, per ser pèl, podria ser “afaitable” , era el de les celles.
El Pere aquell dia, tot solet, es va afaitar les celles.
Amb parsimònia i exactitud de professional.
Desprès va endreçar pulcrament i quan la seva germana el va cridar per saber que feia tanta estona sense sorolls, ell ja ho tenia enllestit i no quedaven probes materials que el delatessin.
La resta de la tarda la va passar jugant als argamboys.
Els pares van arribar just a l’hora de fer-lo anar a dormir.
El pare va preguntar a la nena que tal havia anat tot i ella va respondre amb la poca ànsia de la pubertat que “normal” , que “com sempre”.
La mare va alçar el Pere a coll i el va ficar al llit més adormit que despert.
Quan el acotxava se’l va mirar i no sabia dir molt bé que li veia. Va posar-li la ma al font i el va besar prement els llavis a les temples per notar-li la temperatura.
Quan el Pere va entrar al son profund, la veu llunyana de la mare li deia al pare:
- Ai, no sé. Per mi que alguna cosa li sortirà. Alguna cosa li ronda segur perquè fa molt mala cara.
Segueix anècdota | Comentaris (4)Num 203. Quina gràcia.
Prou de tristeses!! Se m’han tornat a inflar les tiroides i veig melodrames arreu. Que hi són, oi? però jo els subratllo. Ai que em sap greu! Prou. Que algú m’ha dit que cada vegada que em llegeix plora i no m’agrada gens la idea de que això es converteixi en un aplec de ploramiques. Que estem envoltats de nens i els infants són l’alegria de l’horta de Sant Joan. !!!!(perdoneu els arranjaments de la traducció tan literal. Ha sortit així.)
La Mariona va anar de comunió. Com que el seu xic no pesa deu unces, l’àvia el duia penjat del coll.
En contemplar tan tremenda Mare de Deu com tenen a l’església de la Soledat va quedar meravellat:
- Qui és aquesta dona, àvia?
Sense paraules va restar la sogra, senyora devota i fervent creient que mai ha acabat de veure amb bons ulls l´actitud moderna de desatendre els hàbits religiosos dels seus fills i, per conseqüència, dels nets. Com explicar-li en un momentet, i sense fer massa xivarri, a un nen de tres anyets educat en el laïcisme qui és la Santa Mare??
- Fillet. Aquesta dona és la Mare de Deu. La Verge Maria, que és plena de gracia. Tota bondat. La mare del nen Jesús i també de totes les persones.
I si al nen se li havia despertat la curiositat religiosa en aquell moment precís, ves quina altra cosa s´ hi podia fer?
- En acabat baixarà, àvia?
- No, que dius ara? Ella sempre esta aquí i no baixa mai. Quins disbarats!!
El Miqueló se l’escoltava amb ànsia i s’esforçava per entendre.
Feia encara no quatre mesos que havia descobert com un gos de fusta cagava anisets a cop de bastó, i per dins es deia quin deuria ser el mecanisme que activés l’andròmina. Pensava que si el premi era proporcional no s’ho podia perdre. Però la Senyora Teresa el tenia agafat ben fort i li va ser impossible deslliurar-se’n per anar a fer el tafaner.
- Si no et portes bé la Mare de Deu s’enfadarà amb tu.
Coi, es pot enfadar?
S’esplaiava ella amb murmuris amenaçadors , i ell, que és més llest que la gana, la divinitat se li va anar transformant en una mena de bruixa avorrida, hipersensible i emocionalment inestable.
Va tenir por. Amb els punyets li va fer un plec al coll emmidonat i a l’avia li va venir suor.
- Miqueló que m’ofegues!!
Llarga se li va fer la cerimònia.
- Que no marxem?
- Tsst.
A mans del destí i a l’espera de que li donessin permís per escampar la boira ben lluny d’allà, el Miqueló va entaforar el nas en el clofa “enlacada” que la iaia duia al cap, va taral·lejar el sol solet per despistar-se, va cridar fluixet la mama de tant en tant, i a resguard de l’àvia, no va perdre un segon de vista la descomunal imatge que el vigilava des de l’altar.
Segueix anècdota | Comentaris (2)Num 159. Abús de poder (continuació i final)
No em van castigar. Ni em van renyar.
Crec que en van tenir prou sabent que tot havia quedat en un ensurt.
Ho van entendre com “coses de canalla” i ja està.
La veritat es que de vegades em sorprenia que per res es muntés un sidral i que per coses importants es fes com si fos tan normal. Allò havia estat important, aquella sang…no es mor així la gent? I si s’hagués mort, tampoc no m’haguessin dit res?
Vaig estar apunt de confessar perquè tenia el dubte que potser no havien entès bé les explicacions histèriques i repetitives de la Neus però, al final, em vaig pujar al carro del “que no n’hi ha per tant” i en algun moment, fins i tot, me’n vaig riure del “caguetes del nen”.
La gent gran no s’equivoca mai, vaig pensar, i potser no s’equivoquen perquè fan veure que no s’han equivocat.
Però vaig aprendre la lliçó, tot i que reconèixer els meus errors segueix sent una assignatura pendent que arrossego.
Sempre i sense excepcions, compleixo les meves advertències i amenaces però, arran d’aquells fets, mai no en pronuncio ni una que pugui produir més danys que beneficis i de la que no em pugui assumir les conseqüències.
Els meus fills saben que soc una barrera insalvable quan dic que “no” i que els “càstigs de la mama s’enganxen” i no es “desenganxen” fins que s’hagin complert.
Però ho faig amb una justícia lliure d’egoisme personal, de vegades, fins i tot, en perjudici meu.
Segur que sabeu que vull dir.
Estic convençuda que, ara que som tots adults, el Marc ja m’ho ha perdonat.
De totes maneres, per si de cas:
Ho sento. M´en penedeixo d’haver fet que ho passessis malament. Perdona´m-ho germanet.
Segueix anècdota | Comentaris (2)Num 158. Abús de poder (continuació)
Quan vaig escoltar desplomar-se el vidre de la porta, la trencadissa, em va glaçar la respiració.
Em vaig alçar com si una força oculta em tibés pel coll i quan vaig encendre el llum de la cuina l’espectacle em va fer tremolar. La Neus cridava, cridava tant que es doblegava i tot, i el Marc era allà terra amb la cara plena de llàgrimes, la boca regalimant de babes i mocs i els braços esquitxats de vidres i sang. Molta sang per tot. Li rajava com si en comptes de venes tingués aixetes.
Em vaig espantar de debò.
Aquella situació em feia responsable i al mateix temps em recordava que jo era una nena petita. Una nena dolenta, però només una nena. Se m’havia caigut la disfressa de persona gran.. Ara el que volia era amagar-me en els braços de qui fos. Ja no era qui manava.
Quan vaig aparèixer a baix la perruqueria per avisar la mare, només vaig dir que el Marc s’havia fet mal. Però això ho va fer la boca perquè el que és el cap no parava de repetir que el meu germanet s’estava dessagnant per culpa meva. Tothom va córrer i se’l van endur a l’hospital entre desespers i angoixes, i en cap moment, ningú va parar atenció en mi.
Si m’haguessin mirat als ulls haguessin entès sense problemes que havia passat. L’únic retret me’l va fer la Neus, quan vam quedar soles, i jo la vaig respondre donant un cop de porta per tancar-me en el dormitori. Esguardaria la represàlia per quan tornessin.
No la temia la represàlia, em feia falta.
Jo només volia que el curessin, que no li passes res.
(continua)
Segueix anècdota | Comentari (0)Num 157. Abús de poder (continuació)
D’una revolada el vaig alçar per les aixelles i me’l vaig endur cap a la cuina, directe al “quartet” de la rentadora.
La Neus em seguia sense badar boca i el nen pedalejava tant com podia, m’estibava la roba i m’esgarrapava. Però no hi tenia res a fer.
El vaig tancar. A les fosques. I li vaig escridassar des de l’altra banda de la porta sentenciant-lo:
- Estàs castigat. T’estaràs aquí una bona estona, a veure si aprens!!
I me’n vaig tornar al menjador amb l´ombra de la meva germana a les espatlles.
Assegudes les dues davant el televisor, escoltàvem de lluny els sorolls, esmorteïts, dels punyets del meu germanet picant el vidre. Cridava fins a perdre la veu.
Sabia que plorava perquè notava els sanglots però em vaig mantenir impassible segura de que l’escarment li aniria bé per aprendre que no se’m podia contradir.
A dures penes em concentrava amb les imatges televisives i havia de fer un esforç per no girar la cara i veure les galtes de la Neus apuntant-me inquisidorament.
(continua)
Segueix anècdota | Comentari (0)