La Paulina diu que li va fer fastig, que era bavós. A mi, el meu primer petó d’amor em va agradar.

No, no ha estat el millor. Realment els bons són més recents i contenen més substància que el simple experiment però és veritat que aquell és i serà  dels pocs que no permetré esborrar de la memòria.

Me’l van fer quan deuria tenir tretze anys, més o menys l’edat dels meus bessons grans, en un parc molt conegut de la ciutat, el parc de les Tortugues. En un racó discret, es clar, tot i que hi deurien haver sis parelles d´ulls  mirant: (més…)

La Maria de p2, aquest matí, a esquenes de sa mare, m’ho ha dit.

Secret, secretíssim.

M’ha tibat a ran de terra i me n’ha fet cinc cèntims a cau d’orella. Uix!!!. No m’estranya que estigués tan nerviosa. Mareta meva, quina noticia!!!

Jo ja ho intuïa, però…..es clar, es clar;  el color empastifòs del cel,  les veus baixes de la gent, el fred a la punteta del nas… i els arbres. Ui els arbres!! Se’ls hi veu de tres hores lluny: tremolen diferent.

Quina sort tenir dos anys i estar al cas!!! Jo, com que sóc gran, veure’ls baixar, com ella, no els tornaré a veure baixar més.

-          Eren molts, Maria?

-          Molts, molts, molts. Per tots els nens!! Amb una fila des de dalt la muntanya. Poquet a poquet. Pels caminets i amb uns barrets vermells.

…… quaranta quatre,  quaranta cinc, quaranta sis…..

Sóc a Yeba i tinc dotze anys.

En aquests moments el poble no és més que quinze cases abandonades en una vall. Al Pirineu Aragonés. En la part menys coneguda, més rural,  més desèrtica. Allà on la duresa de viure ha fet que la gent immigrés en massa.

…. setanta set, setanta vuit, setanta nou ….

Per nosaltres, el poble on cacen la colla del pare.  Un lloc on, cap el bon temps,  els grans fan sobretaules interminables i on els petits campem sense control, de vegades, entremig de perills considerables.

Es primavera i aquí, fins l’agost, sempre fa fred.

Avui compte el Joan.  Això és bo.

….. vuitanta quatre, vuitanta cinc, vuitanta sis…..

Es perseverant i observador, però no ràpid. Em donarà el  temps suficient per trobar el millor amagatall.

….. noranta set, noranta vuit, noranta nou ….

 “La casa grande” es de les que es conserven millor, m´hi esmunyeixo per una finestra.

Sóc molt àgil i tinc facilitat per emparrar-me;  en un tres i no res estic dins. El primer que penso en picar de peus a terra es que aquesta casa és l’única que encara fa olor de gent.  Quan temps deu fer que no hi viu ningú? Les habitacions estan ben endreçades i el sostre i el terra intactes. Només el balconet que du a la comuna te la fusta podrida però si hi camines per on cal i t’agafes a la barana no pots caure.

….. cent. Que vaaaaig!!!

El dormitori té dos  llits separats per un envà. En la paret d´un hi ha dibuixada la lluna i a l’altre el sol. Als pares els fa gracia. No sé per quina raó, però els fa molta gracia això del sol i la lluna.

-          Que vinc!!. Neus t´he vist.

Escullo el sol.

M’amago a sota. Fent-me invisible al fons. Amb la galta dreta damunt una llosa freda i amb el nas ple de picors.

-          Maaarc, tu també.

Sento el meu respirar i sorolls i corredisses a fora. Decideixo ficar les mans dins les mànigues… cal que l’escolti  marxar de la plaça per atrevir-me a sortir.

Venen silencis, però no prous.

No. No hi serè a temps.

Com si haguessin deixat caure a pes dos  saquets de sorra,  el terra tremola. Retallats per la llum que s’escola del finestró veig, clarament, les dues sabates gegants del Joan..

-          Se que ets aquí.

I s’asseu en un festejador que fa de bé per repenjar-se.

Respiro a fons i maleeixo la meva mala sort.

Que jo em rendeixi és qüestió de minuts. Sé que ell pot, sense cap esforç, esperar pacientment fins que es faci fosc.

De les gracies infantils de persones que conec la que més original i la que més gràcia m’ha fet és la del Pere.

El Pere és el marit de la meva cosina. Un home que avui ja ha superat la quarantena però que, com tots, un dia també va ser un nen.

Estic segura que no li importarà que ho expliqui.

Els pares del Pere va anar a sopar i van deixar el nen amb la seva germana que ja era una adolescent responsable.

Van quedar sols a casa.

Un pic es va tancar la porta del carrer, ella, la nena,  es va atrinxerar per escoltar musica a la seva habitació i ell, el Pere, va ser lliure per fer el que li vingués en gana. Bàsicament per fer allò que fan els nens quan se’ls ofereix ampli territori per explorar: investigar.

Investigaria l’habitació del bany.

Al bany hi havia multitud de calaixets plens de cosetes.

Hi havia, possiblement, medicaments, estris de perruqueria, de maquillatge i d’higiene personal. Peces interessantissimes. Rares, coloristes i perfumades. Esprais, colònies, tiretes, desodorants i ohhhh!!!!; un tresor.

Al Pere li va fer un pessic el cor quan va descobrir el set d’afaitat del pare.

S’enfilaria en una cadira per veure’s bé al mirall.

Sabia el que havia de fer i, imitant al seu progenitor, va començar a untar la brotxa amb l’aigua i el sabó fins que  va aconseguir tenir el puny a vessar d’escuma.

Avui seria el primer cop que s’afaitaria. Havia arribat el moment.

L´ únic problema que va tenir el Pere amb tot aquest assumpte de l’afaitat va ser el pèl; va ser la falta del pèl que el va incitar a prendre una decisió precipitada.

Si no tenia pèl a les barbes quin sentit tenia procedir  l’afaitat???

Es va observar bé.

De perfil i de prop per trobar un rastre vellós. Tant de prop que va “bafar “ el vidre  i s’hi veia però borrós.

Un cop passada la màniga per netejar-lo, es va poder examinar de nou i  va concloure que l’únic pèl que tenia a la cara, i que, per ser pèl, podria ser “afaitable” , era el de les celles.

El Pere aquell dia, tot solet, es va afaitar les celles.

Amb parsimònia i exactitud de professional.

Desprès va endreçar pulcrament i quan la seva germana el va cridar per saber que feia tanta estona sense sorolls, ell ja ho tenia enllestit i no quedaven probes materials que el delatessin.

La resta de la tarda la va passar jugant als argamboys.

Els pares van arribar just a l’hora de fer-lo anar a dormir.

El pare va preguntar a la nena que tal havia anat tot i ella va respondre amb la poca ànsia de la pubertat que “normal” , que “com sempre”.

La mare va alçar el Pere a coll i el va ficar al llit més adormit que despert.

Quan el acotxava se’l va mirar i no sabia dir molt bé que li veia. Va posar-li la ma al font i el va besar prement els llavis a les temples per notar-li la temperatura.

Quan el Pere va entrar al son profund, la veu llunyana de la mare li deia al pare:

-          Ai, no sé. Per mi que alguna cosa li sortirà. Alguna cosa li ronda segur perquè fa molt  mala cara.

Prou de tristeses!! Se m’han tornat a inflar les tiroides i veig melodrames arreu. Que hi són, oi? però jo els subratllo. Ai que em sap greu! Prou. Que algú m’ha dit que cada vegada que em llegeix plora i no m’agrada gens la idea de que això es converteixi en un aplec de ploramiques. Que estem envoltats de nens i els infants són l’alegria de l’horta de Sant Joan. !!!!(perdoneu els arranjaments de la traducció tan literal. Ha sortit així.)

La Mariona va anar de comunió. Com que el seu xic no pesa deu unces, l’àvia el duia penjat del coll.

En contemplar tan tremenda Mare de Deu com tenen a l’església de la Soledat va quedar meravellat:

-          Qui és aquesta dona, àvia?

Sense paraules va restar la sogra, senyora devota i fervent creient que mai ha acabat de veure amb bons ulls l´actitud moderna de desatendre els hàbits religiosos dels seus fills i, per conseqüència, dels nets. Com explicar-li en un momentet,  i sense fer massa xivarri,  a un nen de tres anyets educat en el laïcisme qui és la Santa Mare??

-          Fillet. Aquesta dona és la Mare de Deu. La Verge Maria, que és plena de gracia. Tota bondat. La mare del nen Jesús i també de totes les persones.

I si al nen se li havia despertat la curiositat religiosa en aquell moment precís, ves quina altra cosa s´ hi podia fer?  

-     En acabat baixarà,  àvia?

-     No, que dius ara? Ella sempre esta aquí i no baixa mai. Quins disbarats!!

El Miqueló se l’escoltava amb ànsia i s’esforçava per entendre.

Feia encara no quatre mesos que havia descobert com un gos de fusta cagava anisets a cop de bastó, i per dins es deia quin deuria ser el mecanisme que activés l’andròmina. Pensava que si el premi era proporcional no s’ho podia perdre. Però la Senyora Teresa el tenia agafat ben fort i li va ser impossible deslliurar-se’n per anar a fer el tafaner.

- Si no et portes bé la Mare de Deu s’enfadarà amb tu.

Coi,  es pot enfadar?

S’esplaiava ella amb murmuris amenaçadors , i  ell, que  és més llest que la gana, la divinitat se li va anar transformant en una mena de bruixa avorrida, hipersensible i emocionalment inestable.

Va tenir por. Amb els punyets li va fer un plec al coll emmidonat i a l’avia li va venir suor.

-     Miqueló que m’ofegues!!

Llarga se li va fer la cerimònia.

-          Que no marxem?

-     Tsst.

A mans del destí i a l’espera de que li donessin permís per escampar la boira ben lluny d’allà, el  Miqueló va entaforar el nas en el clofa “enlacada” que la iaia duia al cap, va taral·lejar el sol solet per despistar-se, va cridar fluixet la mama de tant en tant, i a resguard de l’àvia, no va perdre un segon de vista la descomunal imatge que el vigilava des de l’altar.