Num 132. Temps de bons propòsits
No vull la pau del mon.
Em conformo amb que el meu veí no s’escapi corrents. Que m’esperi per pujar a l’ascensor si em sent que obro la porta del carrer.
No desitjo que s’acabin les guerres.
En tinc prou amb que el senyor del bigoti de caixa Manresa em torni el “bon dia” quan arribo.
Ni la fam.
Voldria ser comprensiva i generosa, sobretot, amb qui no és ni comprensiu ni generós.
Agraïda.
¿massa tòpic?
Doncs, demano no ser tan tossuda ni tant rancorosa, que ho soc deu ni do, i trobar la valentia de reconèixer sense excuses quan m’equivoco.
Tenir molta paciència. Molta. Paciència amb els meus fills, amb els meus pares, el meu marit i amb el de la caixa Manresa.
Que els cotxes, a Igualada, s’aturin en el pas de vianants.
Que no em toquin el clàxon si estaciono en doble fila i poden passar.
Que el d’hisenda em segelli si només passa un minut, o dos, de la seva hora de plegar.
Per ara, el que em ve al cap…
Si pogués enviar una carta als reis mags de veritat hi posaria que m’enviessin forces per dir que no ho vull sentir quan em parlen malament d´algú. Ho penso i no ho faig mai.
I concentració. Concentració per escoltar als de casa. A tots. Des del principi fins el final, que sembla fàcil però no ho és. A poder ser, que m’escoltin a mi també.
No espero que amb el nou any, i solament per desitjar-ho, es compleixin tots els drets universals. Espero anar-me’n a dormir sabent que no hi ha ningú en el meu carrer a qui se li vulnerin. Que entremig de tants com som no n’hi hagi que no trobin consol.
Tampoc no imploro a Deu. Si ho fes, per egoista, m’hauria de castigar.
Prego a mi mateixa tenir la voluntat de posar als altres per davant, solament en alguna de les centenars possibilitats de ser millor persona que se m’ofereixen a diari.
I que em perdonin els que ho fan, però no trobo honest sortir al carrer amb propòsits que son fora del meu abast.
Prefereixo, honestament, arranjar minúcies, tenint fe amb la màxima que diu “ que un munt de petits fan un gran munt”.
No cal que vagis a manifestar-te pels abusos en el tercer món si no cedeixes la cadira. No ho veus com jo?
I la pau, la fam i les guerra, no patiu que s’acabaran. Si, si, hi ha una possibilitat de canviar-ho, segur.
Tinc el ferm convenciment i els que em coneixen estan avorrits de sentir-m’ho a dir, que això i més serà possible, sempre i quan la solució comenci amb l’actitud de cadascú.
Segueix General | Comentari (1)Num 122. La Marco (continuació)
( “Si dic que es parava el mon, es que es parava el mon.
Les molècules de pols que oscil.laven inerts sobre els rajos de sol, ni es movien. Perquè?
Perquè l´aire de l´aula no es respirava.
Els pulmons no funcionaven. Ni el fetge. Ni els ronyons. Erem poc més de quaranta nines de cartolina, planes, com les que se´ls hi posa al damunt vestidets de paper amb pestanyetes.
Ni una tos, ni un esternut, ni un moc. El nostre cos no expedia res que no fos por.
L´únic que tenia vida allà era la seva presencia. Entrava levitant i tan sols la pressentíem perquè ningú gosava mirar-la. Com tampoc es deu poder mirar la mort quan un la veu venir amb la dalla.
La presencia i la pudor.
Una pestilència estranya, barreja de peix podrit i pell dissecada, imagino, que es la olor que fan les mòmies i altres essers mil.lenaris que, com ella, viuen eternament.
Pujava a l´estrada, col.locava el maletí i treia la llista.
Al inclinar el cap al damunt la taula el seu pentinat “sota de bastos” descobria en part el recosit mal garbat que li unia el coll amb la papada; una carota d´aparença humana molt útil per no despertar sospites en les ments compactes dels adults.
A mi no m´enganyava.
El pap de carn trèmula balancejava al fer el gest cap endavant i la punta del seu nas tant triangularment antinatural, senyalaven els papers que tenia entre les mans.
Quan feia això, cadascuna de nosaltres forçàvem la ment. Ens concentravem per fer telecinesis.
Els més de vuitanta ulls empenyien com una “ouija” el seu dit i la punta del boli que resseguia, amunt i avall, per escollir a l´atzar en aquella llista i en aquell munt de noms, la propera víctima a qui xuclar-li l´ànima.
Una ànima blanca, pura, exquisida.
una ànima que li servia d´aliment.
Una de tantes com havia devorat al llarg dels anys.”)
(continua..)
Segueix General | Comentari (1)