Num 202 Explicacions

Si no he escrit abans és, bàsicament, perquè els nens han començat les vacances.

També han passat altres coses. Varies. De diferents tipus, intensitats i formes. Per exemple; hi hagut un trasllat, una infecció bacteriana i un enterrament. Ja sé que una cosa no te res a veure amb l’altre però juntes fan el gros motiu del perquè i les cito així, de cop, per no estendrem massa.

Mireu, de totes, vull compartir l’enterrament. 

Pensareu que no estic bé de cap, que sóc poc afortunada en la tria però és què, en aquesta situació en concret, vaig tenir una sensació que, tal i com em va venir,  vaig pensar que l’havia d’incloure al blog.

El difunt, era un senyor, un home, un noi o un nen (depenent dels ulls que em llegeixin) que complia els 50 anys just el mateix dia que li donaven santa sepultura. No ens posarem a debatre ara quina és la edat més adequada per morir, si és que n’hi ha. Sembla mentida aquesta associació que fem, que la fem tots: quans anys tenia? Diem, per aprovar-la o no, com si la mort no fos, si no es desitja,  immerescuda sempre.

El meu protagonista, era, a sobre, un individuo  aparentment sà. Va morir jove, de repent i deixant desconsolada a la vídua i a les seves dues filles ja grans. Un drama.  Un drama del qual vaig participar l’endemà mateix del darrer comiat.

M’acompanyava el meu germà i ambdós vam encomanar-nos aviat de tanta pena com es respirava a la casa. I la veritat es que es fa difícil, molt difícil, no preguntar-se segons què ni maleir a segons qui quan vius moments com aquests.

Però la qüestió tampoc era aquesta. No. Que la vida és una tómbola, com deia la Marisol,  ja ho sabem i que la rifa està trucada, també. Que podem rumiar que no s’hagi rumiat ja des dels antics grecs? Deixem- ho estar que tampoc en traurem l’entrellat.

Del que us vull parlar, el que us vull transmetre és una sensació, la que us he citat abans:  la impressió  que vaig tenir em va venir al veure aquella casa plena de gent: plena, perquè la vídua és la petita de sis germans.

Allà on miressis apareixia un tiet o una tieta, un cosí o una cosina. S’abraçaven i es deien paraules dolces. S’ajudaven. L’ajudaven a ella i a les filles. Es feien costat.  Fins i tot nosaltres van poder notar el consol. Més que un pis,era un cau. Un refugi d’éssers humans que compartien el dolor tan honestament que el mitigaven.

En algun moment al llarg dels dos anyets que tenen els meus petits he pensat que potser m’havia equivocat. Sé que no ho hauria de dir això. És malsonant. Però, en ocasions he passat estones fosques i he cregut que, tenir tantes criatures havia complicat la meva vida i m’havia pres la major part del meu temps en aquest món: una existència tan breu i amb prou feines tinc temps per apreciar-la!

Quan el Marc va pujar al cotxe per anar-nos de Gelida cap a Igualada, dúiem el cor en un puny. El vaig mirar d’esquitllada i em va fer sentir feliç que fos allà. Amb mi: és el  meu germà. Sang de la meva sang. Part dels meus orígens.

Aleshores vaig saber que jo també tinc un clan. Una manada. I que he fet bé. Sobretot vaig saber que havia fet el correcte i per uns instants, de debò,  no em va fer por res del que pogués venir.

Escolteu, des de la meva experiència haig de dir que, per tenir fills,  per damunt de tot,  has de ser generós. Si no ets capaç de renunciar a la prioritat del teu “jo” estranyament seràs un bon pare. Però, igualment,  també afegeixo que, a la llarga, al fer balanç, cap altre cosa ens haurà compensat més.

Tot és molt efímer i escollim les opcions per treure’n el màxim profit. Lo quotidià sol estar malaguanyat. Ens emparrem per agafar la poma grossa i, al moure les branques, fem caure les petites que són menys boniques però  molt més dolces i ni les veiem. No les veiem perquè no són extraordinaries.

Ser aquí és un privilegi; per curt que sigui el nostre pas. No hi ha lloc al dubte, i,  com la majoria de coses bones, la vida és breu.

Ser, és millor que no ser. Així de simple. 

I millor que ser,  és estar acompanyat de gent que t’estimi.

Com deia no se qui…: “no le des mas vueltas, amiga. La vida solo hay que vivirla”

Segueix General | Comentari (1)

Num 132. Temps de bons propòsits

 

No vull la pau del mon.

Em conformo amb que el meu veí no s’escapi corrents. Que m’esperi per pujar a l’ascensor si em sent que obro la porta del carrer.

No desitjo que s’acabin les guerres.

En tinc prou amb que el senyor del bigoti de caixa Manresa em torni el “bon dia” quan arribo.

Ni la fam.

Voldria ser comprensiva i generosa, sobretot, amb qui no és ni comprensiu ni generós.

Agraïda.

¿massa tòpic?

Doncs, demano no ser tan tossuda ni tant rancorosa, que ho soc deu ni do,  i trobar la valentia de reconèixer sense excuses quan m’equivoco.

Tenir molta paciència. Molta. Paciència amb els meus fills, amb els meus pares, el meu marit i amb el de la caixa Manresa.

Que els cotxes, a Igualada,  s’aturin en el pas de vianants.

Que no em toquin el clàxon si estaciono en doble fila i poden passar.

Que el d’hisenda em segelli si només passa un minut, o dos,  de la seva hora de plegar.

Per ara, el que em ve al cap…

Si pogués enviar una carta als reis mags de veritat hi posaria que  m’enviessin forces per dir que no ho vull sentir quan em parlen malament d´algú. Ho penso i no ho faig mai.

I  concentració. Concentració per escoltar als de casa. A tots. Des del principi fins el final, que sembla fàcil però no ho és.  A poder ser, que m’escoltin a mi també.

No espero que amb el nou any, i solament per desitjar-ho, es compleixin tots els drets universals. Espero anar-me’n a dormir sabent que no hi ha ningú en el meu carrer a qui se li vulnerin. Que entremig de tants com som no n’hi hagi que no trobin consol.

Tampoc no imploro a Deu. Si ho fes, per egoista, m’hauria de castigar.

Prego a mi mateixa tenir la voluntat de posar als altres per davant, solament en alguna de les centenars  possibilitats de ser millor persona que se m’ofereixen a diari.

I que em perdonin els que ho fan, però no trobo honest sortir al carrer amb propòsits que son fora del meu abast.

Prefereixo, honestament, arranjar minúcies, tenint fe amb la màxima que diu “ que un munt de petits fan un gran munt”.

No cal que vagis a manifestar-te pels abusos en el tercer món si no cedeixes la cadira. No ho veus com jo?

I  la pau, la fam i les guerra, no patiu que s’acabaran. Si, si, hi ha una possibilitat de canviar-ho, segur.

Tinc el ferm convenciment i els que em coneixen estan avorrits de sentir-m’ho a dir, que això i més serà possible, sempre i quan la solució comenci amb l’actitud de cadascú.

Segueix General | Comentari (1)

Num 122. La Marco (continuació)

 

( “Si dic que es parava el mon, es que es parava el mon.

Les molècules de pols que oscil.laven inerts sobre els rajos de sol, ni es movien. Perquè?

Perquè l´aire de l´aula no es respirava.

Els pulmons no funcionaven. Ni el fetge. Ni els ronyons. Erem poc més de quaranta nines de cartolina, planes, com les que se´ls hi posa al damunt vestidets de paper amb pestanyetes.

Ni una tos, ni un esternut, ni un moc. El nostre cos no expedia res que no fos por.

L´únic que tenia vida allà era la seva presencia. Entrava levitant i tan sols la pressentíem perquè ningú gosava mirar-la. Com tampoc es deu poder mirar la mort quan un la veu venir amb la dalla.

La presencia i la pudor.

Una pestilència estranya, barreja de peix podrit i pell dissecada, imagino, que es la olor que fan les mòmies i altres essers mil.lenaris que, com ella, viuen eternament.

Pujava a l´estrada, col.locava el maletí i treia la llista.

Al inclinar el cap al damunt la taula el seu pentinat “sota de bastos” descobria en part el recosit mal garbat que li unia el coll amb la papada; una carota d´aparença humana molt útil per no despertar sospites en les ments compactes dels adults.

A mi no m´enganyava.

El pap de carn trèmula balancejava al fer el gest cap endavant i la punta del seu nas tant triangularment antinatural, senyalaven els papers que tenia entre les mans.

Quan feia això, cadascuna de nosaltres forçàvem la ment. Ens concentravem per fer telecinesis.

Els més de vuitanta ulls empenyien com una “ouija” el seu dit i la punta del boli que resseguia, amunt i avall, per escollir a l´atzar en aquella llista i en aquell munt de noms, la propera víctima a qui xuclar-li l´ànima.

Una ànima blanca, pura, exquisida.

una ànima que li servia d´aliment.

Una de tantes com havia devorat al llarg dels anys.”)

(continua..)

Segueix General | Comentari (1)