Anna Pujabet

Bon dia tothom.

Deu ser veritat el que diuen de la inestabilitat dels artistes, perquè jo, que ho sóc una mica, últimament estic força tragirada; tan aviat em surten paraules per omplir una pila de papers, lletres que cauen en un ordre impecable, com, tot el contrari, s´em revolten i no s’hi posen; es giren de cul al full en blanc.

Avui, per exemple,  tinc les frases indisciplinades. Fora de la meva voluntat.

En principi he pensat que ja escriuria demà. Que potser s’aixeca el dia millor i jo també.

Però aleshores m’he recordat de vosaltres; els meus comentaristes, els meus lectors i els meus curiosos: Una pila de bona gent que sempre esteu per aquí i que us mengeu les cuinetes literàries de l´Anna, voraçment,  a consciència i sense rondinar.

Que més puc demanar?

Ningú escriu si no és perquè el llegeixin.

Per això, just per això, m’assec i  em forço a escriure. Més que per mi, ho faig per cadascú dels que em seguiu.

Perquè no us en falti, i per a que no em falteu. I perquè tingueu paciència.

Us ho prometo, de tot cor,   que demà hi haurà un post com Déu mana.

Una multi-abraçada.

Anna.

Si, ho sé Cuca.

Avui et dedicaré  el post perquè,  tot i que he descobert recentment que et tinc per aquí i què, de fet, no ens coneixem de res, se m’encongeix el cor cada vegada que et llegeixo.

Crec que “t´entre-llegeixo”.

Ser mare no només m’ha apropat al món dels nens sinó que em solidaritza radicalment amb el de les dones. La dona, el sexe dèbil sense el qual el món deixaria de rodar.

Ningú hauria de sentir-se trist perquè a un altre tant li faci que ens hi sentim.

Ningú hauria de ser indiferent al dolor que provoca.

Si us plau, eduquem els nostres fills perquè ens respectin, perquè no ens abusin, perquè de grans gaudeixin de viure amb parella i no de la parella. En tots els seus aspectes.

Una abraçada neta i acollidora, de mama i de dona per tu i per qualsevol altre dona que m’estigui llegint en silenci i que se senti més petita del que és perquè algú li ha fet tornar.

Quan es va encendre el motor, a la radio sonava la ultima cançó de la Shakira.

Enduta per las sensacions, vaig augmentar el volum de l’aparell i al mirar pel retrovisor la part posterior del cotxe, em va semblar,  per moments, que en comptes de dur cadiretes de bebès, al seients del darrera s’hi apilaven tota una cort de musics i instruments. El meu vehicle era una festa i jo l’artista invitada.

Posseïda pels udols de la lloba, aferrada al volant, em va fer la impressió que fins i tot se m’estilitzava el bunyol. Podia un pentinat reduir centímetres de cintura?

Es a dir, la teràpia funcionava i la meva auto- estima en començava a notar els efectes.

Acabava just de girar la cantonada quan del portal d’un edifici sortia un noi.

Jove, repentinat, bronzejat, i elegant. Tipus Cloney a la catalana.

Jo i el meu festival ja el vam veure de lluny. Al passar pel seu costat el vaig mirar desinteressadament i ell, per sorpresa meva, va quedar com petrificat. De debò.

Espantada i admirada, encantada de mi mateixa i  de poder encara produir tal impressió en algú, vaig notar com si una massa freda em glopegés el pit i tot seguit una escalforeta de satisfacció i orgull. Instintivament vaig posar el colze a la finestreta i inclinant el cap amb coqueteria vaig deixar que tota la mata llisques per la meva espatlla com una onada de pel que el vent que entrava feia ballar. Vaig riure amb prepotència, quan,  pel mirallet vaig veure que uns segons desprès encara seguia allà, quiet, igual, palplantat al mig del carrer.

Però aleshores  tot es va trencar.

La botzina estrident d´una furgoneta em va fer malbé, em va rebentar el globus.

Mareta meva quina vergonya!!!

Encara no sé ni perquè ho explico.

Aquell conductor del que em va semblar un vehicle de mudances, tenia la cara d’un color vermell-granatòs, pres per la ira, li tremolaven les parpelles i em va semblar apercebre el seu polze en la vena del coll, quan es va col.locar al meu costat.  

Cridava i gesticulava i no feia més que ensenyar-me, amb un dit índex llarg i boterut,  la senyal que deia que estava anant contra-direcció.

 - Senyora!! – senyora!!!!

A fer punyeta els musics.

De  les suors, que em van sortir dos rinxols a les patilles. Instantanis.

Per no parlar del Cloney. Ara s´enten que es quedés al·lucinant.

I es que a sobre, a sobre, a més a més d’escridassar-me sense miraments,  em va dir senyora.

Senyora. “Vaya tela.”

En aquesta fase que estic ara, mirant de re-mimar el meu jo, vaig anar a la perruqueria.

O era un dia especialment clar, o, de tant de temps tancada a casa posant termòmetres i fent bafs d’eucaliptus que els ulls em feien ganyotes. Ben bé com si m’acabessin de donar la condicional. Mes desorientada que el Novita sense el Doraimon  però amb la mateixa excitació de quan em va tocar el premi del Colaget.

Sabia que era una ximpleria i, per això, vaig procurar dissimular l’expressió de “avui es un dia extraordinari”quan la noia em va prendre la bossa per posar-me la bata rosa.

Ho vaig trobar car, per la falta de costum, suposo, però hagués pagat el doble si m’ho haguessin demanat. El resultat era el de menys. Quin plaer que estiguin per tu ni que sigui pagant.

Vaig deixar que em regalessin les orelles sense cap mena de pudor. Que afalaguessin el color dels meus ulls, de la meva pell i el volum dels meus cabells. Que em diguessin que era simpàtica, que no aparentava l’edat i que m’admiraven per ser tan valenta de tenir 4 fills (com si ho hagués fet expressament de tenir-los a pars!!) Parlaven de mi i ves a saber si algunes d’aquestes coses les creien de veritat, perquè no?. Com fos que vaig sortir d´allà amb el pit mes inflat que el superman i la melena onejant al vent.

A l’exterior, tots els rajos de sol m’il·luminaven a mi.

Quan al meu darrera es va tancar la porta em vaig quedar quieta. Em calia prendre consciencia de la meva nova aparença. De tant en tant un ble de cabell  em picava la galta i m’embafava els narius amb olors cosmètics.

Ignorant els miratges dels aparadors, que tenen la mania d’insultar-me amb una imatge que no mereixo,  veient-me de dins cap a fora, que es com a mi m´agrada veure´m, em vaig trobar preciosa. Com una cantant de moda, una actriu de portada, la protagonista d’un anunci de xampú.

Tant contenta, que, malgrat que començava a refrescar, vaig agafar el cotxe, vaig abaixar la finestra, i, estirant el coll llarg vaig posar-me a conduir amb la mirada altiva i  descarada i somrient amb seguretat al carrer i la gent.

(continua….)