Anna Pujabet

I canvis notoris també.

En comptes de dos bebès i dos nens, ara hi ha;

* 2 nens petits

* 1 nen gran

* 1 nena adolescent.

I,

* 1 pare

* 1 sergent. (amb poques medalles però molt merescudes)

Del pare no comento més, que de vegades em llegeix.

El sergent sóc jo.

* 1 nevera saquejada. (entre les restes, avui, conté dues ampolles d’aigua. Buides.)

* 1 rebost desnodrit. ( ple de cartrons buits que ningú llença)

* 0 iogurts. (sempre falten iogurts)

* 0 “tirites. ( pels mals imaginaris i pels de debò)

Excés d’escombreries, plats bruts, roba per rentar i deures per fer.

* 4 retoladors sense tap.

* 1 indigestió de plastilina

* 1 denúncia: hi ha abús laboral del sergent ( mainadera, animadora, cuinera, mestre, secretària, assistent, psicòloga, lampista, orientadora espiritual …).

* 1 “manguito” petat.

* 1 peluix-vaca desaparegut misteriosament.

* 12 parells de mitjons sense parella.

* 1 grapat de paraules inútils (no les he contades). Resumides: posa’t les sabates, seu bé, calla, recull, lleva’t, deixa la maquineta, no diguis paraulotes, demana perdó, dutxa’t, feu les paus, no ploris, tanca la tele.

* 2 llums vermells al taulell del cotxe (promig 400 e)

* 8 celebracions de “caques” dins la gibrella.

* 1 llista de càstigs i amenaces desfasada.

* 4 parells de sabates petites + vestimentes varies que no es poden aprofitar.

* 22 piruletes dels avis confiscades. ( i sospites fonamentades d’una trentena més sense detectar).

Nota: Em deixo coses segur.

L´inventari es incomplet.

Tinc una altra anècdota més que explicar. Una de molt graciosa, que vaig escoltar a la radio fa temps. Era l’article que venia a continuació, però no puc. No és que m’ho prohibeixi ningú sinó que em veig incapaç de trobar la mitja hora extra que requereix escriure-la.

Un any més, superada per la situació estival, entre els problemes informàtics i els nens, m’haig d’acomiadar de vosaltres fins que el setembre i la escolarització em torni a donar la llibertat de ser jo.

Agost, possiblement el mes més dur quan ets mare.

Res, des d’aquí encoratjar-vos a tots i totes els que contempleu els propers dies amb el mateix pànic que una servidora i envalentonar-vos a afrontar-los. Penseu que l’any anterior mai te a veure amb el present i el futur acostuma a ser millor, sempre. 

Graveu amb vídeo que a la llarga us vindrà l’enyor. (diuen)

Un cop més, gracies per esperar-me.

Una abraçada.

Anna.

            Quan semblava que el mon no ja no deixaria de girar, que, mirés on mirés, ja sempre més veuria, només,  bolquers i nens. Després de tantes nits com extensions del dia, de setmanes infinites,  s’esdevé el miracle: Torno a casa i no hi ha ningú.

Amb el cor com una pansa, per la síndrome de dependència, més que res,  he pujat al cotxe.

Quan arribo, deixo el vehicle lleugera com una ploma,vull dir,  amb la clau i prou, sense arrossegar res. Me n’adono que em sobra una mà i no se que fer-ne, la veritat. Me la poso a la butxaca.

 Tanco la porta i se’m fa estrany de no haver de patir per si enxampo un ditet.

Ningú crida, ningú plora.  Esternudo i, com serà, que m’espanto per la sorpresa de sentir-me esternudar.

Un silenci insultant m’ensordeix i, malgrat que, tot esta potes enlaire, m’assec al llit i respiro a fons, m’estiro boca terrosa, disfrutant de l’escalforeta del meu alè i del brunzit que et fan les oïdes quan tot es absolutament quiet.

Penso: – Per fi, s’ha acabat l’estiu! Ho he aconseguit.

Com la majoria de mares quan arriben les vacances escolars, estic desbordada.

Em sap greu perquè sé que hi ha alguns ullets inquiets a l’altra banda de l’ordinador esperant saber de mi però és que no dono l’abast.

Em consola saber que  qui tingui nans bavosos per casa m’entendrà i confio en que , per tant, tindrà la  paciència per atendre les meves irregularitats fins el setembre. A la resta de futures mares o pares ja ho anireu veient un dia o altra, també, quan els vostres fills o filles us prenguin sense pietat el tan apreciat “temps lliure” .

Sembla mentida com  canvia el significat de les paraules la maternitat; vacances? Per qui?

Res, que, com diu la saviesa popular; “ que Deu no ens doni tot el que som capaços de resistir” i com diu la meva mare ;  “tranquil·la que d’aquí el setembre son dos dies”.

Pel  que respecta a mi, només això, que em perdoneu, i que, em vingueu a visitar de tant en tant.

Avui en dia, el blog, és a la llista de les meves coses bones i deixar lletres per aquí em proporciona petites dosis de felicitat.

Com que tots escrivim per que ens llegeixin, em feu falta. Sinó, quina gracia tindria?

Gracies, doncs.

I que passeu un bon estiu.