Anna Pujabet

Tinc trenta nou anys i el bagatge de vida suficient com per fer balanç. I el faig.

Ara estaria bé que digués allò que,  pel meu caràcter,  s’espera de mi. El que la gent diu amb prepotència i arrogància en tertúlies de sobretaula. Hauria de dir:

No me’n penedeixo de res!!!!  

I ho diria, si,  però estaria mentint.

En ocasions he anteposat la felicitat dels altres a la meva. He decidit optant pel que acontentava a la majoria i he menyspreat els meus propis desitjos. I sobretot, més que per ningú altre, ho fet per respecte als pares.

Aquell respecte que he cregut que els hi devia. Que he pensat que mereixien. Que he suposat que m’exigien.

I, mira per on, ha fet falta trenta-nou anys i quatre criatures per adonar-me’n  que l’amor dels pares esta per damunt dels actes dels fills. Siguin de la naturalesa que siguin.

Fa poc vaig descobrir la meva filla gran fent veure que, de sobte, li agradava llegir segons quins llibres. Després d’analitzar els seus esforços per poder passar de la tercera pagina, me la vaig asseure al davant i li vaig fer un petó. Li vaig dir:

-          Només vull que sàpigues que t’estimaré sempre. Vull que no oblidis que, facis el que facis, per gros que sigui, no hi ha res, absolutament res, que jo no pugui perdonar-te.

I com que encara és molt petita i podria ser que no m’hagués entès prou bé, avui ho deixo escrit aquí.

Només espero que quan sigui prou gran i ho rellegeixi li serveixi per perdre la por, si és que la té. Que mai la torni menys lliure,  d’acte o pensament, el respecte que em professi.

Pensant en les necessitats del pobre Miquel del cap anterior, m´ha vingut a la ment una frase del meu pare.

El meu pare és un home savi, que m’estima. El meu pare es la mà que jo escollia de petita, quan encara no li arribava a la cintura. Jo, sóc la nina del seus ulls però ell, també,  ha estat sempre qui primer s´ha endut les meves mirades, qui he escoltat sense recels, qui he obeït sense dubtes. Sempre.

Quan els meus primers bessons tenien pocs anyets em va dir:

“El marit que va ben servit a casa no li cal anar de restaurant.”

A mi no m´han posat un vel. No porto cap mocador, ni que em tapi el cap, ni la cara.

Sóc una persona lliure que ha escollit lliurement que fer a la vida i amb qui. Visc en la part del món civilitzat i tinc accés a moltíssimes coses que  a altres dones de la resta del planeta els hi està encara prohibit.

Tinc ànima i vot.

Però també tinc una pell tòpica, herència genètica, que s’omple de “ronxes” inesperadament, en el moment menys pensat.

Que aixequi el dit aquella que en els primers anys dels seus fills no ha tingut el temor de que es complís l´amenaça del meu pare. I que l’aixequi també l´home que no se li ha passat pel cap, almenys un cop, que, de fet en tenia el dret.

Si Raquel, serà difícil no transmetre segons quines malalties. I serà difícil, sobretot, perquè nosaltres, com el meu pare amb mi, també ens estimem molt els nostres fills.

Una mona de no sé quin estat de no sé quin país, vivia en captivitat en una mena de zoològic envoltada, en exclusiva, d’exemplars mascles.

Els seus cuidadors, preocupats per la solitud de la bestia i veient que se li passava la edat de merèixer van decidir que seria bo prenyar-la.

Una lògica molt humana la que aplica a la primera de canto el “si a mi em passa, doncs a ella també”. La qüestió és que l’animaló que vivia tant tranquil·lament  enmig d’una munió d’homenots peluts però inofensius, es va veure de sobte hormonalment destarotada en un raconet de la gàbia.

Desprès de diversos intents, (a sobre !), al final van aconseguir que la gestació arribés a fi de bé.

I, vet aquí el gat, vet aquí el gos.. que  la mona va tenir un mico. Negret i ple de pel.

I hagués estat un bonic final de conte si no fos perquè la mama mona va deixar de mostrar interès pel seu fill a les poques hores d’haver-lo tingut.

Això si que no s’ho esperaven!! No estava previst.

I perquè no el vol amb lo petitó, fosquet i borrallut que és?

Així doncs van començar a revisar els vídeos i els llistats de control a veure si esbrinaven el misteri. Curiosament en cap moment es van plantejar  si ells hi tenien cap tipus de responsabilitat pel  fet d’haver provocat la situació. Total,  desprès d’un munt de suposicions van arribar a la següent conclusió:

“ La mona no feia de mare perquè ningú li ho havia ensenyat.”

Absurd?

 I l’instin que se suposa que ha de tenir?

Poc abans del següent part la van traslladar a un altre zoològic on hi havien més femelles que criaven i, voila!! Quan la nostra mona va parir, va començar a imitar les seves compatriotes esdevenint una mare fantàstica.

Necessitats socials.

Jo no sé si vindré, en concret, d’aquesta espècie de primats.

Ni si té a veure que, de petita, no m’agradés gens jugar a nines. Però a igual que la mona del reportatge a mi també m’ha ajudat molt estar en contacte amb altres mares. Algunes d’elles no crec ni que en siguin conscients perquè he après, aprens,  com els micos, observant.

Au!, ja tens un altre motiu per ser sociable.

Surt.

Ni que plogui o nevi.

Relaciona’t. Mira-les. Fixa’t en la seva actitud i les seves reaccions.

No les copiïs, solament, identifica´t-hi.: Ara formes part del seu grup.

Trobo de molt mal gust la gent que et deixa amb la paraula a la boca.

Es un estat que m’incomoda tant que m’ofèn, em fa sentir ridícula i avorrida. I no suporto ser avorrida.

Si el motiu de que desviïn la atenció en mi la té un marrec de mig metre que interromp per fer-li saber a la mare que ha vist passar un gat i aquesta s’aixeca i se’n va  per veure a on és, aleshores, a més d’avorrida i ridícula,  em sento insultada.

No estic exagerant, es una actitud més comú del que creieu.

Per mi, demostra falta de tacte i d’intel·ligència, per part de l’adult, es clar, el nen, simplement es un mal educat.

Tinc quatre fills i se com els costa de controlar els impulsos. Pensen i parlen simultàniament. Si tenen set o gana, si el germà li ha pres la pilota, si s’ha embrutat la sabata o si s’han descobert una crosta.

Però han de saber que no estem a la seva disposició per atendre’ls infinitament. Ells son els últims en arribar no “la estrella invitada” del festival.

Senzillament t’excuses amb el teu interlocutor i li dius al nen:

 - Ara no Pepet, la mare està parlant.

Ni que ho hagis de fer milers de vegades.

I reconec que no es fàcil  perquè ni ha que son molt durs de pelar,tant,  que aquests milers de vegades esdevenen milions. La meva filla gran, per exemple.

Amb deu anys,  segueix encetant una conversa enmig d’una altra sense donar-se’n ni compte. L’hauria de matar perquè lo seu supera lo inconcebible, però, he optat per ignorar-la;  ni la mare està parlant ni punyetes en vinagre. Com si no hi fos.

Quan se n’adona, que no sempre es immediatament, calla uns segons i tot seguit torna a parlar per demanar perdó.

El que dèiem, per totes bandes, Santa paciència s’ha de tenir!!!

Si ens col·léssim dins el seu globus ocular ens podríem veure fàcilment, una munió de vegades, amb la cara deforme, a tres pams seus, al llarg del primer any, fent:

-         m-a-m-m-m-a.

Estirant el morro tant com podem, a veure si ens entenen millor.

-         m-a-m-a,  m-a-m-a,  m-a-m-a.

( Encara com no ploren més.)

-         Qui t’estima a tu?  La m-a-m-a.

Ens ho fem i ens ho desfem. Ens delim per a que ens cridin així.

Ai, quan ho diguin! Ai, quan ho diran?

Quan? Ui, quan !!!

Abans dels dos anys ja hauràs advertit que les ganes d’escoltar-los és inversament proporcional al que donaries per a que callessin.

Fins el “monyo” de la m-a-ma. De la m-a-m-a fins la sopa. I per anys.

A mi, així que ha de canviar el temps i que els quatre no estan fins. Quan comença la “munserga”  de la mama aquí,  de la mama allà. En especial  amb els petits que a la paraula hi afegeixen uns “llagrimots” de mig litre. Entre somics i mames, que embogeixo o em va just.

Agafaria i marxaria. Em penjaria la bossa , tancaria la porta i Poble Sec amunt.

A buscar la meva de mama.

-         m-a-m- a,  on ets?  la meva m-a-m-a.

Si no fos perquè ja està molt velleta i els seus ossos, potser, no m’aguantarien. Algun dia, quan arriba i la cosa esta moguda. Quan ja estic sorda de tanta m-a-m-a. Faria un salt i, tan grossa com soc, m´ hi tiraria als braços.

Si, si. Perquè em consoli, m’amanyagui, faci fora a aquests nens dolents que em van al darrera tot el dia.

Que a cau d’orella em digui; – no passa res, petita, ja està aquí la m-a-ma.

-         La m-a-m-a

Escolta, i si m’hi llenço vigilant no fer-li mal?

Vols dir que no m’aguantarà? …