Si és veritat que, al final, s’apareixen les imatges importants de la teva vida, en aquest darrer any, jo n’he captat unes quantes que sortiran segur.

El 2011 no ha estat un any qualsevol. En ell he aprés molt, sobretot, de mi mateixa: No hagués cregut mai que podia arribar a ser tan fràgil i tan poca cosa. M’he desprotegit. Si, crec que aquesta és la paraula: desprotegida. (més…)

Sabeu que us dic? Que me’n alegro. Que he estat de sort, que, mira per on, tenia un 50 per cent de possibilitats i just m’ha tocat la part que, a escollir, hagués preferit. El gènere més substanciós dels dos i  sóc el que sóc:  Una dona.

Un esser complexa amb quantitat d’accessos i accessoris que, malgrat en ocasions em costa d’apartar-m’hi, em proporciona milers de capacitats i un sentit de més que dóna per molt. Tinc tants botons, tants! que a dia d’avui encara en descobreixo que no he premut mai. No tindré prou temps amb el què em queda de vida per treure’n partit.

No em fa falta que em dediquin un dia a l’any, me’ls dedico jo, tots. Ni que em felicitin,  ahir (dia internacional de la dona)  vaig rebre quantitat de missatges per ser el què la naturalesa ha decidit regalar-me. En tinc prou en llevar-me al matí i veure el món que em rodeja a través d’unes retines que estan plenes de filtres sensibles. Venen de sèrie.  Suficient, sabent el que sé i creient-m’ho.

Noies, el respecte que espereu trobar comença en una mateixa. Si no us ho creieu vosaltres, a qui voleu convèncer?

La igualtat és inqüestionable entre totes les persones humanes i el sexe, és el de menys. Qualsevol discriminació és un atemptat a la persona que ho pateix i el motiu (raça, sexe, edat..) és una excusa.

Ho veig així.

Estimeu-vos.

M’agrada ser qui sóc. De debò.

M’agrada pertànyer al mal anomenat grup feble. Feble?

I els homes? , també m’agraden els homes (algun més que altre), res tindria sentit sense ells. Sense el Yin no hi ha el Yan. I n’hi ha, a més, que són tan extraordinaris com aquest, el del vídeo que us poso.

Gaudiu-lo.

Es un detallet que m’han fet i que jo us regalo a totes les que em llegiu. Just el dia després.

Que tingueu bon dia.

Petonets.

           Sé que ha arribat el moment.

            Canvis.

            Molts canvis.

            Els canvis fan por però són bons.

            Les coses hauran de canviar per tornar-se millors.

            Als que esteu i hi sereu sempre,

            als que encara no conec i no hi son.

            Als que vareu estar i els recordo.

            Als que hi sou de vegades, de tant en tant,

            i també, com no,  als que avui han vingut per primer cop.

                                Gracies,  moltes gracies.                                                                      

                                                           Anna Pujabet.

(..)

Veurem si al final em fareu sortir els colors, carai, que sembla que us tingui comprats!! !!!

Avui el meu germà m’ha dit que sóc el seu ídol, serà possible!!  vejam si  m’ho creuré.

No, de debò, sou tots molt amables, i no deixeu de sorprendre’m; mira que recordar això del casament… Bé, a tu també mil petons, Raquel, no saps fins quin punt has encertat.

Res, que volia dir-vos que estem mirant de fer arranjaments al bloc en els propers dies.

Em fa gracia posar enllaços amb altres blocs que segueixo, com els de la Mireia, la Tina, el de l´Ana… i més coses com recomanacions de llibres, dibuixos, vídeos….Per tot plegat potser us trobareu alguna vegada el bloc “mal penjat” o “descol·locat” o com es digui, però tingueu paciència, d’acord? Desprès serà molt millor.

Ah, si! Pel Pere, sobretot, però per d’altres que també m’ho heu demanat, us he posat una foto meva, discretament, en el QUI SÓC, solament caldrà “ clikar”  al damunt per veure-la.

Un cop més,  donar-vos les gracies per acompanyar-me sempre i ens veiem en el proper post.