Num 206. A reveure
Tinc una altra anècdota més que explicar. Una de molt graciosa, que vaig escoltar a la radio fa temps. Era l’article que venia a continuació, però no puc. No és que m’ho prohibeixi ningú sinó que em veig incapaç de trobar la mitja hora extra que requereix escriure-la.
Un any més, superada per la situació estival, entre els problemes informàtics i els nens, m’haig d’acomiadar de vosaltres fins que el setembre i la escolarització em torni a donar la llibertat de ser jo.
Agost, possiblement el mes més dur quan ets mare.
Res, des d’aquí encoratjar-vos a tots i totes els que contempleu els propers dies amb el mateix pànic que una servidora i envalentonar-vos a afrontar-los. Penseu que l’any anterior mai te a veure amb el present i el futur acostuma a ser millor, sempre.
Graveu amb vídeo que a la llarga us vindrà l’enyor. (diuen)
Un cop més, gracies per esperar-me.
Una abraçada.
Anna.
Segueix agraiments | Comentari (0)Num 89. Perdoneu
Com la majoria de mares quan arriben les vacances escolars, estic desbordada.
Em sap greu perquè sé que hi ha alguns ullets inquiets a l’altra banda de l’ordinador esperant saber de mi però és que no dono l’abast.
Em consola saber que qui tingui nans bavosos per casa m’entendrà i confio en que , per tant, tindrà la paciència per atendre les meves irregularitats fins el setembre. A la resta de futures mares o pares ja ho anireu veient un dia o altra, també, quan els vostres fills o filles us prenguin sense pietat el tan apreciat “temps lliure” .
Sembla mentida com canvia el significat de les paraules la maternitat; vacances? Per qui?
Res, que, com diu la saviesa popular; “ que Deu no ens doni tot el que som capaços de resistir” i com diu la meva mare ; “tranquil·la que d’aquí el setembre son dos dies”.
Pel que respecta a mi, només això, que em perdoneu, i que, em vingueu a visitar de tant en tant.
Avui en dia, el blog, és a la llista de les meves coses bones i deixar lletres per aquí em proporciona petites dosis de felicitat.
Com que tots escrivim per que ens llegeixin, em feu falta. Sinó, quina gracia tindria?
Gracies, doncs.
I que passeu un bon estiu.
Segueix agraiments | Comentari (1)Num 36. gracies
A cadascuna de les animes que d’una manera directa o indirecta aquell estiu varen allargar-me la mà per tibar-me i fer-me sortir del pou negre on vaig caure sense voler….
En especial gracies a tres. El meus tres àngels de la guarda.
Tres dones ara, tres adolescents de 15 anys quan les vaig conèixer: Les Meves Amigues. Amb majúscules.
Sempre hi son.
Els meus costals. Murs impertorbables i indestructibles.
Guarden les paraules, les bones i les dolentes, les que em fan falta.
Em dosifiquen el consol i els retrets. M’enganyen quan em convé i em jutgen quan no hi veig.
Suporten, riuen, s’enfaden, s’alegren i ara, també, envelleixen amb mi.
No sé que he fet per merèixer-les.
Res. Segurament mai compensaré el que hi trec amb el que dono, però quan hi son totes tinc la convicció de que el meu món es estable i no puc mes que sentir-me afortunada. Les necessito.
Algun dia els hi havia de dir.
Com la meva mare sol predicar: -mira que ets esquerpa de mena!. Necessito les lletres per expressar-vos el que sento.
He pensat que aquest era un bon lloc.
A l´Imma (mare de tres fills) des de la distancia però sempre a prop.
A la Susana (mare de 4, tres de les quals son trigèmines) des del món físic i del que s’apercep.
I a la Marta (te dues nenes). La meva Marta.
Germanes en aquesta, en passades i possiblement, en futures vides.
Us estimo molt.
Segueix agraiments | Comentari (1)