Num 131. Altres mares

 

Ella era una mare jove i estrangera. El color de la pell i el gest deien que dels països de l’est..

Esperava.

La consulta estava plena però havia arribat de les primeres, aviat la cridarien.

Damunt les seves cuixes s’arrupia un nen de poc més de 2 anyets. Mig s’endormiscava amb el caparró repenjat en el seu pit. Un pit prominent i acollidor.

Li gratava l’esquena i el cap, i li explicava que de seguida es trobaria bé.

No sabia molt bé dir que  tenia. Es notava estranyada per com havien anat les coses durant les ultimes hores. Se sentia culpable però tampoc no podia dir  perquè. 

Li va fer un petó al front i li va pentinar una cella. No havia parlat gens d’ençà que l’havia anat a buscar. Estava moix i, potser, li costava respirar.

Últimament tot anava al revés.

Quan la professora la va trucar no n’havia volgut donar detalls pel telèfon. En parlarien a l’escola.

Va deixar la feina i amb els dits encara vermells de l’aigua calenta s’agafava el mocador que li tapava el coll. El fred ha vingut de cop.

Quan va arribar, la va dur a part i li va dir que el seu fill feia sorolls estranys. Li va preguntar si sabia perquè. Desprès la va interrogar també per la feina i pel marit a qui feia mesos que no veien. En el últim moment, quan se n’anava,va afegir que el nen feia pudor. – Ja fa dies que fa pudor.

 

La infermera va sortir i es va endur a un avi que es tapava l’ull amb el  mocador.

 

Ell es  va adormir i ella es va quedant mirant la finestra, vidres enllà.

S’havia fet fosc i plovisquejava. Va pensar que molts kilòmetres lluny, en el poble on havia nascut, hauria començat a nevar. Se sentia mes  sola que mai.

Quan van dir el seu nom es va aixecar sense esma.

El metge va despertar al nen de males maneres. La criatura es va espantar quan va veure l’home amb un llum al front. Des de fora el sentíem plorar i, a la saleta, es va fer el silenci. La tafaneria va fer callar tothom.

Li va mirar el coll. Les orelles i el nas.

Al nas hi va descobrir un cigró. Un cigró.

Com a mínim el duia feia una setmana i ja s’havia començat a podrir. El podriment se li havia menjat un tros de “tabic” i era la causa d’aquella olor que desprenia i el soroll que feia al respirar.

La mare es va tapar la boca amb les dues mans.

Va fer una passa enrere

Mirava esgarrifada, amb els ulls negats, sense explicar´s-ho.

Veia, dreta, com el doctor la observava amb desconfiança mentre li deia que són coses que fan la canalla,           – ja se sap.

No havia donat les gracies encara quan la infermera li va demanar que no marxes. Que, sentint-ho molt, el protocol deia que haurien d’avisar als d’assumptes socials.

Seguiment anècdota | Comments (2)