Num 200. Els meus pares?

Dels amors dels meus pares no en sé pas res.

La veritat és que ni m´ho havia plantejat. Aquestes coses les he pensat de gran. De petita, que els meus pares haguessin tingut altres parelles, era impensable. Els pares són pares i fan de pares i prou.

Ara sóc mare i ja no ho veig així.

Diguéssim que la imatge “mitificada” se’n anat en orris perquè he comprovat en carn pròpia que els pares, som pares, si, però tan imperfectes com la resta de la humanitat.

Pel que fa a la  meva mare, quasi hi posaria la mà al foc; que el meu pare, per ella, ha estat el primer i l’únic. Que no n´hi hagut cap altre. El va conèixer de nena i per ella, l’home que té al costat, és tan habitual, tan naturalment present, que no crec que pugui imaginar la vida sense ell. Que això sigui amor o no, ah!, aquestes són figues d’un altre paner. Per mi, si. Amor barrejat amb un munt de motivacions més, però, en definitiva, amor.

Si em poso a analitzar, que sembla que avui tinc el dia, gairebé crec que puc assegurar-ne el mateix del pare.

Tot i que ell, a les velleses, se li ha donat per fanfarronejar d’haver viscut una vida de passions, com els mariners, amb una amant a cada port.

Fa riure, tenint en compte que surten junts des dels quinze anys i del poble no es va moure fins els divuit per anar-se’n just a Igualada, que tampoc no es tan gran.

És graciós perquè ho diu amb convenciment i tots sabem que és mentida menys la mare que es neguiteja i es posa gelosa.

Però gelosa com una adolescent desbocada i a ell, que té una arreleta “massoquista”, li encanta veure-la així.

-          Mira mama, he estat pensant que m’aniré a viure a l´Africa.

Li va dir fa no encara dos mesos.

I la pobra es va aixecar de la taula amb un dramatisme commovedor que ens va deixar muts. Es va sonar els mocs estridentment i contenint-se els sanglots va córrer a tancar-se a l’habitació. Amb clau.

A ell se li escapava el riure sota el nas.

 - Coi papa!!

Però com més li retrèiem, pitjor. Pitjor. Per matar-lo.

Sembla mentida.

A  la mare poques bromes d´aquestes,  que,  d´aquell dia en vuit ,  va estar malalta una setmana sencera.

Segueix convertir-te en mare | Comentaris (3)

Num 184. Qui mana aquí?

La Gemma és una amiga meva que no es diu Gemma.

La Gemma és filla única, amb un fill únic que va tenir en un embaràs únic i en un part que va resultar tan únic com l´ embaràs, el post part i l’alletament del nen. Vaja, un part tan únic com tot el que envolta la seva única vida. Gracies a Déu, també és l’única amiga com ella que jo tinc. Per sort meva i per descans de la humanitat sencera.

Quan era petita la Gemma, qui manava a casa seva no eren els pares. A casa la Gemma manava la Gemma i per mi,  que venia d’una “monarquia independent” on només regnava el rei del meu pare, era poc més que “flipant” veure tants adults fent cas de qualsevol cosa que se li empatés en el moment que se li empatés.

Ara la Gemma ha crescut, té la meva edat, així que,  més que créixer, envelleix, i  sabeu qui mana a casa seva? A casa de la Gemma ja no mana la Gemma sinó el seu únic fill . L’únic, entre tots els éssers vius que l’envolten, que ha estat capaç de manar-li el que ha de fer. I no penseu que li ha costat pas massa: jo diria que la primera ordre del marrec va venir amb el primer plor, així que el va sentir  es va doblegar com una “ pegadolça”,

De seguida que la Gemma va tenir la criatura en braços s´en va adonar que aquella era una joguina complexa que li portaria massa mals de caps. Quan el sentia plorar al bressol i sabia que se n’hauria d’ocupar,  tan si com si, totes les hores del dia i de la nit, li va venir un mareig que encara no se l´ha tret de sobre. Pobreta ella. Tot i tenir la mama i el papa i l’ávia i el Pere, el seu marit, aquella criatura la turmentava i el temps que tardava a créixer se li feia costós i esgotador, estressant i sacrificat. No en tindria cap més.

 - Déu vos en guard!! Que estàs boja tu de tenir-ne tants?????

Així doncs, a la que fes els tres,  no li quedava una altre que desempallegar-se’n com pogués; amb la mare, l’àvia i qualsevol extraescolar que li passes pel davant; tan se val si era taekwondo com la flauta travessera o s´hi havia de convèncer l’escola sencera de que al nen li convenien les classes de costura per nenes que feien el dissabte al dematí.

De seguida que el Peret petit va tenir una mica de seny que va veure la mare tan bleda que li havia tocat. Jo per mi que per dintre seu va dir-se:

 - he nascut amb la flor el cul i un munt de gent que me la olori.

Ja es pot néixer de bona pasta ja, que si te les ponen totes et corromps abans no canti el gall.

La darrera vegada que vaig trobar-me la Gemma, aquesta em va preguntar breument com m’anaven les coses. Bàsicament,  era una pregunta de cortesia perquè de seguida em va explicar com l’omplien les classes de padel i  em va recitar de memòria el grupet de “celebritys” amb qui es feia últimament. Quan de sobte, i abans que jo em veies en cor d’opinar, quan,  fins i tot sorpresa, va recordar que ella també tenia un fill, va fer un saltiró inquietant, es va plegar de braços, va arrufar els morros i em va dir:

-          Ai, jo molt malament. El Peret ha fet quatre anys i no canvia, és molt dolent. Em faig un tip de plorar perquè per més que li dono no està mai prou content. Saps que diu ara? Diu que ell no se´n vol anar a dormir a les nou com els altres nens, que ell vol mirar la tele. Estem esgotats. Al final hem decidit que millor que quedar-nos els dos llevats potser serà fer torns, un dia el meu home i l´altre jo, fins que al nen es cansi, li agafi son i se´n vulgui anar a dormir.

Tal i com us ho explico.

Segueix convertir-te en mare | Comentaris (6)

Num 173. Jo, ara.

Al saber que tornava esperar bessons, vaig decidir deixar la feina

No he apartat momentàniament els meus negocis sinó que els he tancat definitivament, perquè sabia,  que si no ho feia així,  seria incapaç de desconnectar-me del tot.

Ara em preguntareu;  i perquè?

Doncs perquè tinc trenta nou anys i els meus fills grans n’han fet onze i encara no se com.  Diguéssim,  que estic buscant, sense èxit,  la manera de parar l’exagerada velocitat amb que transcorre la vida que no em deixa ni assimilar.

Tornar a tenir dues criatures al ventre va ser com si m’enviessin un certificat urgent que deia: “tens una segona oportunitat”.

Havia d’aprofitar  la ocasió  de fer-ho d’una altra manera. De mirar de fer-ho millor.

Desprès d’un any de dedicar-me amb tots els sentits a ells, el primer que haig de dir es que sento una immensa admiració i un profund respecte a les dones que han escollit, pel que sigui,  encarregar-se de la seva família, única i exclusivament.

I ho dic amb la vergonya de saber que, abans de prendre aquesta decisió, jo era una de tantes persones que pensen que la feina de casa, que les dones que s’estan a casa, son dones a menys tenir per sotmeses, amants de la vida fàcil i poc ambicioses.

Res més lluny de la realitat.

Us asseguro a totes i en especial a tots els homes que em puguin llegir, que son menys esgotadores dotze hores darrera un mostrador, o sis revisant un inventari o tres quadrant una caixa,  que dues, solament dues,  a casa amb quatre criatures.

La maternitat de per si no té preu: Et compromet les vint-i-quatre hores del dia ( si, he inclòs les nits) i et fa patir un síndrome d’Estocolm que t’obliga a ser imprescindible, física i emocionalment. Si a sobre, no tens cap excusa que t’obligui a sortir de casa com és, per exemple,  “anar a treballar” , que Deu t’agafi confessat.

Jo, tinc les meves ajudes que em permeten que, de tant en tant, faci memòria de qui sóc. Però hi ha moltes dones que no tenen aquesta sort.

Dones que, a més a més, han de demanar permís als seus marits i han de justificar qualsevol despesa extra. Que ja es el “colmo” de la pèrdua de llibertat. (No, no parlo d´ immigrants, parlo de gent d’aquí, d’Igualada mateix.)

En una societat egocentrista com la que vivim, hi ha mares que fan aquest sacrifici i viuen “aplaçant” els propis plaers, en pro de que casa seva sigui una llar. Imagineu-vos que desolador seria el món si no fos per elles. Si no tinguéssim la pau i el refugi que ens dona casa nostre.

 Si que es veritat que , gràcies a Deu, l’escolarització es obligatòria i que arriba un moment en que“fer de mestressa” reporta algunes hores sense nens, però, deixant a banda que tenir cura de la llar és alguna cosa més que cuidar d´ells, heu de pensar que la feina de fer de mare és exempta de vacances. El que s´en diu vacances,  fins que els nostres fills, i tiro curt,  tenen més de deu anys, no te res a veure amb el que s’entén per fer vacances. Deu, anys, eh?. Aviat està dit.

No em queixo. Jo soc una afortunada. Estic on estic perquè vull i si em convé ho puc canviar.

Però com que ara sóc a aquesta banda i visc en carn pròpia algunes indiferències, em reivindico.

I ho dic en veu alta i ho titllo d’injustícia.

No hi ha dret que per haver optat a fer de mare, ara resulta que sóc menys que abans i que treballant el doble, en una feina més transcendent que l’anterior,   se m’acusi  i se´m senyali pejorativament per d’haver deixat “de treballar.”

Com poden dir que ocupar-se de la família no és treballar?

Feu el que he fet jo, canvieu-vos el lloc. I ja m´ho direu.

Tan senzill com això.

I si algú en te cap dubte, del valor real que pot tenir  “treballar a casa” que calculi un sou en base del que cobra per hores  una cangur i una dona de fer feines.

Ja et dic jo que no es pot pagar.

En cap dels sentits.

Segueix convertir-te en mare | Comentaris (5)

Num 172. Jo, abans.

 

Sé que, per ara, el més extraordinari que he fet en la vida ha estat tenir dues bessonades. Ho sé. I  a això em dedico, en cos i ànima. Les vint-i- quatre hores del dia.

La casualitat ha volgut que fos mare així i aquest parell “d’anècdotes”  m’han donat el títol que sustento orgullosa. Un titol que em subratlla però que, evidentment, no ho diu tot de mi.

Fa un any, la meva vida era molt diferent.

Quan el Jaume i la Judit tenien quatre mesos, incapaç de mantenir la feina per les enumerables baixes per ocupar-me’n i la impossibilitat de fer hores extres ben remunerades,  vaig decidir obrir un negoci propi que em permetia treballar i estar amb ells totes les tardes.

En qüestió de, aproximadament set anys,  em vaig convertir en empresària amb un grapat de gent al meu càrrec.

Recordo tenir-los als braços plorant i, amb el telèfon damunt l’espatlla, mirar d’entendre que em deien des de les botigues.

Recordo anar-me’n de fires amb el cor en un puny perquè l´un tenia febre i l´altre els llagrimalls inflamats per la  conjuntivitis.

Però,

Recordo també, l’eufòria d’haver fet una bona operació, d’haver tancat un tracte immillorable i la satisfacció de baixar persianes un vint-i-quatre de desembre al vespre i que tot hagués sortit rodó.

Sabeu que tinc molt present?

Les ànsies de marxar de casa i les ànsies de tornar-hi.

I, per aquesta barreja d’ànsies,  durant anys he defensat que la mitja jornada és la millor opció per la maternitat.

Desprès, ara, el meu modus vivendi s´ha modificat, demà o passat us explicaré com i perquè, però quan em pregunten sempre responc:

Tot es pot fer.  Es clar que es pot fer!!

Soc una dona i la condició femenina és molt a prop de la dels superherois.

Segueix convertir-te en mare | Comentari (1)

Num. 126 Mama

 

Si ens col·léssim dins el seu globus ocular ens podríem veure fàcilment, una munió de vegades, amb la cara deforme, a tres pams seus, al llarg del primer any, fent:

 

-         m-a-m-m-m-a.

 

 

Estirant el morro tant com podem, a veure si ens entenen millor.

 

-         m-a-m-a,  m-a-m-a,  m-a-m-a.

 

 

( Encara com no ploren més.)

 

-         Qui t’estima a tu?  La m-a-m-a.

 

Ens ho fem i ens ho desfem. Ens delim per a que ens cridin així.

Ai, quan ho diguin! Ai, quan ho diran?

Quan? Ui, quan !!!

Abans dels dos anys ja hauràs advertit que les ganes d’escoltar-los és inversament proporcional al que donaries per a que callessin.

 

Fins el “monyo” de la m-a-ma. De la m-a-m-a fins la sopa. I per anys.

A mi, així que ha de canviar el temps i que els quatre no estan fins. Quan comença la “munserga”  de la mama aquí,  de la mama allà. En especial  amb els petits que a la paraula hi afegeixen uns “llagrimots” de mig litre. Entre somics i mames, que embogeixo o em va just.

Agafaria i marxaria. Em penjaria la bossa , tancaria la porta i Poble Sec amunt.

A buscar la meva de mama.

 

-         m-a-m- a,  on ets?  la meva m-a-m-a.

 

Si no fos perquè ja està molt velleta i els seus ossos, potser, no m’aguantarien. Algun dia, quan arriba i la cosa esta moguda. Quan ja estic sorda de tanta m-a-m-a. Faria un salt i, tan grossa com soc, m´ hi tiraria als braços.

Si, si. Perquè em consoli, m’amanyagui, faci fora a aquests nens dolents que em van al darrera tot el dia.

Que a cau d’orella em digui; – no passa res, petita, ja està aquí la m-a-ma.

 

-         La m-a-m-a

 

Escolta, i si m’hi llenço vigilant no fer-li mal?

Vols dir que no m’aguantarà? …

Segueix convertir-te en mare | Comentari (1)