Tinc trenta nou anys i el bagatge de vida suficient com per fer balanç. I el faig.
Ara estaria bé que digués allò que, pel meu caràcter, s’espera de mi. El que la gent diu amb prepotència i arrogància en tertúlies de sobretaula. Hauria de dir:
No me’n penedeixo de res!!!!
I ho diria, si, però estaria mentint.
En ocasions he anteposat la felicitat dels altres a la meva. He decidit optant pel que acontentava a la majoria i he menyspreat els meus propis desitjos. I sobretot, més que per ningú altre, ho fet per respecte als pares.
Aquell respecte que he cregut que els hi devia. Que he pensat que mereixien. Que he suposat que m’exigien.
I, mira per on, ha fet falta trenta-nou anys i quatre criatures per adonar-me’n que l’amor dels pares esta per damunt dels actes dels fills. Siguin de la naturalesa que siguin.
Fa poc vaig descobrir la meva filla gran fent veure que, de sobte, li agradava llegir segons quins llibres. Després d’analitzar els seus esforços per poder passar de la tercera pagina, me la vaig asseure al davant i li vaig fer un petó. Li vaig dir:
- Només vull que sàpigues que t’estimaré sempre. Vull que no oblidis que, facis el que facis, per gros que sigui, no hi ha res, absolutament res, que jo no pugui perdonar-te.
I com que encara és molt petita i podria ser que no m’hagués entès prou bé, avui ho deixo escrit aquí.
Només espero que quan sigui prou gran i ho rellegeixi li serveixi per perdre la por, si és que la té. Que mai la torni menys lliure, d’acte o pensament, el respecte que em professi.
