buy viagra

Num 172. Jo, abans.

març 10th, 2010

 

Sé que, per ara, el més extraordinari que he fet en la vida ha estat tenir dues bessonades. Ho sé. I això em dedico, en cos i ànima. Les vint-i- quatre hores del dia.

La casualitat ha volgut que fos mare així i aquest parell “d’anècdotes”  m’han donat el títol que sustento orgullosa. Un titol que em subratlla però que, evidentment, no ho diu tot de mi.

Fa un any, la meva vida era molt diferent.

Quan el Jaume i la Judit tenien quatre mesos, incapaç de mantenir la feina per les enumerables baixes per ocupar-me’n i la impossibilitat de fer hores extres ben remunerades,  vaig decidir obrir un negoci propi que em permetia treballar i estar amb ells totes les tardes.

En qüestió de, aproximadament set anys,  em vaig convertir en empresària amb un grapat de gent al meu càrrec.

Recordo tenir-los als braços plorant i, amb el telèfon damunt l’espatlla, mirar d’entendre que em deien des de les botigues.

Recordo anar-me’n de fires amb el cor en un puny perquè l´un tenia febre i l´altre els llagrimalls inflamats per la  conjuntivitis.

Però,

Recordo també, l’eufòria d’haver fet una bona operació, d’haver tancat un tracte immillorable i la satisfacció de baixar persianes un vint-i-quatre de desembre al vespre i que tot hagués sortit rodó.

Sabeu que tinc molt present?

Les ànsies de marxar de casa i les ànsies de tornar-hi.

I, per aquesta barreja d’ànsies,  durant anys he defensat que la mitja jornada és la millor opció per la maternitat.

Desprès, ara, el meu modus vivendi s´ha modificat, demà o passat us explicaré com i perquè, però quan em pregunten sempre responc:

Tot es pot fer.  Es clar que es pot fer!!

Soc una dona i la condició femenina és molt a prop de la dels superherois.

Num. 126 Mama

desembre 11th, 2009

 

Si ens col·léssim dins el seu globus ocular ens podríem veure fàcilment, una munió de vegades, amb la cara deforme, a tres pams seus, al llarg del primer any, fent:

 

-         m-a-m-m-m-a.

 

 

Estirant el morro tant com podem, a veure si ens entenen millor.

 

-         m-a-m-a,  m-a-m-a,  m-a-m-a.

 

 

( Encara com no ploren més.)

 

-         Qui t’estima a tu?  La m-a-m-a.

 

Ens ho fem i ens ho desfem. Ens delim per a que ens cridin així.

Ai, quan ho diguin! Ai, quan ho diran?

Quan? Ui, quan !!!

Abans dels dos anys ja hauràs advertit que les ganes d’escoltar-los és inversament proporcional al que donaries per a que callessin.

 

Fins el “monyo” de la m-a-ma. De la m-a-m-a fins la sopa. I per anys.

A mi, així que ha de canviar el temps i que els quatre no estan fins. Quan comença la “munserga”  de la mama aquí,  de la mama allà. En especial  amb els petits que a la paraula hi afegeixen uns “llagrimots” de mig litre. Entre somics i mames, que embogeixo o em va just.

Agafaria i marxaria. Em penjaria la bossa , tancaria la porta i Poble Sec amunt.

A buscar la meva de mama.

 

-         m-a-m- a,  on ets?  la meva m-a-m-a.

 

Si no fos perquè ja està molt velleta i els seus ossos, potser, no m’aguantarien. Algun dia, quan arriba i la cosa esta moguda. Quan ja estic sorda de tanta m-a-m-a. Faria un salt i, tan grossa com soc, m´ hi tiraria als braços.

Si, si. Perquè em consoli, m’amanyagui, faci fora a aquests nens dolents que em van al darrera tot el dia.

Que a cau d’orella em digui; – no passa res, petita, ja està aquí la m-a-ma.

 

-         La m-a-m-a

 

Escolta, i si m’hi llenço vigilant no fer-li mal?

Vols dir que no m’aguantarà? …

Num 94. Altres coses

octubre 14th, 2009

 

Fa temps que he desterrat de mi la impressió de que hi ha coses que se m’escapen. Altres coses. Coses diferents a ser mare.

Si que hi ha moments que estic tipa de parlar de nens. Com si no existís res més. Hi ha ocasions que fujo de la gent que no em proporciona altres temes de conversa i també m’obligo a oferir als que m’envolten distintes besants meves. Però costa. Quan els nens son petits, costa molt.

M’agrada pensar que m’he tirat a una piscina i per ara, solament,  per bussejar. Ja em va passar amb els grans. Només em cal sortir a la superfície i nedar, com tothom. Tot arribarà.

T’ho dic per si et passa.

No hi ha res perdut.

Som el que tenim i ser més desgraciat o mes feliç no depèn del que has deixat de fer sinó de la teva capacitat de treure’n partit del que fas. Enganxa un somriure a les adversitats i les transformaràs.

Allunya les ambicions que no pots assumir.

Com algú va dir, tingues cura dels teus pensaments no vagi a ser que es converteixin en un destí  que en realitat no desitges.

Les millors estones estan per venir.

I encara que la manca de llibertat et contragui, et torni menuda i tupida, creu-me, molts d’aquells que disposen de tots els segons de la seva vida, t’envegen.

Num 91. Una oca

setembre 24th, 2009

 

Soc una oca lloca.

Grossa i estarrufada.

Les meves plomes fan olor a bressol net i cotó, són, calentes i acollidores i sempre apunt pel consol.

Quan es fa fosc m’adormo amb el bec sota l’ala i mai m’abandono del tot per poder espiar les meves criatures, per vetllar per elles i els seus somnis.

Diuen que la oca es capaç arrencar-se  la pròpia pell per alimentar les cries.

A mi, els llavis em fan gust de llet i mel.

Els meus fills em prenen els petons perquè saben que son dolços i els expliquen com els estimo. Igual que fan els pollets al niu que amanyaguen la mare a picotejades perquè en volen més.

Quan tremolen els amago sota meu i així no passen fred. Si n´hi ha cap que se m’escapa el piulo amb l’angunia de que no li passi res.

Jo, ja feia molt que no em mirava en un mirall.

Perquè? Si, convençuda de la meva condició animal,  estava creguda del que era i del que hi veuria. Es d’idiotes fer preguntes obvies.

Avui, d’esquena, m’he guaitat de reüll. D’esquitllada.

Esperava trobar-me la cua, com un plomall que em penja pel darrera, i, he descobert uns ulls. Els meus.

En la immensitat de l’au hi brillava una mirada que em deia, em recordava, em delatava a veu baixa i a crits, qui era jo abans.

Abans de que hagués sorgit efecte l’encanteri.

L’encanteri d’aquesta màgia tant forta que, sense saber com, m’ha convertit en l’oca que sóc.

Num 88. Estat hipnòtic

juliol 8th, 2009

Al conduir el cotxe, si em preguntes, pot ser que no recordi exactament el trajecte que acabo de fer. Vaig sentir en un programa de radio que, de vegades, quan fem feines molt mecàniques,  entrem en una espècie de estat hipnòtic. També et passa alguna cosa semblant quan reps emocions fortes, de les que et costa digerir,.

Els bebès ja han fet l’any i quan miro de recordar els mesos enrere, d’ençà que ho vaig saber fins ara,  em sembla haver-los viscut com en un somni;  borrós, estrany, llunyà i aliè. Mes que res, aliè.

Molts cops m’he llevat al dematí pensant que no era veritat.

Que soc mare de dues bessonades. Que tinc quatre fills.

Tot i que les coses han canviat, i molt, d’ençà que van arribar. ( Ells mateixos, han passat de ser dos carquinyolis sobrats de pell a un parell de melonets rosats i rebotits.)

Malgrat que, com el joc de les cadires, hem après a fer-nos lloc amb el poc espai que ens quedava sense haver de fer fora a ningú.

Fins i tot amb aquest cistell d’experiències noves que  hem omplert, encara ara, avui mateix, si algú s’empenyés a fer-me creure que res  ha passat en realitat, us ho dic seriosament, al cap d’unes hores, per poc que s’esforcés,  aconseguiria convèncer-me.