Num 199. Descobriments

Bocabadada.

Al·lucinada i aclaparada.

Així va quedar la meva filla gran quan li vaig dir que l´ Emma havia estat la primera novia del seu pare.

L’Emma i la seva actual parella, el Joan, són amics. Més que coneguts. No són els nostres amics més íntims, però hi tenim bona relació i un parell de sopars o tres l’any els fem. Sobretot ara que ve el bon temps.

A la Judit, l’Emma sempre l’ha fascinada. Perquè l’Emma és una persona encantadora i, a més, tot i haver tingut cinc fills,  llueix una silueta esplèndida i uns cabells llargs fins la cintura que li donen un aire com de princesa. Les princeses que tant agraden a les nenes amb la edat que tenia la meva filla el dia que se li va ocórrer preguntar de què els coneixíem el Joan i l’Emma.

De primer no em va interrogar pas massa.

Crec que va deduir que millor seria, abans d’actuar,  consultar amb la seu altre jo; és a dir, amb el seu bessó, en Jaume. I el Jaume va quedar sorprès, si, però res més. La preocupació li va venir quan se li van encomanar les voltes de rosca de la seva germana.

Rebuig. Això d’entrada.

Inexplicablement, d’un dia per l’altre ens van fer saber que ja no volien que els convidéssim més. Els feien nosa i a duet, es van “compinxar”  l’un amb l’altre per donar-nos-en raons. Unes raons que davant la nostra indiferència anaven creixen d’intensitat fins a resultar veritables raons extraordinàries i quasi sobrenaturals.,Van al·legar motius  tan inversemblants que ho vam entendre com una ruqueria més de les que fan les criatures i de les que no se’n pot treure l’entrellat.

-          Ni cas, ja se’ls passarà.  

Si, si …

En el següent sopar es van mostrar distants i esquerpes,  rallant a la mala educació. La Judit, en especial, no va treure els ulls de damunt el seu pare i de l’Emma ni per casualitat i el súmmum va ser quan ella, l’Emma, va mostrar una bossa de caramels i la Judit va fer que no mentre li donava una puntada de peu al seu germà que ja havia allargat la mà per pescar-ne un bon grapat.

Em vaig enfadar amb ells. Ui, em vaig enfadar molt.

No recordava ni relacionava la conversa anterior i per això vaig prendre per capritxosa la seva actitud.

Els vaig castigar, a pensar. Que es un càstig que als bessons els va molt bé, perquè aprenen a expressar amb veu altra sobre el que es preocupa i aprenen, també,  a escoltar-se. Com que comparteixen la consciencia, s’escolten a si mateixos i en boca de l’altre.

-          Penseu el què heu fet i el perquè,  i quan ho tingueu clar, sortiu i m’ho expliqueu.

 I així ho van fer, fins que en el seu debat, la ràbia va  esdevenir llàstima.

-          Pobreta Emma.

Amb aquestes em van venir:

-          No et fa pena mama?

-          Pena? Perquè hauria de fer-me pena.

-          Doncs,  perquè tu li has pres el papa.

Sovint els donem informacions sense imaginar-nos com els pot costar de pair.

Som adults i, es clar, hi ha coses que, gràcies a Deu, tenim tan superades que han deixat de ser un problema. Malament sinò.

Necessitaven explicacions:

-     El papa i la mama, abans de conèixer-se van tenir altres “novios”.

-     Tu també mama? Va preguntar el Jaume amb preocupació.

-     Jo també fill, menys que el papa, però també.

(A vegades, no puc evitar deixar-me en millor posició, que hi farem..)

-     Però al final ens vam trobar i vam saber que ens havíem d’estimar , tant i tant que, mira, de seguida vareu venir vosaltres que sou el fruit del nostre amor i ara, per acabar-ho d’arrodonir, aquí estàn vostres germanets.

-     Però, això, això de tenir altres “novios”, ho fa tothom?

-     La majoria.

-     I perquè? Perquè la gent canvia de “novios”? Perquè no es queda amb el que té?

-     Doncs perquè, de vegades,  creus que has trobat la persona perfecte per compartir la resta de la teva vida i al cap d’un temps te n’adones que no. Que t’has equivocat.

- Vaja. Va dir ella.

I el Jaume, que sempre ha estat molt viu va intervenir d’immediat:

-      Aleshores com ho saps, com ho pots saber si al final, la persona amb qui estàs es la bona?

M’hagués pogut quedar sense paraules perquè la qüestió és més difícil de resoldre del que sembla, fins i tot pels que fa temps que em superat la majoria d’edat.

Sort que vaig recordar el què, no fa massa, algú em va dir a mi.

-          Mira fill, amb això no tinguis por. L’encertaràs segur.

            L´amor de la teva vida, la teva meitat, la parella correcte, sempre serà, sense dubtes,  l’última que tindràs.

           I  Afortunadament, amb aquesta reflexió, vam donar per tancat el tema.

Segueix educacio infantil | Comentari (1)

Num 189. La frase

 

Pensant en les necessitats del pobre Miquel del cap anterior, m´ha vingut a la ment una frase del meu pare.

El meu pare és un home savi, que m’estima. El meu pare es la mà que jo escollia de petita, quan encara no li arribava a la cintura. Jo, sóc la nina del seus ulls però ell, també,  ha estat sempre qui primer s´ha endut les meves mirades, qui he escoltat sense recels, qui he obeït sense dubtes. Sempre.

Quan els meus primers bessons tenien pocs anyets em va dir:

“El marit que va ben servit a casa no li cal anar de restaurant.”

A mi no m´han posat un vel. No porto cap mocador, ni que em tapi el cap, ni la cara.

Sóc una persona lliure que ha escollit lliurement que fer a la vida i amb qui. Visc en la part del món civilitzat i tinc accés a moltíssimes coses que  a altres dones de la resta del planeta els hi està encara prohibit.

Tinc ànima i vot.

Però també tinc una pell tòpica, herència genètica, que s’omple de “ronxes” inesperadament, en el moment menys pensat.

Que aixequi el dit aquella que en els primers anys dels seus fills no ha tingut el temor de que es complís l´amenaça del meu pare. I que l’aixequi també l´home que no se li ha passat pel cap, almenys un cop, que, de fet en tenia el dret.

Si Raquel, serà difícil no transmetre segons quines malalties. I serà difícil, sobretot, perquè nosaltres, com el meu pare amb mi, també ens estimem molt els nostres fills.

Segueix educacio infantil | Comentaris (6)

Num 180. El càstig

Si dic que ningú es dolent per naturalesa, perquè els nens es porten malament?

Perquè busquen el nostre reconeixement.

Per ells i les seves ja tres neurones, l’única fixació a la vida és guanyar-se l’amor, el respecte i el reconeixement de les persones de les que depenen: Nosaltres.

Nosaltres que som els que els alimentem i els protegim.

No hi busqueu més explicacions:

Per una criatura de bora dos anys,  el seu “amor incondicional” te explicacions més animals que sentimentals. Ni que ens mirin amb ullets intel·ligents, els mou l’instin per damunt de la raó.

Per això, el càstig entès sense violència, en aquesta edat, ha de ser més gestual que verbal i el gest és que ha demostrar, sense por,  contínuament,  que els cadells són qui han de fer cas a la mare si no volen ser rebutjats. El rebuig per una criatura de curta edat és el xarop més amarg.

Però, controleu-vos, que  tampoc cal abandonar-los enmig del carrer, que consti;   n’hi ha prou en separar-los del teu costat amb el braç estirat i la mà plana. Sense mirar-los, indiferent.

Per exemple:

Si agafeu per costum, per protegir al seu germà,  dur-vos als braços al bessó que queixala, al que dona puntades,  en definitiva, al que es porta malament, aquest entendrà que ha trobat la manera de cridar la vostra atenció i el “pobret” que heu deixat a terra acabarà copiant el fer “del dolent” per aconseguir el mateix.

Així funciona el seu cervell.

(El que encara no he descobert és perquè la dosis d’atencions que necessiten varia . I, de vegades, el cas insuficient que fas al bessó trapella, resulta asfixiant pel que és bon minyó. ¿?)

Davant els enfrontaments poseu-vos de quatre grapes i comporteu-vos com una manada. Si esteu avesats a relacionar-vos amb animals, no oblideu mai, mai,  la dita de que l’home és l’únic que ensopega dues vegades……els nens, com els grans,  també son molt durs de mollera, cal persistir, insistir i no defallir per aconseguir el que altres besties haguessin entès a la primera.

Son mètodes de doma domestica.

Des del meu punt de vista, es clar.

Segueix educacio infantil | Comentari (0)

Num 179. El be i el mal

Tinc el ferm convenciment de que ningú es dolent per naturalesa.

La maldat no és innata en l´home. No la maldat entesa com el dany fet solament per danyar. Crec que ningú neix dolent i ho crec amb seguretat, amb absoluta i indiscutible seguretat.

Cap nen es dolent i els adults que ho són o que ho som en ocasions, és perquè, de petits,  hem entès malament què i com i de quina manera es distingeix el be del mal.

Penso que quan algú actua malament en els seus motius hi ha una justificació bona amb uns fonaments mal construïts.

Sóc d´aquella gent que interpreta fins la sacietat els actes inexplicables dels altres buscant els perquès que els han dut fins allà i quan no soc capaç de comprendre desisteixo creguda de que, la raó hi és,  malgrat no l´he sabut trobar.

I perquè penso així, perquè tinc aquesta fé cega en el que som en el moment d’arribar al món, per això, sóc un defensora a ultrança de la educació infantil. De l’educació amb seny que de vegades comença en nosaltres mateixos. Arranjant allò que en la nostra pròpia infantesa vam cimentar sense orde.

Crec que la feina de pares i mares, d´aquestes i d´altres àpoques, te una importància fonamental pel futur de la espècie humana.

Molt més important que segons què.

Segueix educacio infantil | Comentari (0)

Num 163. Comparatives

 

Ens assemblem.

O no.

Aquella és més alta, l´altra més prima, però jo soc més llesta que tu i tu ets, de sobres, molt més simpàtica. 

Mira fins quin punt comparem, contínuament,  que basem la normalitat amb el que fa la majoria:

Si tothom ho fa, doncs, aleshores està bé. I si vols ser rara, ves del revés.

-          Com no puc deixar que surti fins les tres de la matinada, deia l’Antònia,  si ho fan tots els de la seva edat?

Així de fàcil.

Només cal que et convencin que el que demanen te denominador comú, i  les portes de la llibertat s’obren en un “abracadabra”. Plaff.

Que no ho vam fer nosaltres també?

-          Sexe als dotze anys? De que t’escandalitzes, si això ara és normal.

Normal?

Es clar, ho és si comparem:

Tan normal com l’ablació en segons quins països.

Tan normal com lapidar, matar a pedrades, per una suposada infidelitat.

Sabeu qui mana al món?

Sabeu qui mana ara?

Nosaltres. Els adults.

Uns ho fan des del govern i d’altres, ho fem, des del menjador de casa nostre.

Els que manen posen les normes i les obliguen a complir.

Regulen les majories amb les que comparem i, a conseqüència, assenyalen les normalitats.

Sempre hi ha alguna cosa a fer.

Amb seny.

No ens conformem a que les comparatives arribin a normalitats que ens destrueixin.

No ens hi desentenguem.

Segueix educacio infantil | Comentari (0)