A casa meva s’està formant una crisàlide de tres parells de nassos.

Avui ho he vist claríssim.

La meva filla gran, la que feia olor de gominoles i que ara sembla un expenedor de pols de talc, aquesta, té una feinada de por.

La Carolina, la seva tutora, diu que s’està re-definint, que ha començat l’etapa.

Per mi, que fa un capoll. Com les erugues. (més…)

Digueu-me rara,  que ho sóc, però, vés per on que ahir, sense solta ni volta, se’m va acudir fer-li a la meva filla gran una pregunta tan absurda com aquesta:

- Escolta Judit, si tu si fossis un retolador quin color creus que series?

I ella, en menys de dos segons,  va respondre rapida i concisa:

- vermell.

Anàvem en cotxe.

Va sonar una cançó que li agrada i va apujar el volum. Més o menys tres minuts sense paraules que vaig aprofitar per pensar si jo la veia també de color vermell i quan el locutor va tornar a parlar, aleshores, no sé ben bé per quina mena d’il·luminació mental se’m va ocórrer preguntar-li de nou, si cap, una pregunta encara més estranya.

- I, si fossis un retolador vermell i et demanessin quin color t’agradaria ser, quin color voldries?

I, em va mirar, em va somriure, va fer gran els ulls i va respondre.

- Ostres, doncs, m’agradaria molt ser un retolador de color lila.

Em passo el dia escrivint i aconsellant i defensant i demanant i exigint que imposem les nostres llibertats personals, i la meva filla em diu això?

Perquè?

Em queda el consol de saber que el nen és tan blau com li agradaria ser, però no en tinc prou. Perquè ella no?

No deixo de donar-hi voltes…

Jo sempre dic que deixes de tenir nens petits dependents en el moment que són capaços de dutxar-se sols.

I dic: nens petits dependents. Perquè de nens petits encara ens quedaran, per sort, molts anys més.

Dutxar-se. Vestir-se. Triar la roba. Preparar les bosses de piscina, escola o gimnàs. Sols, sense ajuda. Tot plegat,  ha de quedar assumit abans dels 5 anys. I és un marge sobrat.

L’autonomia és la meta per ells i per tu.

L’autonomia ens fa lliures, però, per aconseguir-ho, per a que ho aconsegueixin ells, nosaltres,  haurem trencar amb alguns esquemes que,  no sé perquè,  arrosseguem.

En faig una tria dels que considero importants:

      1.       No els subestimis.

Pensa que hi ha llocs dels món on nens de l’edat dels teus duen una vida d’adult, amb veritables responsabilitats.

      2.      No els estàs explotant

I si no els ajudes a sortir-se´n, dintre d´un parell d’anyets més, seran  ells els que t’explotaran a tu.

       3.      Independència per damunt de l’ordre o del bon gust.

       Si t’han capgirat l’habitació i els armaris, no els renyis. No es moment d´això.

      Si el nen ha convinat uns pantalons rosa amb una camisa blau elèctric, tan se val.    Deixa’l fer.

      4.       No t´en oblidis de que ….

       Totes les criatures tenen una capacitat limitada per assumir ordres i dur-les a terme, si n’abuses es bloquejaran  i de  deixaran de fer res bé . Compte!!

         Hem de permetre que la major part del seu temps siguin nens, vull dir, que facin de nens, però insistir en que es forcin també a ser éssers individuals, autosuficients, els fa millors. Millors a casa, a l´escola, en societat. Millors en molts àmbits.

         Feu-me cas i aviat us adonareu que tornar-los independents fa que,  estar amb ells,  sigui més un plaer que una carrega.

         Un plaer i no a l´inrevès.

L’agressió psicològica més descarada a la que he pogut assistir darrerament, va ser en ple carrer.

Rodejada de pares i mares i criatures que anaven a l’escola. I en la què, malgrat tants espectadors, ningú hi va moure un dit per remeiar.

Havia qui mirava amb llàstima, qui acotava el cap identificant-se,  i qui tenia l’expressió irritada, com la meva, per impotència.

El maltractador,  un nen de vuit anys i la víctima, una mare de la meva edat.

Pels crits del petit dèspota vaig entendre allò que havia despertat les seves ires no era més que l’oblit de la mare de posar-li la bata a la motxilla.

Valien els insults i els cops de peus i les amenaces.

Tot plegat d´una crueltat despietada, que una “descervellada”  que se’m va creuar al davant va titllar de nen amb excès de responsabilitat.

Responsabilitat?

Les persones que agredeixen psicològicament fonamenten els seus motius en excuses, aprofiten la debilitat de l’altre i l’afecte que inspiren per aprofitar-se’n. Per abusar-ne.

Igual em poso en una camisa d’onze bares per dir el que diré  però,  penso,  que si ens tenim per més del que moltes vegades ens tenim i bloquegem i protegim amb límits la nostra autoestima, no existiran els maltractadors. No tindran raó de ser.

L’última vegada que el meu fill gran em va girar la cara fent veure que no m’havia vist arribar a l’escola per recollir-lo, me’n vaig anar i no hi vaig tornar fins que va ser fosc.

Em van trucar dues mares i una senyoreta que no se´n sabien avenir de que el meu oblit fos voluntari. No m´ho van dir però sé que no han entès encara ara que fossin justificats els meus motius.

Quan de nou vaig estacionar al davant de la porta va pujar al cotxe i vam encarar la tarda com una tarda qualsevol. Cap dels dos va fer retrets.

Ell ja sabia abans que l’estimo molt.

Ara sap també que el nostre amor es fonamenta en el respecte mutu.