Penso que,
La mateixa llavor del mal és la que s’ha inserit en el cor de nens que han esdevingut adolescents xenòfobs, racistes, o misògins.
Nens, adolescents i finalment adults intolerants que tenen els punys plens de noves llavors per plantar.
Compte amb el que fem, diem i ensenyem als nostres fills, perquè, no hi ha cap excusa que ho justifiqui.
Crec que,
De la seva capacitat empàtica només nosaltres en som plenament responsables.
No fa massa recordava amb la Marta de Sant Pere amb quina parsimònia havien transcorregut les nostres infantesses. Quina vida de contemplació i retraïment; sense tele, sense ordinador, sense maquinetes. Vam dir-nos què, quan la seva filla o la meva ens diuen – m’avorreixo!! Tant ella com jo sabem que no en tenen ni idea de que significa aquesta paraula. Avorrir-se? Qui pot avorrir-se si només han passat 5 minuts de la darrera activitat?
Quan el Jaume i la Judit van fer la comunió, els tiets, recomanats per mi i jo, recomanada pels professors, li varen comprar un ordinador.
Al senyor informàtic que me’l va instal·lar li vaig demanar, si us plau, que tornés a venir l’endemà a explicar als nens, de tan sols nou anys, com funcionava l’aparell.
Però no va caldre.
A la mitja hora d’haver-los descobert la sorpresa s’havien instal·lat el Messenger i escoltaven musica on line. Solets. A quadrets em vaig quedar. Però com?, i de qui?, i on ho van aprendre?. Estava tan confosa quan ho vaig descobrir que l’única deducció que em va semblar fiable és la de que havien nascut amb aquesta facultat: Evolució de l’espècie?
Són tecnològicament molt àgils.
M´agrada i em sap greu.
Voldria, també, que ells fossin una mica com jo era de petita: Aprendre a estar sol amb tu mateix, sense estímuls artificials t’ajuda a saber com ets. A mi, (sempre ho he cregut així), les llargues estones d’espera que comentàvem amb la Marta, em van potenciar considerablement la part dreta del cervell.
D’altra banda m’agradaria, igualment, més que entendre, ser part del món en que viuen els meus fills. Integrar-me en aquest abocador d’informació que els envaeix els sentits sense descans i sintetitzar-ho tan ràpid com ells.
La tele ? un gat mans al costat d’Internet:
“Clic” i ets dins una realitat fantàstica en què pots cercar-ho tot, ser qualsevol cosa, conèixer qui sigui, experimentar el que vulguis…ara, avui, .. inquietud? Resposta.. a la velocitat de la llum…i tant sols som al principi del que vindrà!!
Suposo que als meus pares els deuria passar alguna cosa semblant amb mi. Seria raonable resistir-s´hi?
Lluito per atrapar-los i la guerra que tinc encetada rau en saber, en conèixer el suficient per imposar els límits que els convenen. En tinc l’obligació.
Ordinador si, però com, a on i perquè.
El coeficient intel·lectual s’infla per moments, només els faltava definir les intel·ligències múltiples per treure’n encara més profit.
Per si encara no us en heu adonat, us ho dic jo: comparades amb les nostres generacions, amb nosaltres, ells ja son savis.
Petits genis amb facultats extraordinàries. No els vostres, ni els meus, sinó tots.
Està clar que tenen possibilitats de ser millors adults però en aquest moment estan a mig fer, solament són nens! i la seva formació bàsica, la que els permetrà triar amb encert, depèn dels seus pares.
És el que penso:
Com ha estat sempre.
De com els ensenyem a subministrar-se, en definitiva, de com els eduquem.
P4, crec. Això. Uns quatre o cinc anyets deurien tenir el Jaume i la Judit el dia que els vaig recollir a la guarderia i van pujar al cotxe ben murris.
- El Pau diu que no ens podem casar.
De tots els contes de fades els millors eren els que acabaven en casori: El príncep Jaume salvava a la princeseta Judit del drac ferotge i el Rei en concedia la mà.
- I, a sobre, la senyoreta li ha dit que té raó, que els germans no poden. Que esta prohibit.
Els contes són contes i tenen final feliç. De quina altra manera pot ser sinò?. A més, ells no es farien petons amb ningú que no fos el seu germà. Ai no!! perquè només d’imaginar-ho els venia un fastig terrible. Ecccs!!!.
- No mama no. Jo només vull per “novia” la judit.
Qui seria millor? qui podria substituir al seu bessó?
- Es veritat mama? Es veritat que els germans no es poden casar?
Tu els ensenyes a ser lliures, els expliques que estimar no té condicions, ni classes, ni edat. Que la “bella” s’enamora d´una bestia i la sireneta, que és un peix, ho fa d´un humà.
- I perquè?
Pel mirallet retrovisor els vaig veure estirar els dits d´una cadireta a l’altra fins tocar-se.
- Es igual el que digui tothom, Jaume. Tu i jo ens casarem i ja està.
Mai som amos dels nostres destins. Ens ho pensem, potser en un moment donat, però no es veritat.
L’home necessita els seus límits per no fer-se mal i vivim amb ells quasi des del néixer.
Hi ha coses que cal fer-nos adults per entendre.
N´hi ha d´altres que,possiblement, escapen de la nostre comprensió i no les entendrem mai.
La majoria de pares que no ho admeten en públic, han picat o piquen, en ocasions, als seus fills.
Fa falta estar en petit comitè i en confiança perquè una ho reconegui i l’altre es vegi valenta per dir-ho també i, si la majoria és aplanant, aleshores, aquell o aquella sentenciarà que no només ho ha fet i ho fa, sinó què, a més a més, va molt bé, perquè, això, als nens, els hi convé.
I ho està dient convençut.
De fet, hi ha una màxima en psicologia que diu que tota persona que maltracta va ser, en el seu dia, maltractat. Per tant, ho pensa.
En concret els nois, ara pares, accepten sense qüestionar, que la violència que van patir de petits la mereixien perquè eren molt dolents i que, gràcies a ella, ara son homes de profit.
Per mi, es descoratjador escoltar això. I ho he sentit a dir a més d´un en distintes tertúlies disteses de sobretaula.
El que en la nostra infància era un mètode correctiu que s’aplicava a gairebé totes les cases, ara està mal vist. I es fa, però no s’explica.
Jo, de nena vaig presenciar algunes pallisses que hores d’ara costarien la presó: tinc molt present a aquell pare que colpejava sense miraments amb la sivella del cinturó l´esquena del seu fill.
Fins i tot la meva mare, que és una santa, m’havia perseguit, també, amb l’espardenya als dits però, gracies a Deu, la seva agressivitat era més còmica que una altra cosa.
Era habitual, era normal. Us en podria citar mil exemples.
Personalment, no crec que allò tingui a veure amb el que es fa ara. Les d’avui, “aquestes bufetades d´un moment donat” sortosament, no són comparables als maltractaments que va patir la canalla dels 70 o els 80.
En canvi, no deixen de ser innecessàries. Per mi, restes tercermundistes del nostre comportament social.
Els que no heu tingut fills encara estareu, fàcilment, d’acord amb mi .
Els que en tenim sabem que no es tan senzill frenar els impulsos en algunes situacions desequilibrants. Però no deixa de ser això: falta de control i impotència.
Qui pica un nen és perquè no te mes recursos i per tant, ha perdut.
Una amiga meva diu que si no he picat mai als meus fills és perquè he estat de sort amb ells, que caldrà veure que passarà amb els petits.
I, hi estic d’acord.
Ho sé. Sé que he estat de sort en tenir-los i aquest es el meu punt de partida per no haver de posar-los mai la mà al damunt. El segon, és que no vull que el seu respecte me l’hagi de guanyar a cops.
Em respectaran perquè els hi ensenyaré com fer-ho per sempre i no tan sols mentre la meva força física estigui per sobre de la seva.
“Se sap que una persona és madura quan pensa abans amb els altres que amb ella mateixa.”
Això no hi dic jo, ho va dir, en una conferència, un expert.
El que si que dic jo, és que, donant per bo el pensament de l´entès, a un nen petit, lògicament immadur, no se li pot demanar que sigui generós.
No generós com ho és un adult. Un adult suposadament madur, (que no té perquè ser sinònim.)
Si jo penso amb mi abans que amb els altres, m’ha de sobrar molt com per regalar sense que em dolgui en l’ànima.
El Marc és el fill únic d’una família benestant.
És, també, net únic i nebot únic.
Els pares, gent assenyada, sabien que volia dir ostentar tants títols “únics” i ja abans de que naixes van dissenyar un “pla infalible”, perquè el nen no “s´atontès”.
Bàsicament pretenien que aconseguís fer-se gran sense convertir-se en un jove consentit, malgastador i poc agraït de la seva sort a la vida.
Per tal de estimular el seu vessant generós, cada any, de tots els regals que els reis li havien portat, el pare i la mare l’obligaven a escollir el millor, el que més il.lusió li feia, i l’endemà mateix, el duien plegats a Càrites.
De nadó, i amb la capacitat perceptiva d’una eruga, el nen ni se´n adonava de la seva gesta. L’excursió i el donatiu, que ell feia ple de “gugu tàtas” i babotes, servia més per la foto que per l’educació emocional de la criatura.
Però el pare, sobretot, estava convençut de que algunes pautes calia imposar-les com més aviat millor i així es va fer.
Cap els tres anyets, la conya del dia de reis, va començar a prendre matisos dramàtics.
Li van deixar anar amb la bicicleta d´enganxines fosforescents tot el dematí, però quan va ser el moment de sortir de casa per visitar als de Càrites, el nen va trencar a plorar i a cridar. Es va llençar al terra picant de mans i peus, sense consol.
El pare, però, no es va deixar vèncer i fent orelles sordes a l’espectacle del seu fillet, el va instruir parlant- hi amb calma. Raonant, davant les mirades compungides de la mare, de l’àvia i la tieta. Ben bé com un capellà exorcitzant un posseït.
Per ell, el patriarca de la família, la ràbia era un senyal de la naturalesa egoista de l’home que calia radicar.
Per sort, a aquesta edat, la memòria també es molt limitada i l’endemà mateix, el Marc ja no sentia cap mena d’enyorança.
Amb els anys s’hi va acostumar.
Ho va tolerar amb una elegància, pobret, que, per un temps, quasi li dono la raó al pare. El nen, amb la sana intenció d’agradar als progenitors, com tots, i sense cap mena de malícia, feia el “parabien”.
Per qualsevol que el veies de fora, entregar sense rancúnia el millor dels seus regals, la seva bona acció de cada any, era un tot un exemple d’enteresa: un comportament modèlic.
A Carites hi va anar a parar; la col·lecció de cd´s del Pingu, un balancí motoritzat, un ordinador portàtil per nens, una bicicleta i l´equip sencer del xandall del Barça amb la samarreta signada per tots els jugadors.
Quasi li dono la raó.
Vaig estar a punt de treure’m el barret per aplaudir tal alt nivell de domesticació infantil.
I ho hagués fet si no o hagués estat per la festa d’aniversari.
L’aniversari del Marc, l´any en que em va complir sis.
Amb el pastís al davant i les sis espelmes fent pampallugues, no se si per les forces mentals que hi va posar i de tant fervor com implorava perquè el seu desig es complís, no se el perquè, però, en el moment de formular-lo va prémer fort els ullets i en comptes de dir-lo per dins, el desig, li va sortir a veu alta.
A veu alta i clara.
Sense excepcions, des del pare a la tieta, de la mare a l’àvia, els cosinets i les nebodes, tothom el va sentir sense problemes.
Tothom va poder escoltar com deia, amb la seva veueta immadura:
- Si us plau, si us plau. Que no vinguin mai més els reis mags de l’orient.
