Num 170. Més motius pels què poden plorar els nens
“Se sap que una persona és madura quan pensa abans amb els altres que amb ella mateixa.”
Això no hi dic jo, ho va dir, en una conferència, un expert.
El que si que dic jo, és que, donant per bo el pensament de l´entès, a un nen petit, lògicament immadur, no se li pot demanar que sigui generós.
No generós com ho és un adult. Un adult suposadament madur, (que no té perquè ser sinònim.)
Si jo penso amb mi abans que amb els altres, m’ha de sobrar molt com per regalar sense que em dolgui en l’ànima.
El Marc és el fill únic d’una família benestant.
És, també, net únic i nebot únic.
Els pares, gent assenyada, sabien que volia dir ostentar tants títols “únics” i ja abans de que naixes van dissenyar un “pla infalible”, perquè el nen no “s´atontès”.
Bàsicament pretenien que aconseguís fer-se gran sense convertir-se en un jove consentit, malgastador i poc agraït de la seva sort a la vida.
Per tal de estimular el seu vessant generós, cada any, de tots els regals que els reis li havien portat, el pare i la mare l’obligaven a escollir el millor, el que més il.lusió li feia, i l’endemà mateix, el duien plegats a Càrites.
De nadó, i amb la capacitat perceptiva d’una eruga, el nen ni se´n adonava de la seva gesta. L’excursió i el donatiu, que ell feia ple de “gugu tàtas” i babotes, servia més per la foto que per l’educació emocional de la criatura.
Però el pare, sobretot, estava convençut de que algunes pautes calia imposar-les com més aviat millor i així es va fer.
Cap els tres anyets, la conya del dia de reis, va començar a prendre matisos dramàtics.
Li van deixar anar amb la bicicleta d´enganxines fosforescents tot el dematí, però quan va ser el moment de sortir de casa per visitar als de Càrites, el nen va trencar a plorar i a cridar. Es va llençar al terra picant de mans i peus, sense consol.
El pare, però, no es va deixar vèncer i fent orelles sordes a l’espectacle del seu fillet, el va instruir parlant- hi amb calma. Raonant, davant les mirades compungides de la mare, de l’àvia i la tieta. Ben bé com un capellà exorcitzant un posseït.
Per ell, el patriarca de la família, la ràbia era un senyal de la naturalesa egoista de l’home que calia radicar.
Per sort, a aquesta edat, la memòria també es molt limitada i l’endemà mateix, el Marc ja no sentia cap mena d’enyorança.
Amb els anys s’hi va acostumar.
Ho va tolerar amb una elegància, pobret, que, per un temps, quasi li dono la raó al pare. El nen, amb la sana intenció d’agradar als progenitors, com tots, i sense cap mena de malícia, feia el “parabien”.
Per qualsevol que el veies de fora, entregar sense rancúnia el millor dels seus regals, la seva bona acció de cada any, era un tot un exemple d’enteresa: un comportament modèlic.
A Carites hi va anar a parar; la col·lecció de cd´s del Pingu, un balancí motoritzat, un ordinador portàtil per nens, una bicicleta i l´equip sencer del xandall del Barça amb la samarreta signada per tots els jugadors.
Quasi li dono la raó.
Vaig estar a punt de treure’m el barret per aplaudir tal alt nivell de domesticació infantil.
I ho hagués fet si no o hagués estat per la festa d’aniversari.
L’aniversari del Marc, l´any en que em va complir sis.
Amb el pastís al davant i les sis espelmes fent pampallugues, no se si per les forces mentals que hi va posar i de tant fervor com implorava perquè el seu desig es complís, no se el perquè, però, en el moment de formular-lo va prémer fort els ullets i en comptes de dir-lo per dins, el desig, li va sortir a veu alta.
A veu alta i clara.
Sense excepcions, des del pare a la tieta, de la mare a l’àvia, els cosinets i les nebodes, tothom el va sentir sense problemes.
Tothom va poder escoltar com deia, amb la seva veueta immadura:
- Si us plau, si us plau. Que no vinguin mai més els reis mags de l’orient.
Segueix coses que fem els pares | Comentari (0)Num 142. Avis
- Els avis estan per consentir.
Va dir-me l’entès en psicologia infantil, quan jo, encara mare inexperta, li preguntava per segons quins comportaments.
Em va fer reflexionar.
Ells els que toleren i els pares els que castiguen. Ells els que permeten, els pares qui prohibeixen. Directament proporcional, però. Toleren quan castigues i permeten, d’amagat, quan prohibeixes rotundament.
No hi ha res a fer i amb els anys, el que veig és que, la cosa va a pitjor.
Jo afirmo que els avis estan, més aviat, per ser estudiats. El meu pare baixant per un tobogan? Ja em pensava que no el podríem treure d’allà mai més.
Ah! , i escolta !, que sapigueu que les ruqueries més grans les fan quan no els veiem. Allà vosaltres si hi aneu sense avisar. Ves no us emporteu un disgust.
L’última vegada que jo ho vaig fer era ple estiu. Agost.
Els vaig enxampar als quatre (avis i primers bessons) fent cagar el tió al pati, amb el banyador i les xancles.
De primeres vaig pensar que era un miratge, alguna reacció estranya a la calor. Després em va començar a sortir fum per les orelles fins que tota jo vaig ser una brasa encesa.
Que què em van dir?. La mare tartamuda per l’ensurt de haver-la pescat amb un bastó a les mans i cantant “caga tió” , falta d’excuses, vull dir, a mitja veu va confessar que,
- ai vés!, els avis l’hem vist de bon matí perdudet pel carrer i l’hem convidat a pujar.
Que què vaig dir jo? Els nens, amb unes orelles de pam, no em treien els ulls del damunt. Que podia dir? Somriure i callar.
Fa gracia. De vegades.
D’altres, com diu la Montse, “em foten emprenyar com una mona”.
Segueix coses que fan els avis | Comentari (0)Num 118. Quatre coses abans…
Educar és una gran responsabilitat.
De tant òbvia i sentida que és la frase perd la força que el seu significat obliga a tenir.
Ens hauríem de fer un examen de consciencia sovint i prendre l’atenció que es mereixen aquestes 5 paraules.
Qui educa te a les mans el futur. Als homes i les dones que manaran el mon.
Tot el que ens rodeja quan creixem, ens educa. Però, fonamentalment, ho fan els pares i els mestres. Entre els dos es reparteix els temps dels nostres fills. Es així.
Els pares portem el pes més gran, com ha de ser. Malament sinó. I els pares ens equivoquem. No sempre. Però ens equivoquem.
Jo justifico el nostre “mal fer” de pares, perquè és involuntari, perquè som inexperts, perquè ningú no ens ha ensenyat i sovint tenim referents defectuosos, ho justifico i ho perdono perquè solem compensar amb un amor infinit.
Als mestres no. Als mestres hi ha coses que no els hi perdono.
Un mestre no es pot resignar a ensenyar i prou. Un mestre té un projecte humà a les mans que ha de “manipular” amb destresa , no només en un sinó en tots els seus sentits.
Si un pare interfereix i no deixa que el mestre actuï, s’ha de castigar al pare perquè està fent un mal al seu fill i em de procurar pels menors. Els mestres l´han d´exigir i se’ls hi ha de donar la potestat que necessiten i estan obligats a fer-la servir de la millor manera.
Ho han de fer be perquè es la seva vocació, perquè com que reincideixen poden aprendre dels seus errors, perquè han rebut una formació on no només els han ensenyat a impartir cultura. Un home o dona adult no en te prou amb la cultura. S’ha d’educar.
Ni a controlar els esfínters sabríem si no ens ho haguessin ensenyat.
Dels meus temps d´EGB als d’institut ens em varem anar d’un extrem a l’altre.
L’entremig no s’ha trobat encara.
No crec en el “col.legisme”. Ni entre pares i fills, ni entre professors i alumnes. Crec en el respecte i la ma dreta.
El respecte es guanya, no s’imposa. La ma dreta és innata. Un professor sense intel·ligència emocional, em sap greu, però no pot ser professor.
I un cop tens el poder, que l’has de tenir, has de fer-lo servir amb justícia.
Des del respecte s’obté fàcilment la disciplina.
La disciplina es necessita per educar.
Ara bé, la disciplina sense afecte provoca conseqüències pejoratives. L’abús d’autoritat, el menyspreu gratuït, tal com aquell que ens van donar a algunes de nosaltres, deixa seqüeles, en el millor dels casos, el resultat que es buscava ha estat nul.
O així és com jo ho veig.
Ara si….
Som-hi.
Segueix reflexions | Comentaris (2)