“Se sap que una persona és madura quan pensa abans amb els altres que amb ella mateixa.”
Això no hi dic jo, ho va dir, en una conferència, un expert.
El que si que dic jo, és que, donant per bo el pensament de l´entès, a un nen petit, lògicament immadur, no se li pot demanar que sigui generós.
No generós com ho és un adult. Un adult suposadament madur, (que no té perquè ser sinònim.)
Si jo penso amb mi abans que amb els altres, m’ha de sobrar molt com per regalar sense que em dolgui en l’ànima.
El Marc és el fill únic d’una família benestant.
És, també, net únic i nebot únic.
Els pares, gent assenyada, sabien que volia dir ostentar tants títols “únics” i ja abans de que naixes van dissenyar un “pla infalible”, perquè el nen no “s´atontès”.
Bàsicament pretenien que aconseguís fer-se gran sense convertir-se en un jove consentit, malgastador i poc agraït de la seva sort a la vida.
Per tal de estimular el seu vessant generós, cada any, de tots els regals que els reis li havien portat, el pare i la mare l’obligaven a escollir el millor, el que més il.lusió li feia, i l’endemà mateix, el duien plegats a Càrites.
De nadó, i amb la capacitat perceptiva d’una eruga, el nen ni se´n adonava de la seva gesta. L’excursió i el donatiu, que ell feia ple de “gugu tàtas” i babotes, servia més per la foto que per l’educació emocional de la criatura.
Però el pare, sobretot, estava convençut de que algunes pautes calia imposar-les com més aviat millor i així es va fer.
Cap els tres anyets, la conya del dia de reis, va començar a prendre matisos dramàtics.
Li van deixar anar amb la bicicleta d´enganxines fosforescents tot el dematí, però quan va ser el moment de sortir de casa per visitar als de Càrites, el nen va trencar a plorar i a cridar. Es va llençar al terra picant de mans i peus, sense consol.
El pare, però, no es va deixar vèncer i fent orelles sordes a l’espectacle del seu fillet, el va instruir parlant- hi amb calma. Raonant, davant les mirades compungides de la mare, de l’àvia i la tieta. Ben bé com un capellà exorcitzant un posseït.
Per ell, el patriarca de la família, la ràbia era un senyal de la naturalesa egoista de l’home que calia radicar.
Per sort, a aquesta edat, la memòria també es molt limitada i l’endemà mateix, el Marc ja no sentia cap mena d’enyorança.
Amb els anys s’hi va acostumar.
Ho va tolerar amb una elegància, pobret, que, per un temps, quasi li dono la raó al pare. El nen, amb la sana intenció d’agradar als progenitors, com tots, i sense cap mena de malícia, feia el “parabien”.
Per qualsevol que el veies de fora, entregar sense rancúnia el millor dels seus regals, la seva bona acció de cada any, era un tot un exemple d’enteresa: un comportament modèlic.
A Carites hi va anar a parar; la col·lecció de cd´s del Pingu, un balancí motoritzat, un ordinador portàtil per nens, una bicicleta i l´equip sencer del xandall del Barça amb la samarreta signada per tots els jugadors.
Quasi li dono la raó.
Vaig estar a punt de treure’m el barret per aplaudir tal alt nivell de domesticació infantil.
I ho hagués fet si no o hagués estat per la festa d’aniversari.
L’aniversari del Marc, l´any en que em va complir sis.
Amb el pastís al davant i les sis espelmes fent pampallugues, no se si per les forces mentals que hi va posar i de tant fervor com implorava perquè el seu desig es complís, no se el perquè, però, en el moment de formular-lo va prémer fort els ullets i en comptes de dir-lo per dins, el desig, li va sortir a veu alta.
A veu alta i clara.
Sense excepcions, des del pare a la tieta, de la mare a l’àvia, els cosinets i les nebodes, tothom el va sentir sense problemes.
Tothom va poder escoltar com deia, amb la seva veueta immadura:
- Si us plau, si us plau. Que no vinguin mai més els reis mags de l’orient.