Num 130. M´han demanat que expliqui un conte
Hi ha un arbre molt gran i vellet, que viu al mig del bosc del Saió.
Té milers de branques i fulles que li creixen per tot arreu: De dins les orelles, de la punta del nas, de les celles i sobretot, sobretot del cap. Es tan alt, tant alt, tant alt, que els núvols l’esquitxen quan passen.
A l’estiu tothom se’l mira. Està bonic i estarrufat.
Els animalets l’estimen molt. Els cuquets s’hi enfilen, els cargols el bavegen, les marietes li fan pessigolles i ell, es clar, quan fa bo esta sempre content.
- Sabeu que fan els arbres quan riuen? Fan musiquetes amb el vent. Jo els he sentit.
Quan arriba l´hivern, però, l’arbre està trist.
- Que li passa a l’arbre?
Ha quedat pelat i lleig. I com que fa tant fred, els seus amics no el venen a veure i se sent solet. Pobret.
A més, aquest hivern li fa mal la panxa perquè durant la primavera un ocellet petitó i amb un bec llarg com un punxó li ha fet un forat al melic.
- Ai, ai. Ai quin mal!!! Cridava l’arbre. – Ves-te’n d’aquí ocellet lleig!!
Les formiguetes s’hi van enfadar de debó; – marxa!! també les papallones i l’esquirol.
Però l’ocellet no els feia cas i “tac-tac-tac” anava picant sense escoltar.
- D´on ha sortit aquest? va dir el mussol.
Badallava i badallava i quan va tenir el forat fet, sabeu que va fer? Li van venir “mandrotes” i s’hi va posar a dins a dormir..
D’això ja fa molts dies.
Ahir a la nit, quan era fosc, la lluna va sentir que l’arbre feia riotes. Amb tant soroll, que si paraves l’orella se sentia des d’Igualada. La lluna va preguntar:
- Que te l’arbre que riu tant?
I la pluja va anar a mirar .
Quina sorpresa quan va arribar i es va trobar l’ocell i l’arbre cantant plegats!:
- ooooH! Va corre la pluja a dur la noticia. No passa rés. No passa rés. No pateixis lluna!!!
L’arbre està content, li va dir, perquè aquest Nadal per primer cop, algú li ha fet un regal.
Segueix hi havia una vegada... | Comentari (0)