Quan tenia la edat dels meus fills grans i anava a comprar-me unes sabates amb la mare, les meves dues úniques preocupacions eren: 1. Quines serien les que escollirien les nenes guays del curs superior. 2. Com esquivar les que m’oferia ella, la mare. (resulta que tenia un do especial per trobar les més “cutres” de totes).
Amb els nens, i imagino que no només amb els nens, però amb els nens, i més que res amb els nens petits, hi ha patrons que es repeteixen. Es a dir; coses que fan tots els nens. Els teus, els meus i els dels altres.
Vet aquí un bon motiu per parlar-ne, per relacionar-te amb més pares: Descobrir que no ets l’única “víctima” del món et descarrega de moltes culpes.
En els primers anys de guarderia, per exemple, és comú que quan els reculls marranegin.
Normalment el tros de camí de la classe al cotxe es fa tres vegades més llarg del que és. I si en comptes d´una, són dues les manetes de les que cal tibar, aleshores, tenim un bon problema. Un bon problema, perquè del coll no s´hi val. No els pots pujar als dos i contenir-los al mateix temps. Com a mare de bessons, t’urgeix més que a les altres saber; que coi els passa als meus fills?
La senyoreta diu que a la classe es comporten con santets. Fan allò que els hi mana, tenen disciplina i autocontrol. I doncs? Qui són ells de veritat, la parelleta modèlica que diuen a l’escola o la que t’enduus tu a casa?
Doncs la resposta és: Ambdues. I el motiu del seu comportament és: que t’estimen molt.
Tot el dia fora de casa els fa vulnerables i quan et veuen de nou necessiten una dosi doble d’amor.
Si no em creus, prova amb les següents pautes i fes-ne la proba:
Qui molt t’estima… et farà patir. I ben cert que és!
Només pretenen cridar la teva atenció. Es que no tenen més intenció que aquesta. Volen que els demostris que els estimes. Recuperar l’estona que han estat sense tu.
Si et poses nerviosa, els respons malament, els ignores, els amenaces o els compres (caramels), mal interpretaran la teva actitud, els desmotivarà saber que no poden obtenir l’afecte que necessiten i segurament, aconseguiràs l’efecte invers.
Jo, ho veig així i a mi em va bé.
Tots els nens salten del llit de baranes un dia o altre i aquest es un mal de cap important de la etapa dos.
1era preocupació: el castanyot que es donaran i les seves conseqüències físiques.
2ona preocupació: Si decideixo desempallegar-me del llitet de baranes, com posar-lo a dormir sense que s’aixequi i em segueixi per tota la casa??.
3era preocupació: com evitar que es llevi a mitja nit, a l’hora que vulgui i volti arreu fent qui sap que mentre dormo aliena a una possible catàstrofe mundial??.
He conegut nens tan porucs que ho han intentat un sol cop i desprès d´un aterratge desastrós, “traumats”, han desistit d’escapolir-se i han seguit dormint al bressol fins grans.
N´he conegut d’altres que cauen intermitentment i que, lluny d’escarmentar, s’enfilen de nou al cap de dos minuts d’haver-lo consolat. Possibles futurs “massoques”, dic jo.
Però també n´hi ha que mai han dormit en un llitet de baranes i, ni de bebès, bebès, tampoc no han caigut. O això diuen els pares. Nens acostumats a un llit gran que, com que no han hagut de canviar, no els ha fet falta aquesta adaptació.
Però, la majoria, la majoria de criatures que conec han saltat sense fer-se res i si s´ els hi ha tret les baranes ha estat més per por dels pares que pel risc de fer-se mal. Aquest és una dada a tenir en compte.
El sal de llitet en els bessons té un estil combinat:
Vull dir que els dubtes o temors que li sobraria a un les dissipa l´altre. I si el primer es veu poc valent ja se´n encarrega el germà d’encoratjar-lo.
Amb els fills bessons, el símptoma inequívoc de que no tardaràs a trobar-te els teus dos micos voltant pel passadís, el tens el mati que encens el llum i, curiosament, sense saber com, ambdós estan dormint junts dins el mateix bressol.
A mesura que els bessons creixen i les seves neurones es reprodueixen hi ha un desdoblament d’interessos.
A la que s’apropen als tres anys, la primera persona de la seva llista de dependència es bifurca; per una part hi ha els pares (més que res la mare) i per l’altre el seu germà bessó. Tot un intrús per nosaltres perquè ens dificulta molt el xantatge.
Si que la mama l’alimenta, el consola i el protegeix però, cada vegada necessiten menys tantes atencions. Així que es fan grans, mengen per costum i es posen malalts en comptades ocasions, i són més llestos, clar: els interessa alguna cosa més que sobreviure.
En canvi el seu bessó es allà, sempre.
I li fa costat en les nombroses dificultats de la vida; com, per exemple, moments de relació social, al parc o a l’escola. I també, com no, amb les seves maleses:
- La mama haurà d’estar pendent tan si vol com si no perquè la farem tan grossa com podrem.
A la que entenen: “mellizos unidos jamas seràn vencidos”, agafa’t.
Així que si no ho promous, millor.
Desprès no diguis que no t’he avisat.
Si ens entossudim a tractar-los com si fossin un, reforcem aquest lligam i tot i que es encantador veure’ls tan units, també és perillós per la seva autonomia i, com no, per la seva educació.
Ser bessó te una pega, almenys una, i és la de no estar mai sol.
Mai o gairebé mai.
Partint de la base que ni l’acte de néixer s’ha portat individualment, viure sempre “acompanyat” pot ser molt maco però també un “engorro” segons com.
No sé, hauríem de preguntar a bessons adults a veure que en pensen.
Segons el meu ull experimentat en criatures a parells, us puc dir que els nens en son conscients d’això a la vora dels dos anys.
Exemple:
Vaig a comprar amb el Ton en braços. Els botiguers del carrer saben qui sóc i per tant saben qui és ell. A la segona pregunta que li fan (sinó la primera) li demanen per la seva bessona, en alguns casos, per la seva meitat.
Que processa el seu cervellet?
Ells veuen que tenen un apèndix, una prolongació de si mateixos, el seu bessó, algú que va pel món intrínsicament lligat a ell estigui o no present, algú que no permet que els reconeguin com éssers únics.
Bé, tant no pensen. No pensen tot el que he escrit, però si intueixen el que vull dir.
Son diferents que els altres nens i és ara, als dos anys, en que tenen coneixement d’això.
Al principi els confon. Desprès com que perceben l’admiració de la gent s’hi conformen i, normalment, cap els cinc anys, en presumeixen. I està bé, està bé,..no ens torturem. Està bé però ho hem de compensar, els hi hem d’ensenyar a existir sols.
Com era aquella dita xinesa…. “si no ets capaç d’estar-te sol amb tu mateix, no pretenguis que ho facin els altres”. Es a dir. Ningú voldrà estar amb tu si abans no saps estar-te tu amb tu mateix.
Sembla una contradicció, però farem que siguin persones més complertes si els “descomplementem”.
Fins i tot els pares que tant els volem, m’incloc, caiem tontament, a vegades, en la temptació de convertir-los en duos; La robeta, els xumets, les motxilles de l´éscola…No vull ni imaginar-me si són idèntics!!
I és que fa gracia, coi. Ja ho sé. Ja ho sé.
A ells, però, aquestes cosetes els fan perdre l’oportunitat i el valor, sobretot el valor, d’ensenyar com realment són. Recordem-ho.
