Num 187. Salt de llitet combinat

 

Tots els nens salten del llit de baranes un dia o altre i aquest es un mal de cap important de la etapa dos.

1era preocupació: el castanyot que es donaran i les seves conseqüències físiques.

2ona preocupació: Si decideixo desempallegar-me del llitet de baranes, com posar-lo a dormir sense que s’aixequi i em segueixi per tota la casa??.

3era  preocupació: com evitar que es llevi a mitja nit,  a l’hora que vulgui i volti arreu fent qui sap que mentre dormo aliena a una possible catàstrofe mundial??.

He conegut nens tan porucs que ho han intentat un sol cop i desprès d´un aterratge desastrós, “traumats”, han desistit d’escapolir-se i han seguit dormint al bressol fins grans.

N´he conegut d’altres que cauen intermitentment i que, lluny d’escarmentar, s’enfilen de nou al cap de dos minuts d’haver-lo consolat. Possibles futurs “massoques”, dic jo.

Però també n´hi ha que mai han dormit en un llitet de baranes i, ni de bebès, bebès, tampoc no han caigut. O això diuen els pares. Nens acostumats a un llit gran que, com que no han hagut de canviar, no els ha fet falta aquesta adaptació.

Però, la majoria, la majoria de criatures que conec han saltat sense fer-se res i si s´ els hi ha tret les baranes ha estat més per por dels pares que pel risc de fer-se mal. Aquest és una dada a tenir en compte.

El sal de llitet en els bessons té un estil combinat:

Vull dir que els dubtes o temors que li sobraria a un les dissipa l´altre. I si el primer es veu poc valent ja se´n encarrega el germà d’encoratjar-lo.

Amb els fills bessons, el símptoma inequívoc de que no tardaràs a trobar-te els teus dos micos voltant pel passadís,  el tens el mati que encens el llum i, curiosament, sense saber com,  ambdós estan dormint junts dins el mateix bressol.

Segueix fills bessons | Comentari (0)

Num 181. El càstig i els bessons

 

A mesura que els bessons creixen i les seves neurones es reprodueixen hi ha un desdoblament d’interessos. 

A la que s’apropen als tres anys, la primera persona de la seva llista de dependència es bifurca;  per una part hi ha els pares (més que res la mare) i per l’altre el seu germà bessó. Tot un intrús per nosaltres perquè ens dificulta molt el xantatge.

Si que la mama l’alimenta, el consola i el protegeix però,  cada vegada necessiten menys tantes atencions. Així que es fan grans,  mengen per costum i es posen malalts en comptades ocasions, i són més llestos, clar: els interessa alguna cosa més que sobreviure.

En canvi el seu bessó es allà, sempre.

I li fa costat en les nombroses dificultats de la vida; com, per exemple, moments de relació social, al parc o a l’escola. I també, com no, amb les seves maleses:

-          La mama haurà d’estar pendent tan si vol com si no perquè la farem tan grossa com podrem.

A la que entenen: “mellizos unidos jamas seràn vencidos”, agafa’t.

Així que si no ho promous, millor.

Desprès no diguis que no t’he avisat.

Si ens entossudim a tractar-los com si fossin un, reforcem aquest lligam i tot i que es encantador veure’ls tan units, també és perillós per la seva autonomia i, com no, per la seva educació.

Segueix fills bessons | Comentari (0)

Num 152. Sense tu

 

Ser bessó te una pega, almenys una,  i és la de no estar mai sol.

Mai o gairebé mai.

Partint de la base que ni l’acte de néixer s’ha portat individualment, viure sempre “acompanyat” pot ser molt maco però també un “engorro” segons com.

No sé, hauríem de preguntar a bessons adults a veure que en pensen.

Segons el meu ull experimentat en criatures a parells,  us puc dir que els nens en son conscients d’això a la vora dels dos anys.

Exemple:

Vaig a comprar amb el Ton en braços. Els botiguers del carrer saben qui sóc i per tant saben qui és ell. A la segona pregunta que li fan (sinó la primera) li demanen per la seva bessona, en alguns casos, per la seva meitat.

Que processa el seu cervellet?

Ells veuen que tenen un apèndix, una prolongació de si mateixos, el seu bessó, algú que va pel món intrínsicament lligat a ell estigui o no present,  algú  que no permet que els reconeguin com éssers únics.

Bé, tant no pensen. No pensen tot el que he escrit, però si intueixen el que vull dir.

Son diferents que els altres nens i és ara, als dos anys, en que tenen coneixement d’això.

Al principi els confon. Desprès com que perceben l’admiració de la gent s’hi conformen i, normalment, cap els cinc anys, en presumeixen. I està bé, està bé,..no ens torturem. Està bé però ho hem de compensar, els hi hem d’ensenyar a existir sols.

Com era aquella dita xinesa…. “si no ets capaç d’estar-te sol amb tu mateix, no pretenguis que ho facin els altres”. Es a dir. Ningú voldrà estar amb tu si abans no saps estar-te tu amb tu mateix.

Sembla una contradicció, però farem que siguin persones més complertes si els “descomplementem”.

Fins i tot els pares que tant els volem, m’incloc, caiem tontament, a vegades,  en la temptació de convertir-los en duos; La robeta, els xumets, les motxilles de l´éscola…No vull ni imaginar-me si són idèntics!!

I és que fa gracia, coi. Ja ho sé.  Ja ho sé.

A ells, però,  aquestes cosetes els fan perdre l’oportunitat i el valor, sobretot el valor,   d’ensenyar com realment són. Recordem-ho.

Segueix fills bessons | Comentaris (3)

Num 127. Primeres paraules dels bessons

 

Si t’assembles a mi, quan els teus fills bessons comencin a parlar, viuràs una experiència extraordinària.

Per un moment pots imaginar-te en el món de Pedrolo. Havies llegit “Mecanoscrit del segon origen”? Que i com parlarien els descendents d’aquells nens supervivents? Català? No n’estiguis tan segura.

Observant el Jaume i la Judit, em va sorprendre molt com designaven paraules noves a les coses. Em va fascinar pensar que potser va ser així de simple també la manera en que el planeta es va omplir de gent que parlaven diferent.

I com que ho vaig trobar tant autèntic, tan especial, no vaig fer el que s’ha de fer: Corregir-los. Pitjor encara, ho vaig promoure.

La seva llengua els unia més. Enfortia el vincle amb el que havien nascut. I si bé tinc clara la meva obligació de fer-los créixer com a persones independents, no creia tenir el dret de prendre’ls-hi el que jo veia com a part de la seva intimitat.

Hi ha nusos entre ells dels que sempre en serè aliena.

A més, jo només soc una mare, i, els pares i les mares, com dic en el capítol 118, ens equivoquem. De vegades, expressament.

Saps, des del principi, que ambdós es comuniquen millor i abans que amb la resta dels humans que els envoltem, així és,  també, verbalment.

Durant molt temps el Jaume ens feia d’intèrpret perquè la Judit solament era capaç de tenir una conversa intel·ligent amb ell. Junts parlotejaven llargament. Indicaven, reien o corrien plegats cap una banda desprès. Clarament el que es deien tenia sentit malgrat que la resta érem incapaços d’identificar res. Poc a poc la Judit va anar aprenent fins que ja no ens calia el traductor. A partir d´aquí ja només parlaven “rar” entre ells. Cada vegada menys. Imagino que igual que passa si vius en un país estranger, la llengua dominant s’acaba imposant.

Aleshores jo era massa jove i no havia après a manar al rellotge.  Els dies i les hores m’atrapaven i no trobava el segon per plantar cara i asseure’m, simplement, a mirar. Em semblava que tot tardaria a passar i m’hi vaig acostumar a escoltar-los convençuda de que hi ha coses que vius del que sempre en quedarà constància. I no es veritat.

Per això només conservem quatre paraules del seu singular idioma i les tenim perquè les vam adoptar i encara les fem servir:

BICAVACA ( caveguet, eina del hort de l’avi)

NUMIBARS (galtes, en principi les del Jaume)

XURISCOSTELLA (carn a la brasa)

OTXAMION (jeep)

CAMELO (qualsevol cosa que serveixi per enganxar)

TXEC-TXEC (belcro)

Un dia, ja grans, van descobrir que una de les paraules que deien no era correcte perquè a l’escola els hi ho van dir. Quan els hi vaig explicar de on havia sortit van començar a dubtar i em van cosir a preguntes: i la nevera? I el patinet? I les patates?…es diuen així de veritat?

Ara els sap greu que no hagués guardat més detalls.

Ja no hi puc fer res…..

Bé, no amb ells. Però,…aquí estan el Ton i la Martina.

Ahir els vaig descobrir amagats sota el llit. Ella feia anar el ditet donat explicacions a dojo a un Ton encantat i sorprès.

Ara som més espectadors. I estem a punt per prendre nota.

A l’aguait per no perdre detall.

Per deixar escrit el fenomen que, suposo, només s’esdevé en unes condicions especials. Un regal, per mi, que procuraré conservar per ells.

Per a quan siguin adults i oblidin que són , millors o pitjors, però alguna cosa més que germans.

Segueix fills bessons | Comentari (0)

Num 113. El xumet i els bessons

 

La Judit ha heretat la meva addicció.

El Jaume, no. Hagués pogut deixar-les de ben petit, però, amb els bessons, la qüestió no resulta tant fàcil de resoldre.

Es com provar de desenganxar-te del tabac quan la teva parella és un fumador “empedernit”. Tampoc val el: -ell és petit i tu ja ets gran. Tots som, aparentment, iguals,  tots estem en igualtat de condicions.

El xumet crea un mar de contradiccions en la opinió publica.

La gent s’obstina a col·locar-los-hi quan son bebès perquè, fa l’efecte que un nen sense, és raret, li falta un no sé qué. A l’any i pico, però, hi ha un canvi rotund de mentalitat i comencen a atabalar-te i a fer-te entrar por al cos, com si, en comptes de goma o làtex, el que ensaliven fos un verí prou perillós.

Tinc present, amb els primers, els malsons que em venien pels seus futurs paladars deformes. Me’ls veia adolescents, malcarats, granelluts i amb les boques plenes de ferralla.

Al final els hi van donar als reis als tres anys ben complerts i, us haig de dir que, deu anys desprès, quan ja les han canviat totes, cap pronòstic dental s’ha complert.

La nena, però, va plorar una setmana sencera.

Jo crec que va passar una mena de “mono piponenc”, que quasi la fa defallir a ella i a mi.

Al capdavall ens hem vam sortir.

Desprès vaig saber que n’havien amagat una sota un calaix i que, de tant en quan, es tornaven per xumar-la.

Els vaig descobrir una estona que no els sentia traginar (no us en fieu dels silencis dels bessons). M’ho vaig callar, perquè, per mi, era més important que compartissin la malifeta que no pas la malifeta en si.

Amb el Ton i la Martina, els petits, no els hi he donat si no me l’han demanat. Quan necessitaven un consol “extra” que jo no arribava a abastir.

Avui en dia les fan servir només per dormir. I, ho tenen tan assumit que el primer que fan quan es lleven, és llençar-la al bressol i desprès, estendre els braços per a que els tregui del llit.

Segueix fills bessons | Comentari (0)