Num 146. Necessitats socials
Una mona de no sé quin estat de no sé quin país, vivia en captivitat en una mena de zoològic envoltada, en exclusiva, d’exemplars mascles.
Els seus cuidadors, preocupats per la solitud de la bestia i veient que se li passava la edat de merèixer van decidir que seria bo prenyar-la.
Una lògica molt humana la que aplica a la primera de canto el “si a mi em passa, doncs a ella també”. La qüestió és que l’animaló que vivia tant tranquil·lament enmig d’una munió d’homenots peluts però inofensius, es va veure de sobte hormonalment destarotada en un raconet de la gàbia.
Desprès de diversos intents, (a sobre !), al final van aconseguir que la gestació arribés a fi de bé.
I, vet aquí el gat, vet aquí el gos.. que la mona va tenir un mico. Negret i ple de pel.
I hagués estat un bonic final de conte si no fos perquè la mama mona va deixar de mostrar interès pel seu fill a les poques hores d’haver-lo tingut.
Això si que no s’ho esperaven!! No estava previst.
I perquè no el vol amb lo petitó, fosquet i borrallut que és?
Així doncs van començar a revisar els vídeos i els llistats de control a veure si esbrinaven el misteri. Curiosament en cap moment es van plantejar si ells hi tenien cap tipus de responsabilitat pel fet d’haver provocat la situació. Total, desprès d’un munt de suposicions van arribar a la següent conclusió:
“ La mona no feia de mare perquè ningú li ho havia ensenyat.”
Absurd?
I l’instin que se suposa que ha de tenir?
Poc abans del següent part la van traslladar a un altre zoològic on hi havien més femelles que criaven i, voila!! Quan la nostra mona va parir, va començar a imitar les seves compatriotes esdevenint una mare fantàstica.
Necessitats socials.
Jo no sé si vindré, en concret, d’aquesta espècie de primats.
Ni si té a veure que, de petita, no m’agradés gens jugar a nines. Però a igual que la mona del reportatge a mi també m’ha ajudat molt estar en contacte amb altres mares. Algunes d’elles no crec ni que en siguin conscients perquè he après, aprens, com els micos, observant.
Au!, ja tens un altre motiu per ser sociable.
Surt.
Ni que plogui o nevi.
Relaciona’t. Mira-les. Fixa’t en la seva actitud i les seves reaccions.
No les copiïs, solament, identifica´t-hi.: Ara formes part del seu grup.
Segueix curiositats | Comentaris (2)Num 136. Sobre el proper capítol
Us faig saber que abans de fer l’article d’avui he hagut de demanar permís primer i desprès, he hagut de fer, també, una promesa.
Permís al meu germà que me l’ha concedit a canvi de la promesa d’escriure alguna cosa en un futur immediat que no el deixi com un innocentó i un pocapena.
Miraré de acontentar-lo, veurem que em surt. Ves que hi puc fer si ell es el meu primer referent a la vida per parlar de nens? El meu germanet petit.
El moment de la nostra infància que recupero pertany a finals dels anys setanta. Temps en que ell deuria tenir uns tres anys i jo vuit. No el tinc massa nítid, però. Bàsicament, la imatge més clara és la del final.
Ja ho reompliré com pugui per tal de que quedi coherent. La qüestió es fer servir l’exemple perquè l’anècdota no pot ser més il·lustrativa.
Ve lligat amb l´art. 131 i l’obsessió dels nens per posar-se tot el que troben en qualsevol forat del cos.
Segueix curiositats | Comentari (0)Num 103. Un costum
Tinc un ritus.
Un ritual que el meu lot i jo fem cada nit. Cada nit. Totes les nits del món des de fa més de deu anys. Abans d’anar-me’n a dormir.
Es una estona bona que m’omple de pau. Que em diu que tot està bé, que la vida va com ha d’anar.
Encenc la llumeta de la meva tauleta i descalça per fer el mínim soroll començo una ronda. Visito les habitacions dels nens en la foscor més absoluta i quan estic segura que dormen plàcidament engego la llanterna i me’ls miro.
Hauria de deixar la pagina en blanc per ser sincera en la puresa dels seus silencis. Per explicar el que hi veig.
Primer passo pels petits. Desprès pels grans.
Amb ells, els grans, hi estic més estona. M’acomodo a un costadet del llit i els acarono sense quasi tocar-los, els faig un petó.
El Jaume gairebé ocupa el llit sencer. Sembla mentida. Té la pell molt fina, ple de borrissol de préssec a les galtes i el clatell encara li fa olor de nadó. Ha crescut molt. Però és petit. El meu nen gros. Que deu somiar?.
La Judit li passa un pam.
S’agafa al coixí amb passió. Sempre ha dormit així. Quan li trec els cabells de la cara, riu sense voler. Es belluga. Se’m gira panxa enlaire. S’ha quedat amb la boca oberta. Somric. Es tot ossos, té l´eixura d’un poltre desgravat i encantador.
Ella serà la primera que perdré. Ho sé.
Al febrer fan els onze anys i el seu cos canvia per moments. Quan parla, em mira, rondina, riu…se m’escapa la nena i m’apareix una doneta amb qui crec que m’hi entendré..
Quan la veig així tant quieta, l’abraçaria fins a fer-li mal.
Sabeu que no fa res que ella era també una boleta de pijama com les que dormen al fons del passadís ?
M’entorno al llit.
Llegeixo fins que l’esgotament em deixa.
Tanco l’interruptor del capçal i m’amago sota els llençols.
El meu últim pensament sempre és per ells.
Segueix curiositats | Comentaris (5)Num 32.Una altra coincidència.
Revivint la meva història recent he redescobert a algú. Visualitzant els arxius de la memòria ha aparegut una noia que va estar en un parell de seqüències .Com amb tantes persones que es creuen en la nostra existència en un moment donat i com que no son transcendents empaquetem a la paperera de reciclatge.
Ella es l´Olga i aprofito per enviar-li un petó i demanar-li disculpes perquè les meves nebuloses cerebrals no em van deixar, en aquell temps, correspondre a la seva amabilitat.
Això agradarà als amants dels simbolismes i els que creuen tenir un perquè de tot el que ens passa.
La vaig conèixer entre bambolines. Darrera un paravent de tela hospitalària esperava, com jo, a que arribes el moment de fer-nos passar a la sala de parts. La sentia parlar amb el seu marit. La seva veu era feliç. Aspectant.
La tafaneria em va poder i aguditzant l’oïda vaig entendre que tenia dos fills mes. Com jo.
Quant tothom va marxar i ens varem quedar soles, ella es va interessar per mi. No ens veiem.
-Dos? Va dir- Esperes bessons?. Els meus fills grans també son bessons.
De fet, si tot el que vivim està escrit, el meu guionista té una mena d’obsessió amb aquest tema, perquè la casualitat no estava nomes amb el fet de que els seus fills grans, com els meus, eren bessons, sinó que el que portava al ventre també era un bessó que havia perdut el seu germà als pocs mesos de gestació.
Que curiós, no? Com si això fos tan freqüent!! No conec a ningú mes, que n’hi deu haver, però jo, no conec a ningú mes en un cas com el meu.
L’endemà em va venir a saludar a l’habitació.
L’acompanyava el somriure però una llumeta en la mirada em va permetre llegir-li el pensament, just quan va veure els dos bressols.
Per si algún dia em llegeixes, Olga, i em recordes ….aquí deixo una abraçadeta per tu.
Segueix curiositats | Comentari (0)Num 21. conclusions
Com hagués estat tenir un germà bessó?
Era un nen? Una nena? S’assemblaria a mi? Ens avindríem?
Me’l vaig menjar? Quan? Ens varem arribar a conèixer?
Perquè es va infectar? S’hauria volgut venjar de mi?
Que deuria pensar la meva mare? Sentia pena pel fill que havia perdut? Em donaria la culpa?
Existirien els meus germans si aquest hagués sobreviscut?
I jo?. Em faltava un ovari. Potser no podria tenir fills? Deu meu! I si no podia tenir fills??????
Segueix curiositats | Comentari (0)