Anna Pujabet

Com que de vegades tinc menys seny que el poc seny que pugui tenir el meu fill més petit, resulta que ara sóc  dins la recta final d’un projecte tan ambiciós com absurdament ambiciós.

I es clar, com que hi va haver un dia que vaig dir-me “si jo puc”,  ara em toca complir: perquè això si que ho tinc; encara que la cagui, i me’n adoni a la meitat, jo no cago mai a mitges; si ho he començat ho acabo.

Perdoneu que no us digui el que em porto entre mans, creieu-me, tampoc paga la pena.

L’únic que si que us vull dir, sobretot a les mares que em llegeixen, és que nosaltres, les dones i mames, som capaces de fer qualsevol cosa que ens proposem, d’aquí el meu embolic,  i no tenim perquè aplaçar-la a dintre de deu anys quan els fills s’emancipin i tornem a sentir-nos essers independents.

Mentiria si no m’he menystingut moltes vegades. En aquests moments i amb l’historia que m’ocupa,  també m’he vist insegura i he pensat que no feia altra cosa que perdre el temps:

No es perd el temps que un es dedica a si mateix.

Ara em noto poruga però sé que divendres tindre una enorme satisfacció.

Falta desitjar-ho de debò, com fan els nens, perquè les coses passin de veritat.

Desig i esforç, clar. El valor sempre és proporcional al cost. “El que res no costa res no val”.

Volia dir-vos això i també que em disculpeu, perquè, el que resta de setmana, hi penso dedicar  totes les meves estones lliures, que espero que siguin moltes, i  per tant,  hauré de deixar el bloc amb un punt i apart molt llarg:  segurament, fins el proper dilluns.

Sé que, quan torni, hi sereu i el saber-ho em reconforta. La vostra invisible presència m’enforteix.

Gracies per tenir tanta paciència amb mi.

Sé que, per ara, el més extraordinari que he fet en la vida ha estat tenir dues bessonades. Ho sé. I  a això em dedico, en cos i ànima. Les vint-i- quatre hores del dia.

La casualitat ha volgut que fos mare així i aquest parell “d’anècdotes”  m’han donat el títol que sustento orgullosa. Un titol que em subratlla però que, evidentment, no ho diu tot de mi.

Fa un any, la meva vida era molt diferent.

Quan el Jaume i la Judit tenien quatre mesos, incapaç de mantenir la feina per les enumerables baixes per ocupar-me’n i la impossibilitat de fer hores extres ben remunerades,  vaig decidir obrir un negoci propi que em permetia treballar i estar amb ells totes les tardes.

En qüestió de, aproximadament set anys,  em vaig convertir en empresària amb un grapat de gent al meu càrrec.

Recordo tenir-los als braços plorant i, amb el telèfon damunt l’espatlla, mirar d’entendre que em deien des de les botigues.

Recordo anar-me’n de fires amb el cor en un puny perquè l´un tenia febre i l´altre els llagrimalls inflamats per la  conjuntivitis.

Però,

Recordo també, l’eufòria d’haver fet una bona operació, d’haver tancat un tracte immillorable i la satisfacció de baixar persianes un vint-i-quatre de desembre al vespre i que tot hagués sortit rodó.

Sabeu que tinc molt present?

Les ànsies de marxar de casa i les ànsies de tornar-hi.

I, per aquesta barreja d’ànsies,  durant anys he defensat que la mitja jornada és la millor opció per la maternitat.

Desprès, ara, el meu modus vivendi s´ha modificat, demà o passat us explicaré com i perquè, però quan em pregunten sempre responc:

Tot es pot fer.  Es clar que es pot fer!!

Soc una dona i la condició femenina és molt a prop de la dels superherois.

Ara que estava tan emocionada amb el tema de les comparatives i les comparacions, ara que se’m desbordaven les idees relacionades amb el tema, ara que anava embalada per un parell d’articles més, ara, quin entrebanc! em veig obligada a fer un parèntesi.

Un aclariment.

Però l´haig de fer, molt a pesar meu, perquè tinc amenaça de querella i no em voldria veure als tribunals:

I es que, el Moises m´ha fet morros pel que dic d´ell al art. num. 162.

Però, Ses, homeee, no siguis tontuuu.!!!!!!!!!!!!!!!

Com no vols tenir res al cap si això és materialment impossible.

Tothom hi te coses dins el cap…ja només de massa orgànica n´hi ha un tou. I més tu, que ets un cap gros.

No t’enfadis, bleda, que ja saps que jo t´estimo molt.

Si no em veig en cor de fer res sense el teu consentiment, sense el teu: “tu tira que es un momentet”. Com vols que no t’estimi si, sense tenir res, compartim els fills. Els fills!!!

Eh que ho veus?

Entén-me.

Que si no explico les teves coses bones es perquè no et vegis temptat a perdre aquesta modèstia que et fa tant autèntic.

Ja esta?

Au, ja esta.

Perdonats.

(…..)

P.D. Igualment, la teva dona es un Santa.

Ens assemblem.

O no.

Aquella és més alta, l´altra més prima, però jo soc més llesta que tu i tu ets, de sobres, molt més simpàtica. 

Mira fins quin punt comparem, contínuament,  que basem la normalitat amb el que fa la majoria:

Si tothom ho fa, doncs, aleshores està bé. I si vols ser rara, ves del revés.

-          Com no puc deixar que surti fins les tres de la matinada, deia l’Antònia,  si ho fan tots els de la seva edat?

Així de fàcil.

Només cal que et convencin que el que demanen te denominador comú, i  les portes de la llibertat s’obren en un “abracadabra”. Plaff.

Que no ho vam fer nosaltres també?

-          Sexe als dotze anys? De que t’escandalitzes, si això ara és normal.

Normal?

Es clar, ho és si comparem:

Tan normal com l’ablació en segons quins països.

Tan normal com lapidar, matar a pedrades, per una suposada infidelitat.

Sabeu qui mana al món?

Sabeu qui mana ara?

Nosaltres. Els adults.

Uns ho fan des del govern i d’altres, ho fem, des del menjador de casa nostre.

Els que manen posen les normes i les obliguen a complir.

Regulen les majories amb les que comparem i, a conseqüència, assenyalen les normalitats.

Sempre hi ha alguna cosa a fer.

Amb seny.

No ens conformem a que les comparatives arribin a normalitats que ens destrueixin.

No ens hi desentenguem.

El bunyol*, que és un paràsit d’estructura amorfa que viu de mi i que porto penjat aquí, just sota el melic, esta content. Mes que content, està sobreexcitat. Es Nadal i sap, amb certesa, que l’encebaré. Te moltes possibilitats d’esdevenir un merenga abans no acabi l’any.

- Nooo!!!  Crida el cervell. I em passa imatges dels meus vint anys, lluint figureta. Ui com em manipula el cervell!!!  Fa trampes. Trampós!. Em diu que si m’aprimo se m’anirà el bunyol i serè mes jove i tot. Mentider.

No hi ha res a dir. El bunyol es queda amb mi fins el final. Ja fa temps que ho vaig decidir jo i ell també. Es queda.

I si el tinc arraulit i mort de fred sota el jersei bé li hauré de donar de menjar.

- Prova-ho! Acorden ordenar-me les neurones.

Ja ho he provat d’estar-me’n i les glàndules salivals em fan figa. Si passo massa dies de regim, al final, fins i tot les deposicions dels nens em fan olor de pa amb tomàquet.

Diu el cor: – menja, dona, menja. Que avui pleguen de l’escola i ja en tenim prou de saber que haurem d’estar tancats a casa vint-i-quatre hores amb ells. Almenys que les estones bones no ens les tregui ningú.

I saps que faré? Menjaré.

(*Per saber més del bunyol, llegir art.59.)