Els nans de botes verdes tenen el nas llarg i recargolat que s’estira com una serpentina per ensumar el sota bosc.
Viuen com els talps. En forats folrats de molsa, amb moltes xemeneies que quan fumegen fan boirines que mig ho esborren tot.
La broma els amaga però poca falta els fa perquè si s’estan quiets són com bolets. Bolets grossos i pigats d’aquells que ja es veu que són verinosos i no els collirà mai ningú. (més…)
…… quaranta quatre, quaranta cinc, quaranta sis…..
Sóc a Yeba i tinc dotze anys.
En aquests moments el poble no és més que quinze cases abandonades en una vall. Al Pirineu Aragonés. En la part menys coneguda, més rural, més desèrtica. Allà on la duresa de viure ha fet que la gent immigrés en massa.
…. setanta set, setanta vuit, setanta nou ….
Per nosaltres, el poble on cacen la colla del pare. Un lloc on, cap el bon temps, els grans fan sobretaules interminables i on els petits campem sense control, de vegades, entremig de perills considerables.
Es primavera i aquí, fins l’agost, sempre fa fred.
Avui compte el Joan. Això és bo.
….. vuitanta quatre, vuitanta cinc, vuitanta sis…..
Es perseverant i observador, però no ràpid. Em donarà el temps suficient per trobar el millor amagatall.
….. noranta set, noranta vuit, noranta nou ….
“La casa grande” es de les que es conserven millor, m´hi esmunyeixo per una finestra.
Sóc molt àgil i tinc facilitat per emparrar-me; en un tres i no res estic dins. El primer que penso en picar de peus a terra es que aquesta casa és l’única que encara fa olor de gent. Quan temps deu fer que no hi viu ningú? Les habitacions estan ben endreçades i el sostre i el terra intactes. Només el balconet que du a la comuna te la fusta podrida però si hi camines per on cal i t’agafes a la barana no pots caure.
….. cent. Que vaaaaig!!!
El dormitori té dos llits separats per un envà. En la paret d´un hi ha dibuixada la lluna i a l’altre el sol. Als pares els fa gracia. No sé per quina raó, però els fa molta gracia això del sol i la lluna.
- Que vinc!!. Neus t´he vist.
Escullo el sol.
M’amago a sota. Fent-me invisible al fons. Amb la galta dreta damunt una llosa freda i amb el nas ple de picors.
- Maaarc, tu també.
Sento el meu respirar i sorolls i corredisses a fora. Decideixo ficar les mans dins les mànigues… cal que l’escolti marxar de la plaça per atrevir-me a sortir.
Venen silencis, però no prous.
No. No hi serè a temps.
Com si haguessin deixat caure a pes dos saquets de sorra, el terra tremola. Retallats per la llum que s’escola del finestró veig, clarament, les dues sabates gegants del Joan..
- Se que ets aquí.
I s’asseu en un festejador que fa de bé per repenjar-se.
Respiro a fons i maleeixo la meva mala sort.
Que jo em rendeixi és qüestió de minuts. Sé que ell pot, sense cap esforç, esperar pacientment fins que es faci fosc.
Vaig conèixer l’home del sac als cinc anys.
M’havien advertit; el pare m’havia advertit.
Em tenien dit que no podia obrir la porta mai, a ningú. Que d´obrir-la, només l´obrien els grans.
Ai, ai, ai!! I la curiositat què?
- cling-clong.
- Qui deu ser?
L’home del sac és un senyor malhumorat que gruny quan camina i que du una bossa que no s’acaba mai d’omplir. De nens, clar. De nens i nenes que s’ha portat malament.
- Tu l’has vist alguna vegada papa?
- I tant!
Si no t’ho menges tot, si contestes, si dius paraulotes, si crides o si et baralles.
Ves que fas que vindrà l’home del sac!!! I a qualsevol hora s’hi val, no fa altra cosa que vigilar.
- Cling-clong.
- Truqueeeeen.
De gent de color, de negres, a prop, havia tingut el patge Faruk .
Altres patges també. Per reis. Però amb un bronzejat poc natural, mal repartit. Un carbonet més de brut que de tonalitat de pell.
L’home del sac, en canvi, és xocolata amb llet, marró tot ell, i la boca li fa uns llavis com dos coixinets que serveixen, crec, que per fer perdre el coneixement abans no t’empassa.
- cling-clong.
Obriré.
De puntes i amb els dos dits més llargs arribo just al pom per tibar-lo avall. Haig de ser ràpida amb l’altra mà si no vull que se’m tanqui de nou o em pessigui les ungles.
Pesa.
Però hi tinc les dues mans dins l’escletxa i l’obertura cedeix.
- Qui hi ha?
L’home del sac va mudat.
Porta pantalons de vestir i el sac no es ben bé un sac, és més un cartera, de pell, com les sabates.
Crec que vaig deixar de bategar. De respirar, segur.
La mare em va veure a passar com un esperit. Una taca de mi, volàtil, que es va replegar en el fons, ben al fons, de l’armari del passadís.
Arronsada damunt el bagul, “enllescada” entre abrics i camises velles. Asfixiada per la falta d’oxigen i les tremolors. Imaginant que deuria passar. Que estaria passant fora.
Reien amb la boca plena, els sentia riure de mi com condemnats.
Enraonaven, com podien, entre tanta cleca i algunes paraules m’arribaven esmorteïdes per la roba.
- Deixa-la que escarmenti, deixa-la.
- Ai si. Quina gracia. Ja veus l´ impressió que li ha fet.
No sé exactament quan, però poc, poquet temps després de la festa, em va trucar per telèfon.
Va dir-me que volia saludar-me i explicar-me que finalment se n’anava a baixar un riu, a fer barranquisme, en un lloc que conec bé i del qual havíem parlat també aquella nit.
Les ultimes paraules abans de penjar les va dir ell:
- “Tu i jo sempre serem com Romeu i Julieta.”
* * *
El Carles va perdre la vida en aquella aventura.
* * *
Després de tant temps encara sóc capaç de percebre la seva olor.
No la imagino, la ensumo de veritat: Olor de flors desconegudes i sucre.
Inesperadament. En qualsevol situació, quan menys ho espero.
De vegades la desprèn algú amb qui em creuo pel carrer, de vegades el ventet suau que es cola per sota la porta, o al passar pel davant d’una finestra entreoberta.
A èpoques més, d’altres menys. Fins ara, durant més de vint anys.
Es un perfum curiós que sempre que ve, sempre, em sorprèn, perquè només em permet respirar-lo un sol cop; quan el busco de nou ja no puc trobar-lo.
* * *
La primera vegada que em vaig enamorar jo tenia, tan sols, sis anys.
Era estiu, en un poblet petit, de festa major.
A l’ombra d´un fanalet roig com la sang i de la mà dels seus ulls.
L’estiu del ball. L´estiu en què vam sentir abans de comprendre.
* * *
Jo en tenia només sis.
I ell, ell va resultar ser un àngel a qui, dotze anys després, se li va concedir un permís especial per acomiadar-se del seu primer amor.
* * *
Per tu, allà on siguis….
* * *
- “xineta”, diria. Perquè plores? Diga´m: per qui estàs plorant?
(-*-)
