Num 135. febre
L’article d’avui el dedico a la Gisela.
De fet, el que us diré, surt quasi més de la seva boca que de la meva, tot i que jo segueixo sempre els seus consells.
Combatre la febre sol ser una de les preocupacions freqüents quan tenim nens petits. Sabem que és una símptoma però ens espanten les conseqüències de patir febres molt altes perquè hem sentit mil histories que ens venen al cap insistentment. A més, que coi, ens alteren els plors i ens angoixa saber que no estan sans. Hem de fer un esforç per mantenir el cap clar i més encara si ens “ataquen” a dues bandes.
El primer que em de saber es que, la febre, ajuda a curar. Han de tenir febre. Si un nen malalt el mantenim contínuament “afebril” impedim que la malaltia es resolgui en el seu curs natural i de passada l’intoxiquem.
Amb nens de més d´any i mig, la febre, s’ha de controlar a partir dels 38.5.
Quan ja ets una mare experta els termòmetres no et calen. En tindràs prou amb posar els llavis damunt les temples o el front. També tocant-los les mans i els peus perquè se solen posar molt freds. El remei de la Gisela i el meu , consisteix en tenir un potet a casa amb una barreja d’alcohol alcanforat i oli d’oliva (3 d’alcohol x 2 d’oli.).
Fes-los fregues als peuets amb la barreja per mirar de fer-los entrar el calor i, amb paciència, aconseguiràs rebaixar-los unes quantes dècimes sense necessitat de medicament. Mentre, posa’ls hi un drapet moll al front. Mulla’l i escalfa’l un moment al microones per tal que no els faci tanta impressió. Desprès el pots seguir mantenint moll sense haver de treure’l anant-hi afegint aigua al damunt.
Us ho explico perquè crec que és bo per tots no abusar de la química.
Ho comparteixo perquè a mi em va bé i a la Gisela també.
I, si més no, com diu la Bet, a males, et manté distreta, derives la preocupació, mentre esperes a que es facin les quatre hores de rigor per poder donar-li de nou l’antitèrmic.
Segueix nens malalts | Comentari (1)Num 134. Família nombrosa
Només una mare de bessons pot entendre la imperiosa necessitat d’emancipar els fills.
Que caminin aviat i sense ajuda, que mengin de tot i sols, que s’aguantin el pipi, que se sàpiguen vestir… a les mares múltiples que els nostres fills progressin ens regala llibertat. Un be molt escàs.
Com menys ajudes tenim més ràpid aprenen ells. Comprovat. Ni més ni menys intel·ligents, supervivència. I com mes nombrosos, més espavilen. Sense dubtes, aquesta competència es bona per ells. Un assaig pel mon real.
Fa poc, una mare em feia la següent reflexió: – Les dones que teniu tants fills, per força, n´heu desatendre’n algun. I jo li vaig respondre. – A un no, a tots. En un moment o altre a tots. I es una sort que això passi.
La naturalesa es sàvia i per aquest motiu a mi m’ha donat els fills a parells. A un de sol, l’hagués malcriat. Es fàcil fer petits monstres consentits i aviciats, perquè tenim innata una actitud de protecció que si no vas saturada és gairebé impossible d’eludir.
Aquesta actitud que tan ens costa de refrenar és negativa, perjudicial per ells. La nostra missió es que siguin capaços de viure si els faltem, recordeu? volem adults resolutius i no depenents.
Disculpeu-me si ara dic una barbaritat, però, al meu parer, haurien d’estar prohibits els fills únics, en excepció, es clar, dels casos en que no hi hagi més remei.
Em deia la Marta, mare d’un nen: – Jo hi estic molt el cas i el tracto igual que si en tingues tres. De tant en tant hi convido altres nens per compensar.
I la convivència? I l’amor dels pares, els avis, els tiets, l’amor que haurien dividir a parts iguals?
En una societat abundant com la que vivim com ens ho hem de fer per ensenyar-los a compartir, esperar el torn, cedir, barallar-se i perdonar, repartir? Com a un fill sol, si a vegades en sobra per quatre?, Com si son nens, els nostres, envoltats de gent que te tan per donar-los?.
Ha estat la meva una família nombrosa per casualitat.
M’hagués faltat el valor per haver-ho fet expressament.
Però, paga la pena l’esforç perquè sé que pels meus fills, els seus germans, son un regal, el millor que els podia haver passat.
Segueix educacio infantil | Comentari (0)Num 133. Coses que em dic
El bunyol*, que és un paràsit d’estructura amorfa que viu de mi i que porto penjat aquí, just sota el melic, esta content. Mes que content, està sobreexcitat. Es Nadal i sap, amb certesa, que l’encebaré. Te moltes possibilitats d’esdevenir un merenga abans no acabi l’any.
- Nooo!!! Crida el cervell. I em passa imatges dels meus vint anys, lluint figureta. Ui com em manipula el cervell!!! Fa trampes. Trampós!. Em diu que si m’aprimo se m’anirà el bunyol i serè mes jove i tot. Mentider.
No hi ha res a dir. El bunyol es queda amb mi fins el final. Ja fa temps que ho vaig decidir jo i ell també. Es queda.
I si el tinc arraulit i mort de fred sota el jersei bé li hauré de donar de menjar.
- Prova-ho! Acorden ordenar-me les neurones.
Ja ho he provat d’estar-me’n i les glàndules salivals em fan figa. Si passo massa dies de regim, al final, fins i tot les deposicions dels nens em fan olor de pa amb tomàquet.
Diu el cor: – menja, dona, menja. Que avui pleguen de l’escola i ja en tenim prou de saber que haurem d’estar tancats a casa vint-i-quatre hores amb ells. Almenys que les estones bones no ens les tregui ningú.
I saps que faré? Menjaré.
(*Per saber més del bunyol, llegir art.59.)
Segueix reflexions | Comentaris (2)Num 132. Temps de bons propòsits
No vull la pau del mon.
Em conformo amb que el meu veí no s’escapi corrents. Que m’esperi per pujar a l’ascensor si em sent que obro la porta del carrer.
No desitjo que s’acabin les guerres.
En tinc prou amb que el senyor del bigoti de caixa Manresa em torni el “bon dia” quan arribo.
Ni la fam.
Voldria ser comprensiva i generosa, sobretot, amb qui no és ni comprensiu ni generós.
Agraïda.
¿massa tòpic?
Doncs, demano no ser tan tossuda ni tant rancorosa, que ho soc deu ni do, i trobar la valentia de reconèixer sense excuses quan m’equivoco.
Tenir molta paciència. Molta. Paciència amb els meus fills, amb els meus pares, el meu marit i amb el de la caixa Manresa.
Que els cotxes, a Igualada, s’aturin en el pas de vianants.
Que no em toquin el clàxon si estaciono en doble fila i poden passar.
Que el d’hisenda em segelli si només passa un minut, o dos, de la seva hora de plegar.
Per ara, el que em ve al cap…
Si pogués enviar una carta als reis mags de veritat hi posaria que m’enviessin forces per dir que no ho vull sentir quan em parlen malament d´algú. Ho penso i no ho faig mai.
I concentració. Concentració per escoltar als de casa. A tots. Des del principi fins el final, que sembla fàcil però no ho és. A poder ser, que m’escoltin a mi també.
No espero que amb el nou any, i solament per desitjar-ho, es compleixin tots els drets universals. Espero anar-me’n a dormir sabent que no hi ha ningú en el meu carrer a qui se li vulnerin. Que entremig de tants com som no n’hi hagi que no trobin consol.
Tampoc no imploro a Deu. Si ho fes, per egoista, m’hauria de castigar.
Prego a mi mateixa tenir la voluntat de posar als altres per davant, solament en alguna de les centenars possibilitats de ser millor persona que se m’ofereixen a diari.
I que em perdonin els que ho fan, però no trobo honest sortir al carrer amb propòsits que son fora del meu abast.
Prefereixo, honestament, arranjar minúcies, tenint fe amb la màxima que diu “ que un munt de petits fan un gran munt”.
No cal que vagis a manifestar-te pels abusos en el tercer món si no cedeixes la cadira. No ho veus com jo?
I la pau, la fam i les guerra, no patiu que s’acabaran. Si, si, hi ha una possibilitat de canviar-ho, segur.
Tinc el ferm convenciment i els que em coneixen estan avorrits de sentir-m’ho a dir, que això i més serà possible, sempre i quan la solució comenci amb l’actitud de cadascú.
Segueix General | Comentari (1)Num 131. Altres mares
Ella era una mare jove i estrangera. El color de la pell i el gest deien que dels països de l’est..
Esperava.
La consulta estava plena però havia arribat de les primeres, aviat la cridarien.
Damunt les seves cuixes s’arrupia un nen de poc més de 2 anyets. Mig s’endormiscava amb el caparró repenjat en el seu pit. Un pit prominent i acollidor.
Li gratava l’esquena i el cap, i li explicava que de seguida es trobaria bé.
No sabia molt bé dir que tenia. Es notava estranyada per com havien anat les coses durant les ultimes hores. Se sentia culpable però tampoc no podia dir perquè.
Li va fer un petó al front i li va pentinar una cella. No havia parlat gens d’ençà que l’havia anat a buscar. Estava moix i, potser, li costava respirar.
Últimament tot anava al revés.
Quan la professora la va trucar no n’havia volgut donar detalls pel telèfon. En parlarien a l’escola.
Va deixar la feina i amb els dits encara vermells de l’aigua calenta s’agafava el mocador que li tapava el coll. El fred ha vingut de cop.
Quan va arribar, la va dur a part i li va dir que el seu fill feia sorolls estranys. Li va preguntar si sabia perquè. Desprès la va interrogar també per la feina i pel marit a qui feia mesos que no veien. En el últim moment, quan se n’anava,va afegir que el nen feia pudor. – Ja fa dies que fa pudor.
La infermera va sortir i es va endur a un avi que es tapava l’ull amb el mocador.
Ell es va adormir i ella es va quedant mirant la finestra, vidres enllà.
S’havia fet fosc i plovisquejava. Va pensar que molts kilòmetres lluny, en el poble on havia nascut, hauria començat a nevar. Se sentia mes sola que mai.
Quan van dir el seu nom es va aixecar sense esma.
El metge va despertar al nen de males maneres. La criatura es va espantar quan va veure l’home amb un llum al front. Des de fora el sentíem plorar i, a la saleta, es va fer el silenci. La tafaneria va fer callar tothom.
Li va mirar el coll. Les orelles i el nas.
Al nas hi va descobrir un cigró. Un cigró.
Com a mínim el duia feia una setmana i ja s’havia començat a podrir. El podriment se li havia menjat un tros de “tabic” i era la causa d’aquella olor que desprenia i el soroll que feia al respirar.
La mare es va tapar la boca amb les dues mans.
Va fer una passa enrere
Mirava esgarrifada, amb els ulls negats, sense explicar´s-ho.
Veia, dreta, com el doctor la observava amb desconfiança mentre li deia que són coses que fan la canalla, – ja se sap.
No havia donat les gracies encara quan la infermera li va demanar que no marxes. Que, sentint-ho molt, el protocol deia que haurien d’avisar als d’assumptes socials.
Segueix anècdota | Comentaris (2)