Quan vaig néixer, l’Antònia només era la meva veïna.

La veïna del pis de a baix del bloc on vivíem, al carrer Sant Carles.

Al cap de no res, imagino que vora els dos anyets, així que vaig començar a parlar, l´Antònia es va convertir en la meva àvia. La iaia postissa, que diu ella, la iaia Antònia per mi primer i pels meus fills desprès. La iaia Antònia per sempre més.

De la iaia Antònia n’he tret el 80 per cent del meu caràcter. Un percentatge on s´inclou: el sentit de l´humor, l’amor per les plantes i per les criatures.

Sempre que ens comparen no puc deixar de sorprendre’m amb el poc que té a veure la genètica i la similitud amb les persones que t’adopten. La minsa importància del fet biològic.

Explica contes i “versionista”  inesgotable, avui és una senyora de més de vuitanta anys, menuda i aparentment insignificant.

La vam visitar fa dos diumenges. Està molt velleta. La seva ànima, eternament jove, fa el que pot per carregar amb un cos que ja no li respon com ella voldria.

La Martina, la meva nena petita va quedar molt parada quan la va tenir al davant.

La iaia Antònia, que es va adonar de seguida de la impressió que li causava la seva aparença, es va asseure amb penes i treballs a la punteta del llit i mirant-la amb aquells ulls plens de plecs li va dir:

-          Veus que m´ha passat? Jo no sóc una iaiona, sóc una nena petita com tu. Però, mira, m´he posat aquesta disfressa tan lletja i ara no me la puc treure.

L´Albert Espinosa diria que ella és una de les meves perles.

Una de grossa i brillant.

.

 De vegades faig l’esforç per entrar darrera els seus ullets i veure el món.

Quedar-me immòbil observant petiteses extraordinàries: Una flor, una pedra, la pluja.

Intento encabir-me en el seu cos diminut de nens de dos anys per experimentar de nou en la banalitat que a ells tant els fascina.

Assajar primeres vegades de coses que a la meva edat ja no ho són.

Avui el Jaume Singla,  en una entrevista, m’ha preguntat que ha canviat de la meva manera de ser el haver-me convertit en mare.

Entre els milers de respostes possibles li he dit que m’ajuden a recordar la criatura que hi ha en mi:

Em renten la cara i em fan reconèixer l’univers que m’envolta i del que, per obvi, se m’havia tornat invisible.

No sé exactament quan, però poc, poquet temps després de la festa, em va trucar per telèfon.

Va dir-me que volia saludar-me i explicar-me  que finalment se n’anava a baixar un riu, a fer barranquisme,  en un  lloc que conec bé i del qual havíem parlat també aquella nit.

Les ultimes paraules abans de penjar les va dir ell:

-          “Tu i jo sempre serem com Romeu i Julieta.”

  * * *

El Carles va perdre la vida en aquella aventura.

   * * *

Després de tant  temps encara sóc capaç de percebre la seva olor.

No la imagino, la ensumo de veritat: Olor de flors desconegudes i sucre.

Inesperadament. En qualsevol situació, quan menys ho espero.

De vegades la desprèn algú amb qui em creuo pel carrer, de vegades el ventet suau que es cola per sota la porta, o al passar pel davant d’una finestra entreoberta.

A èpoques més, d’altres menys. Fins ara, durant més de vint anys.

Es un perfum curiós que sempre que ve,  sempre, em sorprèn, perquè només em permet respirar-lo un sol cop; quan el busco de nou ja no puc trobar-lo.

   * * *

La primera vegada que em vaig enamorar  jo tenia, tan sols, sis anys.

Era estiu, en un poblet petit, de festa major.

A l’ombra d´un fanalet roig com la sang i de la mà dels seus ulls.

L’estiu del ball. L´estiu en què vam sentir abans de comprendre.

    * * *

Jo en tenia només sis.

I  ell, ell va resultar ser un àngel a qui, dotze anys després, se li va concedir un permís especial per acomiadar-se del seu primer amor.

   * * *

Per tu, allà on siguis….

 * * *

     -      “xineta”, diria. Perquè plores? Diga´m: per qui estàs plorant?

(-*-)

No, no el vaig convidar. De pensar-hi, no hagués sabut com fer-ho perquè no hi teníem contacte.

Jo no el vaig convidar, jo no, però algú altre ho va fer per mi.

No sé qui, ni com,  ni quan, no n’he tret l’aigua clara, però havia d’haver estat així perquè ell va aparèixer sota el llindar de la porta quan feia una bona estona que la musica sonava.

Vaig sentir que arribava algú i,  al sortir al carrer,  hi vaig topar de morros:

No havia recuperat l’alè de l’ensurt quan ja el tenia a tocar; davant meu, un noi espigat. Amb els cabells clenxats, repentinat i uns ulls blaus, profunds, que em miraven atònits.

-          Hola.

L’olor a flors ensucrades i altra volta la pau.

Havia canviat, però no molt. Més corpulent i alt. Vaig pensar que s’havia convertit en un noi atractiu, àgil en el gest i amb la mateix posat poruc de la nit del ball.

La seva presencia m’embadocava de nou.

Creieu-me si us dic que es va  fer fosc i va desaparèixer tothom.

Que es va fer un silenci dolç i que no  vaig dubtar ni un moment a deixar-me dur.

Ens vam donar la mà i vam seure plegats davant la llar de foc, sense dir-nos res, durant molta estona. Fent llacets de totes mides amb tantes serpentines com ens unien.

Tinc un bon grapat de testimonis del que us dic. Amics i amigues, gent que sabia i d’altres que no,  però cadascú a la seva manera va respectar la nostra intimitat. Imagino que intuïen que en el racó de davant la llar hi havia un nus massa ferm per provar de destorbar-lo.

Hi va haver moixaines, carícies i murmuris, a mitja veu. Però no hi va haver sexe en les nostres expressions. Simplement vam jugar a fer i desfer un amor pur i ingenu com només una nena de sis any i un nen de nou poden tenir.

Em va fer un petó, si. I després em va obligar a mirar com el cor li bellugava el pit. Vam riure plegats.

-          xineta.

Em va dir, tibant-me per les temples,  com quan portava la cua.

Tan junts com si en comptes de dos fóssim u, així de junts.

En canvi, m´ha quedat sempre la impressió de que un tel invisible se’ns interposava, com si tot plegat no acabés de ser real.  Era irreal, segurament, perquè el que estàvem vivint allà  no significava el principi de res sinó el final que ens faltava; ambdós sabíem que no hi hauria continuació.

Vam reconstruir la historia ajuntant les seves parts i les meves  i, pel camí, hi va haver alguna llàgrima bleda, i paraules en negreta que guardo en una butxaca que hi tinc entre el cor i la boca de l’estómac: el paper haurà de perdonar que les reservi només per mi.

Mes de dotze hores. Ni que sembli increïble.

Va marxar la majoria de gent, sense dir-me adéu. Alguns pocs es van quedar a dormir.

Va trencar l’alba i el sol es va despertar espiant-nos pels finestrons. No se’n va anar fins que va ser mig dia.

La llum ens va fer aclucar els ulls quan vam sortir a fora.

Un dia clar. D’hivern però radiant.

L’última imatge que tinc, és d´ell,  uns esglaons per sota meu:

Em va posar els dos dits damunt els llavis i desprès va baixar les escales a corre-cuita.

 (continua)

Després d’aquell estiu, la nostra relació ja no va ser mai més com abans; ens havíem vist per dins i ara, cada vegada que ens miràvem, ens veiem nus.

Hi va haver més estius, si, més nits de festa major, però no hi va haver cap altre ball i, dels centenars de fanalets que es van encendre a la plaça major, no es va atiar ni un amb el seu nom i el meu.

Vam créixer, i malgrat tenir-nos  present, (almenys jo li vaig tenir sempre), vam esdevenir un noi i una noia en qui la vergonya els va imposar una gran distància. Un pudor absurd que ens va fer desaprofitar moltes ocasions de retrobar-nos.

Fins que ja no n’hi va haver d’ocasions.

Per raons familiars, les vacances al poble s’escurçaven cada temporada i, els darrers sis anys, hi vaig deixar d’anar definitivament.

 Algun cop, només, de visita a l’àvia i prou. Visites precipitades, de compromís.

No el vaig veure més.

Durant molts anys. Massa.

Quan vaig convertir-me en adolescent i vaig descobrir que el món era ple de sensacions per tastar, esperant-me, ple de gent més important, de llocs més importants, de coses importants de debò, quan vaig adornar-me que l’univers sencer m’apuntava , aleshores, el moment precís va quedar sota de tot en la pila dels pensaments especials.

I juntament amb el moment,  també s’hi va colar ell.

A Sant Pere de Copons, allà on l’avi hi tenia l’hort, el pare hi va construir una barraca; en dèiem “la vinya”.

Era una caseta, senzilla, que es va anar fent a terminis, entre tots, i que,  anys desprès,  va haver de vendre’s, per disgust de la majoria i sobretot, per disgust meu.

A la vinya hi anàvem a passar els caps de setmana i era el punt de trobada de la colla dels caçadors i amics. Trobades d’altres parelles joves com ho eren llavors els meus pares.

El Joan,  que em llegeix, ho ha de recordar bé.: els petits campàvem al nostre aire mentre els grans s’afartaven de menjar i de riure.

Va ser un temps feliç, oi Joan?

El dia que vaig fer els divuit anys, i com a regal d’aniversari, els pares em van deixar la barraca només per mi.

Febrer.

Es una tonteria, però, sabeu que vaig néixer el dia de Sant Valentí?

Durant setmanes vaig preparar el que hauria de ser la festa inoblidable de la meva majoria d’edat:

Hi vaig arribar a convidar tanta gent, tanta, que aviat perdria el compte. Hi varem treballar de valent per enllestir-ho: Havia de ser perfecte.

Vaig donar-hi tantes voltes… En varem parlar tantes vegades… Havia de tenir cura que no faltes de res, que no hi faltes ningú, que tot sortís rodó.

I sabeu què?

Que així va ser;  perfecte.

Almenys per mi.

(continua)