Num 148. Quan els pares parlen, els nens callen.
Quan acompanyava la mare a comprar a cal Boté, m’asseia a la cadira que hi havia al costat de la porta.
Em penjaven els peus i feia ballar les cames. I mentre esperava que ens atenguessin, se me’n anaven els ulls als pollastres.
Entrava una dona i demanava tanda. Em mirava i feia:
- uuuu! Carme, que es la teva nena?
Jo li somreia i prou.
La mare és qui responia les preguntes i per mes que em bullís la llengua i la curiositat de saber qui era qui, ni se´m passava pel cap preguntar-ho.
Interrompre a la gent gran podia tenir conseqüències desastroses.
Quan la Maria li manava si li feia el tall per arrebossar, jo em repenjava a la vitrina i pensava que potser a la rebotiga hauria matat una bèstia molt grossa per embrutar-se així el davantal.
Desitjava que també comprés cigrons i que me’n donés uns quans abans d’arribar a casa i un tallet de pernil del bo.
Si em venia salivera i em moria per dur-me a la boca una porció de formatge, me n’estava de demanar-lo.
” Deu nos en guard! ”
Si l’estomac em feia run-run, no havia de pregonar-ho perquè sabia que no s’hi podia fer res i, a més, la mare estava parlant.
Parlava amb tothom.
Amb la veïna i amb la clienta i amb la pacient de la Maria que l’estava despatxant.
M’avorria com un ou.
Els conills em vigilaven amb els ulls saltirons, les dentetes dislocades i les llengües penjant.
- Cent grams d’aquí. Cent cinquanta d’allà i la cansalada me la talles ben primeta que la faré avui per sopar.
- Però quina nena més bona que tens!
I aleshores entrava el Gregorio amb una palangana de botifarres, encara amb el budell fumejant, i una rest de fuets i llonganisses d´ una olor que enamorava.
“les nenes bones calladetes estan més maques”
De puntetes m´enfilava per treure el nas al darrera el mostrador, i ell, se´n aprofitava, burleta, s’encarava a la mare i li deia:
- Tu! Perruquera! A veure si dons de menjar a ta filla, que fot una cara de gana….
Segueix infantesa | Comentaris (2)Num 137. En totes les èpoques, els nens son nens.
Hi ha llum a l’altra banda dels finestrons de la perruqueria pel que deu ser mig matí o primera hora de la tarda. Esta tot entelat. En te la culpa l’última ruixada de laca amb la que la Remei, veïna del bloc B, se n’acaba d’anar.
La mare “arregla” una senyora. No hi ha ningú més. Jo soc a la butaca del costat.
Em miro al mirall i em gronxo perquè el sillonet es d’aquells que giren. Quan no estan pendents de mi, em fa gracia envelar-m’hi i donar voltes i voltes i, quan m’aturo, em fa morir de riure si se’m belluga la vista. Ara procuro no fer-la girar molt perquè la posa nerviosa i no son maneres d’estar quan la mare treballa.
El meu germà és a terra, jugant. Fa soroll amb la boca de cavalls al galop i tragina amb el cistellet de pinces.
La espio a través de l’espill. Li ha tret la “red” i els “rul·los”, ara la raspalla amb energia, cap aquí i cap allà, la dona fa esforços per no deixar-se endur per les embranzides. Penso, perquè tanta estona al “secador” si ara la despentina? No quedarà bé.
La clienta ho és de tota la vida i m’ha vist créixer, cada vegada que ve i hi sóc, fa un crit de sorpresa i no deixa de repetir que m’he fet tant gran. Es una pesada. Hi torna amb les mateixes preguntes i no tinc ganes de respondre. Li dic que si i que no i prou, fluixet, i m’ho fa tornar a dir perquè no em sent. Que és sorda? Crido més i de males formes, callaria com una “maleducada” però provo de complaure-la perquè la mare em mira d’una manera que diu que està enfadada i que, si no soc simpàtica, ui! desprès.
De cop, un “Patapam!!!” ens treu l’ànima de lloc. Quin ensurt!
Ens girem les tres per veure d´on ve el soroll i descobrim que el Marc ha fet caure el calaix del carret on s’hi posen els “bigudins”.
Faig morros. Em tocarà a mi recollir.
- Va, juga amb el nen!! M’ordena.
Però jo m’acabo de posar un clip al serrell i no vull. Li pregunto, amb la veu de bona nena que se fer, si desprès em posarà els cabells llargs.
Si em desfan les trenes se m’arronsa el cabell perquè el tinc enrinxolat com un xai. La meva cosina diu que es degut a les idees que hi ha dintre del meu cap. Es una teoria que defensa allà on va i jo no li discuteixo perquè ella es intel·ligent i sap més coses que ningú. Com que són cargolades, diu, et surten cargolats. No ho sé. Jo el vull fi com ella el te, d’aquells que es belluguen quan camines. Per això la mare de tant en tant me l’estira i quan ho fa, almenys, em creix tres dits. Aquest es el motiu perquè, fins gran, d’estirar els cabells jo n’he dit sempre, fer-los llargs.
(continua)
Segueix infantesa | Comentari (0)Num 117. Introducció al proper capítol
Hi tinc, de visita al blog, una amiga.
De les primeres sinó la primera amiga que jo he fet a la vida, quan encara duia dents de llet.
De les poquetes persones que em causen aquell efecte familiar que causen, doncs això, els familiars. Que em provoca la associació de que, faci el temps que faci que no l’he trobada, sempre sigui ahir el darrer cop que l’he vist.
Em disculpareu si ara faig un viatge dels meus.
M’ha vingut rodó perquè ho tenia pendent. Potser feia bora trenta anys que ho tenia pendent. I ara em fa gracia, especialment, que ella m’hi acompanyi.
Per ella, per mi, per tantes nenes que vam viure aquelles circumstancies, les que vam haver d’adaptar-nos a una època que s’adaptava i a les que ens van forçar a ser manades per personatges com el que ve a protagonitzar el proper capítol:
Una altra dona del meu passat, una professora.
No es una venjança.
Es, solament, el manifest de la meva vivència. Com tot el blog.
Ah, si! També és per una altra cosa: Per a que ho sàpiga.
Si és que en el seu egocentrisme potser ni s’ho imagina !. I doncs? Aquelles criatures també pensàvem i acabariem esdevenint adultes. Tots els infants deixen de ser-ho.
Si em llegeix, que no ho crec.
Per a que no se’n vagi d’aquest món sense que ningú li hagi dit que no ho va fer bé.
Ni que no se n’assabenti, aquí queda. Que va fer més mal que be. Almenys per a mi.
Al final, res resta impune, senyoreta.
Au anem, Míriam.
Segueix infantesa | Comentari (0)Num 112. El xumet. (continuació i final)
Al xumet m’hi van sucar de tot.
Sucre i mel i trossets de xocolata i nata per la mona. Cava per veure’m fer ganyotes, i desprès, sal i cafè quan pretenien que les deixés.
No va resultar.
Inclús me les van tintar.
Tan em va fer.
Quan al final tornava a notar la boleta de cautxú bombejant al paladar, el gustet em dominava. No hi havia qui me les llevés.
Va ser apel·lant la meva consciencia. (De petita ja en tenia molta)
“Lletja” era la única paraulota que coneixia. I jo era “lletja” per fer-les servir.
Un dia em vaig apropar al balcó, sola, i les vaig llençar.
La mare m’hi va trobar de “cuclilles”, sanglotant, mirant l’infinit del carrer, fent “vine, vine” entre murmuris, arronsant els cinc ditets de la mà que les havia empès.
Vaig ser bona nena i valenta.
El que passa és que també vaig tenir molt mala sort:
Van quedar penjant per la llaçada, en un cablejat de telèfon que travessava la via.
Nits d’hivern, tardes d’estiu, matins de primavera… moltes vegades em van haver de treure de la bora del balcó. Fitant la fosca nit. Amb la punteta del nas enganxada als vidres. Enyorant la meva droga. Veient com el fred, el sol i el vent les ennegria i les consumia. I jo amb elles.
Les meves pipes!!!
Ni els Patxes, ni l’home del sac.
Ningú més me les prendria, ningú més me les tornaria.
Segueix infantesa | Comentari (0)Num 111. El xumet
Fins els cinc anys vaig viure al carrer Sant Carles. En un pis, d’un edifici vell, que ja no existeix.
Una immensa claraboia donava llum a l’escala que feia cargolins fins dalt de tot, amunt molt amunt, on nosaltres vivíem.
En aquells esglaons gegantins vaig aprendre a fer-me el llaç de les sabates; unes botes ortopèdiques marrons que em servien per rectificar els peus amb tendència a ajuntar les puntes al caminar. Quan em preguntaven, jo responia que és que els tenia rodons. Volia dir, pont. M’ho van descobrir en una “revisió medica” de les que feien a l’escola.
Si tanco els ulls veig el lloc.
Compto que hi havia 4 replans. En cadascun d’ells, tres portes de veïns a l’esquerra i un de sol a la dreta. Nosaltres ocupàvem el de la dreta del quart.
Just al davant de la meva entrada, allà on l’escala moria, hi havia una porteta petita d´on mai no vaig veure sortir a ningú.
Quan la mare saludava a la veïna, quan el pare tancava els dos panys, quan la Teresa feia el rebedor i deixava obert perquè s’eixugués, quan ningú em veia, la vigilava.
De fet, era una porteta tant baixeta com jo, i doncs, o bé hi vivia gent d’estatura minúscula, nans o fades, o, joguines encantades de les que s’han fet malbé i no vol ningú. A vegades somiava amb que la travessava.
Casa meva era plena de llum. El sol hi entrava sobretot pel balcó.
Hi tinc un retrat assegudeta damunt una gibrella en aquell balcó. Es podria dir que vaig aprendre a fer les meves necessitats veient passar la gent des de dalt del cel, com un ocell.
Del pis del carrer Sant Carles recordo poc: La porteta misteriosa, el mussol que va caure darrera el televisor i les pipones.
Les pipones m’agradaven molt.
La mare me les lligava amb una cinta perquè en feia servir dos cada vegada. Amb una hi feia la pipa, amb l’altra hi refregava el nas.
Alguna cosa m’haurà quedat al subconscient que encara ara quan les veig em ve salivera.
Hi tenia vici.
(continua)
Segueix infantesa | Comentari (0)