Num 186. Un truc

 

Quedo parada  de que el post anterior, el 185, hagi despertat tantes emocions.

No pel que m´heu escrit sinó pel que se m´ha comentat a peu de carrer.

Entenc que el tema mereix ser tractat més ampliament perquè “l´adolescencia” dels que ja no són adolescents es pot viure de moltes maneres i no totes han de ser negatives. Es clar. Alguns hi esteu d´acord i d´altres no i a mi m´encanta que sigui així.

Ja ho faré, en parlaré més endavant. De totes formes animo insistentment a que la gent escrigui al bloc, sense por, d´entre altres coses, perquè compartir opinions el millora i el fa més interessant.

Be, més endavant hi tornarem.

Ara, un truc. Per trencar una miqueta amb aquesta historia:

Dormir amb xumets

No t´ho he explicat, però de ben segur que tu soleta hauràs deduït que el millor que pots fer per no haver d’aixecar-te cinquanta mil vegades cada nit a donar-li el xumet, és inundar-li el llitet d’això,  de xumets. Uns quants, ben escampadets.

Ell aviat aprendrà a posar-se’l sense haver de demanar-te ajuda i tu seguiràs dormint com una “marmotilla”.

Quin plaer dormir!! El millor que hi ha al món.

Desgraciadament, un cop més, arriba el dia que tornes a tenir problemes.

I es que cap els dos anys, sinó abans, s’estila el salt lliure de bressol: s’enfilen com micos i salten. Salten i cauen com poden.

Si vols retardar els esdeveniments, el primer que t’aconsello  perquè el nen no s’hi emparri és retirar els protectors de les baranes. (A veure si no podien inventar un llitet amb els laterals llisos), picaran de cap contra els barrots però els desconcertarà no tenir lloc per posar-hi els peuets. Com que no pensen o pensen poc, deixaran d’intentar-ho durant un temps.

Ara ve la segona part, la part dolenta;  i es que, aleshores, els xumets s´hi colaran per entre mig i t’hauràs de tornar a llevar. Amb el que arriba a pesar el cos d´una a mitja nit!!.

I el cos pesa més que al principi perquè ara ja t´havies avesat “a la bona vida” i, a sobre no n´hi haurà prou en alçar-te robotitzada a encastar-li el vici, no, ara,  a més, hauràs de dur a terme una tasca molt més feixuga: el llençament de sòl en planxa.

Es a dir: ´estirar-te per terra, a les fosques, grapejant pels racons fins atrapar-ne algun. Que,  o serà just aquell que no li agrada,  o tindrà borrim que li fera venir basques.

No vegis la mandra i la ràbia que això fa.

Solució:

Rosca una tovallola gran, de dutxa, fins fer-ne un canutet llarg de roba i posa’l entre la base dels barrots i el matalàs. A banda i banda. Els xumets no relliscaran i tornaràs a dormir feliçment.    Per uns dies…

Segueix consells | Comentari (0)

Num 168. Comparacions personals

(paciència que és l’últim del tema que faig)

 

Les comparacions entre bessons arriben al seu màxim exponent quan, qui fa les comparacions, són ells mateixos.

Comencen plorant perquè volen la pilota de l’altre que, a més, és idèntica a la seva, i acaben mesurant la “pegadolsa”  que tu, minuciosament, has tallat mil.limètricament. Rondinen, fins l’extenuació, convençuts de que, sempre,  els acaba  tocant el tros més curt.

Poc hi ha a fer. No seràs mai justa si els escoltes.

Posa’t la toga i pronuncia sentencies amb orelles sordes. Si t’equivoques, mala sort. El món es ple d’injustícies.

Perquè és totalment impossible; la igualtat entre humans és qüestió d’apreciacions i el comunisme està, francament, condemnat al fracàs.

T’aconsello que basis la teva lluita a fer-los entendre que són independents.

Que el que li passi al seu germà no influencia en les teves decisions.

Que no poden demanar en referència al que té o no té l’altre.  

Sigues tallant. No et deixis endur el perquè a ell si i jo no. Concentra’t en el seu “no” i intenta  mirar-lo, aïllant-te,   com si fos fill únic.

Discuteix personalitzadament. Sense estendre’t; tots els tribunals tenen un màxim d’apel·lacions.

Fes-los veure que el món es immens i que, posats a comparar, , ells, sigui quina sigui la seva queixa, sempre formen part del grup dels afortunats.

Segueix consells | Comentaris (2)

Num 145. Sociabilitat

 

Soc una persona asocial.

Vull dir que, a escollir, prefereixo, sempre, estar sola.

Em fa mandra, molta mandra, i em costa una barbaritat acceptar dinars o sopars amb amics. Si no em concentro em surt el “no”abans, fins i tot, de que acabin de proposar-m’ho.

Em diuen  que penso així perquè em passo la vida envoltada de gent i sobretot de nens, que es una manera, molt més exhaustiva i esgotadora, de dir “envoltada de gent”.  

Però haig de d’afegir que, sigui jo com sigui, que ja m’ho aniré fent, no em queda més remei que admetre que la sociabilitat és positiva.

Va bé. Es sa.

Pel que respecta a la vida en parella i a les parelles amb fills, necessari.

Quan van mal dades,( perquè conviure amb algú i fer créixer els fills conjuntament pot ser molt dur) saber que no estàs sol et reconforta.

No parlo del costat que et puguin fer  escoltant  les teves desgracies, sinó, del que en trauràs de parar l’orella.

Només descobrint que les  frustracions  que t’amarguen, les que et fan creure que has fracassat en l´intent, la innegable realitat que et diu que el mon no es dels colors que imaginaves i menys encara dels que havies previst, que, aquestes frustracions, mira per on! , son les mateixes que las que pateix el Joan i la Maria i el Ramon i la Mercè.

Compartir relaxadament confidències ajuda a assumir i a tolerar.

Un dia dedueixes un “potser no era tan greu” , i a l’altre un “si no ho fa no té tanta importància”.

Com que som  egocèntrics, fins que no ens ho expliquen innocentment,  ens costa de creure que, curiosament, hi ha discussions entre parelles distintes que son idèntiques.

Amb iguals justificacions, retrets, i  rancors. Del mateix motlle.

Sigues sociable i veuràs com El “mal de muchos consuelo de tontos..” s’acaba transformant en el “No hay mal que por bien no venga”

Encara que tinguis millors coses a fer.

Encara que et costi tant com a mi.

Segueix consells | Comentari (1)

Num 140. Sucre

 

Sabies que la sobredosi de sucre produeix als nens hiperactivitat? 

S’inclou en el pack, la dificultat per dormir i la manca de concentració, així com canvis sobtats d’estat d’ànim.

Sabies que es facilíssim intoxicar-los perquè el nostre cos no  necessita ingerir-ne més que la que ja ve incorporat en alguns aliments com fruites i verdures?

Que el sucre, en origen,  és de color marró i que s’aconsegueix que sigui blanc mitjançant productes químics i tan sols amb la finalitat de fer-lo més atractiu al comprador?

Sabies que si deixes de prendre sucre d’un dia per l’altre pots patir una síndrome d’abstinència com el que pateixen els drogodependents?

 

La veritable revolució de l’home en el segle que vivim no té res a veure amb la tecnologia.

El que farà que es parli de la nostra generació per la posteritat, el nostre veritable progrés, està en l’alimentació.

Hem descobert que som el que mengem i que moltes malalties  greus que ens causen la mort les  provoquen el que ingerim. Ens hem adonat que ens manipulaven i que empassàvem sense qüestionar-nos aliments que s’adulteren per seduir el paladar i la butxaca del consumidor. Ara ho sabem. Centenars de famílies ja fan un esforç per exercir un control nutricional per esbrinar que conté cada cullerada del que ens portem a la boca i això enceta un camí que ens canviarà a tots. Crearà un nou concepte de civilització.

Més òptim.

No obtindrem la immortalitat però els fills dels nostres fills seran mortals longeus. Menjaran sa i tindran  una bona salut mental.

Si més no,  estarà en les seves mans.

La nostra contribució ens dona beneficis immediats: Modera la ingesta de llaminadures, cereals ensucrats, sucs de fruites endolcits…. dels teus fills i gaudeix –ne de les conseqüències .

Llegeix els ingredients dels productes que esculls. Sigues selectiu.

Protegim-los de les adicions, sobretot de les que son socialment tolerables, i estarem construint el seu millor futur.

Segueix consells | Comentaris (4)

Num 102. Que faries si…

Que faries si sabessis qui, entre la multitud, acabarà convertint-se en algú important per a tu?

Qui dels que esperen al teu costat a que els despatxin en una botiga.

Qui de les parelles que fan cua al cinema. De les que atenen el semàfor per travessar. Dels qui demanen tanda per depilar. Dels que treuen diners al caixer.

Que faries si tinguessis el do d’endevinar qui formarà part del teu futur?

Segurament, com a mínim, els miraries amb curiositat. Els somriuries. Series amable.

Recordes la primera reunió que has fet a l’escola abans no comencés la guarderia? Si? Doncs, en allà, a la bora, s’asseien un bon grapat de les persones amb les que acabaràs compartint la teva historia personal.

Jo diria, que d´una manera o altra, amb tots.

N’hi haurà amb qui t’avindràs prou per mantenir converses de deu minuts a la porta del col·legi. Amb altres hi quedaràs per fer cafè un cop o dos. Amb uns pocs hi sopareu plegats una nit d’estiu, potser.

Et demanaran favors que seran corresposts o no. Et plantejaran dilemes en aniversaris, “mediareu” en les discussions dels vostres fills, criticareu la senyoreta i les despeses de las festes de Nadal. Proposareu fer extraescolars comuns i negociareu qui si i qui no ve a jugar a casa de  ”fulana”  o de ” mengana.”

I qui sap si entre tots hi ha els braç que t’aixecarà o l’espatlla que et consolarà.!

Es la avantatge que tinc, que tenim, les que ens han donat l’oportunitat de repetir.

Hi ha coses que ja sé com aniran.

Recorda-ho la pròxima vegada que els vagis a dur. Mira mes amunt de les mans que acompanyen als amics dels teus fills.

Pensa amb el que faries si sabessis el que ja saps que passarà.

Segueix consells | Comentari (0)