Anna Pujabet

           Sé que ha arribat el moment.

            Canvis.

            Molts canvis.

            Els canvis fan por però són bons.

            Les coses hauran de canviar per tornar-se millors.

            Als que esteu i hi sereu sempre,

            als que encara no conec i no hi son.

            Als que vareu estar i els recordo.

            Als que hi sou de vegades, de tant en tant,

            i també, com no,  als que avui han vingut per primer cop.

                                Gracies,  moltes gracies.                                                                      

                                                           Anna Pujabet.

(..)

Sóc al pati i tinc vuit anys.

Fa fred i el cel és negre.

Plourà. Ho sé perquè el nas se m’ha omplert d´invisibles gotes d’aigua i ja no sóc capaç de ensumar l’olor de llapis i goma que desprèn sempre la bata.

Avui no jugo: Estic enfadada.

He decidit quedar-me sota l’escala, davant la porta del menjador i la flaire a núvols tristos se’m barreja amb la de sopetes: Imagino que hi haurà avui per dinar.

Ho imagino mentre passo dos dits pel forat de la butxaca.

Fa una estona hi duia la goma de saltar aquí, era nova, comprada a metres. Se m´hi  ha colat i alguna nena dolenta me l’ha pres.

No vull plorar perquè sóc gran.

No vull parlar amb ningú.

La Susanna em descobreix, se’m planta al davant amb els braços plegats damunt el pit, i em pregunta.

-          Que hi fas aquí?

Em tremola la barbeta i haig d’arrugar les celles perquè les llàgrimes m’estrenyen per sortir.

No ploraré.

S’asseu a la voreta i calla. M’acompanya en els meus silencis i em parla per dins.

Sense mirar-me.

Sense tocar-me.

Aviat sonarà el timbre i entrarem plegades: Sé que es quedarà amb mi fins aleshores.

(***) 

(Un petonet mami.

Ja veus que sóc incapaç d’evocar la meva infància sense tu.)

(***)

La Gemma és una amiga meva que no es diu Gemma.

La Gemma és filla única, amb un fill únic que va tenir en un embaràs únic i en un part que va resultar tan únic com l´ embaràs, el post part i l’alletament del nen. Vaja, un part tan únic com tot el que envolta la seva única vida. Gracies a Déu, també és l’única amiga com ella que jo tinc. Per sort meva i per descans de la humanitat sencera.

Quan era petita la Gemma, qui manava a casa seva no eren els pares. A casa la Gemma manava la Gemma i per mi,  que venia d’una “monarquia independent” on només regnava el rei del meu pare, era poc més que “flipant” veure tants adults fent cas de qualsevol cosa que se li empatés en el moment que se li empatés.

Ara la Gemma ha crescut, té la meva edat, així que,  més que créixer, envelleix, i  sabeu qui mana a casa seva? A casa de la Gemma ja no mana la Gemma sinó el seu únic fill . L’únic, entre tots els éssers vius que l’envolten, que ha estat capaç de manar-li el que ha de fer. I no penseu que li ha costat pas massa: jo diria que la primera ordre del marrec va venir amb el primer plor, així que el va sentir  es va doblegar com una “ pegadolça”,

De seguida que la Gemma va tenir la criatura en braços s´en va adonar que aquella era una joguina complexa que li portaria massa mals de caps. Quan el sentia plorar al bressol i sabia que se n’hauria d’ocupar,  tan si com si, totes les hores del dia i de la nit, li va venir un mareig que encara no se l´ha tret de sobre. Pobreta ella. Tot i tenir la mama i el papa i l’ávia i el Pere, el seu marit, aquella criatura la turmentava i el temps que tardava a créixer se li feia costós i esgotador, estressant i sacrificat. No en tindria cap més.

 - Déu vos en guard!! Que estàs boja tu de tenir-ne tants?????

Així doncs, a la que fes els tres,  no li quedava una altre que desempallegar-se’n com pogués; amb la mare, l’àvia i qualsevol extraescolar que li passes pel davant; tan se val si era taekwondo com la flauta travessera o s´hi havia de convèncer l’escola sencera de que al nen li convenien les classes de costura per nenes que feien el dissabte al dematí.

De seguida que el Peret petit va tenir una mica de seny que va veure la mare tan bleda que li havia tocat. Jo per mi que per dintre seu va dir-se:

 - he nascut amb la flor el cul i un munt de gent que me la olori.

Ja es pot néixer de bona pasta ja, que si te les ponen totes et corromps abans no canti el gall.

La darrera vegada que vaig trobar-me la Gemma, aquesta em va preguntar breument com m’anaven les coses. Bàsicament,  era una pregunta de cortesia perquè de seguida em va explicar com l’omplien les classes de padel i  em va recitar de memòria el grupet de “celebritys” amb qui es feia últimament. Quan de sobte, i abans que jo em veies en cor d’opinar, quan,  fins i tot sorpresa, va recordar que ella també tenia un fill, va fer un saltiró inquietant, es va plegar de braços, va arrufar els morros i em va dir:

-          Ai, jo molt malament. El Peret ha fet quatre anys i no canvia, és molt dolent. Em faig un tip de plorar perquè per més que li dono no està mai prou content. Saps que diu ara? Diu que ell no se´n vol anar a dormir a les nou com els altres nens, que ell vol mirar la tele. Estem esgotats. Al final hem decidit que millor que quedar-nos els dos llevats potser serà fer torns, un dia el meu home i l´altre jo, fins que al nen es cansi, li agafi son i se´n vulgui anar a dormir.

Tal i com us ho explico.

“ Els fills dels altres sempre costen més d’aguantar que el propis”

No són més pesats, t’ho semblen.

Si poguessis llegir el pensament dels “altres”  pares cauries de cul.

La primera apreciació de lo carregosos i emprenyadors que poden arribar a ser, és, quan, recent parida, et venen a veure a l’hospital.

Salten com cabres desbocades i desperten els bebès,. Et preguntes:

-          com es que sa mare no els hi  diu res?

Afirmes:

Al hospital no s’hi ha d’anar amb nens.

T’asseguro que abans de cinc anys seràs tu i els teus fills qui trucaran a la porta d’una partera:

-          Es que em fa gracia que els nens vegin un recent nascut, serà un momentet i  els meus es porten molt bé, no molesten gens.

Una palla a l’ull no, un tronc hi tenim de vegades!

Deixant de banda situacions delicades en que hauríem d’imposar el sentit comú,la sociabilitat amb nens és també molt útil.

A ells els obre la ment mantenir relacions amb altres pares i fills i reafirma el seu propi nucli familiar.

Es, per exemple,  quan els germans es fan mes costat que mai.

A més, si estàs de sort i els teus son els mes petits, t’alleugerà la carrega de fer passar un diumenge a la tarda.

Sinó, doncs bé, hauràs pogut compartir i conèixer altres tipus d’intermediacions familiars de les que el teu home i tu, segur, que en traureu conclusions constructives .

Si més no, et quedarà el  consol de saber que , quan se’n vagin, per un estona et sentiràs feliç de tenir-ne només dos.

Soc una persona asocial.

Vull dir que, a escollir, prefereixo, sempre, estar sola.

Em fa mandra, molta mandra, i em costa una barbaritat acceptar dinars o sopars amb amics. Si no em concentro em surt el “no”abans, fins i tot, de que acabin de proposar-m’ho.

Em diuen  que penso així perquè em passo la vida envoltada de gent i sobretot de nens, que es una manera, molt més exhaustiva i esgotadora, de dir “envoltada de gent”.  

Però haig de d’afegir que, sigui jo com sigui, que ja m’ho aniré fent, no em queda més remei que admetre que la sociabilitat és positiva.

Va bé. Es sa.

Pel que respecta a la vida en parella i a les parelles amb fills, necessari.

Quan van mal dades,( perquè conviure amb algú i fer créixer els fills conjuntament pot ser molt dur) saber que no estàs sol et reconforta.

No parlo del costat que et puguin fer  escoltant  les teves desgracies, sinó, del que en trauràs de parar l’orella.

Només descobrint que les  frustracions  que t’amarguen, les que et fan creure que has fracassat en l´intent, la innegable realitat que et diu que el mon no es dels colors que imaginaves i menys encara dels que havies previst, que, aquestes frustracions, mira per on! , son les mateixes que las que pateix el Joan i la Maria i el Ramon i la Mercè.

Compartir relaxadament confidències ajuda a assumir i a tolerar.

Un dia dedueixes un “potser no era tan greu” , i a l’altre un “si no ho fa no té tanta importància”.

Com que som  egocèntrics, fins que no ens ho expliquen innocentment,  ens costa de creure que, curiosament, hi ha discussions entre parelles distintes que son idèntiques.

Amb iguals justificacions, retrets, i  rancors. Del mateix motlle.

Sigues sociable i veuràs com El “mal de muchos consuelo de tontos..” s’acaba transformant en el “No hay mal que por bien no venga”

Encara que tinguis millors coses a fer.

Encara que et costi tant com a mi.