Num 147. Sociabilitat amb nens
“ Els fills dels altres sempre costen més d’aguantar que el propis”
No són més pesats, t’ho semblen.
Si poguessis llegir el pensament dels “altres” pares cauries de cul.
La primera apreciació de lo carregosos i emprenyadors que poden arribar a ser, és, quan, recent parida, et venen a veure a l’hospital.
Salten com cabres desbocades i desperten els bebès,. Et preguntes:
- com és sa mare no els hi diu res?
Afirmes:
Al hospital no s’hi ha d’anar amb nens.
T’asseguro que abans de cinc anys seràs tu i els teus fills qui trucaran a la porta d’una partera:
- Es que em fa gracia que els nens vegin un recent nascut, serà un momentet i els meus es porten molt bé, no molesten gens.
Una palla a l’ull no, un tronc hi tenim de vegades!
Deixant de banda situacions delicades en que hauríem d’imposar el sentit comú,la sociabilitat amb nens és també molt útil.
A ells els obre la ment mantenir relacions amb altres pares i fills i reafirma el seu propi nucli familiar.
Es, per exemple, quan els germans es fan mes costat que mai.
A més, si estàs de sort i els teus son els mes petits, t’alleugerà la carrega de fer passar un diumenge a la tarda.
Sinó, doncs bé, hauràs pogut compartir i conèixer altres tipus d’intermediacions familiars de les que el teu home i tu, segur, que en traureu conclusions constructives .
Si més no, et quedarà el consol de saber que , quan se’n vagin, per un estona et sentiràs feliç de tenir-ne només dos.
Segueix nens amb nens | Comentari (0)Num 145. Sociabilitat
Soc una persona asocial.
Vull dir que, a escollir, prefereixo, sempre, estar sola.
Em fa mandra, molta mandra, i em costa una barbaritat acceptar dinars o sopars amb amics. Si no em concentro em surt el “no”abans, fins i tot, de que acabin de proposar-m’ho.
Em diuen que penso així perquè em passo la vida envoltada de gent i sobretot de nens, que es una manera, molt més exhaustiva i esgotadora, de dir “envoltada de gent”.
Però haig de d’afegir que, sigui jo com sigui, que ja m’ho aniré fent, no em queda més remei que admetre que la sociabilitat és positiva.
Va bé. Es sa.
Pel que respecta a la vida en parella i a les parelles amb fills, necessari.
Quan van mal dades,( perquè conviure amb algú i fer créixer els fills conjuntament pot ser molt dur) saber que no estàs sol et reconforta.
No parlo del costat que et puguin fer escoltant les teves desgracies, sinó, del que en trauràs de parar l’orella.
Només descobrint que les frustracions que t’amarguen, les que et fan creure que has fracassat en l´intent, la innegable realitat que et diu que el mon no es dels colors que imaginaves i menys encara dels que havies previst, que, aquestes frustracions, mira per on! , son les mateixes que las que pateix el Joan i la Maria i el Ramon i la Mercè.
Compartir relaxadament confidències ajuda a assumir i a tolerar.
Un dia dedueixes un “potser no era tan greu” , i a l’altre un “si no ho fa no té tanta importància”.
Com que som egocèntrics, fins que no ens ho expliquen innocentment, ens costa de creure que, curiosament, hi ha discussions entre parelles distintes que son idèntiques.
Amb iguals justificacions, retrets, i rancors. Del mateix motlle.
Sigues sociable i veuràs com El “mal de muchos consuelo de tontos..” s’acaba transformant en el “No hay mal que por bien no venga”
Encara que tinguis millors coses a fer.
Encara que et costi tant com a mi.
Segueix consells | Comentari (1)Num 117. Introducció al proper capítol
Hi tinc, de visita al blog, una amiga.
De les primeres sinó la primera amiga que jo he fet a la vida, quan encara duia dents de llet.
De les poquetes persones que em causen aquell efecte familiar que causen, doncs això, els familiars. Que em provoca la associació de que, faci el temps que faci que no l’he trobada, sempre sigui ahir el darrer cop que l’he vist.
Em disculpareu si ara faig un viatge dels meus.
M’ha vingut rodó perquè ho tenia pendent. Potser feia bora trenta anys que ho tenia pendent. I ara em fa gracia, especialment, que ella m’hi acompanyi.
Per ella, per mi, per tantes nenes que vam viure aquelles circumstancies, les que vam haver d’adaptar-nos a una època que s’adaptava i a les que ens van forçar a ser manades per personatges com el que ve a protagonitzar el proper capítol:
Una altra dona del meu passat, una professora.
No es una venjança.
Es, solament, el manifest de la meva vivència. Com tot el blog.
Ah, si! També és per una altra cosa: Per a que ho sàpiga.
Si és que en el seu egocentrisme potser ni s’ho imagina !. I doncs? Aquelles criatures també pensàvem i acabariem esdevenint adultes. Tots els infants deixen de ser-ho.
Si em llegeix, que no ho crec.
Per a que no se’n vagi d’aquest món sense que ningú li hagi dit que no ho va fer bé.
Ni que no se n’assabenti, aquí queda. Que va fer més mal que be. Almenys per a mi.
Al final, res resta impune, senyoreta.
Au anem, Míriam.
Segueix infantesa | Comentari (0)