Num 171. Dóna´m la maneta
Els nens d’any i mig, dos, com ho són els meus petits, acostumen, encara, a anar amb cotxet a tot arreu.
Amb els bessons, com que, la majoria de trastos son més feixucs que els d´un de sol, si pots, ho evites.
Ja caminen, i doncs? Treure el troleibús és més emprenyador que agafar-los de la maneta i poquet a poquet, anar fent.
El problema s’esdevé, quan, el seu cervellet poc fet, té connexions irracionals i decideix, per exemple; tirar-se per terra o girar en direcció contraria.
Aquestes cosetes supèrflues, si te las fa un fill únic o el petit de més germans, potser, fins i tot fa gràcia. M’ho imagino, i sinó, en un moment donat, si te’n afartes, te’l penges del coll i per puntades de peu que doni, sempre guanyes tu.
Ara bé, si el que portes de la maneta son dos matèries grises, igualment “involucionades”, i els dona per amotinar-se a la vegada, suaràs com un vedell, encara que sigui ple hivern i faci fred. T’ho dic jo.
Mètodes per contraatacar: n’hi ha pocs.
No t’hi escarrassis a fer-los-hi entendre. Si això et tranquil·litza a tu, doncs parla tant com vulguis, però que sàpigues que no processen res del que els estàs dient. Ells estan “a lo seu” i com més t’angoixis més gràcia els farà.
Aquest son els meus trucs:
- Preveure el doble de temps per trajecte per si sorgeixen, això, imprevistos.
- No oposar resistència.
- desconnectar-te tu algunes neurones per tal de poder establir comunicació des d´un mateix nivell mental.
- No els facis xantatge (no guanyaràs per piruletes de petits i per dentistes de grans)
- Converteix el trajecte en un joc.
Quan vaig a buscar els meus fills petits a la guarderia, de vegades, sortim fent el trenet. D’altres, fem veure que som gegants i estirem molt les cames o fem peuets de formigueta que caminen molt de pressa, però, si haig de triar, el que més gracia els fa, es fer corrent un tram petit per parar en sec i desprès començar de nou.
Gracies a Deu, ja fa molt que vaig perdre el sentit del ridícul.
Per ser sincera, en els meus passejos pel·liculers , arriba un moment que ni me’n adono de que, per allà on passem, n´hi ha uns quans ulls que ens miren atònits.
Segueix trucs per distreure´ls | Comentari (1)Num 151. Quan els nens no callen (continuació i final)
Mentre atenien el torn es va anar assossegant. Menys mal.
En els vint minuts d’espera el nen anava traïen les quatre cosetes del cistellet i ella les tornava a posar.
Es va encabessar amb el xiclets que penjaven del panel de la dreta i ella els hi va afegir a la compra.
Li va preguntar pel senyor del bigoti que tenia al darrera i pel bebè de la panxa de la dona que l’acompanyava senyalant-los amb el dit, descaradament. I ella va fer que si amb el cap sense sintetitzar, sense assimilar la veueta filosa que li parlava.
- Mira, mama, mira.
Li tibava de l’abric i el botons cedien. Que coi hauria vist ara?
Però la Isabel ja no estava per punyetes, se’n havia anat de viatge astral i pul·lulava pels florescents sense reconèixer-se ella ni a la criatura que la maltractava.
No hagués pogut centrar els ulls on deia el nen perquè no s’hi concentrava. Ella el que volia era pagar i desaparèixer.
La segona cosa, literalment.
A la etiqueta del uniforme hi posava que la noia de la caixa es deia Maribel.
Però a la Maribel li deien Mari, perquè la clienta del davant la coneixia i elles dues la feien petar com si fossin en un bar. Ben bé com si la cua de penitents que les observava no anés amb elles.
Ni els penitents, ni la Isabel, que era la propera, i que duia una pancarta de “em rendeixo” entre cella i cella d’ençà que feia uns minuts que se li havien escapat les forces per un dels forats més íntims del ser humà.
Al Joanet li cremaven les plantes dels peus, però.
Ell no podia estar-se tanta estona quiet.
I va decidir fer el cim.
Se li va emparrar als braços, col·locant el peuet en l’ansa de la bossa fent-la servir d’estrep i trepant-li en pur estil anxaneta que no va desistir fins que li va rodejar amb les cames el coll.
- Joanet, si us plau…
La llarga cua que ja sobrepassava el departament de cosmètics, quasi que s’hi va abalançar en massa per fer-li fa pinya i més d’un es va cruspir una ungla del patiment.
- Però, fillet, que fas?
Un cop alçat, encès de galtes, estava cofoi.
- Hola, hola, hola,hola, hola…..
Va començar a cridar
- Hola, hola…
No va faltar qui li respongués tímidament.
Però el millor va ser que l’espectacle va causar efecte i a la Maribel no li va quedar més remei que girar el cap i mirar cap aquella estranya torre humà que li emetia senyals .
- Eiiiiiiiiiiii, hola guapo!
I tot seguit va fixar la vista en la cinta transportadora on un parell de codis de barres confiaven ser descodificats.
La majoria somriurien per dins: Sortirien d’allà abans de mitja nit. I a la Maribel el nou client era una ocasió excel.lent per saber més, per conèixer, per intimar, …ella fins les nou no tenia cap pressa.
- Quina monada, que fas a qui dalt? Com et dius?
- Digues-li Joanet a aquesta noia com et dius? Va insistir la mare
Una clara mostra de l’estat depriment de la Isabel que en una millor ocasió li hagués fet dir el telèfon, l’adreça, el codi postal i el poema de Nadal.
- Ai que se t’ha menjat la llengua el gat…
El gat?
- La mama abans s’ha tirat un pet!!!
- Que dius maco?
Temps li va faltar per esbombar a ple pulmó i sense pietat:
- LA MAMA S´HA TIRAT UN PET ALLÀ!!!
- ALLÀ, ALLÀ, ALLÀ!!! Repetia indicant al fons com un posseït.
Just quan la megafonia va fallar. Ja es mala sort.
Es va fer un silenci aplanador i totes les atencions es van centrar en aquella mena de mico que penjava del cap de la senyora elegant.
Quines xafogors li van venir. La seva aparença de mare juvenil va quedar en res. La situació la va menysprear i ara es veia com una menopàusica cagona.
Quin greu em sap per la Isabel.
Ella va dir que no se’n oblidaria mai. I tal i com es, de tant bona fe, m´ho crec.
Així m’ho explicava:
- Perquè vegis, perquè vegis,( se li encenia la sang encara set dies més tard). Perquè vegis…. Cria corbs, cria… quin desengany.
Segueix anècdota | Comentari (1)Num 150. Quan els nens no callen. (continuació)
Al Joanet allò el va fer riure fins plorar.
Estirat panxa enlaire i amb les cametes arronsades “ clequejant” sense parar el nen no deixava de cridar :
- “la mare s’ha tirat un pet!”.
la Isabel descomposta encara i descol·locada per la seva pròpia falta de modals, s’estava dreta com un estaquirot i no trobava les paraules per fer-lo alçar. Com tapar aquella boqueta sense haver-li de fer mal.?
A punt va estar de perdre el ris de la permanent. Quin mal moment.
No va ser fins que una llauna de colors vistosos que ella va trobar al damunt de tot el va hipnotitzar de nou. Els nens és el que tenen, que obliden molt fàcilment.
- Encara com he reaccionat tan ràpid. Pensava.
El que fan les situacions límit.
Deprimida pel tràngol que acabava de patir va donar per acabava la excursió mercantil.
- Cap a casa. Hem de marxar.
Ella ja no era ella.
Va passar de ser la mare de la Laura Ingalls (casa de la pradera) a la desesperada i fugitiva mare de “No sin mi hija”.
Un burca li hagués anat rebé.
Avançava cap a la caixa com si la empaités una cort de Tabilans, de la maneta del Joanet que saltava divertit amb la llauna de colorins.
Pobre Isabel, ni mirava enrere, temorosa de que l’home dels iogurts no hagués relacionat ja els crits del seu fillet amb l’estrany “ si” sostingut del sorollet del fons.
(continua)
Segueix anècdota | Comentari (0)Num 149. Quan els nens no callen
La Isabel és una mare que ho ha estat per primera vegada a les acaballes de la seva edat fèrtil.
El Joan, Joanet, és el seu fill que ara te tres anys i a qui ella hi dedica les atencions que pot, que son moltes.
Hi passa tantes estones i li explica tantes coses que, a voltes, es sorprèn tractant-lo com si fos més gran, com si en ves de tres en tingués divuit.
El nen, tot s’ha de dir, es viu com una centella, i deu ser de bona pasta perquè tot i les oportunitats que té, de moment, no es comporta com un reietó tirà.
La setmana passada se’l va dur al Caprabo.
Precisament a la tarda, que és quan hi ha més gent, i en dissabte, perquè a ella li sembla que, anar de compres, és instructiu pel nen i el dissabte es el dia que ho poden fer sense presses.
Ben bé en plena aglomeració. Ells dos, però, aliens al bullici i al deliri compulsiu del “dos per ú” , recorrien els passadissos com si fossin al zoo:
El Joanet treia i ella posava, el nen preguntava i ella explicava i ell preguntava de nou abans que ella hagués tingut temps d’acabar la ultima resposta.
Com en una bombolleta enmig de tant desfici malgastador, la Isabel i el Joanet, transitaven impertèrrits en la seva visita cultural fins que el recorregut els va dur al fons del supermercat. En una mena de racó que fa l’edifici.
Es una zona més tranquil·la, a poder ser, perquè queda mig amagada.
Els experts en màrqueting i comerç dirien que és un punt fred.
Així es denominen els entesos els espais dels locals que, pel que sigui, menys es freqüenten, no atrauen al comprador i el producte te poca rotació.
I això la Isabel ja ho sabia i va trobar oportú que el nen també ho sabés. La lliçó del dia. Una transmissió de coneixements que la van tenir parlant sola mentre Joanet provava de fer el pi amb el cap dins la cistelleta mig buida.
- Comprens que et vull dir, fill?
Segur que si.
Al Caparabo que dic, el lloc fred, és on hi ha les conserves i la llet.
Segurament angoixat per tanta xerrameca de la mare, la criatura es va despistar interessant-se de cop i volta, per una caixa de pasta equatoriana que hi havia a la prestatgeria més baixa.
I ja la veus a ella, tan enfaixada i elegant, rumiant com acotar-se per arribar fins allà baix.
La Isabel i el seu abric tres quarts i la bossa de pell, van mirar a banda i banda.
Va fer un posat condescendent i amb un somriure als llavis de mare televisiva, es va “acuclillar” amb energia per prendre la capça entre les mans i llegir-ne els ingredients.
Seria per la posició, per la debilitat dels genolls, per l’edat i sobretot per l’esforç de contenció, que els budells se li van remoure i malgrat que hi va haver una lluita estomacal ferotge i una negació mental total , al final, l’esfínter no va poder més i es va rendir abandonat a la pressió gasosa que l’empenyia per dins.
En resum, que a la Isabel se li va escapar un pet.
Un pet normal no, no un “puf” i prou.
Un pet dels que si et provoqués no et ve, un de llarg i aflautat i prim i fi com un xiulet. Un fiuuuuu de petardet de Sant Joan, que per l’estona que va durar ni semblava un pet.
Mira si va sonar poc a pet que l’home que triava els iogurts desnatats es va quedar parat parant l’orella, es va acostar tres vegades al palé de la llet en caixes i se’n va anar convençut que algun bric s’hauria rebentat per la pressió i perdia aire a destall
(continua).
Segueix anècdota | Comentari (1)Num. 128 llibertat d´expressió
A aquestes alçades, no em veig dient-li al nen:
- No et toquis el penis, fill!!
No m’estic per punyetetes jo, sóc massa vella.
Em refereixo a la manera “correcte” de dir segons què.
A casa meva, des de anys immemorials, els nens han tingut ocellet.
Que els meus besavis ja en tenien d’ocellet!. I les besàvies…
Les braguetes s’havien de tancar, per això, per a que l’ocellet poruc no marxes volant.
(Ara ric, perquè recordo la sortida d’un senyor, amic de la família, que ja era molt gran quan jo era petita. Fa anys que va morir. Un home de pagès que sempre vestia igual. Amb una camisa ratada i els pantalons cordats a les aixelles, uns pantalons que encara tenien més anys que ell. Sempre la portava avall, la bragueta, jo crec que no tenia ni cremallera. Un dia m’hi vaig atrevir i senyalant-li l’entrecuix li vaig dir:
- se li escaparà l’ocellet!.
Em va respondre:
- No pateixis maca, que aquest sempre hi torna, hi te el niu ple d’ous.
I desprès va riure ensenyant-me les quatre dents que li quedaven.)
Els penis no volen, ai ves! Quin mal efecte!, jo, almenys, no els visualitzo pels aires.
Cada cosa a la seva mida.
Les criatures tenen ditets i peuets. Si a un bebè d’un anyet li poses mans en comptes de manetes, el descompenses.
Els gossos son “guaus” i els gats son “miaus” i ja complicarem l´ensenyament a mesura que les neurones es vagin multiplicant. No tenim homes i dones d’alçada reduïda, son nens. Nens petits.
Abans de polir les formes, l’ésser humà necessita comunicar-se. Entendre i fer-se entendre.
No es per casualitat que aquestes manipulacions infantils del llenguatge apareguin en totes les cultures del món.
Segueix coses que fem els pares | Comentari (0)