Bocabadada.
Al·lucinada i aclaparada.
Així va quedar la meva filla gran quan li vaig dir que l´ Emma havia estat la primera novia del seu pare.
L’Emma i la seva actual parella, el Joan, són amics. Més que coneguts. No són els nostres amics més íntims, però hi tenim bona relació i un parell de sopars o tres l’any els fem. Sobretot ara que ve el bon temps.
A la Judit, l’Emma sempre l’ha fascinada. Perquè l’Emma és una persona encantadora i, a més, tot i haver tingut cinc fills, llueix una silueta esplèndida i uns cabells llargs fins la cintura que li donen un aire com de princesa. Les princeses que tant agraden a les nenes amb la edat que tenia la meva filla el dia que se li va ocórrer preguntar de què els coneixíem el Joan i l’Emma.
De primer no em va interrogar pas massa.
Crec que va deduir que millor seria, abans d’actuar, consultar amb la seu altre jo; és a dir, amb el seu bessó, en Jaume. I el Jaume va quedar sorprès, si, però res més. La preocupació li va venir quan se li van encomanar les voltes de rosca de la seva germana.
Rebuig. Això d’entrada.
Inexplicablement, d’un dia per l’altre ens van fer saber que ja no volien que els convidéssim més. Els feien nosa i a duet, es van “compinxar” l’un amb l’altre per donar-nos-en raons. Unes raons que davant la nostra indiferència anaven creixen d’intensitat fins a resultar veritables raons extraordinàries i quasi sobrenaturals.,Van al·legar motius tan inversemblants que ho vam entendre com una ruqueria més de les que fan les criatures i de les que no se’n pot treure l’entrellat.
- Ni cas, ja se’ls passarà.
Si, si …
En el següent sopar es van mostrar distants i esquerpes, rallant a la mala educació. La Judit, en especial, no va treure els ulls de damunt el seu pare i de l’Emma ni per casualitat i el súmmum va ser quan ella, l’Emma, va mostrar una bossa de caramels i la Judit va fer que no mentre li donava una puntada de peu al seu germà que ja havia allargat la mà per pescar-ne un bon grapat.
Em vaig enfadar amb ells. Ui, em vaig enfadar molt.
No recordava ni relacionava la conversa anterior i per això vaig prendre per capritxosa la seva actitud.
Els vaig castigar, a pensar. Que es un càstig que als bessons els va molt bé, perquè aprenen a expressar amb veu altra sobre el que es preocupa i aprenen, també, a escoltar-se. Com que comparteixen la consciencia, s’escolten a si mateixos i en boca de l’altre.
- Penseu el què heu fet i el perquè, i quan ho tingueu clar, sortiu i m’ho expliqueu.
I així ho van fer, fins que en el seu debat, la ràbia va esdevenir llàstima.
- Pobreta Emma.
Amb aquestes em van venir:
- No et fa pena mama?
- Pena? Perquè hauria de fer-me pena.
- Doncs, perquè tu li has pres el papa.
Sovint els donem informacions sense imaginar-nos com els pot costar de pair.
Som adults i, es clar, hi ha coses que, gràcies a Deu, tenim tan superades que han deixat de ser un problema. Malament sinò.
Necessitaven explicacions:
- El papa i la mama, abans de conèixer-se van tenir altres “novios”.
- Tu també mama? Va preguntar el Jaume amb preocupació.
- Jo també fill, menys que el papa, però també.
(A vegades, no puc evitar deixar-me en millor posició, que hi farem..)
- Però al final ens vam trobar i vam saber que ens havíem d’estimar , tant i tant que, mira, de seguida vareu venir vosaltres que sou el fruit del nostre amor i ara, per acabar-ho d’arrodonir, aquí estàn vostres germanets.
- Però, això, això de tenir altres “novios”, ho fa tothom?
- La majoria.
- I perquè? Perquè la gent canvia de “novios”? Perquè no es queda amb el que té?
- Doncs perquè, de vegades, creus que has trobat la persona perfecte per compartir la resta de la teva vida i al cap d’un temps te n’adones que no. Que t’has equivocat.
- Vaja. Va dir ella.
I el Jaume, que sempre ha estat molt viu va intervenir d’immediat:
- Aleshores com ho saps, com ho pots saber si al final, la persona amb qui estàs es la bona?
M’hagués pogut quedar sense paraules perquè la qüestió és més difícil de resoldre del que sembla, fins i tot pels que fa temps que em superat la majoria d’edat.
Sort que vaig recordar el què, no fa massa, algú em va dir a mi.
- Mira fill, amb això no tinguis por. L’encertaràs segur.
L´amor de la teva vida, la teva meitat, la parella correcte, sempre serà, sense dubtes, l’última que tindràs.
I Afortunadament, amb aquesta reflexió, vam donar per tancat el tema.
