Num 205. Gracies dels altres
De les gracies infantils de persones que conec la que més original i la que més gràcia m’ha fet és la del Pere.
El Pere és el marit de la meva cosina. Un home que avui ja ha superat la quarantena però que, com tots, un dia també va ser un nen.
Estic segura que no li importarà que ho expliqui.
Els pares del Pere va anar a sopar i van deixar el nen amb la seva germana que ja era una adolescent responsable.
Van quedar sols a casa.
Un pic es va tancar la porta del carrer, ella, la nena, es va atrinxerar per escoltar musica a la seva habitació i ell, el Pere, va ser lliure per fer el que li vingués en gana. Bàsicament per fer allò que fan els nens quan se’ls ofereix ampli territori per explorar: investigar.
Investigaria l’habitació del bany.
Al bany hi havia multitud de calaixets plens de cosetes.
Hi havia, possiblement, medicaments, estris de perruqueria, de maquillatge i d’higiene personal. Peces interessantissimes. Rares, coloristes i perfumades. Esprais, colònies, tiretes, desodorants i ohhhh!!!!; un tresor.
Al Pere li va fer un pessic el cor quan va descobrir el set d’afaitat del pare.
S’enfilaria en una cadira per veure’s bé al mirall.
Sabia el que havia de fer i, imitant al seu progenitor, va començar a untar la brotxa amb l’aigua i el sabó fins que va aconseguir tenir el puny a vessar d’escuma.
Avui seria el primer cop que s’afaitaria. Havia arribat el moment.
L´ únic problema que va tenir el Pere amb tot aquest assumpte de l’afaitat va ser el pèl; va ser la falta del pèl que el va incitar a prendre una decisió precipitada.
Si no tenia pèl a les barbes quin sentit tenia procedir l’afaitat???
Es va observar bé.
De perfil i de prop per trobar un rastre vellós. Tant de prop que va “bafar “ el vidre i s’hi veia però borrós.
Un cop passada la màniga per netejar-lo, es va poder examinar de nou i va concloure que l’únic pèl que tenia a la cara, i que, per ser pèl, podria ser “afaitable” , era el de les celles.
El Pere aquell dia, tot solet, es va afaitar les celles.
Amb parsimònia i exactitud de professional.
Desprès va endreçar pulcrament i quan la seva germana el va cridar per saber que feia tanta estona sense sorolls, ell ja ho tenia enllestit i no quedaven probes materials que el delatessin.
La resta de la tarda la va passar jugant als argamboys.
Els pares van arribar just a l’hora de fer-lo anar a dormir.
El pare va preguntar a la nena que tal havia anat tot i ella va respondre amb la poca ànsia de la pubertat que “normal” , que “com sempre”.
La mare va alçar el Pere a coll i el va ficar al llit més adormit que despert.
Quan el acotxava se’l va mirar i no sabia dir molt bé que li veia. Va posar-li la ma al font i el va besar prement els llavis a les temples per notar-li la temperatura.
Quan el Pere va entrar al son profund, la veu llunyana de la mare li deia al pare:
- Ai, no sé. Per mi que alguna cosa li sortirà. Alguna cosa li ronda segur perquè fa molt mala cara.
Segueix anècdota | Comentaris (4)Num 199. Descobriments
Bocabadada.
Al·lucinada i aclaparada.
Així va quedar la meva filla gran quan li vaig dir que l´ Emma havia estat la primera novia del seu pare.
L’Emma i la seva actual parella, el Joan, són amics. Més que coneguts. No són els nostres amics més íntims, però hi tenim bona relació i un parell de sopars o tres l’any els fem. Sobretot ara que ve el bon temps.
A la Judit, l’Emma sempre l’ha fascinada. Perquè l’Emma és una persona encantadora i, a més, tot i haver tingut cinc fills, llueix una silueta esplèndida i uns cabells llargs fins la cintura que li donen un aire com de princesa. Les princeses que tant agraden a les nenes amb la edat que tenia la meva filla el dia que se li va ocórrer preguntar de què els coneixíem el Joan i l’Emma.
De primer no em va interrogar pas massa.
Crec que va deduir que millor seria, abans d’actuar, consultar amb la seu altre jo; és a dir, amb el seu bessó, en Jaume. I el Jaume va quedar sorprès, si, però res més. La preocupació li va venir quan se li van encomanar les voltes de rosca de la seva germana.
Rebuig. Això d’entrada.
Inexplicablement, d’un dia per l’altre ens van fer saber que ja no volien que els convidéssim més. Els feien nosa i a duet, es van “compinxar” l’un amb l’altre per donar-nos-en raons. Unes raons que davant la nostra indiferència anaven creixen d’intensitat fins a resultar veritables raons extraordinàries i quasi sobrenaturals.,Van al·legar motius tan inversemblants que ho vam entendre com una ruqueria més de les que fan les criatures i de les que no se’n pot treure l’entrellat.
- Ni cas, ja se’ls passarà.
Si, si …
En el següent sopar es van mostrar distants i esquerpes, rallant a la mala educació. La Judit, en especial, no va treure els ulls de damunt el seu pare i de l’Emma ni per casualitat i el súmmum va ser quan ella, l’Emma, va mostrar una bossa de caramels i la Judit va fer que no mentre li donava una puntada de peu al seu germà que ja havia allargat la mà per pescar-ne un bon grapat.
Em vaig enfadar amb ells. Ui, em vaig enfadar molt.
No recordava ni relacionava la conversa anterior i per això vaig prendre per capritxosa la seva actitud.
Els vaig castigar, a pensar. Que es un càstig que als bessons els va molt bé, perquè aprenen a expressar amb veu altra sobre el que es preocupa i aprenen, també, a escoltar-se. Com que comparteixen la consciencia, s’escolten a si mateixos i en boca de l’altre.
- Penseu el què heu fet i el perquè, i quan ho tingueu clar, sortiu i m’ho expliqueu.
I així ho van fer, fins que en el seu debat, la ràbia va esdevenir llàstima.
- Pobreta Emma.
Amb aquestes em van venir:
- No et fa pena mama?
- Pena? Perquè hauria de fer-me pena.
- Doncs, perquè tu li has pres el papa.
Sovint els donem informacions sense imaginar-nos com els pot costar de pair.
Som adults i, es clar, hi ha coses que, gràcies a Deu, tenim tan superades que han deixat de ser un problema. Malament sinò.
Necessitaven explicacions:
- El papa i la mama, abans de conèixer-se van tenir altres “novios”.
- Tu també mama? Va preguntar el Jaume amb preocupació.
- Jo també fill, menys que el papa, però també.
(A vegades, no puc evitar deixar-me en millor posició, que hi farem..)
- Però al final ens vam trobar i vam saber que ens havíem d’estimar , tant i tant que, mira, de seguida vareu venir vosaltres que sou el fruit del nostre amor i ara, per acabar-ho d’arrodonir, aquí estàn vostres germanets.
- Però, això, això de tenir altres “novios”, ho fa tothom?
- La majoria.
- I perquè? Perquè la gent canvia de “novios”? Perquè no es queda amb el que té?
- Doncs perquè, de vegades, creus que has trobat la persona perfecte per compartir la resta de la teva vida i al cap d’un temps te n’adones que no. Que t’has equivocat.
- Vaja. Va dir ella.
I el Jaume, que sempre ha estat molt viu va intervenir d’immediat:
- Aleshores com ho saps, com ho pots saber si al final, la persona amb qui estàs es la bona?
M’hagués pogut quedar sense paraules perquè la qüestió és més difícil de resoldre del que sembla, fins i tot pels que fa temps que em superat la majoria d’edat.
Sort que vaig recordar el què, no fa massa, algú em va dir a mi.
- Mira fill, amb això no tinguis por. L’encertaràs segur.
L´amor de la teva vida, la teva meitat, la parella correcte, sempre serà, sense dubtes, l’última que tindràs.
I Afortunadament, amb aquesta reflexió, vam donar per tancat el tema.
Segueix educacio infantil | Comentari (1)Num 187. Salt de llitet combinat
Tots els nens salten del llit de baranes un dia o altre i aquest es un mal de cap important de la etapa dos.
1era preocupació: el castanyot que es donaran i les seves conseqüències físiques.
2ona preocupació: Si decideixo desempallegar-me del llitet de baranes, com posar-lo a dormir sense que s’aixequi i em segueixi per tota la casa??.
3era preocupació: com evitar que es llevi a mitja nit, a l’hora que vulgui i volti arreu fent qui sap que mentre dormo aliena a una possible catàstrofe mundial??.
He conegut nens tan porucs que ho han intentat un sol cop i desprès d´un aterratge desastrós, “traumats”, han desistit d’escapolir-se i han seguit dormint al bressol fins grans.
N´he conegut d’altres que cauen intermitentment i que, lluny d’escarmentar, s’enfilen de nou al cap de dos minuts d’haver-lo consolat. Possibles futurs “massoques”, dic jo.
Però també n´hi ha que mai han dormit en un llitet de baranes i, ni de bebès, bebès, tampoc no han caigut. O això diuen els pares. Nens acostumats a un llit gran que, com que no han hagut de canviar, no els ha fet falta aquesta adaptació.
Però, la majoria, la majoria de criatures que conec han saltat sense fer-se res i si s´ els hi ha tret les baranes ha estat més per por dels pares que pel risc de fer-se mal. Aquest és una dada a tenir en compte.
El sal de llitet en els bessons té un estil combinat:
Vull dir que els dubtes o temors que li sobraria a un les dissipa l´altre. I si el primer es veu poc valent ja se´n encarrega el germà d’encoratjar-lo.
Amb els fills bessons, el símptoma inequívoc de que no tardaràs a trobar-te els teus dos micos voltant pel passadís, el tens el mati que encens el llum i, curiosament, sense saber com, ambdós estan dormint junts dins el mateix bressol.
Segueix fills bessons | Comentari (0)Num 171. Dóna´m la maneta
Els nens d’any i mig, dos, com ho són els meus petits, acostumen, encara, a anar amb cotxet a tot arreu.
Amb els bessons, com que, la majoria de trastos son més feixucs que els d´un de sol, si pots, ho evites.
Ja caminen, i doncs? Treure el troleibús és més emprenyador que agafar-los de la maneta i poquet a poquet, anar fent.
El problema s’esdevé, quan, el seu cervellet poc fet, té connexions irracionals i decideix, per exemple; tirar-se per terra o girar en direcció contraria.
Aquestes cosetes supèrflues, si te las fa un fill únic o el petit de més germans, potser, fins i tot fa gràcia. M’ho imagino, i sinó, en un moment donat, si te’n afartes, te’l penges del coll i per puntades de peu que doni, sempre guanyes tu.
Ara bé, si el que portes de la maneta son dos matèries grises, igualment “involucionades”, i els dona per amotinar-se a la vegada, suaràs com un vedell, encara que sigui ple hivern i faci fred. T’ho dic jo.
Mètodes per contraatacar: n’hi ha pocs.
No t’hi escarrassis a fer-los-hi entendre. Si això et tranquil·litza a tu, doncs parla tant com vulguis, però que sàpigues que no processen res del que els estàs dient. Ells estan “a lo seu” i com més t’angoixis més gràcia els farà.
Aquest son els meus trucs:
- Preveure el doble de temps per trajecte per si sorgeixen, això, imprevistos.
- No oposar resistència.
- desconnectar-te tu algunes neurones per tal de poder establir comunicació des d´un mateix nivell mental.
- No els facis xantatge (no guanyaràs per piruletes de petits i per dentistes de grans)
- Converteix el trajecte en un joc.
Quan vaig a buscar els meus fills petits a la guarderia, de vegades, sortim fent el trenet. D’altres, fem veure que som gegants i estirem molt les cames o fem peuets de formigueta que caminen molt de pressa, però, si haig de triar, el que més gracia els fa, es fer corrent un tram petit per parar en sec i desprès començar de nou.
Gracies a Deu, ja fa molt que vaig perdre el sentit del ridícul.
Per ser sincera, en els meus passejos pel·liculers , arriba un moment que ni me’n adono de que, per allà on passem, n´hi ha uns quans ulls que ens miren atònits.
Segueix trucs per distreure´ls | Comentari (1)Num 151. Quan els nens no callen (continuació i final)
Mentre atenien el torn es va anar assossegant. Menys mal.
En els vint minuts d’espera el nen anava traïen les quatre cosetes del cistellet i ella les tornava a posar.
Es va encabessar amb el xiclets que penjaven del panel de la dreta i ella els hi va afegir a la compra.
Li va preguntar pel senyor del bigoti que tenia al darrera i pel bebè de la panxa de la dona que l’acompanyava senyalant-los amb el dit, descaradament. I ella va fer que si amb el cap sense sintetitzar, sense assimilar la veueta filosa que li parlava.
- Mira, mama, mira.
Li tibava de l’abric i el botons cedien. Que coi hauria vist ara?
Però la Isabel ja no estava per punyetes, se’n havia anat de viatge astral i pul·lulava pels florescents sense reconèixer-se ella ni a la criatura que la maltractava.
No hagués pogut centrar els ulls on deia el nen perquè no s’hi concentrava. Ella el que volia era pagar i desaparèixer.
La segona cosa, literalment.
A la etiqueta del uniforme hi posava que la noia de la caixa es deia Maribel.
Però a la Maribel li deien Mari, perquè la clienta del davant la coneixia i elles dues la feien petar com si fossin en un bar. Ben bé com si la cua de penitents que les observava no anés amb elles.
Ni els penitents, ni la Isabel, que era la propera, i que duia una pancarta de “em rendeixo” entre cella i cella d’ençà que feia uns minuts que se li havien escapat les forces per un dels forats més íntims del ser humà.
Al Joanet li cremaven les plantes dels peus, però.
Ell no podia estar-se tanta estona quiet.
I va decidir fer el cim.
Se li va emparrar als braços, col·locant el peuet en l’ansa de la bossa fent-la servir d’estrep i trepant-li en pur estil anxaneta que no va desistir fins que li va rodejar amb les cames el coll.
- Joanet, si us plau…
La llarga cua que ja sobrepassava el departament de cosmètics, quasi que s’hi va abalançar en massa per fer-li fa pinya i més d’un es va cruspir una ungla del patiment.
- Però, fillet, que fas?
Un cop alçat, encès de galtes, estava cofoi.
- Hola, hola, hola,hola, hola…..
Va començar a cridar
- Hola, hola…
No va faltar qui li respongués tímidament.
Però el millor va ser que l’espectacle va causar efecte i a la Maribel no li va quedar més remei que girar el cap i mirar cap aquella estranya torre humà que li emetia senyals .
- Eiiiiiiiiiiii, hola guapo!
I tot seguit va fixar la vista en la cinta transportadora on un parell de codis de barres confiaven ser descodificats.
La majoria somriurien per dins: Sortirien d’allà abans de mitja nit. I a la Maribel el nou client era una ocasió excel.lent per saber més, per conèixer, per intimar, …ella fins les nou no tenia cap pressa.
- Quina monada, que fas a qui dalt? Com et dius?
- Digues-li Joanet a aquesta noia com et dius? Va insistir la mare
Una clara mostra de l’estat depriment de la Isabel que en una millor ocasió li hagués fet dir el telèfon, l’adreça, el codi postal i el poema de Nadal.
- Ai que se t’ha menjat la llengua el gat…
El gat?
- La mama abans s’ha tirat un pet!!!
- Que dius maco?
Temps li va faltar per esbombar a ple pulmó i sense pietat:
- LA MAMA S´HA TIRAT UN PET ALLÀ!!!
- ALLÀ, ALLÀ, ALLÀ!!! Repetia indicant al fons com un posseït.
Just quan la megafonia va fallar. Ja es mala sort.
Es va fer un silenci aplanador i totes les atencions es van centrar en aquella mena de mico que penjava del cap de la senyora elegant.
Quines xafogors li van venir. La seva aparença de mare juvenil va quedar en res. La situació la va menysprear i ara es veia com una menopàusica cagona.
Quin greu em sap per la Isabel.
Ella va dir que no se’n oblidaria mai. I tal i com es, de tant bona fe, m´ho crec.
Així m’ho explicava:
- Perquè vegis, perquè vegis,( se li encenia la sang encara set dies més tard). Perquè vegis…. Cria corbs, cria… quin desengany.
Segueix anècdota | Comentari (1)