És el conte preferit dels meus petitons i un detallet pels que teniu menuts a casa.
Per donar-vos les gracies de ser tan pacients amb mi. Per llegir-me i per acompanyar-me.
Que passeu un BON NADAL.
Mil petons.
Anna
Va quedar pendent.
Aquesta la vaig escoltar a la radio, fa molt. De fet era un concurs d’anècdotes i va guanyar. No m’estranya gens.
Una mare de família nombrosa es lleva al mati i posa en marxa tota la casa.
Ella explica: atabalada com estava amb els uns i els altres, per poc m’oblido de que aquell mateix dia tenia hora amb el ginecòleg.
Així que els té arrenglerats, amb una corredissa entra al bany i es neteja “l’assumpte” perquè quedi presentable per la revisió de torn.
En un plis – plas.
Deixa nens, recull la compra, fa el que ha de fer i es dirigeix a la consulta.
Ja a la saleta d’espera respira tranquil·la.
Fins i tot coses tan “engorroses” com aquesta, sense nens, és casi un premi.
La criden i li posen la bata tan indigne que li donen per estirar-se al llitet. L´home parla i li palpa els pits i desprès es prepara per fer-li el papaniculau, mentre ella, dic jo, es deuria preguntar de què serviria la bata que li acabaven de posar. En aquestes es fa un silenci aplanant.
La dona diu: “Ell va riure i em va picar l’ullet, – Carai, quin detall!!. Va exclamar. Vaig mirar-me la infermera per comprendre el comentari i ella va fer el cap baix amb un somriure sorneguer.”
Tan se val. Potser no ho havia entès bé. Deixem-ho estar, es va dir. A voltes la gent fa coses que no venen al cas. Li va treure importància.
Quan va arribar a casa amb totes les criatures, ni recordava l’anècdota del matí.
“Jo vaig fer com sempre. Els sopars, les banyeres i els crits per fer els deures. Tot plegat anava com sempre fins que la meva filla petita va aparèixer a la cuina amb la cara encesa i plena de “llagrimots”. M’ensenya la tovallola que hi tinc al bidet i amb la veu trencada exclama: – mama, que n’has fet de les meves purpurines de la kitty. Ahir les vaig deixar eixugar aquí i ara no hi són!!!”.
La meva mare diria: “cassum la mar salada, coi de canalla!!!”.
Ella va dir:
“Cassum l´olla.
Cassum l´olla.”
Prou de tristeses!! Se m’han tornat a inflar les tiroides i veig melodrames arreu. Que hi són, oi? però jo els subratllo. Ai que em sap greu! Prou. Que algú m’ha dit que cada vegada que em llegeix plora i no m’agrada gens la idea de que això es converteixi en un aplec de ploramiques. Que estem envoltats de nens i els infants són l’alegria de l’horta de Sant Joan. !!!!(perdoneu els arranjaments de la traducció tan literal. Ha sortit així.)
La Mariona va anar de comunió. Com que el seu xic no pesa deu unces, l’àvia el duia penjat del coll.
En contemplar tan tremenda Mare de Deu com tenen a l’església de la Soledat va quedar meravellat:
- Qui és aquesta dona, àvia?
Sense paraules va restar la sogra, senyora devota i fervent creient que mai ha acabat de veure amb bons ulls l´actitud moderna de desatendre els hàbits religiosos dels seus fills i, per conseqüència, dels nets. Com explicar-li en un momentet, i sense fer massa xivarri, a un nen de tres anyets educat en el laïcisme qui és la Santa Mare??
- Fillet. Aquesta dona és la Mare de Deu. La Verge Maria, que és plena de gracia. Tota bondat. La mare del nen Jesús i també de totes les persones.
I si al nen se li havia despertat la curiositat religiosa en aquell moment precís, ves quina altra cosa s´ hi podia fer?
- En acabat baixarà, àvia?
- No, que dius ara? Ella sempre esta aquí i no baixa mai. Quins disbarats!!
El Miqueló se l’escoltava amb ànsia i s’esforçava per entendre.
Feia encara no quatre mesos que havia descobert com un gos de fusta cagava anisets a cop de bastó, i per dins es deia quin deuria ser el mecanisme que activés l’andròmina. Pensava que si el premi era proporcional no s’ho podia perdre. Però la Senyora Teresa el tenia agafat ben fort i li va ser impossible deslliurar-se’n per anar a fer el tafaner.
- Si no et portes bé la Mare de Deu s’enfadarà amb tu.
Coi, es pot enfadar?
S’esplaiava ella amb murmuris amenaçadors , i ell, que és més llest que la gana, la divinitat se li va anar transformant en una mena de bruixa avorrida, hipersensible i emocionalment inestable.
Va tenir por. Amb els punyets li va fer un plec al coll emmidonat i a l’avia li va venir suor.
- Miqueló que m’ofegues!!
Llarga se li va fer la cerimònia.
- Que no marxem?
- Tsst.
A mans del destí i a l’espera de que li donessin permís per escampar la boira ben lluny d’allà, el Miqueló va entaforar el nas en el clofa “enlacada” que la iaia duia al cap, va taral·lejar el sol solet per despistar-se, va cridar fluixet la mama de tant en tant, i a resguard de l’àvia, no va perdre un segon de vista la descomunal imatge que el vigilava des de l’altar.
Si dic que ningú es dolent per naturalesa, perquè els nens es porten malament?
Perquè busquen el nostre reconeixement.
Per ells i les seves ja tres neurones, l’única fixació a la vida és guanyar-se l’amor, el respecte i el reconeixement de les persones de les que depenen: Nosaltres.
Nosaltres que som els que els alimentem i els protegim.
No hi busqueu més explicacions:
Per una criatura de bora dos anys, el seu “amor incondicional” te explicacions més animals que sentimentals. Ni que ens mirin amb ullets intel·ligents, els mou l’instin per damunt de la raó.
Per això, el càstig entès sense violència, en aquesta edat, ha de ser més gestual que verbal i el gest és que ha demostrar, sense por, contínuament, que els cadells són qui han de fer cas a la mare si no volen ser rebutjats. El rebuig per una criatura de curta edat és el xarop més amarg.
Però, controleu-vos, que tampoc cal abandonar-los enmig del carrer, que consti; n’hi ha prou en separar-los del teu costat amb el braç estirat i la mà plana. Sense mirar-los, indiferent.
Per exemple:
Si agafeu per costum, per protegir al seu germà, dur-vos als braços al bessó que queixala, al que dona puntades, en definitiva, al que es porta malament, aquest entendrà que ha trobat la manera de cridar la vostra atenció i el “pobret” que heu deixat a terra acabarà copiant el fer “del dolent” per aconseguir el mateix.
Així funciona el seu cervell.
(El que encara no he descobert és perquè la dosis d’atencions que necessiten varia . I, de vegades, el cas insuficient que fas al bessó trapella, resulta asfixiant pel que és bon minyó. ¿?)
Davant els enfrontaments poseu-vos de quatre grapes i comporteu-vos com una manada. Si esteu avesats a relacionar-vos amb animals, no oblideu mai, mai, la dita de que l’home és l’únic que ensopega dues vegades……els nens, com els grans, també son molt durs de mollera, cal persistir, insistir i no defallir per aconseguir el que altres besties haguessin entès a la primera.
Son mètodes de doma domestica.
Des del meu punt de vista, es clar.
“Vaig deixar de ser absolutament feliç el dia que vaig descobrir que aquells qui estimo són mortals”
La mort recent del pare d’una amiga, m’ha fet venir moltes angoixes, entre elles, el moment en que els meus fills grans em van preguntar i jo els vaig haver d´explicar que ens passa a les persones. Que em passarà a mi, i a ells; allò que ens ha de passar a tots els que un dia naixem.
Els nens, els meus i els dels altres, s’ho pregunten. D’una manera o altra: es fan preguntes sobre la vida i la mort de ben petits. I s’ho qüestionen molt abans de que nosaltres esperem que ens ho preguntin. Abans, fins i tot, de plantejar-se com pot ser que un tronc, per Nadal, cagui regals a cops de bastó.
No deixa de ser curiós.
La mort, el final de la vida.
Que rar i dissonant en una veu fineta que encara ha de mudar. Els queda tan lluny que sembla que sigui injust haver-los d’amoïnar amb una cosa tant lletja.
Però a ells els inquieta. Volen saber. Es un misteri. Una porta fosca que s´ha obert i que els amenaça en deixar-los sols i abandonats. Ni que sigui d’aquí molt.
Si un fill únic fa les seves dissertacions al respecte en solitari, calladament, els bessons comparteixen la inquietud a veu alta, a dues veus. I les seves conclusions son un tractat filosòfic digne d’estudi. Interessant, potser, perquè és més fàcil entendre que els passa pel cap si el que pensen surt al descobert en un diàleg innocent.
El que més em va sorprendre a mi va ser que, per damunt de l’estupor i el desesper de mirar de comprendre que els qui estimen un dia marxarien per no tornar, per damunt d’això, ambdós tenien la impertorbable seguretat de que tema no els afectava personalment. Es a dir, estaven tristos perquè se´ls desfeia l’entorn però seguien drets; convençuts de que si junts havien arribat a aquest món, també seria junts que se n’anirien. Per tant, la mort els prenia molt però no el prendria mai tot perquè sempre es tindrien l´un amb l´altre.
Quina sort, no? Quina sort tenir un germà bessó.
El Jaume i la Judit han crescut envoltats de besties. Animalons que han nascut i han mort de vegades davant dels seus ulls i, en alguns casos, també al damunt de les seves mans. N´hem parlat amb normalitat. Han conviscut palpant el procés natural al que tot esser viu està condemnat a patir. Des que tenen us de raó.
Semblava que ho tinguessin assimilat.
A més, conten amb una fe cristiana que els dona explicacions allà on el raciocini no hi arriba, assossegant-los.
En canvi, no n´hi va haver prou.
Malgrat tantes eines a l’abast, cap els cinc anys van viure una crisi existencial que recordo asfixiant i obsessiva. Una crisis, sobretot per part de la nena, que em va fer sentir culpable d’haver-los donat la vida. La vida que la vida mateixa els ha d’arravatar.
Suposo que hi te a veure la beneita intel·ligència que ens converteix en “animal superior” i suposo, com no, que jo també la deuria patir, en el meu temps.
Jo i tothom.
Qui no ha mirat de reüll el pare i la mare amb un grapat de pessics a l’estomac?
Qui no ha pensat, veient-los envellir:
Algun dia ja no els tindré, i llavors, llavors, segurament, ningú més m’estimarà tant.
