Anna Pujabet

El Miquel no és un Miquel que no es diu Miquel.

No li passa com la Gemma del cap. 184 que no es deia Gemma però si d´una altra manera. El Miquel no es diu de cap manera, perquè el Miquel no existeix. Me l´he inventat, és de ficció. Però de Miquels, a veure si m’enteneu, de Miquels n´hi ha el món ple.

Aquest Miquel, el dimecres de la setmana passada va arribar a casa baldat: era a la feina des de quarts de set de dematí i només feia una hora que havia plegat. Venia de fer una “cerveseta” amb dos dels seus companys i malgrat es deia que, ell amb això,  no feia cap mal,  tampoc li explicaria a la Maria; ella no ho entendria.

D’ençà que havia tingut els nens que s’havia tornat esquerpa i exigent, una  histèrica, que no el tenia per res. Segurament tant se li enfotia que se’n fes un fart i,  menys encara podria compendre, que l’estoneta del bar li anés bé per desfogar-se.

Només els nens, sempre els nens. No hi havia un altre tema.

Pels nens, la Maria,  havia deixat de treballar i el pitjor es que ella sola tampoc no se´n sortia. Havia resultat menys dona del que el Miquel es pensava que seria i sempre necessitava de la mare o la germana per portar la casa i els nens. Dues bruixes més rondant i criticant i menystenint-lo, a totes hores. Pels nens. 

Altre cop els nens. Aquelles dues criatures emprenyadores que li havien pres la dona i la felicitat, i que ara l’obligaven a dormir en el sofà perquè sinó, amb tants brams de mitja nit, li era impossible descansar.

Si la Maria li ensumava l’olor  li explicaria que l’havien entabanat i que s’havia negat a acompanyar-los però que finalment s´hauria vist obligat per no fer-los un lleig escapant a corre cuita tan aviat com havia pogut, sinó, si no li sentia l´olor,  mentiria, faria veure que se li havia acumulat la feina un dia més.

Un pic va deixar les claus al rebedor i va sentir a plorar el nen,  va notar que els peus li pesaven com dues lloses de pedra; amb prou feines si es va veure en cor d´ arrossegar-los passadís endins.

Quan va treure el cap al menjador va trobar la Maria gronxant el nen mentre provava que la nena engolís el biberó estiradeta a la gandula. Ella també plorava, tenia els ulls inflats i vermells i encara duia el pijama. El Miquel va prendre’s la deixadesa de la Maria com un menyspreu vers  ell; ni s´havia pentinat.

Se´l va mirar. Ell també la va mirar mut i li va venir un gust agrit als llavis quan al apropar-se, a sobre,  ella va fer un gest de rebuig.

Mentre es despullava per dutxar-se, es mirava al mirall i se sentia estafat. Abandonat.  Això no era el que esperava que passés. Ell no podria seguir vivint d´aquesta manera,  perquè encara era molt jove, encara li quedava molt per viure, encara estava de molt bon veure.

Ell no mereixia que el tractessin així. Ja havia tingut prou paciència.

El Miquel era un home fet i dret. Ell ho sabia i mentre es guitava, va recordar el que li havien ensenyat de petit:

Els homes, sigui com sigui, (siguin quines siguin),  han de cobrir sempre les seves necessitats.

Jo sóc com el meu pare. Ho diuen els meus germans i també la mare.

La Neus es “clavadeta” a la iaia Minga i la meva filla gran també.

El meu germà, diu el meu pare, que té molt del tito Manolo que era germà de la meva mare. Però ell no hi està d´acord. Ni jo.

Jo tampoc estic d´acord en assemblar-me al meu pare i a la meva germana li fa molta ràbia que la comparin amb la iaia més pintoresca de la família, però és que és igualeta, pobreta.

Al meu fill Jaume ha heretat el meu caràcter però té el físic de son pare. El meu home diu que no, que el caràcter també es d´ell.

I dels petits;  la Martina és com la iaia Teresa i el Ton, per guapo, tothom se´l disputa però jo quan me´l miro hi veig al meu germà,  a la seva edat

En resum, dels meus avantpassats he tret tot allò que no puc evitar de la meva manera de fer i el demès ho he après en el esforç personal per millorar.

Pel que respecte als meus nens,  tot lo bo és meu i la resta a repartir.

Eh que ho fem això? I perquè?

Pengem el Sant abans de beatificar-lo.

No n´hi ha cap que no sapiguem d´on ha sortit, tard o d´hora li trobem la semblança i ja ha begut oli per la resta dels seus dies.

Imagino que aquesta deu ser una de les desavantatges més grans que hi ha pel fet de que un no hagi estat adoptat.

Casa meva, on visc, i casa dels meus pares, on vivia.

La meva habitació es el lloc on dormen els nens quan van a casa dels avis, de mi,  només queda la foto de comunió a la tauleta de nit.

On dormo avui és l’habitació dels pares. I l’habitació dels meus pares, on dormen els avis.

Jo, soc la mama i la mare és ara l’avia, la iaia.

El papa, és el papa!!, es clar. Quan hi ha els nens i quan no hi son, desprès de deu anys, se’m fa estrany cridar-lo pel nom.

El meu pare es l’avi. L’avi Jordi. Fins hi tot pels seus amics.  

I la tieta Neus, la meva germana.

De tietes poques, però, de tiets en tenim un munt!!. Cadascun d´ells conserva  el seu nom, precedit del títol, faltaria més:  El tiet Marc, el tiet Albert…

Amb l’ecografia a les mans se’t fa impronunciable: -papa?, – mama? – avis? Amb el temps ni et sorprens explicant-te en públic: -dóna-li la maneta al tiet.!

Reorganitzacions naturals.

A quasi totes les cases passa.

L’avi Jordi, el meu pare, ( en la seva línia) va respondre així quan li van preguntar que sentia havent-se convertit en  l’avi:

• - Està bé. M’agrada. Si hagués de dir alguna cosa, potser l’únic inconvenient seria que ara em fan dormir amb la iaia

 Menys la meva mare,…, tots vam riure molt.

M´agrada estar sola. Es una de les meves rareses.

Embolicar-me de silencis, trenant pensaments, observant, en l’anonimat, la vida.

Com la nena que carregada amb les joguines que estima s’amaga sota el llit per fruir del que es seu.

M’encanta encetar llargues converses que no porten enlloc. Parlar per parlar. Fer-li burla al temps, deixant-lo passar com si en tinguéssim de sobres.

Enyoro escollir els moments en comptes d’aprofitar-los. Ho enyoro tant!

Tenir intimitat i compartir amb qui jo vull. Arribar i asseure’m. Explicar sense sorolls, sense interrupcions, sense orelles forasteres que escolten i jutgen.

Viure a casa meva sense demanar permís.

Compartir amb la parella qualsevol estat d’ànim sense la pressió d’estar observada de reüll. D’haver de  reprimir-me. D’haver de guardar per desprès “quan estiguem sols” secrets que, sense voler, oblido.

Sento a faltar no haver de donar explicacions.

Per mi, el preu mes alt que he hagut de pagar pel fet de tenir fills:  Renunciar a la privacitat.

Però amb dos, almenys el primer mig any, es impossible. Envoltar-te d’ajudes es qüestió de supervivència.

Ho sé perquè ja ho he viscut una vegada. Fa deu anys.  

I sé també que es temporal.

Igual que es una sort comptar amb algú, també es molt lícit protestar perquè envaeixen el teu espai. Ni que sigui una invasió de bona fe.

Com que aquest blog es el meu “pensil” i el faig servir com vull, avui, m’ha vingut de gust queixar-me.