desembre 15th, 2009
Num. 128 llibertat d´expressió
A aquestes alçades, no em veig dient-li al nen:
- No et toquis el penis, fill!!
No m’estic per punyetetes jo, sóc massa vella.
Em refereixo a la manera “correcte” de dir segons què.
A casa meva, des de anys immemorials, els nens han tingut ocellet.
Que els meus besavis ja en tenien d’ocellet!. I les besàvies…
Les braguetes s’havien de tancar, per això, per a que l’ocellet poruc no marxes volant.
(Ara ric, perquè recordo la sortida d’un senyor, amic de la família, que ja era molt gran quan jo era petita. Fa anys que va morir. Un home de pagès que sempre vestia igual. Amb una camisa ratada i els pantalons cordats a les aixelles, uns pantalons que encara tenien més anys que ell. Sempre la portava avall, la bragueta, jo crec que no tenia ni cremallera. Un dia m’hi vaig atrevir i senyalant-li l’entrecuix li vaig dir:
- se li escaparà l’ocellet!.
Em va respondre:
- No pateixis maca, que aquest sempre hi torna, hi te el niu ple d’ous.
I desprès va riure ensenyant-me les quatre dents que li quedaven.)
Els penis no volen, ai ves! Quin mal efecte!, jo, almenys, no els visualitzo pels aires.
Cada cosa a la seva mida.
Les criatures tenen ditets i peuets. Si a un bebè d’un anyet li poses mans en comptes de manetes, el descompenses.
Els gossos son “guaus” i els gats son “miaus” i ja complicarem l´ensenyament a mesura que les neurones es vagin multiplicant. No tenim homes i dones d’alçada reduïda, son nens. Nens petits.
Abans de polir les formes, l’ésser humà necessita comunicar-se. Entendre i fer-se entendre.
No es per casualitat que aquestes manipulacions infantils del llenguatge apareguin en totes les cultures del món.