desembre 14th, 2009
Num 127. Primeres paraules dels bessons
Si t’assembles a mi, quan els teus fills bessons comencin a parlar, viuràs una experiència extraordinària.
Per un moment pots imaginar-te en el món de Pedrolo. Havies llegit “Mecanoscrit del segon origen”? Que i com parlarien els descendents d’aquells nens supervivents? Català? No n’estiguis tan segura.
Observant el Jaume i la Judit, em va sorprendre molt com designaven paraules noves a les coses. Em va fascinar pensar que potser va ser així de simple també la manera en que el planeta es va omplir de gent que parlaven diferent.
I com que ho vaig trobar tant autèntic, tan especial, no vaig fer el que s’ha de fer: Corregir-los. Pitjor encara, ho vaig promoure.
La seva llengua els unia més. Enfortia el vincle amb el que havien nascut. I si bé tinc clara la meva obligació de fer-los créixer com a persones independents, no creia tenir el dret de prendre’ls-hi el que jo veia com a part de la seva intimitat.
Hi ha nusos entre ells dels que sempre en serè aliena.
A més, jo només soc una mare, i, els pares i les mares, com dic en el capítol 118, ens equivoquem. De vegades, expressament.
Saps, des del principi, que ambdós es comuniquen millor i abans que amb la resta dels humans que els envoltem, així és, també, verbalment.
Durant molt temps el Jaume ens feia d’intèrpret perquè la Judit solament era capaç de tenir una conversa intel·ligent amb ell. Junts parlotejaven llargament. Indicaven, reien o corrien plegats cap una banda desprès. Clarament el que es deien tenia sentit malgrat que la resta érem incapaços d’identificar res. Poc a poc la Judit va anar aprenent fins que ja no ens calia el traductor. A partir d´aquí ja només parlaven “rar” entre ells. Cada vegada menys. Imagino que igual que passa si vius en un país estranger, la llengua dominant s’acaba imposant.
Aleshores jo era massa jove i no havia après a manar al rellotge. Els dies i les hores m’atrapaven i no trobava el segon per plantar cara i asseure’m, simplement, a mirar. Em semblava que tot tardaria a passar i m’hi vaig acostumar a escoltar-los convençuda de que hi ha coses que vius del que sempre en quedarà constància. I no es veritat.
Per això només conservem quatre paraules del seu singular idioma i les tenim perquè les vam adoptar i encara les fem servir:
BICAVACA ( caveguet, eina del hort de l’avi)
NUMIBARS (galtes, en principi les del Jaume)
XURISCOSTELLA (carn a la brasa)
OTXAMION (jeep)
CAMELO (qualsevol cosa que serveixi per enganxar)
TXEC-TXEC (belcro)
Un dia, ja grans, van descobrir que una de les paraules que deien no era correcte perquè a l’escola els hi ho van dir. Quan els hi vaig explicar de on havia sortit van començar a dubtar i em van cosir a preguntes: i la nevera? I el patinet? I les patates?…es diuen així de veritat?
Ara els sap greu que no hagués guardat més detalls.
Ja no hi puc fer res…..
Bé, no amb ells. Però,…aquí estan el Ton i la Martina.
Ahir els vaig descobrir amagats sota el llit. Ella feia anar el ditet donat explicacions a dojo a un Ton encantat i sorprès.
Ara som més espectadors. I estem a punt per prendre nota.
A l’aguait per no perdre detall.
Per deixar escrit el fenomen que, suposo, només s’esdevé en unes condicions especials. Un regal, per mi, que procuraré conservar per ells.
Per a quan siguin adults i oblidin que són , millors o pitjors, però alguna cosa més que germans.