Num 120. La Marco (continuació)
Ni els leotards, marró, de llaneta, em treuen els calfreds.
La Viarnès diu que l’uniforme és un fàstic, i té raó: – a l’estiu et mores de calor i al hivern… Sempre ho diu. Ho diu moltes vegades. I això que el seu sembla encara més prim. Es un parell de tons més clars i més curt. El meu m’arriba un pam per sota els genolls. No em queda tant bé. Es clar que ella té germanes grans i jo no.
Surto al carrer a desgana.
La meva cosina m’ha vingut a buscar i marxem encongides carrer Odena avall. Té la meva mateixa edat, quasi com una bessona. Me l’estimo més que a la meva germana, estic segura que ens farem velletes juntes. No ens separarem mai.
Em persegueix la son i el mig litre de lavanda Puig que m’he abocat al cap. No tinc ganes de dir res, però, no es important si no parlo, puc fer això amb les persones que hi tinc més confiança. Penso: no me la imagino vestida de carrer. A la Viarnès, vull dir.
( “Hi ha dues coses que no entraven en els meus paràmetres imaginatius d’aquella edat; L’una, vestir sense uniforme. L’altra, que em cridessin pel nom. Desprès de quinze anys seguits sent la Pujabet encara avui em sembla que no soc jo quan diuen Anna”)
Al carrer Sant Magí hem atrapat la Cañabate i la Torrecilla. Sempre ens guanyen. No callen. Com tenen forces tan aviat? Les passem de llarg.
Potser al final no plou, pel que sembla soc l’única que porta botes de pluja. Coses de la meva mare.
Al passar el Kursal, la vorera es massa estreta, no hi cabem les dues. Salto baix.
Quin rollo, ara mates.
El cel es tapa. Igual si que plourà.
La policia, el cisteller..
Som davant la parada de la Hispano, abans de travessar, i me la miro, a la Susanna, la cosina,: – que deu sentir ella que es intel·ligent en una classe de la Marco?
Es l’hora en punt i la plaça de la Creu és un bullidor de pares i nens.
El cotxes piten, els sortegem.
A dins.
Els petits fan cua.
Saludem a la portera, l’Antònia, i amunt.
Quin rotllo, quin rotllo.. M´haig d´agafar de la barana per arrossegar el meu cos…
Si no vingués….
Segur que no falta. No ha faltat mai, de mai, de mai.
Diu una llegenda escolar que abans de construir la escola ella ja venia amb el maletí, que és mil·lenària.
No m’estranyaria.
(continua)
Segueix educacio infantil | Comentari (0)Num 119. La Marco
“Abril, Alonso, Bonilla, Busqu…….Valdivieso, Viarnés i Vivó”
Tinc dotze anys i son quarts de vuit del matí.
Març, hivern.
No em vull llevar.
Em tombo mandrejant i al girar el cap em ve l´olor del coixí. Té la meva escalfor i despren aroma a sabó i net. Se m´escapa un suspir entre els llavis ganduls, omplo els pulmons i m´abandono de nou en un son profund.
( ” Si veniu cap el racó entre la finestra i la paret, de la meva habitació estant es veu el carrer. Practicament es fosc.
La gent transita tapada i caminen rapid com si fossin bandolers. Pel punt de les bufandes se’ls hi escapa l’alè fantasmagòric.
Si obríssim i sortíssim no sentiríem passar cap cotxe. Només el taloneig d´algú que fa ressons.”)
Obro els ulls. Els torno a tancar.
La mare trasteja. Quanta estona fa que m’ha obert el llum?. D’aquí a poc rondinarà.
- Annaaaa!!!!!!
No em vull llevar.
Aixeco les parpelles i el diploma de natació em saluda, hola, com cada dia. M’arrenca de males formes de les meves nones.
Badallo.
M’enfonso sota les mantes mentre per l´escletxa de la porta es van colant perfums de cafè que em diuen que el dia ja ha començat i que, per força, m’hauré d’aixecar.
Som dimecres i a primera hora toca mates. Es l’únic horari que em sé.
Em trobo malament i no faig comèdia.
Només de pensar que veuré aquella bruixa, que ja la veig.
La veig a la banda dreta i a la esquerra i penjada del diploma.
Se’m regira l’estómac.
Em poso l’inrevés de la ma al front, amb esperances.
Si almenys tingues febre…. Si em pogués quedar al llit….
(continua…)
Segueix educacio infantil | Comentari (0)Num 118. Quatre coses abans…
Educar és una gran responsabilitat.
De tant òbvia i sentida que és la frase perd la força que el seu significat obliga a tenir.
Ens hauríem de fer un examen de consciencia sovint i prendre l’atenció que es mereixen aquestes 5 paraules.
Qui educa te a les mans el futur. Als homes i les dones que manaran el mon.
Tot el que ens rodeja quan creixem, ens educa. Però, fonamentalment, ho fan els pares i els mestres. Entre els dos es reparteix els temps dels nostres fills. Es així.
Els pares portem el pes més gran, com ha de ser. Malament sinó. I els pares ens equivoquem. No sempre. Però ens equivoquem.
Jo justifico el nostre “mal fer” de pares, perquè és involuntari, perquè som inexperts, perquè ningú no ens ha ensenyat i sovint tenim referents defectuosos, ho justifico i ho perdono perquè solem compensar amb un amor infinit.
Als mestres no. Als mestres hi ha coses que no els hi perdono.
Un mestre no es pot resignar a ensenyar i prou. Un mestre té un projecte humà a les mans que ha de “manipular” amb destresa , no només en un sinó en tots els seus sentits.
Si un pare interfereix i no deixa que el mestre actuï, s’ha de castigar al pare perquè està fent un mal al seu fill i em de procurar pels menors. Els mestres l´han d´exigir i se’ls hi ha de donar la potestat que necessiten i estan obligats a fer-la servir de la millor manera.
Ho han de fer be perquè es la seva vocació, perquè com que reincideixen poden aprendre dels seus errors, perquè han rebut una formació on no només els han ensenyat a impartir cultura. Un home o dona adult no en te prou amb la cultura. S’ha d’educar.
Ni a controlar els esfínters sabríem si no ens ho haguessin ensenyat.
Dels meus temps d´EGB als d’institut ens em varem anar d’un extrem a l’altre.
L’entremig no s’ha trobat encara.
No crec en el “col.legisme”. Ni entre pares i fills, ni entre professors i alumnes. Crec en el respecte i la ma dreta.
El respecte es guanya, no s’imposa. La ma dreta és innata. Un professor sense intel·ligència emocional, em sap greu, però no pot ser professor.
I un cop tens el poder, que l’has de tenir, has de fer-lo servir amb justícia.
Des del respecte s’obté fàcilment la disciplina.
La disciplina es necessita per educar.
Ara bé, la disciplina sense afecte provoca conseqüències pejoratives. L’abús d’autoritat, el menyspreu gratuït, tal com aquell que ens van donar a algunes de nosaltres, deixa seqüeles, en el millor dels casos, el resultat que es buscava ha estat nul.
O així és com jo ho veig.
Ara si….
Som-hi.
Segueix reflexions | Comentaris (2)Num 117. Introducció al proper capítol
Hi tinc, de visita al blog, una amiga.
De les primeres sinó la primera amiga que jo he fet a la vida, quan encara duia dents de llet.
De les poquetes persones que em causen aquell efecte familiar que causen, doncs això, els familiars. Que em provoca la associació de que, faci el temps que faci que no l’he trobada, sempre sigui ahir el darrer cop que l’he vist.
Em disculpareu si ara faig un viatge dels meus.
M’ha vingut rodó perquè ho tenia pendent. Potser feia bora trenta anys que ho tenia pendent. I ara em fa gracia, especialment, que ella m’hi acompanyi.
Per ella, per mi, per tantes nenes que vam viure aquelles circumstancies, les que vam haver d’adaptar-nos a una època que s’adaptava i a les que ens van forçar a ser manades per personatges com el que ve a protagonitzar el proper capítol:
Una altra dona del meu passat, una professora.
No es una venjança.
Es, solament, el manifest de la meva vivència. Com tot el blog.
Ah, si! També és per una altra cosa: Per a que ho sàpiga.
Si és que en el seu egocentrisme potser ni s’ho imagina !. I doncs? Aquelles criatures també pensàvem i acabariem esdevenint adultes. Tots els infants deixen de ser-ho.
Si em llegeix, que no ho crec.
Per a que no se’n vagi d’aquest món sense que ningú li hagi dit que no ho va fer bé.
Ni que no se n’assabenti, aquí queda. Que va fer més mal que be. Almenys per a mi.
Al final, res resta impune, senyoreta.
Au anem, Míriam.
Segueix infantesa | Comentari (0)Num 116. Diagnòstics
L’home era estranger. Equatorià, em sembla.
Duia una bata blanca sense cordar i les ulleres li feien un cec al nas. Era xato de mida, amb la pell olivada. Superava, segur, la cinquantena.
Avui ja no em sembla gran la gent d’aquesta edat.
Mentre escrivia la recepta assegut d’esquena nostre, jo sentia la remor de gent esperant a l’altra banda. Plors, estossecs, altres nens malalts.
I la meva coseta petita ple de granets des dels dits del peu al naixement del front.
Tremolava. Somicava i se m’arraulia perquè el veia venir amb la capa blanca i el con de mirar les orelles. Jo li demanava, fluixet, que es posés tranquil, que no li passaria res.
Se m’havien anat les angunies de l’estona abans. El senyor de veu de tele-novela ens havia de salvar.
- tenemos que darle antihistamínico para rebajarle la inflamación alérgica del antibiótico.
Cada vegada que vaig a urgències penso dues coses:
L’una, quina sort que tinc de viure a la part del món civilitzat que em permet disposar d’un metge les 24h del dia.
L’altre, que no hi tornaré.
Però, amb quatre, sempre hi ha la urgència que em fa incomplir la promesa.
- El único inconveniente de este medicamento es que provoca somnolencia, le hará dormir más.
Inconveniente?
Vaig anar-me’n de la consulta amb el bebè embolicadet.
Vaig acomiadar-me somrient a les mirades preguntones dels que feien cua pel doctor.
Vaig pujar al cotxe amb la il·lusió de pensar que, potser, aquell medicament em regalaria la possibilitat de dormir la nit sencera.
Com fa molt que no faig. D’una tirada.
Segueix nens malalts | Comentaris (2)