buy viagra

Num 169. Perquè ploren els nens

febrer 26th, 2010

 

Ni que sembli increïble, la història que explicaré està basada en fets reals.”

 

El Pau va fer els dos anyets i a la guarderia ho van celebrar, com és costum, amb la seva corona de gomets.

Li van cantar la cançó i al pati, els grans, se li apropaven per felicitar-lo.

Era el petit reiet de la classe a qui tothom feia compliments;  les mares dels altres nens, les cuineres, les senyores de la neteja.

Però el Pau no estava content.

El Pau estava trist i somicava a tothora.

La senyoreta se’l va pujar al coll pensant que potser tanta atenció l’amoïnava, i, amb ell en braços, el va dur a les altres classes del parvulari per veure si això l’animava.

Però el petit Pau, feia morrets, tombava el cap i sanglotava.

I aviat els somics es van convertir en plors.

Li van posar el termòmetre i li van estrènyer  l’orella per comprobar si li feia mal.

-          Potser és que te son?

Se’l passaven de mans en mans i ningú sabia el què.

Pobret Pau.

En el dia del seu aniversari i que malament ho estava passant.

Al final és va decidir trucar a casa i en un no rés l’àvia el va venir a buscar.

-          No sabem que té

-          Pots comptar que alguna cosa li ronda.

Quan el nen va veure l’àvia es va calmar una mica, li va repenjar el cap a l’espatlla i va fer adéu, sense esma, amb la maneta.

La senyoreta amb tots els nens al darrera  se’l van quedar mirant i li van dir adéu també.

Encara li havien de cantar una vegada més. No podria ser.

Quina llàstima.

La mare havia decorat la casa amb globus i aquell vespre venia tota la família a sopar.

El banyarien i li donarien una mica de Dalsy a veure si almenys aguantava per fer-li les fotos bufant les espelmes del pastís.

-          Que ha passat ? Va preguntar el pare quan el va veure.

-          Tot el dia que plora. Han trucat de l’escola perquè l’anéssim a buscar.

Quina mala sort.

Amb lo guapo que estava amb la seva coroneta de rei.

Quan aquella tarda,  la mare i l’àvia, van despullar el Pau,  van descobrir,  també,  perquè plorava el nen.

Ho van descobrir, concretament, en el moment que van provar de treure-li la corona del seu dia de glòria, i es van adonar que, qui fos que hagués estat l’inconscient, li havia grapat la cartolina directament al cap.

-          Qui els va matricular.

-          Pobret fillet meu.

No cal que escrigui més.

No cal  ni que descrigui l’expressió de la cara dels que estaven allà.

Senzillament, no hi ha paraules..

Num 160. Ampolletes màgiques

febrer 10th, 2010

 

Reina Real Defensas: Propóleo vitamina c-jalea real-equinácea-liquen de Islandia.

 

El senyor farmacèutic de la farmàcia Bausili de Santa Margarita de Montbui (en faig publicitat perquè crec que s´ho mereix), aquell bon home,  es va compadir de mi i em va fer comprar unes ampolletes màgiques que avui (desprès de mes de 4 mesos d’experimentació) puc dir que han canviat la meva vida.

I no crec que sigui casualitat.

La mitjana de baixes infantils a casa meva estava en dues setmanals: Infeccions respiratòries, bucals, de laringe, mals d’orella, diarrees…de tot, em tingut de tot. Els petits ho passaven als grans i a l’inrevés .

De la setmana d’incubació a la setmana d’antitèrmics i de la dels antitèrmics  a la de l’antibiòtic.

Un fart.

Fins que un dia, a l’entrar a la farmàcia que us dic es va fer la llum.

Al principi vaig arrufar el nas; 15 euros la caixa.(¿?) Però ell va insistir tan segur i convençut i a mi em feia tanta falta que em parlessin amb convenciment i seguretat que em vaig escurar les butxaques amb l’amenaça de tornar a visitar-lo si les seves previsions no es complien.

Doncs s’han complert. Ostres s´hi s´han complert.

Fa uns vuit dies que  hi vaig anar a donar-li les gràcies.

Vaig aparcar el cotxe i vaig baixar només per dir-li. Va quedar ben parat; ell i la gent que esperaven tanda. Crec que se li van pujar els colors i tot. I això que vaig estar-me’n de fer-li un petó!

S’han posat malalts, es clar. Però no ha fet falta ni un sol antibiòtic més perquè les seves defenses ho han pogut superar soles. Tenen més gana, la cara els fa millor to, estan com més espavilats, menys decaiguts. Per mi ha estat miraculós.

 

Si ho voleu provar…..a la capçalera de l’article us poso la descripció que hi diu a la caixeta.

Son unes ampolletes de vidre i jo n´hi aboco el contingut de mitja per cadascú  a cada biberó del matí.

A part dels 15 euros, poc hi perdreu.

Num 140. Sucre

gener 8th, 2010

 

Sabies que la sobredosi de sucre produeix als nens hiperactivitat? 

S’inclou en el pack, la dificultat per dormir i la manca de concentració, així com canvis sobtats d’estat d’ànim.

Sabies que es facilíssim intoxicar-los perquè el nostre cos no  necessita ingerir-ne més que la que ja ve incorporat en alguns aliments com fruites i verdures?

Que el sucre, en origen,  és de color marró i que s’aconsegueix que sigui blanc mitjançant productes químics i tan sols amb la finalitat de fer-lo més atractiu al comprador?

Sabies que si deixes de prendre sucre d’un dia per l’altre pots patir una síndrome d’abstinència com el que pateixen els drogodependents?

 

La veritable revolució de l’home en el segle que vivim no té res a veure amb la tecnologia.

El que farà que es parli de la nostra generació per la posteritat, el nostre veritable progrés, està en l’alimentació.

Hem descobert que som el que mengem i que moltes malalties  greus que ens causen la mort les  provoquen el que ingerim. Ens hem adonat que ens manipulaven i que empassàvem sense qüestionar-nos aliments que s’adulteren per seduir el paladar i la butxaca del consumidor. Ara ho sabem. Centenars de famílies ja fan un esforç per exercir un control nutricional per esbrinar que conté cada cullerada del que ens portem a la boca i això enceta un camí que ens canviarà a tots. Crearà un nou concepte de civilització.

Més òptim.

No obtindrem la immortalitat però els fills dels nostres fills seran mortals longeus. Menjaran sa i tindran  una bona salut mental.

Si més no,  estarà en les seves mans.

La nostra contribució ens dona beneficis immediats: Modera la ingesta de llaminadures, cereals ensucrats, sucs de fruites endolcits…. dels teus fills i gaudeix –ne de les conseqüències .

Llegeix els ingredients dels productes que esculls. Sigues selectiu.

Protegim-los de les adicions, sobretot de les que son socialment tolerables, i estarem construint el seu millor futur.

Num 135. febre

desembre 30th, 2009

 

L’article d’avui el dedico a la Gisela.

De fet, el que us diré,  surt quasi més de la seva boca que de la meva, tot i que jo segueixo sempre els seus consells.

Combatre la febre sol ser una de les preocupacions freqüents quan tenim nens petits. Sabem que és una símptoma però ens espanten les conseqüències de patir febres molt altes perquè hem sentit mil histories que ens venen al cap insistentment. A més, que coi, ens alteren els plors i ens angoixa saber que no estan sans. Hem de fer un esforç per mantenir el cap clar i més encara si ens “ataquen” a dues bandes.

El primer que em de saber es que,  la febre, ajuda a curar. Han de tenir febre. Si un nen malalt el mantenim contínuament “afebril”  impedim que la malaltia es resolgui en el seu curs natural  i de passada l’intoxiquem.

Amb nens de més d´any i mig, la febre,  s’ha de controlar a partir dels 38.5.

Quan ja ets una mare experta els termòmetres no et calen. En tindràs prou amb posar els llavis damunt les temples o el front. També tocant-los les mans i els peus perquè se solen posar molt freds. El remei de la Gisela i  el meu , consisteix en tenir un potet a casa amb una barreja d’alcohol alcanforat i oli d’oliva (3 d’alcohol x 2 d’oli.).

Fes-los fregues als peuets amb la barreja per mirar de fer-los entrar el calor i, amb paciència, aconseguiràs rebaixar-los unes quantes dècimes sense necessitat de medicament. Mentre, posa’ls hi un drapet moll al front. Mulla’l i escalfa’l un moment al microones per tal que no els faci tanta impressió. Desprès el pots seguir mantenint moll sense haver de treure’l anant-hi afegint aigua al damunt.

Us ho explico perquè crec que és bo per tots no abusar de la química.

Ho comparteixo perquè a mi em va bé  i a la Gisela també.

I,  si més no, com diu la Bet, a males, et manté distreta, derives la preocupació, mentre esperes a que es facin les quatre hores de rigor per poder donar-li de nou l’antitèrmic.

Num 131. Altres mares

desembre 18th, 2009

 

Ella era una mare jove i estrangera. El color de la pell i el gest deien que dels països de l’est..

Esperava.

La consulta estava plena però havia arribat de les primeres, aviat la cridarien.

Damunt les seves cuixes s’arrupia un nen de poc més de 2 anyets. Mig s’endormiscava amb el caparró repenjat en el seu pit. Un pit prominent i acollidor.

Li gratava l’esquena i el cap, i li explicava que de seguida es trobaria bé.

No sabia molt bé dir que  tenia. Es notava estranyada per com havien anat les coses durant les ultimes hores. Se sentia culpable però tampoc no podia dir  perquè. 

Li va fer un petó al front i li va pentinar una cella. No havia parlat gens d’ençà que l’havia anat a buscar. Estava moix i, potser, li costava respirar.

Últimament tot anava al revés.

Quan la professora la va trucar no n’havia volgut donar detalls pel telèfon. En parlarien a l’escola.

Va deixar la feina i amb els dits encara vermells de l’aigua calenta s’agafava el mocador que li tapava el coll. El fred ha vingut de cop.

Quan va arribar, la va dur a part i li va dir que el seu fill feia sorolls estranys. Li va preguntar si sabia perquè. Desprès la va interrogar també per la feina i pel marit a qui feia mesos que no veien. En el últim moment, quan se n’anava,va afegir que el nen feia pudor. – Ja fa dies que fa pudor.

 

La infermera va sortir i es va endur a un avi que es tapava l’ull amb el  mocador.

 

Ell es  va adormir i ella es va quedant mirant la finestra, vidres enllà.

S’havia fet fosc i plovisquejava. Va pensar que molts kilòmetres lluny, en el poble on havia nascut, hauria començat a nevar. Se sentia mes  sola que mai.

Quan van dir el seu nom es va aixecar sense esma.

El metge va despertar al nen de males maneres. La criatura es va espantar quan va veure l’home amb un llum al front. Des de fora el sentíem plorar i, a la saleta, es va fer el silenci. La tafaneria va fer callar tothom.

Li va mirar el coll. Les orelles i el nas.

Al nas hi va descobrir un cigró. Un cigró.

Com a mínim el duia feia una setmana i ja s’havia començat a podrir. El podriment se li havia menjat un tros de “tabic” i era la causa d’aquella olor que desprenia i el soroll que feia al respirar.

La mare es va tapar la boca amb les dues mans.

Va fer una passa enrere

Mirava esgarrifada, amb els ulls negats, sense explicar´s-ho.

Veia, dreta, com el doctor la observava amb desconfiança mentre li deia que són coses que fan la canalla,           – ja se sap.

No havia donat les gracies encara quan la infermera li va demanar que no marxes. Que, sentint-ho molt, el protocol deia que haurien d’avisar als d’assumptes socials.