setembre 23rd, 2010

Num 215. Por

 

La por és un mecanisme de defensa.

Això em van dir quan vaig acudir als especialistes però segueixo sense saber de qui o de què s’havia de defensar la meva filla gran quan a mitja nit ens feia alçar a tots del llit.

Es regirava i cridava, plorava, picava de mans i peus,” angoixadíssima”. Semblava pul·lular en un estat de vigília del que no aconseguíem treure-la. Durant moltes nits de la seva primera infància.

L´Ignasi en parla en el seu comentari en l´art. 107;  ell en diu “trastorns nocturns de fase 2”, malsons. No sé si l’explicació el va convèncer però segur que està d’acord amb mi que, d’haver nascut en plena edat mitja, no ens hagués quedat cap altre remei que avisar un capellà perquè els exorcitzés.

A l’any i mig, el Ton, va començar a presentar símptomes.

Quan el vaig alçar a coll i se’m  retorçava suós i histèric, no em va caldre saber més:  Ja no trobaria cap paraula que el calmés, ni cap carícia que l’apaivagués. Simplement me’l vaig quedar mirant, quaranta minuts llargs, procurant que no es fes mal fins que tornès a dormir plàcidament.

Aquest cop la pediatra va posar cara de resignació.

-          El cervell és un òrgan inexplorat. Hi ha moltes reaccions que no sabem perquè passen.

Tampoc l´internet dels temps moderns va trobar-me la resposta.

Sabia el que em venia a sobre i no m´hi vaig voler resignar. Per nassos haig de tornar a ensenyar-los a caminar drets, a treure bolquers, a fer que mengin sòlid i retirar-los el xumet, però això no, no, de cap de les maneres!

Si m’haguessin dit que puges de genolls a Montserrat o que caminés descalça d’aquí a Compostela, ho hagués fet.

En la meva recerca vaig entrar per primer cop a una consulta d´omeopatia infantil. Em va desanimar d’indiferència de l’home;  ni un instant de vacil·lació. Semblava que diagnostiqués un simple mal de coll.

Religiosament he subministrat els anisets miraculosos que em van receptar, cada dia del món,  durant tres mesos de l´ hivern passat.

Va tenir un parell de crisis més però avui fa sis mesos que no em tornat a viure una situació semblant.

Serà casualitat?

Podria ser-ho.

Igualment aquí ho deixo per si serveix d’ajuda algun pare que, espantat i insomne, navegui per la red.

febrer 26th, 2010

Num 169. Perquè ploren els nens

 

Ni que sembli increïble, la història que explicaré està basada en fets reals.”

 

El Pau va fer els dos anyets i a la guarderia ho van celebrar, com és costum, amb la seva corona de gomets.

Li van cantar la cançó i al pati, els grans, se li apropaven per felicitar-lo.

Era el petit reiet de la classe a qui tothom feia compliments;  les mares dels altres nens, les cuineres, les senyores de la neteja.

Però el Pau no estava content.

El Pau estava trist i somicava a tothora.

La senyoreta se’l va pujar al coll pensant que potser tanta atenció l’amoïnava, i, amb ell en braços, el va dur a les altres classes del parvulari per veure si això l’animava.

Però el petit Pau, feia morrets, tombava el cap i sanglotava.

I aviat els somics es van convertir en plors.

Li van posar el termòmetre i li van estrènyer  l’orella per comprobar si li feia mal.

-          Potser és que te son?

Se’l passaven de mans en mans i ningú sabia el què.

Pobret Pau.

En el dia del seu aniversari i que malament ho estava passant.

Al final és va decidir trucar a casa i en un no rés l’àvia el va venir a buscar.

-          No sabem que té

-          Pots comptar que alguna cosa li ronda.

Quan el nen va veure l’àvia es va calmar una mica, li va repenjar el cap a l’espatlla i va fer adéu, sense esma, amb la maneta.

La senyoreta amb tots els nens al darrera  se’l van quedar mirant i li van dir adéu també.

Encara li havien de cantar una vegada més. No podria ser.

Quina llàstima.

La mare havia decorat la casa amb globus i aquell vespre venia tota la família a sopar.

El banyarien i li donarien una mica de Dalsy a veure si almenys aguantava per fer-li les fotos bufant les espelmes del pastís.

-          Que ha passat ? Va preguntar el pare quan el va veure.

-          Tot el dia que plora. Han trucat de l’escola perquè l’anéssim a buscar.

Quina mala sort.

Amb lo guapo que estava amb la seva coroneta de rei.

Quan aquella tarda,  la mare i l’àvia, van despullar el Pau,  van descobrir,  també,  perquè plorava el nen.

Ho van descobrir, concretament, en el moment que van provar de treure-li la corona del seu dia de glòria, i es van adonar que, qui fos que hagués estat l’inconscient, li havia grapat la cartolina directament al cap.

-          Qui els va matricular.

-          Pobret fillet meu.

No cal que escrigui més.

No cal  ni que descrigui l’expressió de la cara dels que estaven allà.

Senzillament, no hi ha paraules..

febrer 10th, 2010

Num 160. Ampolletes màgiques

 

Reina Real Defensas: Propóleo vitamina c-jalea real-equinácea-liquen de Islandia.

 

El senyor farmacèutic de la farmàcia Bausili de Santa Margarita de Montbui (en faig publicitat perquè crec que s´ho mereix), aquell bon home,  es va compadir de mi i em va fer comprar unes ampolletes màgiques que avui (desprès de mes de 4 mesos d’experimentació) puc dir que han canviat la meva vida.

I no crec que sigui casualitat.

La mitjana de baixes infantils a casa meva estava en dues setmanals: Infeccions respiratòries, bucals, de laringe, mals d’orella, diarrees…de tot, em tingut de tot. Els petits ho passaven als grans i a l’inrevés .

De la setmana d’incubació a la setmana d’antitèrmics i de la dels antitèrmics  a la de l’antibiòtic.

Un fart.

Fins que un dia, a l’entrar a la farmàcia que us dic es va fer la llum.

Al principi vaig arrufar el nas; 15 euros la caixa.(¿?) Però ell va insistir tan segur i convençut i a mi em feia tanta falta que em parlessin amb convenciment i seguretat que em vaig escurar les butxaques amb l’amenaça de tornar a visitar-lo si les seves previsions no es complien.

Doncs s’han complert. Ostres s´hi s´han complert.

Fa uns vuit dies que  hi vaig anar a donar-li les gràcies.

Vaig aparcar el cotxe i vaig baixar només per dir-li. Va quedar ben parat; ell i la gent que esperaven tanda. Crec que se li van pujar els colors i tot. I això que vaig estar-me’n de fer-li un petó!

S’han posat malalts, es clar. Però no ha fet falta ni un sol antibiòtic més perquè les seves defenses ho han pogut superar soles. Tenen més gana, la cara els fa millor to, estan com més espavilats, menys decaiguts. Per mi ha estat miraculós.

 

Si ho voleu provar…..a la capçalera de l’article us poso la descripció que hi diu a la caixeta.

Son unes ampolletes de vidre i jo n´hi aboco el contingut de mitja per cadascú  a cada biberó del matí.

A part dels 15 euros, poc hi perdreu.

gener 8th, 2010

Num 140. Sucre

 

Sabies que la sobredosi de sucre produeix als nens hiperactivitat? 

S’inclou en el pack, la dificultat per dormir i la manca de concentració, així com canvis sobtats d’estat d’ànim.

Sabies que es facilíssim intoxicar-los perquè el nostre cos no  necessita ingerir-ne més que la que ja ve incorporat en alguns aliments com fruites i verdures?

Que el sucre, en origen,  és de color marró i que s’aconsegueix que sigui blanc mitjançant productes químics i tan sols amb la finalitat de fer-lo més atractiu al comprador?

Sabies que si deixes de prendre sucre d’un dia per l’altre pots patir una síndrome d’abstinència com el que pateixen els drogodependents?

 

La veritable revolució de l’home en el segle que vivim no té res a veure amb la tecnologia.

El que farà que es parli de la nostra generació per la posteritat, el nostre veritable progrés, està en l’alimentació.

Hem descobert que som el que mengem i que moltes malalties  greus que ens causen la mort les  provoquen el que ingerim. Ens hem adonat que ens manipulaven i que empassàvem sense qüestionar-nos aliments que s’adulteren per seduir el paladar i la butxaca del consumidor. Ara ho sabem. Centenars de famílies ja fan un esforç per exercir un control nutricional per esbrinar que conté cada cullerada del que ens portem a la boca i això enceta un camí que ens canviarà a tots. Crearà un nou concepte de civilització.

Més òptim.

No obtindrem la immortalitat però els fills dels nostres fills seran mortals longeus. Menjaran sa i tindran  una bona salut mental.

Si més no,  estarà en les seves mans.

La nostra contribució ens dona beneficis immediats: Modera la ingesta de llaminadures, cereals ensucrats, sucs de fruites endolcits…. dels teus fills i gaudeix –ne de les conseqüències .

Llegeix els ingredients dels productes que esculls. Sigues selectiu.

Protegim-los de les adicions, sobretot de les que son socialment tolerables, i estarem construint el seu millor futur.

desembre 30th, 2009

Num 135. febre

 

L’article d’avui el dedico a la Gisela.

De fet, el que us diré,  surt quasi més de la seva boca que de la meva, tot i que jo segueixo sempre els seus consells.

Combatre la febre sol ser una de les preocupacions freqüents quan tenim nens petits. Sabem que és una símptoma però ens espanten les conseqüències de patir febres molt altes perquè hem sentit mil histories que ens venen al cap insistentment. A més, que coi, ens alteren els plors i ens angoixa saber que no estan sans. Hem de fer un esforç per mantenir el cap clar i més encara si ens “ataquen” a dues bandes.

El primer que em de saber es que,  la febre, ajuda a curar. Han de tenir febre. Si un nen malalt el mantenim contínuament “afebril”  impedim que la malaltia es resolgui en el seu curs natural  i de passada l’intoxiquem.

Amb nens de més d´any i mig, la febre,  s’ha de controlar a partir dels 38.5.

Quan ja ets una mare experta els termòmetres no et calen. En tindràs prou amb posar els llavis damunt les temples o el front. També tocant-los les mans i els peus perquè se solen posar molt freds. El remei de la Gisela i  el meu , consisteix en tenir un potet a casa amb una barreja d’alcohol alcanforat i oli d’oliva (3 d’alcohol x 2 d’oli.).

Fes-los fregues als peuets amb la barreja per mirar de fer-los entrar el calor i, amb paciència, aconseguiràs rebaixar-los unes quantes dècimes sense necessitat de medicament. Mentre, posa’ls hi un drapet moll al front. Mulla’l i escalfa’l un moment al microones per tal que no els faci tanta impressió. Desprès el pots seguir mantenint moll sense haver de treure’l anant-hi afegint aigua al damunt.

Us ho explico perquè crec que és bo per tots no abusar de la química.

Ho comparteixo perquè a mi em va bé  i a la Gisela també.

I,  si més no, com diu la Bet, a males, et manté distreta, derives la preocupació, mentre esperes a que es facin les quatre hores de rigor per poder donar-li de nou l’antitèrmic.