Num. 128 llibertat d´expressió
A aquestes alçades, no em veig dient-li al nen:
- No et toquis el penis, fill!!
No m’estic per punyetetes jo, sóc massa vella.
Em refereixo a la manera “correcte” de dir segons què.
A casa meva, des de anys immemorials, els nens han tingut ocellet.
Que els meus besavis ja en tenien d’ocellet!. I les besàvies…
Les braguetes s’havien de tancar, per això, per a que l’ocellet poruc no marxes volant.
(Ara ric, perquè recordo la sortida d’un senyor, amic de la família, que ja era molt gran quan jo era petita. Fa anys que va morir. Un home de pagès que sempre vestia igual. Amb una camisa ratada i els pantalons cordats a les aixelles, uns pantalons que encara tenien més anys que ell. Sempre la portava avall, la bragueta, jo crec que no tenia ni cremallera. Un dia m’hi vaig atrevir i senyalant-li l’entrecuix li vaig dir:
- se li escaparà l’ocellet!.
Em va respondre:
- No pateixis maca, que aquest sempre hi torna, hi te el niu ple d’ous.
I desprès va riure ensenyant-me les quatre dents que li quedaven.)
Els penis no volen, ai ves! Quin mal efecte!, jo, almenys, no els visualitzo pels aires.
Cada cosa a la seva mida.
Les criatures tenen ditets i peuets. Si a un bebè d’un anyet li poses mans en comptes de manetes, el descompenses.
Els gossos son “guaus” i els gats son “miaus” i ja complicarem l´ensenyament a mesura que les neurones es vagin multiplicant. No tenim homes i dones d’alçada reduïda, son nens. Nens petits.
Abans de polir les formes, l’ésser humà necessita comunicar-se. Entendre i fer-se entendre.
No es per casualitat que aquestes manipulacions infantils del llenguatge apareguin en totes les cultures del món.
Segueix coses que fem els pares | Comentari (0)Num 124. Fills superdotats
Totes les mares hem tingut fills amb els ulls blaus i superdotats.
Lo dels ulls blaus abans de l´any ja ho hem enllestit; del blau al verd, al gris i al marró. Quan son blaus, ho son quasi des del principi. Però, que s´hi pot fer? Qui no te l´avi o la besàvia de la mirada de cel que voldriem heretar?
La capritxosa genètica i l´afany per trobar la combinació més difícil, amb una qualitat distinta a les traces de la nostra raça. Un tret tan atractiu.
Els antropòlegs diuen que inconscienment busquem perfils oposats perquè la barreja millora l´espècie, per aquest motiu ens agraden homes o dones que no se´ns assemblen.
Serà això.
Lo de la superdotació ja ens costa més.
Des del test d´Apgar a la universitat. Aquí hi ha nivells de renuncia. No ens rendim facilment.
Dóna-li una taula de desenvolupament a una mare primerissa (serveix la que surt al carnet de salut). Jo crec que amb nens menors de 2 anys, no n´hi ha cap que se´l miri objectivament.
Aspiracions.
Voldríem que traguéssim el millor de nosaltres. Multiplicat per dos.
Quina responsabilitat, fillets.
I els pares, no us ho prengueu malament, però, per tossuts vosaltres. ( No estic parlant de casa meva, que consti)
Ho dic perquè, serà mala sort, però al llarg dels anys me´n he trobat uns quans de malalts.
Des del que els entrena a futbol abans que caminin, al que els hi ensenya les lletres abans que parlin o al que els fa multiplicar abans no sumin. Hi ha obsessions paternals que ratllen la paranoia. I el pitjor és que no serveix de res.
La meva experiència diu que si vols que els teus fills explotin al màxim els seus recursos naturals, primer de tot, renuncia als objectius. Dóna´ls-hi, simplement, el que la seva curiositat, per natura, els demani.
Amb un any i poc; que s´embrutin i ho embrutin, que trastegin, potinegin, esquitxin. Que descobreixin, que experimentin, que aprenguin de les seves anècdotes.
Te´n faràs un tip d´endreçar i netejar, però, més val això a escarrassar-te a que repeteixin com a lloros. A més a més, és un desgast innecessari, tenen la memòria d´un peix.
Si nosaltres “sabem” més que els nostres pares, ells “sabran” més que nosaltres. A mi, els meus grans, amb deu anys, ja em donen dues voltes en moltíssimes coses.
Deixa´ls fer que ja prou que se´ls hi ompliran les espatlles al llarg de la vida.
Ells solets se les ompliran.
Segueix coses que fem els pares | Comentaris (4)