Num 131. Altres mares
Ella era una mare jove i estrangera. El color de la pell i el gest deien que dels països de l’est..
Esperava.
La consulta estava plena però havia arribat de les primeres, aviat la cridarien.
Damunt les seves cuixes s’arrupia un nen de poc més de 2 anyets. Mig s’endormiscava amb el caparró repenjat en el seu pit. Un pit prominent i acollidor.
Li gratava l’esquena i el cap, i li explicava que de seguida es trobaria bé.
No sabia molt bé dir que tenia. Es notava estranyada per com havien anat les coses durant les ultimes hores. Se sentia culpable però tampoc no podia dir perquè.
Li va fer un petó al front i li va pentinar una cella. No havia parlat gens d’ençà que l’havia anat a buscar. Estava moix i, potser, li costava respirar.
Últimament tot anava al revés.
Quan la professora la va trucar no n’havia volgut donar detalls pel telèfon. En parlarien a l’escola.
Va deixar la feina i amb els dits encara vermells de l’aigua calenta s’agafava el mocador que li tapava el coll. El fred ha vingut de cop.
Quan va arribar, la va dur a part i li va dir que el seu fill feia sorolls estranys. Li va preguntar si sabia perquè. Desprès la va interrogar també per la feina i pel marit a qui feia mesos que no veien. En el últim moment, quan se n’anava,va afegir que el nen feia pudor. – Ja fa dies que fa pudor.
La infermera va sortir i es va endur a un avi que es tapava l’ull amb el mocador.
Ell es va adormir i ella es va quedant mirant la finestra, vidres enllà.
S’havia fet fosc i plovisquejava. Va pensar que molts kilòmetres lluny, en el poble on havia nascut, hauria començat a nevar. Se sentia mes sola que mai.
Quan van dir el seu nom es va aixecar sense esma.
El metge va despertar al nen de males maneres. La criatura es va espantar quan va veure l’home amb un llum al front. Des de fora el sentíem plorar i, a la saleta, es va fer el silenci. La tafaneria va fer callar tothom.
Li va mirar el coll. Les orelles i el nas.
Al nas hi va descobrir un cigró. Un cigró.
Com a mínim el duia feia una setmana i ja s’havia començat a podrir. El podriment se li havia menjat un tros de “tabic” i era la causa d’aquella olor que desprenia i el soroll que feia al respirar.
La mare es va tapar la boca amb les dues mans.
Va fer una passa enrere
Mirava esgarrifada, amb els ulls negats, sense explicar´s-ho.
Veia, dreta, com el doctor la observava amb desconfiança mentre li deia que són coses que fan la canalla, – ja se sap.
No havia donat les gracies encara quan la infermera li va demanar que no marxes. Que, sentint-ho molt, el protocol deia que haurien d’avisar als d’assumptes socials.
Segueix anècdota | Comentari (0)Num 130. M´han demanat que expliqui un conte
Hi ha un arbre molt gran i vellet, que viu al mig del bosc del Saió.
Té milers de branques i fulles que li creixen per tot arreu: De dins les orelles, de la punta del nas, de les celles i sobretot, sobretot del cap. Es tan alt, tant alt, tant alt, que els núvols l’esquitxen quan passen.
A l’estiu tothom se’l mira. Està bonic i estarrufat.
Els animalets l’estimen molt. Els cuquets s’hi enfilen, els cargols el bavegen, les marietes li fan pessigolles i ell, es clar, quan fa bo esta sempre content.
- Sabeu que fan els arbres quan riuen? Fan musiquetes amb el vent. Jo els he sentit.
Quan arriba l´hivern, però, l’arbre està trist.
- Que li passa a l’arbre?
Ha quedat pelat i lleig. I com que fa tant fred, els seus amics no el venen a veure i se sent solet. Pobret.
A més, li fa mal la panxa perquè aquesta primavera un ocellet petitó i amb un bec llarg com un punxó li ha fet un forat al melic.
- Ai, ai. Ai quin mal!!! Cridava l’arbre. – Ves-te’n d’aquí ocellet lleig!!
Les formiguetes s’hi van enfadar de debó; – marxa!! també les papallones i l’esquirol.
Però l’ocellet no els feia cas i “tac-tac-tac” anava picant sense escoltar.
- D´on ha sortit aquest? va dir el mussol.
Badallava i badallava i quan va tenir el forat fet, sabeu que va fer? Li van venir “mandrotes” i s’hi va posar a dins a dormir..
D’això ja fa molts dies.
Ahir a la nit, quan era fosc, la lluna va sentir que l’arbre feia riotes. Amb tant soroll, que si paraves l’orella se sentia des d’Igualada. La lluna va preguntar:
- Que te l’arbre que riu tant?
I la pluja va anar a mirar .
Quina sorpresa quan va arribar i es va trobar l’ocell i l’arbre cantant plegats!:
- ooooH! Va corre la pluja a dur la noticia. No passa rés. No passa rés. No pateixis lluna!!!
L’arbre està content, li va dir, perquè aquest Nadal per primer cop, algú li ha fet un regal.
Segueix hi havia una vegada... | Comentari (0)Num 129. Més sobre la llibertat d´expressió
Sóc una entusiasta defensora de l’aprenentatge de la llengua dels signes que parlen les persones sordes.
Quan era molt jove hi vaig dedicar tres anys de la meva vida a conèixer-la.
La curiositat em va obrir les portes d’un món invisible que des del començament conviu amb el nostre. El que vaig aprendre d’ells donaria per escriure deu capítols més. Resumiré, només, el que ve al cas.
Les persones que formen la comunitat sorda és distingeixen, essencialment, per que parlen i tenen una llengua pròpia. La seva és una llengua complexa, gens facil, plena de detalls, rica amb matisos, i, jo que sóc tan amant de l’expressió sensorial, diria que molt més evolucionada i efectiva que la verbal.
Només preneu la dada de que un nen sord parla abans que un que no ho és.
Per pena dels oients, el defecte més evident de la comunitat sorda es que son una minoria i això ens pren l’oportunitat de fer extensiva la seva difusió.
El llenguatge del signes és el resultat natural de fer-se entendre. Igual que el llenguatge vocal.
Qui, amb dos dits de seny, podria negar-se a deixar-los expressar?
Un sord ho entén això. Entén, que no pot tapar-li la boca a un oient perquè només conegui el llenguatge gestual.
La gent del meu país ho hauríem de poder comprendre també. Històricament, hem patit i lluitat pel mateix. Que ho fa que ens costa tant de posar-nos en el lloc dels altres?
S’han comès moltes injustícies amb ells, de bona o de mala fe, amb la fixació per fer les “coses ben fetes”, amb la prepotència de la majoria, amb donar per fet la superioritat d’aquesta majoria.
No puc obligar a un sord a aprendre la meva llengua si abans no he deixat que s’expressi en la seva.
No podré aprendre el llenguatge dels signes si abans no he desenvolupat el llenguatge oral, innat en mi.
I aquí ve ara el que tot plegat te a veure amb els nens;
No sabran els meus fills que explica el conte si abans no els omplo la historia d’onomatopeies: Dels sons i els gestos que ells ja coneixen. Dels “miaus” i els “guaus”. De les paraules “mal dites”. Les seves primeres paraules.
Obrim la ment.
Fem-nos lliures.
Segueix educacio infantil | Comentari (1)Num. 128 llibertat d´expressió
A aquestes alçades, no em veig dient-li al nen:
- No et toquis el penis, fill!!
No m’estic per punyetetes jo, sóc massa vella.
Em refereixo a la manera “correcte” de dir segons què.
A casa meva, des de anys immemorials, els nens han tingut ocellet.
Que els meus besavis ja en tenien d’ocellet!. I les besàvies…
Les braguetes s’havien de tancar, per això, per a que l’ocellet poruc no marxes volant.
(Ara ric, perquè recordo la sortida d’un senyor, amic de la família, que ja era molt gran quan jo era petita. Fa anys que va morir. Un home de pagès que sempre vestia igual. Amb una camisa ratada i els pantalons cordats a les aixelles, uns pantalons que encara tenien més anys que ell. Sempre la portava avall, la bragueta, jo crec que no tenia ni cremallera. Un dia m’hi vaig atrevir i senyalant-li l’entrecuix li vaig dir:
- se li escaparà l’ocellet!.
Em va respondre:
- No pateixis maca, que aquest sempre hi torna, hi te el niu ple d’ous.
I desprès va riure ensenyant-me les quatre dents que li quedaven.)
Els penis no volen, ai ves! Quin mal efecte!, jo, almenys, no els visualitzo pels aires.
Cada cosa a la seva mida.
Les criatures tenen ditets i peuets. Si a un bebè d’un anyet li poses mans en comptes de manetes, el descompenses.
Els gossos son “guaus” i els gats son “miaus” i ja complicarem l´ensenyament a mesura que les neurones es vagin multiplicant. No tenim homes i dones d’alçada reduïda, son nens. Nens petits.
Abans de polir les formes, l’ésser humà necessita comunicar-se. Entendre i fer-se entendre.
No es per casualitat que aquestes manipulacions infantils del llenguatge apareguin en totes les cultures del món.
Segueix coses que fem els pares | Comentari (0)Num 127. Primeres paraules dels bessons
Si t’assembles a mi, quan els teus fills bessons comencin a parlar, viuràs una experiència extraordinària.
Per un moment pots imaginar-te en el món de Pedrolo. Havies llegit “Mecanoscrit del segon origen”? Que i com parlarien els descendents d’aquells nens supervivents? Català? No n’estiguis tan segura.
Observant el Jaume i la Judit, em va sorprendre molt com designaven paraules noves a les coses. Em va fascinar pensar que potser va ser així de simple també la manera en que el planeta es va omplir de gent que parlaven diferent.
I com que ho vaig trobar tant autèntic, tan especial, no vaig fer el que s’ha de fer: Corregir-los. Pitjor encara, ho vaig promoure.
La seva llengua els unia més. Enfortia el vincle amb el que havien nascut. I si bé tinc clara la meva obligació de fer-los créixer com a persones independents, no creia tenir el dret de prendre’ls-hi el que jo veia com a part de la seva intimitat.
Hi ha nusos entre ells dels que sempre en serè aliena.
A més, jo només soc una mare, i, els pares i les mares, com dic en el capítol 118, ens equivoquem. De vegades, expressament.
Saps, des del principi, que ambdós es comuniquen millor i abans que amb la resta dels humans que els envoltem, així és, també, verbalment.
Durant molt temps el Jaume ens feia d’intèrpret perquè la Judit solament era capaç de tenir una conversa intel·ligent amb ell. Junts parlotejaven llargament. Indicaven, reien o corrien plegats cap una banda desprès. Clarament el que es deien tenia sentit malgrat que la resta érem incapaços d’identificar res. Poc a poc la Judit va anar aprenent fins que ja no ens calia el traductor. A partir d´aquí ja només parlaven “rar” entre ells. Cada vegada menys. Imagino que igual que passa si vius en un país estranger, la llengua dominant s’acaba imposant.
Aleshores jo era massa jove i no havia après a manar al rellotge. Els dies i les hores m’atrapaven i no trobava el segon per plantar cara i asseure’m, simplement, a mirar. Em semblava que tot tardaria a passar i m’hi vaig acostumar a escoltar-los convençuda de que hi ha coses que vius del que sempre en quedarà constància. I no es veritat.
Per això només conservem quatre paraules del seu singular idioma i les tenim perquè les vam adoptar i encara les fem servir:
BICAVACA ( caveguet, eina del hort de l’avi)
NUMIBARS (galtes, en principi les del Jaume)
XURISCOSTELLA (carn a la brasa)
OTXAMION (jeep)
CAMELO (qualsevol cosa que serveixi per enganxar)
Un dia, ja grans, van descobrir que una de les paraules que deien no era correcte perquè a l’escola els hi ho van dir. Quan els hi vaig explicar de on havia sortit van començar a dubtar i em van cosir a preguntes: i la nevera? I el patinet? I les patates?…es diuen així de veritat?
Ara els sap greu que no hagués guardat més detalls.
Ja no hi puc fer res…..
Bé, no amb ells. Però,…aquí estan el Ton i la Martina.
Ahir els vaig descobrir amagats sota el llit. Ella feia anar el ditet donat explicacions a dojo a un Ton encantat i sorprès.
Ara som més espectadors. I estem a punt per prendre nota.
A l’aguait per no perdre detall.
Per deixar escrit el fenomen que, suposo, només s’esdevé en unes condicions especials. Un regal, per mi, que procuraré conservar per ells.
Per a quan siguin adults i oblidin que són , millors o pitjors, però alguna cosa més que germans.
Segueix fills bessons | Comentari (0)