Num 124. Fills superdotats
Totes les mares hem tingut fills amb els ulls blaus i superdotats.
Lo dels ulls blaus abans de l´any ja ho hem enllestit; del blau al verd, al gris i al marró. Quan son blaus, ho son quasi des del principi. Però, que s´hi pot fer? Qui no te l´avi o la besàvia de la mirada de cel que voldriem heretar?
La capritxosa genètica i l´afany per trobar la combinació més difícil, amb una qualitat distinta a les traces de la nostra raça. Un tret tan atractiu.
Els antropòlegs diuen que inconscienment busquem perfils oposats perquè la barreja millora l´espècie, per aquest motiu ens agraden homes o dones que no se´ns assemblen.
Serà això.
Lo de la superdotació ja ens costa més.
Des del test d´Apgar a la universitat. Aquí hi ha nivells de renuncia. No ens rendim facilment.
Dóna-li una taula de desenvolupament a una mare primerissa (serveix la que surt al carnet de salut). Jo crec que amb nens menors de 2 anys, no n´hi ha cap que se´l miri objectivament.
Aspiracions.
Voldríem que traguéssim el millor de nosaltres. Multiplicat per dos.
Quina responsabilitat, fillets.
I els pares, no us ho prengueu malament, però, per tossuts vosaltres. ( No estic parlant de casa meva, que consti)
Ho dic perquè, serà mala sort, però al llarg dels anys me´n he trobat uns quans de malalts.
Des del que els entrena a futbol abans que caminin, al que els hi ensenya les lletres abans que parlin o al que els fa multiplicar abans no sumin. Hi ha obsessions paternals que ratllen la paranoia. I el pitjor és que no serveix de res.
La meva experiència diu que si vols que els teus fills explotin al màxim els seus recursos naturals, primer de tot, renuncia als objectius. Dóna´ls-hi, simplement, el que la seva curiositat, per natura, els demani.
Amb un any i poc; que s´embrutin i ho embrutin, que trastegin, potinegin, esquitxin. Que descobreixin, que experimentin, que aprenguin de les seves anècdotes.
Te´n faràs un tip d´endreçar i netejar, però, més val això a escarrassar-te a que repeteixin com a lloros. A més a més, és un desgast innecessari, tenen la memòria d´un peix.
Si nosaltres “sabem” més que els nostres pares, ells “sabran” més que nosaltres. A mi, els meus grans, amb deu anys, ja em donen dues voltes en moltíssimes coses.
Deixa´ls fer que ja prou que se´ls hi ompliran les espatlles al llarg de la vida.
Ells solets se les ompliran.
Seguiment coses que fem els pares | Comments (4)4 Contestes to “Num 124. Fills superdotats”
Ves a una contesta
Jo no puc parlar com a mare (de moment), però sí com a filla. Els meus pares mai en van “apretar” en cap sentit durant la meva infantesa. Sempre van mirar de potenciar el que jo volia fer. Tot i sent filla única, mai en la meva infantesa em vaig sentir presionada a res, si estimulada. Treia unes notes fantàstiques, tenia uns principis sòlids, basats en la solidaritat i la tolerància i tinc els ulls blaus, je je je. Però mira, a pesar de tot, em vaig entestar a posar-me a treballar als 15 anys, i encara que vaig acabar el COU (nocturn), no se’m va acudir res més que casar-me amb 19 anys. I, és clar. a la llarga va sortir un rabe… I jo sense carrera!!! Tot això ho explico perque… a vegades, per molt que els pares facin el possible perque la teva vida sigui el que la societat considera “brillant”, per molt que la “matèria prima” hi sigui, ´no serveix de res. Amb els anys, tots anem trovant el nostre lloc, Però em recordo molt dels pares, que tot i la desil.lusió que els debia causar en aquells temps sempre van estar al meu costat. sobre tot quan les coses no anaven tan bé.
Una abraçada!!!!
Emília
Hola Anna,
Com dius em aquest capítol, sí, a vegades hi han pares malats que volen que els seus fills siguin o facin lo que ells creuen, o el que ells pensen que és el millor en la seva vida. Per exemple el meu pare caçador, afició compartida amb el teu pare. Sempre va voler que jo ho siguès. Jo de ben petitet, als cinc anyets (L´any 1978) ja amb portava a caçar amb la colla de Veciana-Aren, més tard l´any 1980 amb la colla que coneixes de Yeba. Vaig anar-hi molts anys, pero això de matar bèsties no és lo meu. Més que res, m´agradava la gresca que es feia i l´aventura constant a la que estava sotmés. És curiós, al llarg del temps, per no agafar cap arma al servei militar, amb vaig fer objector de consciència, tot el contrari del que el meu pare m´estava inculcant desde ben petitó!!!.
Referent al tema que parles que els fills explòtin al màxim els seus recursos, per exemple el pare sempre li haguès agradat que fos arquitecte, delineant, quelcon rel.lacionat amb la contrucció, però jo de ben petitet m´agradava l´electrònica. M´en recordo quan venía el tècnic a reparar la televisió de válvules sempre l´indicava quina era la válvula que estava fosa.
El pare va fer quasi l´impossible perque no estudiès electrónica, perque no tenía futur (al menys ell ho pensava).
Ara quan veu que vaig a fer cursets d´electrònica i a trevallar als Estats Units o Anglaterra, li sona com a ciència ficció i no s´ho pot creure.
Jo, com ha futur pare l´any vinent, donaré si puc el que faci falta perque pugui explotar al màxim els seus recursos naturals tal com dius tú, crec i penso que és el millor.
Una forta abraçada,
Joan.
En això si estic d’acord amb tu, la meva experiència com a mare no és la teva està clar, només en tinc una i com qualsevol mare el que vull és que digui feliç i tant de bò ho sigui més que jo, però mai he pensat que aquesta base genètica que tots els pares intenten explotar al màxim (que si s’assembla al pare que si a la mare)sigui el que determini o no el desenvolupament de un nen. Crec que són molts més factors: l’actitud dels pares, el temps que passem amb ells i els estimuls i valors que els anem donant cada dia són el que realment els acaba definint al llarg de la seva vida. Insisteixo és la opinió de una mare adoptiva que “passa” bastant de la genètica….
Estic molt contenta de que, al escriure´m al bloc, hagis volgut formar part, també, d´aquesta bessant de la meva vida. Gracies.