Num 86. Un altre moment
Mig dia i un sol de justícia.
A la Plaça dels Porcs hi ha un a residencia de dia.
Havent dinat, la noia treu els avis sota l’ombra dels arbres.
Fa calor.
Jo també m’hi aixoplugo esperant que em passin a recollir.
Se’m barreja al cap el que veig, el que escolto i el que penso.
Penso amb els nens i la hora que és. En que la meva mare es deu preguntar perquè no he arribar encara.
Sento el cant d’un ocell exòtic que algú deu tenir al balcó i que fa que si tanques els ulls et sembli que ets molt lluny, però, sóc a Igualada en un dels seus recons de pas.
I veig, el que és, una “plaçoleta” petita on s’hi “nusen” com varius sis carrers estrets.
Davant el centre hi ha tot de bancs que son plens de gent gran.
M’hi encanto.
Parlen fluixet o no parlen. L’avi de la gorreta recita entre murmuris, potser canta, fa anar la cama amunt i avall i es deixa el peu alçat quan calla, ha oblidat la lletra i es baralla amb la memòria. Torna a començar.
L’una li somriu a la mixeta que passa, l’altra s’escura les butxaques per trobar engrunes amb que temptar els coloms. A la veïna de seient no li agrada tants batecs d’ales, ha plegat els braços damunt el pit ossut. Està enfadada, es fàcil llegir-li la expressió en un cara menuda farcida de plecs.
Aquells s’han quedat quiets com els han deixat.. N’hi ha que hi son i prou.
No es veritat que siguin com la canalla. Es mouen lentament i son obedients i pacients.
Però ho van ser.
De regalar-los-hi seixanta anys de cop ara seria al pati d’un col·legi.
Hi contaven amb això quan eren com jo?
Me’ls miro i penso amb qui soc i amb qui serè.
No corre ni un bri d’aire. La xafogor m’enganxa la roba i em despista.
Me’n vull anar a casa.
Segueix reflexions | Comentari (0)Num 85. coneixement del medi natural
Totes i cada una de les femelles que poblen la terra, defugen els seus mascles en, un període mes curt o mes llarg, del temps en que estan dedicades a les cries. Es una manera de garantir que els petits estiguin ben atesos i que els esforços de la mare no quedin “mermats” per un nou embaràs.
Avui he sabut que una marca que comercialitza productes contra les picades d’insectes, ha tret al mercat un aparell que pots dur al damunt i que emet un sorollet que fa fora els els mosquits. Però tan sols els mosquits femella que son les que piquen perquè necessiten sobrealimentar-se per dur a terme la posta d’ous. El sorollet en si imita el brunzit del mosquit mascle.
Ho entendrà el sr, mosquit això? No m’imagino un mosquit de morros. El veig d’ales plegades, lamentant-se amb els seus amiguets voladors de la manca d’atenció per part de la seva senyora.
I la dissortada Sra. “Mosquita”? Ves quina culpa en te, només fa el que la naturalesa li mana.
Ella, amb el ventre a rebentar. Buscant on pondre per alleugerar el malestar.
No en te prou d’esquivar insecticides i manotades, no, que, a sobre, ha de fer vols rasants de vida o mort per treure´s del damunt el “vampirillo” del seu marit.
Segueix els insectes | Comentari (0)Num 84. Símptomes pre-menstruals
Em fan mal els pits i tinc el bunyol* inflamat.
Es divendres. A sobre.
Demà, festiu pels escolars. I per acabar-ho d’arreglar, els petits amb passa, enfebrats i “vomitosos”.
No tinc paciència ni per esternudar i tan sols m’acabo de llevar. A la punta del llit, el dia se’m presenta com un llarg camí d’espines, infinit, pedregós, i ple de sorolls descontrolats i irritants.
Si em pregunten en segones o si el to no es l’adequat, si veig que soc la única que moc el cul o si algú em fa broma del que considero molt seriós, si interpreto que ”s´escaquejen ” mentre suo la gota grossa mirant d’arribar a tot arreu. Com jo suposi que el que se suposa no es fa, o, em miren, em toquen, em parlen amb sinuosa agressivitat, aleshores, aneu al “tanto”, que entro en contacte amb la lava que es remou en els meus òrgans reproductius i l erupció pot esdevenir letal en qualsevol moment.
El Ton ha queixalat la Martina, La Martina trenca el plor i sembla que no respira, la Judit ha perdut la samarreta del xandall i em segueix avisant-me, insistint amb el palmell a l’esquena com si toques la pandereta,i, el Jaume, ell i la seva “patxorra”; – mamaaaa !! em crida estirat al terra, tant llarg com és, per explicar-me el que els passa a cada un dels seus germans, com si jo no m’adonés!!!. Que tinc els ulls, com les mosques, subdividits en quatre, per vigilar-los a tots a la vegada.
Estic la vorejant el desbordament.
Si no em ve avui …..deixaré de parlar. Val més.
Amb aquesta tensió a dins se m’afluixa la llengua i si la deixo solta…, sabent que ara sé coses que, de no estar així, normalment no les sabria, si ho dic com em ve, rebento jo i faig malbé a qualsevol que gosi acostar-se’m
No passa res. No passa rés. Es perquè m’ha de venir.
Que la realitat està distorsionada. Es un miratge. Així que erupcioni serà més fàcil.
Miraré de recordar que l’assassinat està penat. Amunt. Al carrer, que em toqui l’aire.
Hauré de rossegar els nens, els bebès i també l´inflor.. Deixaré el boto descordat i ja aniré pujant els pantalons a mida que vagin caient. Tranquil·lament. Des de fora no es veu res.
Però els aparadors, despietats, no me’n perdonen una. De que serveixen si no es veu el que hi ha dins?
El meu ventre, fins que no buidi, torna a tenir el graciós aspecte d’una gestant. I el collaret tan maco i que tan bé que em queia al mirall de l’ascensor, a la que camino, el medalló que hi penja a la punteta, se m’emparra com una cuca al damunt del bunyol.
No estic d´humor.
Pobre d´aquell que se li acudeixi avui mirar- me amb “aires tendres” , ni d´esquitllada , el medalló.
(*definició de bunyol art. Num.59)
Segueix obligacions inevitables | Comentari (0)Num 83. Quan
La cosa va així:
Quan entres a l’edat de merèixer i encara no tens xicot et pregunten perquè i quan.
Quan comences a sortir amb algú insisteixen a saber si t’hi casaràs i quan.
Quan deixes de ser una dona soltera els preocupa saber si penses tenir fills i quan.
Quan acabes de parir i et penses que s’hauran saciat, et demanen si en tindràs més i quan.
I tan els fa si acabes de portar al món, dues, tres o quatre criatures. No se’n fan el càrrec, per mi, que ho diuen sense pensar. Com si els haguessin inserit un programa de “relacions socials i salutacions varies”.
Si escoltes la gent corres el risc de perdre’t mitja vida en l´intent d’acontentar-los, i, tan se val que aquesta gent sigui molt pròxima o no; ni s’ho mereixen, ni en tenen dret, ni en trauran res de fer-te canviar a tu.
Amb la maternitat i sobretot les recents, hi ha com un excés de “judicis gratuïts” i ” imposició de conductes políticament correctes”
No s’ha de fer. No ho hem de fer. No ens ho han de fer.
Les persones ens acompanyem les unes a les altres però consumim la vida individualment.
Tu no ets millor que jo.
Per això, hi ha poquíssims consells que puguis seguir a cegues.
Avui te’n donaré un d’aquests. Si a mi me l’haguessin fet arribar a temps m’hagués estalviat molts disgustos:
“Allunya’t tan com puguis d’aquells que no et vulguin com tu has escollit ser.”
Segueix reflexions | Comentari (1)Num 82. El televisor
No tinc memòria d’haver tingut atacs hipocondríacs de petita. L’únic que recordo que pugues posar en risc la meva salut era mirar la tele si hi sortien “rombos”.
- - Que em pot passar papa?
- - Que se’t tallarà la creixença.
I amagar el cap sota el coixí fins que m’avisaven que ja estava.
El que hi sortia a la pantalla no ho sé, de sentir no es sentia res, com a molt, uns sospirs i jo no espiava mai. Encara que no sabia que volia dir el meu pare amb allò de la creixença, entenia, que mirar atemptava contra la meva integritat física.
Sortosament els “rombos” només eren al vespre i amb segons quines pel·lícules, la resta del dia no hi havia perill. Menys mal! Perquè funcionava a tot drap des de primeres hores fins que sortia al himne d’Espanya, l’anagrama de colorins i el piiiiiiiiii.
Era, el nostre, un aparell amb la carcassa marró i botonets de rosca amb els que sintonitzàvem l´”uacheefa”, l’únic canal alternatiu. De vegades no n’hi havia prou en fer girar el botó, i calia bellugar l’antena. El pare ens feia sortir a fora i ens cridava per dir-nos cap a on havíem d’enfocar-la. D’altres, tampoc era suficient moure l’antena i la imatge ballava, aleshores, la centràvem amb un cop de puny al damunt. La mare ho feia amb la sabata.
Evidentment, no existia el comandament a distància.
Tota aquella gent que hi sortia i que parlaven el castellà eren part del meu entorn familiar. Un run run de fons. La iaia, al cel sigui, una mica confosa, deia que a alguns els coneixia de quan era jove i vivia a Manresa.
El televisor era el més important dels nostres electrodomèstics.
Al mig dia, desprès de dinar, el pare s’estirava al sofà i jo m’hi enroscava entre les seves cames.
Era el moment de les noticies i aleshores , i fins que no venia l’home del temps, estava prohibit parlar.
Segueix infantesa | Comentari (0)