Anna Pujabet

M’he diagnosticat excés de responsabilitat.

Es la explicació que hi dono a aquesta mania  que tinc últimament.:

Em penso que estic malalta.

No una mica malalta, no. Greument malalta.

Serè honesta i diré, que no sempre, no a tothora. Algunes vegades me’n oblido, em despisto, d’altres crec que  potser si que estic sana , de moment, quan m’ho plantejo en serio em persegueix el terrible pressentiment de que per poc temps.

Des d’un parell de mesos enrere. Quan els bebès son apunt de fer un any i ja ho tinc controlat, ara que començo a desfruitar-los.

Que ho fa? Si de fer-me mal, no em fa mal enlloc, es una percepció. Una percepció amb molta “mala sombra”, sense fonament però que em té amargada i que em fa mirar-me al mirall amb una pena….

I em moriré sense que m’ho trobin, eh?, perquè jo no tinc temps ni de fer-me unes anàlisi, ni de demanar hora i menys encara de que em truquin, em facin anar a un despatx i que un metge amb la cara llarga em doni el condol i els resultats.

M’observo  i ai! si em trobo una piga que em sembla que no tenia… Em venen unes suors fredes i unes ganes de plorar!! Quina llàstima que em faig. No sé si ho podré suportar.

Deu ser que m’he fet tan imprescindible per tothom que la sola idea de que em pugui passar res em fa venir cagalera. Sinó no m’ho explico. Em diràs!

I el súmmum ja son les noticies exteriors:

La grip aviar o la contaminació d’amiant per la uralita. Per citar les dues que més m’han impactat.

Que quan surto amb els nens i trobo  quatre coloms junts fujo corrents com una trastocada, que no dic ni adéu a les altres mares que què se jo que deuen pensar, i, a més, procurant respirar amb la boca petita perquè no m’entri cap partícula malèvola. Uff que em marejo!. Un dia caure rodona. Ara que hi penso, em puc matar a mi mateixa per no respirar? Suposo que no.

 I lo de la uralita?  ”vaya tela”. No us ho explico per no contagiar-vos les meves obsessions. El tema te mala llet i n’hi ha una escampada . Per parar boja. Callo. Val més no saber-ho. Us asseguro que es millor  viure en la ignorància. No busqueu informació.

Així estic. Al proper que m’enviï un e.mail amb les ampolles d’aigua escalfades al cotxe o la Cocacola i el Red Bull, el denuncio.

I els nens? Que serà dels meus fills? M. imagino el meu home i la seva bona voluntat, vidu i infeliç, ai senyor, amb les quatre criatures reclamant-hi el que només la mare els hi pot donar. Me’ls veig abandonats a la mà de Deu. Els cinc.

Que serà d’ells i de mi? Amb lo viva que estic i lo morta que quedaré.

 I el mes dur de portar no es que un gra em sembli la punta d’un tumor, sinó, que m’ho haig de callar. Haig d’anar esgotant els meus dies sense que es noti. Perquè no els vull fer patir. El que hagi de ser serà, ja se sabrà en el seu moment.

Per això em deixo anar aquí. Em desfogo.

 Per un cop que mig l’insinuo a la mare pensant que m’entendria:

• - Quines ruqueries dius!! Ai vés!! Tu no estàs be del cap!

Ni acabar la frase vaig poder. Que pot haver més patètic que estar moribund i no inspirar compassió!

Be, d’acord. Potser no hi ha per tant.

Ja se’m passarà, no patiu. Si tot va bé, es clar…

Els nens arriben a aquest món armats.

En l’evolució ens van caure els ullals però ens han quedat les urpes en forma de fibló a la punta de cada dit. Les portem incorporades al néixer. No sé el mes de gestació  que es formen però em venen esgarrifances de pensar quines destroces podien haver-me fet per dins. Son perilloses perquè ells no les controlen. Quan em van portar la Judit embolicadeta que nomes se li veia la carona, semblava, ben bé, que en comptes de haver-la tret del meu ventre l’haguessin rescatat d’en mig d’uns esbarzers. Tenim les defenses de sèrie però ens falta la intel·ligència perquè aquella crivellada se l’havia fet ella mateixa.

Als petits els vaig comprar uns guants especials i ara quan em miro les fotos de l’hospital, juntets al seu bressol, semblen un parell de boxejadors apunt d’escalfar-se els morros.

Tallar-los-hi es un tràngol. No s’acaba mai. I fins que no caus que ho pots fer quan dormen has suat ja  més que un penitent.

Vint ditets esmunyedissos i desprès els dels peus. Les ungles dels peus dels meus fills són molt complicades perquè es recargolen de mala manera clavant-se a la pell. Algú va dir d’ells que : “- mas que uñas estos niños tienen mejillones.” Així que un cop per setmana em llenço a la pesca del mol·lusc.

Els hi creixen molt ràpid, no? Com aquelles sargantanes de “V” (la sèrie de tv), els hi tallaven una cama i a la que et giraves ja en tenien una altra.  Em fa el mateix efecte. A veure si serà una autodefensa natural i  ens equivoquem intercedint-hi.

Jo amb molt de gust ho deixaria estar però em fa por que l’un no li tregui l’ull a l’altre i ara que son més grandets ja han aprés a  dirigir-les cap a les parts toves de l’adversari. Que li preguntin sinó a la tieta, pobre dona, que va per aquests mons lamentant-se amb el llagrimall vermell.

Les que algun dia em salto son les dels peus.

Ara que ve l’estiu, ja no.

Desprès d’haver perdut la sabata numero sis,  (un altre misteri, i dels grossos, les desaparicions de sabates) he decidit dur-los descalços al cotxet. Des de darrera on els empenyo nomes veig els capots i desprès aquells quatre peuets arrenglerats. Perquè se’ls hi embruten tant les ungles si ni caminen? Fan belluguets amb els ditets cada un d’ells amb la seva peülla musclera.

I allà va un dit gros, mira-te’l!  vergonya em dona!  amb el  barret de mitja lluna plè de porqueria. Es que… Qualsevol que s´hi fixi…