novembre 4th, 2009
Num 103. Un costum
Tinc un ritus.
Un ritual que el meu lot i jo fem cada nit. Cada nit. Totes les nits del món des de fa més de deu anys. Abans d’anar-me’n a dormir.
Es una estona bona que m’omple de pau. Que em diu que tot està bé, que la vida va com ha d’anar.
Encenc la llumeta de la meva tauleta i descalça per fer el mínim soroll començo una ronda. Visito les habitacions dels nens en la foscor més absoluta i quan estic segura que dormen plàcidament engego la llanterna i me’ls miro.
Hauria de deixar la pagina en blanc per ser sincera en la puresa dels seus silencis. Per explicar el que hi veig.
Primer passo pels petits. Desprès pels grans.
Amb ells, els grans, hi estic més estona. M’acomodo a un costadet del llit i els acarono sense quasi tocar-los, els faig un petó.
El Jaume gairebé ocupa el llit sencer. Sembla mentida. Té la pell molt fina, ple de borrissol de préssec a les galtes i el clatell encara li fa olor de nadó. Ha crescut molt. Però és petit. El meu nen gros. Que deu somiar?.
La Judit li passa un pam.
S’agafa al coixí amb passió. Sempre ha dormit així. Quan li trec els cabells de la cara, riu sense voler. Es belluga. Se’m gira panxa enlaire. S’ha quedat amb la boca oberta. Somric. Es tot ossos, té l´eixura d’un poltre desgravat i encantador.
Ella serà la primera que perdré. Ho sé.
Al febrer fan els onze anys i el seu cos canvia per moments. Quan parla, em mira, rondina, riu…se m’escapa la nena i m’apareix una doneta amb qui crec que m’hi entendré..
Quan la veig així tant quieta, l’abraçaria fins a fer-li mal.
Sabeu que no fa res que ella era també una boleta de pijama com les que dormen al fons del passadís ?
M’entorno al llit.
Llegeixo fins que l’esgotament em deixa.
Tanco l’interruptor del capçal i m’amago sota els llençols.
El meu últim pensament sempre és per ells.
novembre 4th, 2009
RAQUEL diu :
que bo, quins bons moments, quan estan dormint et dóna la sensació que no els passarà res , mai,tant el meu marit com jo fem el mateix comentari, quan coincidim en la mateixa habitació i ens asseiem a la bora dels seus llits…Creus que s’en adonen?
Jo crec que si, en el seu inconscient ho noten i deixa petjada , em sembla que ho portarán al cor per sempre sense ni tans sols saber-ho
una abraçada
novembre 12th, 2009
Pau diu :
Els miro quan dormen… i m’omplen de tendresa.
Tenen una manera de dormir diferent l’un de l’altra fins i tot en el son. Ell de bocaterrossa amb el cul enlaire la cara cap a la dreta i la boqueta mig oberta, on primer m’ensenyava unes genives desdentades i ara em mostra dues dentetes que descansen.
Ella damunt del costat esquerra (també mirant cap a la dreta), abraçant el seu koala ( que a vegades envejo) amb les dues mans i a dins d’aquestes una pipa a cada mà…i el cap tirat endarrera.
Quan dormen els xiuxiuejo a l’orella que els estimo, que ho són tot per a mi…
Jo també crec que ho portaran al cor sense saber-ho
novembre 16th, 2009
Mònica diu :
Jo també faig la ronda nocturna, primer les petites, després la gran. És l’únic moment del dia en el que sento una pau immensa dins meu..
I jo també crec que ho portaran al cor per sempre… en el fons si saben que els observem cada nit amb els ulls plens d’amor
novembre 26th, 2009
Montse diu :
Jo també els miro, als tres….
El més gran ja en té 16, i encare veig en ell el meu nen petit, entro a la seva habitació casi bé amb por, per si no li agrada que jo estigui mirant-l´ho, ja es un home…el que el segueix té ja tretze anys però encara té la tendressa d´un nadó, encare vol que li fagi petons i que l´estimi, i em queda la meva ratolina de sis anys el meu consol que em fa sentir que encare soc imprescindible, i l´estimo i l´aprofito més que he fet amb els altres, perque el temps pasa volant….
novembre 27th, 2009
Anna diu :
Gracies a Sara Martín i al primer cafè per dedicar-nos el passat dimarts 24, desinteressadament, uns minutets del vostre programa. El primer cafè. Radio Igualada