Anna Pujabet

Em fan mal els pits i tinc el bunyol* inflamat.

Es divendres. A sobre.

Demà, festiu pels escolars. I per acabar-ho d’arreglar, els petits amb passa, enfebrats i “vomitosos”.

No tinc paciència ni per esternudar i tan sols m’acabo de llevar. A la punta del llit, el dia se’m presenta com un llarg camí d’espines, infinit, pedregós, i  ple de sorolls descontrolats i  irritants.

Si em pregunten en segones o si el to no es l’adequat, si veig que soc la única que moc el cul o si algú em fa broma del que considero molt seriós, si interpreto que  ”s´escaquejen ” mentre suo la gota grossa mirant d’arribar a tot arreu. Com jo suposi que el que se suposa no es fa, o, em miren, em toquen, em parlen amb sinuosa agressivitat, aleshores, aneu al “tanto”, que entro en contacte amb  la lava que  es remou en els meus òrgans reproductius i l erupció pot esdevenir letal en qualsevol moment.

El Ton ha queixalat la Martina, La Martina trenca el plor i sembla que no respira, la Judit ha perdut la samarreta del xandall i em segueix avisant-me,  insistint amb el palmell a l’esquena com si toques la pandereta,i,  el Jaume, ell i la seva “patxorra”; – mamaaaa !! em crida estirat al terra, tant llarg com és, per explicar-me el que els passa a cada un dels seus germans, com si jo no m’adonés!!!. Que tinc els ulls, com les mosques,  subdividits en quatre, per vigilar-los a tots a la vegada.

Estic la vorejant el  desbordament.

Si no em ve avui …..deixaré de parlar. Val més.

Amb aquesta tensió a dins se m’afluixa la llengua i si la deixo solta…, sabent que ara sé coses que, de no estar així,  normalment no les sabria, si ho dic com em ve,  rebento jo i faig malbé a qualsevol que gosi acostar-se’m

No passa res. No passa rés. Es perquè m’ha de venir.

Que la realitat està distorsionada. Es un miratge. Així que erupcioni serà més fàcil.

Miraré de recordar que l’assassinat està penat. Amunt. Al carrer,  que em toqui l’aire.

Hauré de rossegar els nens, els bebès i també  l´inflor.. Deixaré el boto descordat i ja aniré pujant els pantalons a mida que vagin caient. Tranquil·lament. Des de fora no es veu res.

Però els aparadors,  despietats,  no me’n perdonen una. De que serveixen si no es veu el que hi ha dins?

El meu ventre, fins que no buidi, torna a tenir el graciós  aspecte  d’una gestant. I el collaret tan maco i que tan bé que em queia al  mirall de l’ascensor, a la que camino, el medalló que hi penja a la punteta,  se m’emparra com una cuca al damunt del  bunyol.  

No estic d´humor.

Pobre d´aquell que se li acudeixi avui mirar- me amb “aires tendres” ,  ni d´esquitllada , el medalló.

 (*definició de bunyol art. Num.59)

Aquest comentari va ser introduit el divendres, juny 12th, 2009 a les 15:32 hores i s'ha arxivat a obligacions inevitables. Pots seguir qualsevol resposta a aquest comentari entrant al RSS 2.0. Pots deixar-hi una resposta, o bé fer-ne el seguiment des de la teva pròpia pàgina.