Num 82. El televisor

No tinc memòria d’haver tingut atacs hipocondríacs de petita. L’únic que recordo que pugues posar en risc la meva salut era mirar la tele si hi sortien “rombos”.

• - Que em pot passar papa?
• - Que se’t tallarà la creixença.

I amagar el cap sota el coixí fins que m’avisaven que ja estava.

El que hi sortia a la pantalla no ho sé, de sentir no es sentia res, com a molt, uns sospirs i jo no espiava mai. Encara que no sabia que volia dir el meu pare amb allò de la creixença, entenia, que mirar atemptava contra la meva integritat física.

Sortosament els “rombos”  només eren al vespre i amb segons quines pel·lícules, la resta del dia no hi havia perill. Menys mal! Perquè funcionava a tot drap des de primeres hores fins que sortia al himne d’Espanya, l’anagrama de colorins i el piiiiiiiiii.

Era, el nostre,  un aparell amb la carcassa marró i botonets de rosca amb els que sintonitzàvem l´”uacheefa”, l’únic canal alternatiu.  De vegades no n’hi havia prou en fer girar el botó, i calia bellugar l’antena. El pare ens feia sortir a fora i ens cridava per dir-nos cap a on havíem d’enfocar-la. D’altres, tampoc era suficient moure l’antena i la imatge ballava, aleshores, la centràvem amb un cop de puny al damunt. La mare ho feia amb la sabata.

Evidentment, no existia el comandament a distància.

Tota aquella gent que hi sortia i que parlaven el castellà eren part del meu entorn familiar. Un run run de fons. La iaia, al cel sigui, una mica confosa,  deia que a alguns els coneixia de quan era jove i vivia a Manresa.

El televisor era el més important dels nostres electrodomèstics.

Al mig dia, desprès de dinar, el pare s’estirava al sofà i  jo m’hi enroscava entre les  seves cames.

Era el moment de  les noticies i aleshores , i fins que no venia l’home del temps, estava prohibit parlar.

Seguiment infantesa | Comment (0)