Num 96. Anècdota (continuació i final)
Quan es va encendre el motor, a la radio sonava la ultima cançó de la Shakira.
Enduta per las sensacions, vaig augmentar el volum de l’aparell i al mirar pel retrovisor la part posterior del cotxe, em va semblar, per moments, que en comptes de dur cadiretes de bebès, al seients del darrera s’hi apilaven tota una cort de musics i instruments. El meu vehicle era una festa i jo l’artista invitada.
Posseïda pels udols de la lloba, aferrada al volant, em va fer la impressió que fins i tot se m’estilitzava el bunyol. Podia un pentinat reduir centímetres de cintura?
Es a dir, la teràpia funcionava i la meva auto- estima en començava a notar els efectes.
Acabava just de girar la cantonada quan del portal d’un edifici sortia un noi.
Jove, repentinat, bronzejat, i elegant. Tipus Cloney a la catalana.
Jo i el meu festival ja el vam veure de lluny. Al passar pel seu costat el vaig mirar desinteressadament i ell, per sorpresa meva, va quedar com petrificat. De debò.
Espantada i admirada, encantada de mi mateixa i de poder encara produir tal impressió en algú, vaig notar com si una massa freda em glopegés el pit i tot seguit una escalforeta de satisfacció i orgull. Instintivament vaig posar el colze a la finestreta i inclinant el cap amb coqueteria vaig deixar que tota la mata llisques per la meva espatlla com una onada de pel que el vent que entrava feia ballar. Vaig riure amb prepotència, quan, pel mirallet vaig veure que uns segons desprès encara seguia allà, quiet, igual, palplantat al mig del carrer.
Però aleshores tot es va trencar.
La botzina estrident d´una furgoneta em va fer malbé, em va rebentar el globus.
Mareta meva quina vergonya!!!
Encara no sé ni perquè ho explico.
Aquell conductor del que em va semblar un vehicle de mudances, tenia la cara d’un color vermell-granatòs, pres per la ira, li tremolaven les parpelles i em va semblar apercebre el seu polze en la vena del coll, quan es va col.locar al meu costat.
Cridava i gesticulava i no feia més que ensenyar-me, amb un dit índex llarg i boterut, la senyal que deia que estava anant contra-direcció.
- Senyora!! – senyora!!!!
A fer punyeta els musics.
De les suors, que em van sortir dos rinxols a les patilles. Instantanis.
Per no parlar del Cloney. Ara s´enten que es quedés al·lucinant.
I es que a sobre, a sobre, a més a més d’escridassar-me sense miraments, em va dir senyora.
Senyora. “Vaya tela.”
Segueix anècdota | Comentaris (2)Num 95. Anècdota
En aquesta fase que estic ara, mirant de re-mimar el meu jo, vaig anar a la perruqueria.
O era un dia especialment clar, o, de tant de temps tancada a casa posant termòmetres i fent bafs d’eucaliptus que els ulls em feien ganyotes. Ben bé com si m’acabessin de donar la condicional. Mes desorientada que el Novita sense el Doraimon però amb la mateixa excitació de quan em va tocar el premi del Colaget.
Sabia que era una ximpleria i, per això, vaig procurar dissimular l’expressió de “avui es un dia extraordinari”quan la noia em va prendre la bossa per posar-me la bata rosa.
Ho vaig trobar car, per la falta de costum, suposo, però hagués pagat el doble si m’ho haguessin demanat. El resultat era el de menys. Quin plaer que estiguin per tu ni que sigui pagant.
Vaig deixar que em regalessin les orelles sense cap mena de pudor. Que afalaguessin el color dels meus ulls, de la meva pell i el volum dels meus cabells. Que em diguessin que era simpàtica, que no aparentava l’edat i que m’admiraven per ser tan valenta de tenir 4 fills (com si ho hagués fet expressament de tenir-los a pars!!) Parlaven de mi i ves a saber si algunes d’aquestes coses les creien de veritat, perquè no?. Com fos que vaig sortir d´allà amb el pit mes inflat que el superman i la melena onejant al vent.
A l’exterior, tots els rajos de sol m’il·luminaven a mi.
Quan al meu darrera es va tancar la porta em vaig quedar quieta. Em calia prendre consciencia de la meva nova aparença. De tant en tant un ble de cabell em picava la galta i m’embafava els narius amb olors cosmètics.
Ignorant els miratges dels aparadors, que tenen la mania d’insultar-me amb una imatge que no mereixo, veient-me de dins cap a fora, que es com a mi m´agrada veure´m, em vaig trobar preciosa. Com una cantant de moda, una actriu de portada, la protagonista d’un anunci de xampú.
Tant contenta, que, malgrat que començava a refrescar, vaig agafar el cotxe, vaig abaixar la finestra, i, estirant el coll llarg vaig posar-me a conduir amb la mirada altiva i descarada i somrient amb seguretat al carrer i la gent.
(continua….)
Segueix anècdota | Comentari (1)Num 94. Altres coses
Fa temps que he desterrat de mi la impressió de que hi ha coses que se m’escapen. Altres coses. Coses diferents a ser mare.
Si que hi ha moments que estic tipa de parlar de nens. Com si no existís res més. Hi ha ocasions que fujo de la gent que no em proporciona altres temes de conversa i també m’obligo a oferir als que m’envolten distintes besants meves. Però costa. Quan els nens son petits, costa molt.
M’agrada pensar que m’he tirat a una piscina i per ara, solament, per bussejar. Ja em va passar amb els grans. Només em cal sortir a la superfície i nedar, com tothom. Tot arribarà.
T’ho dic per si et passa.
No hi ha res perdut.
Som el que tenim i ser més desgraciat o mes feliç no depèn del que has deixat de fer sinó de la teva capacitat de treure’n partit del que fas. Enganxa un somriure a les adversitats i les transformaràs.
Allunya les ambicions que no pots assumir.
Com algú va dir, tingues cura dels teus pensaments no vagi a ser que es converteixin en un destí que en realitat no desitges.
Les millors estones estan per venir.
I encara que la manca de llibertat et contragui, et torni menuda i tupida, creu-me, molts d’aquells que disposen de tots els segons de la seva vida, t’envegen.
Segueix convertir-te en mare | Comentaris (2)Num 84. Símptomes pre-menstruals
Em fan mal els pits i tinc el bunyol* inflamat.
Es divendres. A sobre.
Demà, festiu pels escolars. I per acabar-ho d’arreglar, els petits amb passa, enfebrats i “vomitosos”.
No tinc paciència ni per esternudar i tan sols m’acabo de llevar. A la punta del llit, el dia se’m presenta com un llarg camí d’espines, infinit, pedregós, i ple de sorolls descontrolats i irritants.
Si em pregunten en segones o si el to no es l’adequat, si veig que soc la única que moc el cul o si algú em fa broma del que considero molt seriós, si interpreto que ”s´escaquejen ” mentre suo la gota grossa mirant d’arribar a tot arreu. Com jo suposi que el que se suposa no es fa, o, em miren, em toquen, em parlen amb sinuosa agressivitat, aleshores, aneu al “tanto”, que entro en contacte amb la lava que es remou en els meus òrgans reproductius i l erupció pot esdevenir letal en qualsevol moment.
El Ton ha queixalat la Martina, La Martina trenca el plor i sembla que no respira, la Judit ha perdut la samarreta del xandall i em segueix avisant-me, insistint amb el palmell a l’esquena com si toques la pandereta,i, el Jaume, ell i la seva “patxorra”; – mamaaaa !! em crida estirat al terra, tant llarg com és, per explicar-me el que els passa a cada un dels seus germans, com si jo no m’adonés!!!. Que tinc els ulls, com les mosques, subdividits en quatre, per vigilar-los a tots a la vegada.
Estic la vorejant el desbordament.
Si no em ve avui …..deixaré de parlar. Val més.
Amb aquesta tensió a dins se m’afluixa la llengua i si la deixo solta…, sabent que ara sé coses que, de no estar així, normalment no les sabria, si ho dic com em ve, rebento jo i faig malbé a qualsevol que gosi acostar-se’m
No passa res. No passa rés. Es perquè m’ha de venir.
Que la realitat està distorsionada. Es un miratge. Així que erupcioni serà més fàcil.
Miraré de recordar que l’assassinat està penat. Amunt. Al carrer, que em toqui l’aire.
Hauré de rossegar els nens, els bebès i també l´inflor.. Deixaré el boto descordat i ja aniré pujant els pantalons a mida que vagin caient. Tranquil·lament. Des de fora no es veu res.
Però els aparadors, despietats, no me’n perdonen una. De que serveixen si no es veu el que hi ha dins?
El meu ventre, fins que no buidi, torna a tenir el graciós aspecte d’una gestant. I el collaret tan maco i que tan bé que em queia al mirall de l’ascensor, a la que camino, el medalló que hi penja a la punteta, se m’emparra com una cuca al damunt del bunyol.
No estic d´humor.
Pobre d´aquell que se li acudeixi avui mirar- me amb “aires tendres” , ni d´esquitllada , el medalló.
(*definició de bunyol art. Num.59)
Segueix obligacions inevitables | Comentari (0)