Anna Pujabet

Fa temps que he desterrat de mi la impressió de que hi ha coses que se m’escapen. Altres coses. Coses diferents a ser mare.

Si que hi ha moments que estic tipa de parlar de nens. Com si no existís res més. Hi ha ocasions que fujo de la gent que no em proporciona altres temes de conversa i també m’obligo a oferir als que m’envolten distintes besants meves. Però costa. Quan els nens son petits, costa molt.

M’agrada pensar que m’he tirat a una piscina i per ara, solament,  per bussejar. Ja em va passar amb els grans. Només em cal sortir a la superfície i nedar, com tothom. Tot arribarà.

T’ho dic per si et passa.

No hi ha res perdut.

Som el que tenim i ser més desgraciat o mes feliç no depèn del que has deixat de fer sinó de la teva capacitat de treure’n partit del que fas. Enganxa un somriure a les adversitats i les transformaràs.

Allunya les ambicions que no pots assumir.

Com algú va dir, tingues cura dels teus pensaments no vagi a ser que es converteixin en un destí  que en realitat no desitges.

Les millors estones estan per venir.

I encara que la manca de llibertat et contragui, et torni menuda i tupida, creu-me, molts d’aquells que disposen de tots els segons de la seva vida, t’envegen.

Aquest comentari va ser introduit el dimecres, octubre 14th, 2009 a les 16:32 hores i s'ha arxivat a convertir-te en mare. Pots seguir qualsevol resposta a aquest comentari entrant al RSS 2.0. Pots deixar-hi una resposta, o bé fer-ne el seguiment des de la teva pròpia pàgina.