Anna Pujabet

En aquesta fase que estic ara, mirant de re-mimar el meu jo, vaig anar a la perruqueria.

O era un dia especialment clar, o, de tant de temps tancada a casa posant termòmetres i fent bafs d’eucaliptus que els ulls em feien ganyotes. Ben bé com si m’acabessin de donar la condicional. Mes desorientada que el Novita sense el Doraimon  però amb la mateixa excitació de quan em va tocar el premi del Colaget.

Sabia que era una ximpleria i, per això, vaig procurar dissimular l’expressió de “avui es un dia extraordinari”quan la noia em va prendre la bossa per posar-me la bata rosa.

Ho vaig trobar car, per la falta de costum, suposo, però hagués pagat el doble si m’ho haguessin demanat. El resultat era el de menys. Quin plaer que estiguin per tu ni que sigui pagant.

Vaig deixar que em regalessin les orelles sense cap mena de pudor. Que afalaguessin el color dels meus ulls, de la meva pell i el volum dels meus cabells. Que em diguessin que era simpàtica, que no aparentava l’edat i que m’admiraven per ser tan valenta de tenir 4 fills (com si ho hagués fet expressament de tenir-los a pars!!) Parlaven de mi i ves a saber si algunes d’aquestes coses les creien de veritat, perquè no?. Com fos que vaig sortir d´allà amb el pit mes inflat que el superman i la melena onejant al vent.

A l’exterior, tots els rajos de sol m’il·luminaven a mi.

Quan al meu darrera es va tancar la porta em vaig quedar quieta. Em calia prendre consciencia de la meva nova aparença. De tant en tant un ble de cabell  em picava la galta i m’embafava els narius amb olors cosmètics.

Ignorant els miratges dels aparadors, que tenen la mania d’insultar-me amb una imatge que no mereixo,  veient-me de dins cap a fora, que es com a mi m´agrada veure´m, em vaig trobar preciosa. Com una cantant de moda, una actriu de portada, la protagonista d’un anunci de xampú.

Tant contenta, que, malgrat que començava a refrescar, vaig agafar el cotxe, vaig abaixar la finestra, i, estirant el coll llarg vaig posar-me a conduir amb la mirada altiva i  descarada i somrient amb seguretat al carrer i la gent.

(continua….)

Aquest comentari va ser introduit el divendres, octubre 16th, 2009 a les 11:54 hores i s'ha arxivat a anècdota. Pots seguir qualsevol resposta a aquest comentari entrant al RSS 2.0. Pots deixar-hi una resposta, o bé fer-ne el seguiment des de la teva pròpia pàgina.