Num 104. Onze anys i tres mesos
A mi em va venir quan tenia onze anys i tres mesos, exactament. Sobre les 9 del vespre.
No es que recordi el minut concret, ja seria la pera!, el que recordo és el moment precís en que la meva mare ho va descobrir.
Jo estava al llit, llegint.
Era una nena, que sabia!! Tampoc ningú em va explicar res.
En aquell temps i en la meva família aquestes coses no s’explicaven i les meves amiguetes d´escola, si cap, encara eren més ingènues que jo.
No havia vist, en la vida, una compresa. Ni sabia per a que servia i molt menys podia suposar que sagnar era normal. La sang sempre vol dir mal o malaltia.
Va entrar en la meva habitació i, tancant la porta amb calma, s’hi va repenjar d’esquena com impedint que ningú més pogués passar. Va quedar uns segons muda, amb uns ulls i amb una cara que no sabria definir; com si de sobte acabés de saber que qui s’estirava al llit era algú desconegut.
Ella, aleshores, per a mi, ja era molt gran. Tenia trenta vuit anys. La meva edat. Fa riure.
De la butxaca de la bata es va treure unes calces i alçant el braç em va preguntar:
- Anna, són teves aquestes calces?
El meu caparró es va bloquejar. Quina escena més surrealista.
Jo sabia que eren brutes quan les vaig llençar a rentar. Una taqueta marronosa que vaig prendre, em perdonareu, per un llepet. No n’hi havia per tant. A tothom li pot passar.
- son teves o no?
De qui sinó?.
La meva germana feia dos talles menys i ella, tres talles més. Ja no hi havia mes dones a casa.
-Ai filla meva que t’ha vingut la pepa!!!
I se’m va llençar al coll somiquejant.
M’asfixiava. Amb les calces en un puny, com un trofeu, em va petonejar de dalt a baix.
O el que em passava era molt greu o, la pobra, s’havia tornat boja.
Se les va tornar a desar i tal com va entrar, va sortir de nou sense més explicacions, deixant-me allà astorada i més espantada del que mai havia estat.
Uns minuts més tard va venir el meu pare. Vermell i suat com un dimoni.
Carretejava una pila de llibres que va escampar al meu damunt. Em va ensenyar fotos de plantes i insectes i em va explicar com feien les abelles per reproduir-se. Si no s’hi va passar una hora poc va faltar.
Desprès la mare va treure el cap, “xistosa”, amb un somriure d’orella a orella. Em va deixar unes “gasetes” com diu ella, i em va recitar un llistat del que no podia fer mentre tingues la “pepa”.
Quan van tancar el llum em feia mal el pit de l’angoixa.
No havia entès res.
L’únic que sabia és que alguna cosa important m’havia fet diferent als seus ulls.
Que havia de guardar secret.
Que hauria de vigilar més amb no sé molt bé què i que aquella setmana m’estava prohibit anar a la piscina.
Segueix innocentades | Comentari (1)Num.77 Fama..”y a bailaaar”
Va ser intentant fer la vertical per demostrar a la meva filla gran les dots que tinc de gimnasta que tan bona reputació em van donar a EGB, quan, desprès del impuls, un, dos, tres, braços enlaire genoll dret aixecat, em van fallar els “amortiguadors”.
L’efecte rebot, l´ elasticitat, la molla dels bíceps o ves a saber ,”toing, poff” que no sé que els va passar als braços però se’m van ”enxofar” com dos “palotes sabor fresa” i del castanyot, no t’ho perdis, per poc hi deixo tres dents i un tros de llengua i tot.
Directament ”empotrada” a la paret del pati.
Uns segons de “descol.loque “.No es per riure. Com la Marta quan baixa el Dragon Kan i diu que se li mou el cervell. Que no hi veia bé, que no sabia on era, ni com havia anat que acabés amb aquella “pose” tan miserable.
Mentre m´orientava, descargolant-me, vaig veure la nena, paralitzada, segurament espantadíssima pel que la mare acabava de fer.
Però l’amor matern traspassa el coneixement: Malgrat que, del sotrac, el sistema nerviós se m’havia malmès i, de tot el cos, nomes em notava les puntes de les orelles que em bullien com si les haguessin rostit “volta i volta”, i malgrat que, possiblement caldria un inventari per recol.locar-me els ossos, vaig ser valenta i somrient-li, amb paraules quietes i assossegades li vaig explicar:
- - En l’antiguitat, en l’època que la mama anava a collegi, la vertical es feia així.
Es va girar, va quedar quieta, es va tornar a girar, em va mirar de dalt a baix i a continuació va seguir fent les seves “rodes”, en el meu temps les laterals, sense donar-hi més importància.
Jo també al·lucinava.
Poc m’esperava aquest desenllaç quan se’m va ocórrer, però, si m’hauríeu d’haver vist uns minuts abans, es que em vaig fer la “xula” de tan creguda que estava,…serà possible…no me’n sé avenir. A veure si serà que m’haurà desequilibrat el bunyol?
Total, he agafat una por… que ara no tinc pebrots ni de apuntalar una “voltereta”. Ostriqueta, no vull ni imaginar que hagués pogut passar si se’m dona per fer “l’espagat”…
No, no. No em puc deixar perdre d’aquesta manera, m’he rovellat mes que un patinet a l´intempèrie.
S’ha acabat, i ara va en serio, al setembre començo a fer esport.
Segueix innocentades | Comentaris (3)Num 48. Un cas (meu) real. (continuació i final)
Va sortir estarrufada com una gallina lloca. Duia el nen penjant d’un braç i amb l’altre mà li entaforava un biberó de mes d’un pam que, el fillet, empassava sense respirar.
Jo encara amb el telèfon a l’orella m’havia quedat sense paraules.
Ella va sentenciar:
- - Tenia gana.
En el seu núvol del pensament hi deia: “quines penques!” en el meu; només un signe d’interrogació.
- - Com? Què? No pot ser.
Quina vergonya.
Ooooh, que havia fet!!!
Tot va encaixar. Per això dormia tant la Judit!!. Li havia donat dos tomes seguides a ella i m’havia saltat la del Jaume.
- - Perdó. Ho sento molt. Perdó. No se com ha pogut ser.
De camí els remordiments em pesaven com una llosa a les espatlles. Com no ho he sabut veure?. Que els he fet?. L’una empatxada i l’altre mort de gana…en que estaria pensant?.
La fornera:
- - que, que t’han dit?
L’estanquer:
- - Està millor? Que tenia?
Coratge.
Cal agafar el brau per les banyes i afrontar els errors.
Vaig treure el poc orgull que em quedava i mirant-los als ulls vaig respondre
- - Res…bé, no sé…una gastroenteritis, …em sembla. Diuen que hi ha una passa.
(Suggeriment: Es molt útil fabricar-te una tablilla casera per tal d’anotar a quina hora menja, dorm , va de ventre, pren medicines, …cada un d’ells. I, insisteixo, primordial, has de procurar dormir les teves hores cada dia si no vols que et passin…coses com aquestes.)
Segueix innocentades | Comentari (0)Num 47. Un cas (meu) real. (continuació)
Van avisar la matrona.
Una dona ja entrada en anys, grassa, de moviments lents. Amb la barbeta alçada i les ulleres a la punta del nas, escoltava atentament les explicacions del metge. De tant en tant m’aguaitava a mi.
Jo asseguda amb el nen al coll. Li tornava les mirades amb un posat de resignació i temor.
Es va apropar, sense presses. Ella dreta al meu davant.
Si hagués estat una vinyeta, en la bombolleta del pensament hagués posat: “que tipa estic d’aquestes mares primerenques”.:
- - Dóna’m el teu fill! Em va obligar estenent les mans.
- - Estem apanyats: Va murmurar a les meves esquenes.
Se’l va endur. El meu bebè petit!
Es va tancar la porta i jo sola, a la saleta d’espera, amb el batec a les orelles.
- - Que li estaran fent?
Vaig aprofitar per trucar al meu marit:
- - Que la nena? Si? Encara dorm?No, no saben el què. Si, si no se’n surten ens el portem a Barcelona. No, no vinguis. Esperem a veure…Ara el te una matrona…
Cinc minuts, només.
I amb aquestes, que torna a aparèixer.
(continua)
Segueix innocentades | Comentari (0)Num 46. Un cas (meu) real
Amb els primers bessons. Encara no tenien els 3 mesos.
A mig dematí el Jaume va començar a plorar. Va encetar el drama amb uns gemecs tènues però paulatinament augmentant fins que tot ell era la desesperació personificada. Vermell com una brasa encesa, cridava fins a perdre el plor. La Judit dormia plàcidament, com mai.
No sabia que fer. Bloquejada, em venien suors d’ansietat i d’impotència. No em deixava que l’arropés, se m’entortolligava als braços. Deu meu! Que té?.
El telèfon. Demanar auxili. El meu home, espantat, va deixar la feina i va arribar a casa a corre-cuita. Amb les claus encara al pany em preguntava:
- - Que passa?
- - No ho sé. Porta una hora així!
Va mirar de fer-li festes però jo duia els nervis a flor de pell i no vaig permetre ni que s’acostés. Una ordre alta i clara:
- Queda’t amb la nena, me’n vaig a urgències
A peu. Agafar el cotxe em va semblar una pèrdua de temps.
Corria pels carrers amb la criatura adossada al pit, com si m’empaités el diable.
- - Perquè plora? Va dir la fornera.
- - Que li passa? Va dir l’estanquer.
- - No ho sé, no ho sé, no ho sé.
Els metges el van agafar de seguida: El termòmetre, les orelles, el coll, les probes de meningitis i una radiografia. El nen estava tan rendit que perdia les forces. S’adormia plorant.
- - Mare meva!! – si us plau, que li passa al meu fill? Es que no hi poden fer res?
(continua…)
Segueix innocentades | Comentari (0)