abril 3rd, 2009
Num 48. Un cas (meu) real. (continuació i final)
Va sortir estarrufada com una gallina lloca. Duia el nen penjant d’un braç i amb l’altre mà li entaforava un biberó de mes d’un pam que, el fillet, empassava sense respirar.
Jo encara amb el telèfon a l’orella m’havia quedat sense paraules.
Ella va sentenciar:
- - Tenia gana.
En el seu núvol del pensament hi deia: “quines penques!” en el meu; només un signe d’interrogació.
- - Com? Què? No pot ser.
Quina vergonya.
Ooooh, que havia fet!!!
Tot va encaixar. Per això dormia tant la Judit!!. Li havia donat dos tomes seguides a ella i m’havia saltat la del Jaume.
- - Perdó. Ho sento molt. Perdó. No se com ha pogut ser.
De camí els remordiments em pesaven com una llosa a les espatlles. Com no ho he sabut veure?. Que els he fet?. L’una empatxada i l’altre mort de gana…en que estaria pensant?.
La fornera:
- - que, que t’han dit?
L’estanquer:
- - Està millor? Que tenia?
Coratge.
Cal agafar el brau per les banyes i afrontar els errors.
Vaig treure el poc orgull que em quedava i mirant-los als ulls vaig respondre
- - Res…bé, no sé…una gastroenteritis, …em sembla. Diuen que hi ha una passa.
(Suggeriment: Es molt útil fabricar-te una tablilla casera per tal d’anotar a quina hora menja, dorm , va de ventre, pren medicines, …cada un d’ells. I, insisteixo, primordial, has de procurar dormir les teves hores cada dia si no vols que et passin…coses com aquestes.)